Neva neu

Aquest era el títol d’un dels llibrets de la col·lecció “A poc a poc” que els meus fills van fer servir per aprendre a llegir. Sempre que veig nevar, com ha fet avui, em retorna a la memòria aquesta frase tan simpàtica.
Doncs, sí, aquesta nit ha nevat. No sé si ho ha fet al centre de la ciutat, però a les muntanyes més properes sí que n’ha quedat el testimoni. Des de can Ruti es veia la serralada tota emblanquinada. A l’alçada del torrent de la font de l’Amigó i fins la carena, on hi ha la torre del vigia, la neu cobria tota la falda dels turons que, enllaçats, conformen les muntanyes de la Conreria. Al fons, el Tibidabo, punt culminant d’aquesta part de la Serralada de Marina, també estava ben blanc.
Devia nevar bastant perquè les voreres de la carretera que puja al centre hospitalari encara tenien racons amb capes blanques i alguns cotxes que hi havia a l’aparcament estaven ben coberts de neu. A les vuit del matí, a aquell indret, el termòmetre marcava dos graus. Feia fred però es respirava molt a gust.
Segur que els noticiaris d’avui ens parlaran de la nevada i dels problemes que genera aquest fenomen de la meteorologia, principalment a les vies de circulació, però no em puc estar de celebrar la presència de la neu prop de casa. La neu, amb la seva presència, confereix a l’entorn una vitalitat i una espectacularitat que alimenten el meu esperit.

El concert d'Any Nou

Com cada any, avui he escoltat i gravat el Concert d’Any Nou que es transmet per televisió des de la Sala Daurada del Musikverein de Viena. És un costum que he mantingut invariable des de fa una colla d'anys. Encara que hagi anat a dormir tard celebrant l’entrada de l’Any Nou, em preparo el despertador i a l’hora de començar ja sóc davant el televisor.
Fins fa alguns anys, per televisió només oferien la segona part del concert i havia de seguir la primera per la ràdio, que el donava sencer. Abans només escoltava el concert, però a partir de 1989 vaig decidir gravar-lo en una cinta d’àudio. D’aquesta manera, de mica en mica, he anat fent créixer la col·lecció i ara tinc més de tres-centes peces gravades, entre valsos, polques, marxes, obertures, etc., algunes repetides, és clar. La majoria són de Johann Strauss, però també sovintegen les del seu pare Johann, dels seu germans Joseph i Eduard, i d’altres músics com Lanner, Hellmesberger…
En aquesta vintena d’anys he pogut gravar obres dirigides per la majoria de grans directors d’orquestra al davant de la Filarmònica de Viena: Lorin Maazel, Zubin Mehta, Riccardo Muti, Nikolaus Harnoncourt, Claudio Abbado, Carlos Kleiber, Seiji Ozawa, Mariss Jasons, Georges Pêtre i, avui, Daniel Barenboim. Llàstima que no tinc l’únic que va dirigir Herbert von Karajan, l’any 1987, quan encara no gravava els concerts.
Segueixo el concert des des de les primeres transmissions que va fer Televisió Espanyola cap allà els seixanta, però no ho puc precisar l’any exacte. Era l’època del blanc i negre, quan els primers aparells s’anaven introduint a les cases.
Avui, a la pàgina web de la Filarmònica de Viena ja s’anuncia el concert de l’any 2010 que estarà dirigit, novament, pel veterà Georges Pêtre. Ja tinc la cinta preparada.

Un bon moment

Sant Esteve. Pels finestrals del menjador entra la llum cansada d’un dia plujós. Els arbres dels badius es balancegen al compàs de les ratxades del vent fred.
Obro el portàtil i entro a la pàgina “in fernem land”, una de les que he marcat al meu blog com a preferides. Ho acostumo a fer quan vull sentir alguna gravació de música una mica original. Com sempre, hi descobreixo una perla, una més. Es tracta del Concert núm. 5 de Charles Avison, compositor anglès del segle XVIII no massa conegut, il·lustrat amb pintures de Raül Burillo, un pintor molt colorista que es mou entre l’impressionisme i l’art naïf. Un bon acompanyament per aquesta estona de tranquil·litat prèvia al ritual anual de marxar a celebrar aquesta diada amb la família.
Són aquells moments que cal guardar a la butxaca com a prova de que la felicitat existeix.

