Non habemus papam!

 

Tot plegat ha semblat l’epíleg d’una historia imaginària dolenta d’allò més. La patètica escenografia que ha acompanyat al papa Benet XVI des que va anunciar la seva renúncia a la càtedra no ha afavorit gens el concepte d’home seriós que molts tenim d’ell.

Segur hi ha ajudat molt la fam de notícies sensacionalistes dels mitjans de masses que s’han pogut alimentar amb els grans espectacles de comiats i més comiats, cartes tancades, llamps caiguts del cel, helicòpters sobrevolant la Ciutat Eterna i portes que es tanquen al món.
 

Benet XVI segurament s’ha vist superat pels esdeveniments i s’ha aplegat a la voluntat d’una litúrgia curial que gaudeix d’aquestes posades en escena. I tot just som al principi…
 

De totes maneres, qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

El conseller delegat d’una important companyia distribuïdora de gas natural (de la qual no cal dir-ne el nom, però no hi ha massa on triar) va presentar ahir a Madrid els resultats de l’exercici passat. Me n’alegro de la bona marxa dels seus negocis, tot i que difícilment podria ser d’una altra manera tractant-se pràcticament d’un monopoli.

Però em vaig quedar de cacahuet quan l’home, com aquell qui no diu res, va anunciar que tenia clar que la pujada d’impostos es traslladaria al consumidor final. Caram! potser és la cosa més normal del món i jo sense enterar-me’n.

És a dir, que allò que se’n diu benefici net (1441 milions enguany, amb un creixement del 8,8%) els sembla poc i per això augmentaran la factura dels clients amb l’import que Hisenda els ha demanat de més, cosa que la resta de mortals no podem fer perquè no se’ns permet repercutir a ningú els augments que també anem patint.

Així, amb la factura del gas (i ara ja suposo que de les altres companyies de “serveis”) no solament pagarem l’import dels nostres impostos, sinó que també aquesta part que, pels seus guanys, li correspon pagar a la companyia.

Entre uns i altres, poc a poc ens van donant arguments per anar fent nostres la majoria de les reivindicacions que els “indignats” estant plantejant.

 

Fins sempre, Al Tall

Anit vaig viure la catarsi musical i nacionalista col·lectiva amb l’adéu d’Al Tall a l’Auditori de Barcelona. Es veu que els Reis van llegir la meva carta i em van portar un parell d’entrades per poder ser present en aquest moment històric de la música folk del nostre país.

Tot i que el grup va començar una mica fred, molt afectat per la transcendència de ser aquest el concert de comiat de la banda a la ciutat, aviat va anar entrant en situació davant d’una sala plena i entregada per la feina feta durant 38 anys a favor de la cultura i la llengua, des que Al Tall va néixer a la València de l’any 1975.

La temperatura va anar pujant a mesura que anaven desgranant les seves cançons, moltes d’elles corejades pel públic que, en repetides ocasions, vam acompanyar els aplaudiments amb el ja habitual clam d’“In-de-pen-dèn-cia”.

Ni el més fred dels espectadors va poder restar impassible quan la banda va entonar una marxa de moreria que ens va arrencar dels nostre seients per formar les conegudes filades de les passades de les festes de moros i cristians.

Uns quants amics els van anar acompanyant en les diferents interpretacions, entre els quals  Francesc Ribera “Titot”, la gent d’Obrint Pas, Jaume Arnella...

Al final els aplaudiments van obligar al grup a interpretar un bon nombre de temes fora de programa, en especial l’esperadíssim “Tio Canya”, i van tancar el comiat mitja hora després d’acabat el concert oficial, i  ja amb molta gent fora de la sala i els llums mig apagats, amb una Moixiganga, amb el toc del tambor i les dolçaines, que van posar la pell de gallina als qui vam aguantar fins al final definitiu.

Feu un tast d'Al Tall

 

Encara hi ha esperança?

No m’anima gens a escriure tot aquest panorama de corrupció que ens està caient al damunt. Només faltava el que acaba d’aflorar darrerament sobre el que s’han manegat amb els partits de futbol, el presumpte dopatge de jugadors de la Real Sociedad de fa deu anys, l’embolic dels ciclisme i tot el que anirà sortint.

Sempre he defensat que la nostra classe política i els nostres esportistes no eren diferents de la resta de la població de la qual sorgeixen. Si hi ha polítics corruptes i esportistes que es venen o es manipulen, sempre he dit que és perquè la nostra societat els ha engendrat i trobarem dopats, corruptes i mentiders a tots els graus i professions.

No creia, però, que el nombre fos tan elevat. No m’imaginava que rascant una mica aquí i allà sorgissin tantes vetes de podridura. A tots els nivells. Em sento com un nen amb un lliri a la mà.

Però, si ho mirem bé, què podem esperar quan molts de nosaltres mateixos aplaudim l’engany d’aquell jugador del nostre equip que simula una falta per aconseguir un avantatge, o quan demanem al lampista que ens faci una factura sense IVA, o quan veiem que la caixera del super  o el cambrer del restaurant s’ha equivocat a favor nostre i no diem res, o quan decidim baixar-nos l’última pel·lícula per Internet sense tenir en compte els drets dels seus autors...

Tot això ho hem anat aportant al sistema i els nostres fills ho han anat aprenent de nosaltres. Si anem sembrant tots aquests vents, què esperàvem recollir, doncs?

La Lizaran

He llegit tota mena de comentaris sobre l'Anna Lizaran, l’actriu que va morir ahir. No podria afegir res de nou perquè ja està tot dit. Tal com escriu Sergi Berbel, era de les poques actrius a qui tothom atorgava davant del seu nom l’article determinant “la”: la Lizaran. Això ja expressa la singularitat de la seva personalitat artística com es fa, també, amb altres excepcions: la Xirgu, la Caballé, la Vilarasau…
Vaig veure treballar l’Anna en les primeres representacions d’aquell renovador Teatre Lliure de Gràcia, de la que en fou una de les fundadores i des d’aleshores el seu nom m’ha portat una i altra vegada a gaudir del teatre que ens oferia.
 He sentit profundament la seva mort; una mort que m’ha recordat una altra de molt propera per la traïdoria d’una malaltia devastadora i imparable. Una fiblada pels qui l’estimen i sempre ho faran i pels qui l’admiràvem per la intensitat aclaparadora dels seu treball als escenaris.

El meu primer estofat



Ho havia decidit: avui menjaré estofat, segur que seré capaç de fer-lo.
Feia temps que no menjava un bon estofat de vedella i gairebé el somiava. Però d’aquells que es fan a casa i que no tenen res a veure amb els de molts restaurants on si no li fallen les patates que estan massa estovades és la vedella que ha quedat massa dura, o ha quedat massa fort de gust, o es nota que s’ha fet a córrer cuita...

El meu somni em presentava un plat d’estofat fet amb tota la parsimònia que requereix aquesta menja, tal com l’havia assaborit moltes vegades.

Els preparatius ja han estat tot un ritual: m’he llevat d’hora, m’he dutxat, he repassat els ingredients i he sortit a comprar un parell de cosetes que em faltaven. A les nou ja tenia sobre el marbre de la cuina tots els productes degudament preparats per començar la cocció.

Ha estat una feina agraïda. A dos quarts d’onze ja seia satisfet, ensumant l’aroma que sortia de la cassola. L’he tastat: un pèl dolç. Però, no ho són també de dolços els petons?

N’ha sobrat un plat. Segur que demà, reposat,  encara estarà més bo.

Ara ja començo a somiar amb un bon plat de faves i pèsols.

Els torrons. Conte de (cada) Nadal.

En Quim no entén què li passa amb els torrons. Cada any, quan ja han passat les festes, es pregunta com pot ser que encara n’hi quedi una panera mig plena. I cada any es fa la mateixa promesa: l’any que ve en comprarà molt menys. Però, invariablement, quan s’acosta el Nadal següent es proveeix, altra vegada, de tota mena de barres amb una renovada il·lusió.
Per començar, no poden pas faltar a taula els dos bàsics: el de Xixona i el crema cremada (a casa seva en deien de “iema”). A més, sempre li sembla que, per no fer curt, val més comprar les barres llargues. Després ja vénen les especialitats per fer content tothom. L’avi sempre en demana de xocolata amb licor i cirereta; l’àvia, que enguany portarà dentadura nova, voldrà tornar als d’Alacant; la tieta soltera és més de pistatxo; el torracollons del cunyat si no són d’Agramunt no els prova; ell es decanta pel massapà i el fill gran sempre vol “el más caro del mundo”. Els petits ja no són de torrons. Ells van directament a les neules... A més, el pastisser cada any treu una novetat i, clar, s’ha de provar: torrons d’anís, cruixents, de patates fregides (!)... Ja en sap el lladre!
Com que aquests dies s’acostuma a fer la roda per dinar a les cases de les diferents famílies, tothom repeteix la mateixa compra, de manera que tots acaben amb les torrons a mitges.
Resultat: quan passa la diada dels Reis en Quim té dues coses ben clares: la panera mig plena de torrons i la promesa que l’any que ve no li tornarà a passar el mateix, fins que, dotze mesos després torna a començar el cicle.