Sempre ens quedarà París

Un col·lectiu de Facebook anomenat The Crypts, ha convocat als badalonins per assistir a l’acte d’enterrament dels cinemes Picarol. Ells, com molta gent, lamenten del tancament d’aquests cinemes que són els darrers que quedaven al centre de la ciutat. A partir d’ara, si algú vol anar al cine haurà de desplaçar-se al nou Màgic Badalona o a Barcelona.
Quan es parla d’aquest fet, la gran majoria de la gent no acaba d’entendre com és possible que s’hagi arribat a produir, però quan els preguntes quan va ser la darrera vegada que havien anat al Picarol, reconeixen que feia una pila d’anys o, fins i tot, que no hi havien anat gairebé mai.
Diria que, en aquests darrers temps, he anat anualment al cinema a Badalona unes sis o set vegades, normalment a les sessions de tarda dels dies laborables. Tret d’alguns dijous, en què l’empresa acostumava a oferir pel·lícules d’una certa qualitat, les sales eren pràcticament buides. Més d’una vegada ens hem sentit, amb la meva dona, com si estiguéssim al sofà de casa.
Queden molt llunyans els anys en què l’oferta cinematogràfica era un dels atractius del centre badaloní. Dels antics cinemes Victòria, Nou, Principal, Picarol, Verbena, Aya... ja no en resta res, només la nostàlgia. Sempre ens quedarà París, deia en Bogart.
Per això, penso que en aquest cas, com en tants d’altres, si escau perfectament aquella dita castellana: “entre todos lo mataron y él solito se murió”.

Perquè avui és santa Llúcia...

Perquè avui és santa Llúcia,

dia de l'any gloriós,

pels volts de la Plaça Nova

rondava amb la meva amor.

-Anem tots dos a la fira,

amiga, anem-hi dejorn,

que una mica de muntanya

alegri nostra tristor.

Comprarem grapats de molsa,

i una enramada d'arboç,

i una blanca molinera,

i una ovella i un pastor.

Ho posarem a migdia

dins del nostre menjador,

i abans de seure a la taula

ens ho mirarem tots dos;

que una mica de muntanya

ens faci el menjar més dolç!-

Perquè avui és santa Llúcia,

dia de l'any gloriós,

tals paraules m'acudien

quan he vist la meva amor.

Tot i que Sagarra és un poeta comestible i de molt bon digerir tot l'any, és en aquestes dates que, invariablement, em recordo d’ell gràcies a aquest poema tan senzill i, a la vegada, tan dolç i emmarat de frescors i desitjos.
Sí, perquè novament és santa Llúcia i, altra vegada, aniré a la fira a comprar molsa i a la platja a buscar sorra ben granulada. Buscaré pel tinell la caixa on dormen les figures des de fa molts mesos i els suros que mai envelleixen. I faré el Pessebre.
Santa Llúcia la bisbal, treze dies abans de Nadal!

El fuster

Se’ns ha jubilat el fuster. Ja no sentirem més el grinyolar de la serra mecànica que un mal dia li va manllevar la falange de dos dits. El carrer ha quedat una mica més pansit.
El fuster, no era massa gran i ningú sospitava que s’havia anat preparant per tancar el taller. En parlava, sí: –Ja m’agradaria poder plegar com vosaltres–, deia, però no anava mai més enllà.
El fuster era com un botiguer de poble, el punt d’informació del barri. Defuncions, canvis d'habitatge, malalties, robatoris… qualsevol notícia que afectés el veïnat passava per la fusteria. D’aquesta manera, el contacte entre els veïns mantenia el seu caliu.
El fuster era un artista de la fusta i un manetes. Vaja, un fuster dels que ja no en queden. Per això, i perquè mai sabia dir que no, al fuster els encàrrecs se li acumulaven. Això sí, ell complia i, tard o d’hora, enllestia la feina, cosa que algun dels seus clients no feien amb la mateixa devoció a l’hora de retratar-se.
Si volies trobar el fuster, només calia sortir al carrer on, ben segur, estaria tancant algun tracte, parlant dels nens o de les passades vacances. Hi ha fusters que sempre van atabalats, el nostre fuster, no. El temps era per viure’l, és clar!
El fuster ja ha tancat la barraca. De tant en tant treu el cap pel carrer per parlar amb un o altre. No es pot deixar tot plegat de cop i volta, caram! Se’l veu més tranquil encara.
Gràcies per tot, fuster. Et trobarem a faltar!