El bou i la mula

 

Ho hem sentit dir en diferents versions: “el papa ha dit que no hi havia cap bou ni cap mula en el portal de Betlem!”

I els professionals d’alimentar la tonteria simplista s’han apuntat de seguida a fer la bugada en aquesta mena de safareigs de l’època digital que són, especialment, les tertúlies radiofòniques i televisives dels programes de color groc. Au, ja tenim un tema per aquestes festes, sobretot ara que sembla que va de baixa el d’aquella pobra dona manipulada que s’ha fet tristament cèlebre però que ha enfilat els índex d’audiència a nivells estratosfèrics.

Ara li ha tocat el torn al pobre bou mansoi i a la mula coixa (perquè, tot i que no ho diu enlloc, segur que ho era, de coixeta). Ells que, amb tanta amorositat, ens escalfen el Nen de Betlem i el cor de tantes persones oblidades del calor humà.

Com a compensació, proposo que enguany fem tots plegats un acte de desgreuge i reivindiquem les nostres figures del pessebre tradicionals. Omplim els nostres pessebres de tota mena d’animalons (galls, ovelles, ocells, gats, gossos, oques, ànecs...) i posem el bou i la mula en un lloc ben destacat, ben a prop de l’Infant. Si cal, repintem-los una mica i posem palla neta al seu voltant perquè estiguin més còmodes.

I a tots aquests firaires de la xerrameca els podem cantar allò de la Pastora Caterina que diu:

 

“Que és aquest soroll que sento / a aquesta hora en el corral?

Espereu, que si jo baixo / sabreu qui és en Pascual !”

 

Recompte

 

        Ho han dit per televisió:

        segons l’organització,

        milers de manifestants,

        entre infants, joves i grans,

        donaven suport a l’acció.

 

        Des de la Delegació

        veuen amb preocupació

        que potser no eren tants

        els qui anaven desfilant

        per sota del seu balcó.

        Una Urbana displicent

        també comptava la gent:

        nomes quatre arreplegats,

        quatre gats molt  mal comptats,

        que no arribaven ni a cent!

 

        Qui en pot treure l’entrellat

        del recompte interessat?

        Tothom farà seu el nombre

        que li interessarà difondre.

        I aquest conte s’ha acabat!

 

Remullada

Dissabte tocava sortida. Cada quinze dies  anem a fer camins per aquestes terres del nostre “país petit”, que diu en Llach. La previsió meteorològica no era gens optimista, s’anunciaven pluges per quasi tot Catalunya. Però, en els dotze anys que fa que sortim, de previsions més o menys semblants n’hi ha hagut moltíssimes i la veritat és que, en tot aquest temps, ens ha plogut en comptades ocasions i sempre poca estona. A més, anem preparats i sempre portem tot el necessari per si plou.

Tret d’una ocasió que es va donar una alerta roja i no vam sortir, tenim comprovat que si haguéssim fet cas de totes les previsions ens hauríem quedat a casa moltíssimes vegades per a res, perquè o bé no ha plogut o la pluja ha estat molt minsa. Així és que, amb el autocar llogat i la gent convocada amb anticipació, el moment de prendre la decisió és pràcticament la mateixa hora de la sortida, i dissabte a les set del matí vam dir: endavant!

La ruta que havíem de fer és el tram del GR-92 que va de Cadaqués a Roses. Al baixar de l’autocar a Cadaqués van començar a caure gotes. El cel estava tapat, però, mirant cap al sud, d’on s’esperava la borrasca, no semblava que la cosa hagués d’anar a més i vam començar la marxa. Fins i tot  va parar i vam fer els primers quilòmetres sense pluja.