M'agrada el vent

Sí, m’agrada, sempre que es mantingui en una intensitat que no arribi a fer mal, clar.
M’agrada entomar les seves rafegades caminant a la vora del mar els dies de tardor, m’agrada sentir-lo quan bramula a la nit, colant-se per les escletxes de les portes i finestres. És una sensació que m’ha anat guanyant amb el pas dels anys.
De jove, el vent sempre m’havia resultat molt molest, fins i tot em creava una certa aversió. Uns dels moments que més temia, quan feia el servei militar a Menorca, eren les rondes de nit en dies de tramuntana pels carrers i penya-segats d’Es Castell. Per sort, he anat canviant.
Hi ha un vent ideal per a cada ocasió i per a cada època de l’any. La marinada dels capvespres d’estiu que ens alleugera el calor del dia; el vent fresc del nord que ens neteja els cels de contaminacions urbanes; l’oreig que mou les branques dels arbres del bosc a l’hora de la migdiada; les garbinades dels migdies que ens omplen la mar de veles blanques; el vent de tramuntana capaç de crear els paisatges i genis empordanesos; el vent que arrossega la tempesta i dibuixa cortines d’aigua amb la llum dels fanals...
A més, el vent és un gran artista de la natura. Els seus dibuixos en la immensa tela d’un cel de tarda de núvols alts són embalidors i, si es confabula amb els colors del sol de la posta, extasiants.
Sí, m’agrada el vent.

Dos regals de la natura

Va ser l’amic Ricard Pedrals qui em va parlar per primera vegada de dos indrets de Catalunya espectaculars i molt poc coneguts: els congosts de Mont-rebei i de Fra Guerau. Així que em va posar el “cuquet” al cos i no vaig estar tranquil fins que els vaig poder visitar.
Són dos llocs ben diferents. El congost de Fra Guerau és un tall produït pel riu Montsant que separa les serres de Llena i Montsant. El congost retalla la serra amb un intimisme i una serenitat que imposen formant l’anomenada Vall del Silenci. El camí transita per diferents nivells a través de sals d’aigua, gorgs, boscos, balmes… fins que, a tocar del riu, arriba a l’ermita romànica de Sant Bartomeu, lloc d’un cert encanteri, on una placa recorda que el pare Palau va ser el darrer eremita que habità aquest lloc, mitjan el segle XIX.
L’altre congost, el de Mont-rebei -a la fotografia-, a la serra del Montsec, és l’espectacularitat feta natura. Té dos accessos, un més planer al nord, pel Pont de Montanyana, i l’altra des de Corçà, al sud, una mica més dificultós. Aquest darrer, però, ofereix una aproximació impressionant. És com accedir a un espai colossal amb l’escenari preparat per oferir un gran espectacle, amb unes grandioses parets verticals a mena de teló i el Pirineus blanc com a decorat de fons.
El congost de Mont-rebei, obert pel Noguera Ribagorçana al topar amb la serralada, separa Catalunya d’Aragó. Un camí de ferradura, excavat parcialment a la paret de la part catalana, ressegueix durant uns centenars de metres l’estret pas del riu des d’una certa altura, lo qual el converteix en un mirador privilegiat.
Dos grans espectacles!

... i un altre somni.

S’ha comentat a tots els mitjans: el somni de Martin Luther King manifestat fa 45 anys en plena campanya de reivindicacions davant la intransigència d’una gran part de la societat blanca americana pel que fa a l’aplicació de les lleis sobre la igualtat racial, finalment s’ha realitzat. Almenys, en una bona part.
Quan King proclamava que havia somniat que algun dia blancs i negres serien capaços de lluitar junts per la llibertat, poc podia imaginar que gairebé mig segle després un negre arribaria a l’estadi més alt de l’administració del seu país. Barack Obama, president!
Les imatges del reverend Jesse Jackson, líder de la lluita pels drets civils, amb llàgrimes als ulls per la victòria d’Obama, han donat la volta al món i han estat prou significatives de la transcendència d’aquest fet. La situació de plena igualtat és encara llunyana però els arguments dels discriminadors són cada vegada més dèbils i bandejats.
Per aquest camí, les utopies sempre estan al nostre abast.