Però, quan estàvem arribant a la cala Jóncols, on havíem d’esmorzar, el vent va començar a canviar i va anar derivant cap a una forta tramuntanada, acompanyada d’una pluja fina al principi però aviat més intensa que ens empenyia cap endavant amb força.

A la cala, res per aixoplugar-se, tret del cobert de la terrassa, oberta als quatre vents, d’una guingueta tancada al final de la temporada d’estiu. Al menys vam poder esmorzar sota cobert.

Érem al mig del no res i el temps s’anava agreujant per moments. Calia seguir endavant amb l’esperança de que afluixés la pluja o apropar-nos  a algun lloc on fer arribar l’autocar que ens havia de recollir al final del matí. I així ho vam fer.

Sota una intensa pluja, vam poder arribar a la cala Montjoi calats i remullats fins a la medul·la dels ossos. Els impermeables i capelines havien aguantat fins que van dir prou i el vent va fer la resta.

Xops de roba i amb els peus mullats perquè l’aigua ens havia entrat fins i tot dins les botes, vam poder pujar a l’autocar que va venir a recollir-nos uns quilòmetres abans del punt previst. Amb la calefacció del cotxe, ens vam anar recobrant...

Una jornada per a recordar.

Diplomàcia

És admirable la manera camaleònica que tenen els polítics per adaptar-se a les circumstàncies que els depassen i portar al seu molí l’aigua que baixa per una torrentera gens favorable.

Així ho veiem en èpoques d’eleccions a l’hora de llegir els resultats, per més contraris als seus interessos que siguin. La darrera manifestació de l’onze de setembre és un altre exemple d’aquest apropiament indegut de la voluntat popular.

Però aquesta no és només una habilitat de la classe política. També molts eclesiàstics, en les seves declaracions als mitjans públics, fan de les seves paraules una autèntica filigrana per dir allò que “millor que no s’entengui” i sortir d’estudi de les preguntes que els puguin formular.

És el cas del secretari d’Estat del Vaticà, cardenal Tarcisio Bertone, gens sospitós d’integrisme religiós. En unes declaracions fetes al diari La Vanguardia d’ahir diumenge, i responent a la ja habitual pregunta sobre l’ordenació de les dones, Bertone fa ús del privilegi que li dóna el seu càrrec de diplomàtic per etzibar aquesta resposta: «no és possible preveure l’admissió de les dones al sacerdoci, perquè l’Església en estar vinculada per la voluntat de Crist, no té el  poder d’ordenar la dona» (?). Irrebatible!

 Semblantment es despatxa quan parlant del celibat dels sacerdots, després de reconèixer que hi ha capellans casats en el si de l’Església per motius diferents (tradició oriental, conversió de clergues d’altres comunitats no catòliques...), diu: «L’Església, basant-se en l’exemple i les paraules de Crist, ha considerat el celibat com a expressió del do total que el sacerdot fa de si mateix al Diví Mestre... Per aquest motius, l’Església manté la disciplina del celibat per als sacerdots de l’Església llatina». Parla de do total i de disciplina... Do total lligaria més amb llibertat d’entrega que amb l’altre vocable de ressonàncies més totalitàries.

Ho apuntava fa uns dies el teòleg Josep Maria Rovira Belloso, en una conferència del cicle de la Fundació Joan Maragall sobre els 50 anys del Concili Vaticà II, al referir-se a un seguit de qüestions no resoltes plenament. «Es important constatar que molts temes conciliars (del Vaticà II) són temes d’avui. (...) Gairebé m’atreviré a fer una llista d’aquest temes pendents, que bé demanarien un Vaticà III o un Jerusalem II»

Les esglésies, parcs temàtics?

Vaig estar uns dies a Montserrat. Una d’aquelles tardes tan caloroses del mes d’agost, cercant un lloc tranquil per centrar una mica el meus pensaments, vaig entrar a l’església del monestir. Era mitja tarda, quan la majoria dels estadants de la muntanya fan la sobretaula o la migdiada i els monjos, suposo, laboren segons la regla de sant Benet.
La poca claror que entrava pel reformat cimbori procurava l’ambient que creia necessari per a la meditació. La Moreneta, a dalt del cambril, i  la creu de l’altar major, eren els únics elements que destacaven en la penombra de l’església.
Vana il·lusió. No comptava amb els visitants, els turistes, que de manera incessant anaven entrant al temple, circulant amunt i avall, i amb les seves càmeres envaïen tots els espais imaginables per fer aquelles fotografies que tots sabem que no es miraran mai.
En aquell moment em vaig sentir atropellat. Però després, pensant-hi, vaig adonar-me que també jo, quan viatjo i visito alguna església, faig el mateix que ells: passejo, faig fotografies, comento amb els acompanyants el que veiem i, només a vegades, faig alguna petita pregària.
En una entrevista pòstuma al cardenal Martini, mor el dia 31 d’agost, que va publicar el Corriere della Sera de Milà, aquest deia “la nostra cultura s’ha envellit. Les nostres esglésies són grans i buides, i la burocràcia eclesial augmenta.” i, també, “l’Església està cansada, els nostres oratoris són buits”, i culpava d’aquesta situació la jerarquia que no ha sabut connectar amb el signe dels temps.
Tot això, l’experiència de Montserrat i les paraules del progressista cardenal arquebisbe de Milà, em porten a preguntar-me si les nostres esglésies, cada vegada més buides de fidels, però més plenes d’un turisme “fast food”, no s’estaran convertint en autèntics parcs temàtics.
 

El temps

El temps,  allò inexplicable que tan aviat se t’esmuny de les mans com se t’enganxa a la pell i no hi ha manera de que avanci.

Aquest mes d’agost he experimentat aquestes sensacions d’una manera especial. Un viatge a un país encara verge on la naturalesa desborda les persones, unes hores a la nostra platja, amb companyia o en solitud, uns passeigs cap al tard, uns dies amb els meus a la muntanya de Montserrat ... tot això i alguna cosa més ha revestit enguany aquest mes que acostuma a ser enganxós i atípic.

En cada situació, en cada experiència viscuda, el temps s’ha ensenyorit del meu ritme vital. Tan aviat volava esperitat, rient-se de mi al veure com volia retenir les agulles del rellotge perquè avancessin amb lentitud i així poder assaborir a fons algun moment, com em semblava que s’entossudia en deturar el seu pas per torturar-me en l’espera d’allò que anhelava però no acabava d’arribar.

El temps no esborra res, però obra nous solcs en el nostre espai vital.

Sense presses

Dilluns, vaig tornar a pujar a Montserrat. Aquesta vegada només m’acompanyava la música d’un CD que em va deixar la Montse. “Havaneres i altres”, que ella mateixa havia gravat, seleccionant cançons del seu gust.

Anar de Badalona a Montserrat un  dia d’agost, sense gens de trànsit, és un viatge molt plàcid i tranquil. Es pot conduir de forma  relaxada, com moltes vegades m’agrada fer-ho.

La música balancejant de les havaneres  s’adeia al ritme del cotxe i augmentava el plaer de la conducció continguda. Sensacions que van augmentar amb l’exquisida interpretació de la sensual “Lola, la tavernera” per part del grup Port Bo.

I,  l’esclat! Casualment, rematant del Coll de Cardús, quan la boca de sortida del  túnel  emmarca el macis montserratí que es destaca al fons de la gran plana que descriu el Llobregat, com una gran postal de la nostra terra, van arrencar amb força  les notes espectaculars de la banda sonora de la pel·lícula  “La Misión”.  Plaer complet!

Marjani Satrapi

Aquest dies he fet una aproximació a l’obra d’aquesta autora iraniana, de la qual només coneixia el seu famós llibre “Persèpolis”. 

Per una banda, vaig anar als cinemes Verdi de Barcelona a veure la pel·lícula “Pollo con ciruelas”, versió cinematogràfica del llibre del mateix títol. La pel·lícula, que reuneix tots els elements de la Satrapi: ironia, humor, dramatisme, sense deixar de donar una mirada al seu país natal, és una producció francesa codirigida per la mateixa autora i per Vincent Paronnaut. Un film d’una bellesa absoluta i totalment recomanable.

Pocs dies després, m’han deixat “Bordados” un llibre en format còmic, com "Persèpolis", que es llegeix d'una revolada, en el qual Marjani fa una crítica de la societat masclista iraniana, extensible a moltes conductes generals de tot arreu. Amb tot, com a home, em reservo el  dret a rèplica en alguns punts. El títol és una metàfora de les converses  entre dones, mentre prenen el te després de dinar i els seus marits fan la migdiada.

Tot plegat, una immersió refrescant per aquests dies xafogosos d’estiu.