Un somni

Somni és el nom d’una sardana de Manel Saderra i Puigferrer que ha pres un relleu especial per diferents motius. Musicalment, és una sardana esclatant que, a partir d’una melodia suau però amb un ritme molt marcat, va pujant en intensitat fins a arribar a un clímax que es desboca -tot són ales dins la nit/tot és cant, tot és neguit- per, set compassos després, acabar en un dolç repòs –l’estany blau, en somni dolç/somriu adormit-. La sardana va ser escollida en una votació popular entre tots els sardanistes com la millor sardana de tots els temps.
Enguany s’ha celebrat el centenari del naixement del seu autor a qui vaig tenir el gust de conèixer en un dels molts homenatges que li van fer arreu de Catalunya en el seu 90è aniversari.
En aquell 1998, es va celebrar a Banyoles una diada que guardo molt dintre meu i que, si mai haig de fer balanç dels records que més m’han marcat al llarg de la vida, ben segur que ocuparia un dels primers llocs de la llista. Centenars de sardanistes vinguts d’arreu dels Països Catalans vam ballar aquesta sardana, i una altra de Martirià Font, en una única anella que donava la volta sencera al llac de Banyoles. Les notes de la cobla La Principal de la Bisbal, situada en una plataforma enmig del llac, arribaven a tots els racons per ràdio, gràcies als transistors que els balladors portàvem seguint les instruccions de l’organització.
Un somni que aquella tarda es va fer realitat!

"Jalouin"

Des de fa un mes, TV3, i suposo que altres televisions també, ens obsequia durant els talls publicitaris dels seus programes amb un anunci que em posa els pèls de punta i la pell de gallina. És aquell del “Mieeeedo!!!” (així, en castellà; potser només va dirigit als d’aquesta parla?). Els inspirats agents publicitaris volen cridar l’atenció del públic perquè aquests dies anem a Port Aventura a divertir-nos i recolzen el seu missatge amb el teló de fons del “jalouin”. I la veritat és que ho aconsegueixen, això d’arrissar-me els cabells, els que em queden, però és d’indignació i de vergonya.
No em desagraden les tradicions importades d’altres països, sempre que es vagin incorporant naturalment entre nosaltres. També ens agrada sentir que al Japó i a altres llocs la festa de sant Jordi, amb la rosa i el llibre, té força acceptació. Però d’això al que està passant amb el fenomen supercomercialitzat del “jalouin”… L’altre dia vaig anar a una coneguda papereria i em vaig trobar que, a més de tota mena de disfresses del mal gust més refinat, també venien… làpides de tomba! Sí, ja ho sé, se’m dirà que em vaig fent gran, però què voleu que us digui, prefereixo un grapat de castanyes torrades i uns panellets que una tíbia amb quètxup.

Hummmmm!

Sovint em ve de gust menjar un bon plat de mongeta tendra i patata. Sobretot quan he tornat d’un viatge de vacances, per més bé o malament que hagi funcionat el tema dels menjars.
És un plat per reconciliar-me amb mi mateix. D’acord que puc triar entre un munt de possibilitats culinàries casolanes, sobretot en la nostra cuina mediterrània i de l’àvia, però sempre hi ha un moment que cerco la pau, el benestar i la senzillesa de la mongeta tendra.
Això sí, cal que el plat estigui ben equilibrat: una bona mà de mongeta, plana si pot ser; una mica de generositat amb la patata, que no cal pecar de misèria, però sense passar-se; el cor d’una ceba bullida amb el matei brou. Servit fumejant, amb una mica de suc i un bon raig d’oli d’oliva, hummmm!

En Manolo

El vaig conèixer molt fugaçment a mitjan la dècada dels setanta. Sortia d’una petita escala d’un pis de la riera Matamoros i ens vam trobar de cara amb ell. L’home deuria tenir prop de la setantena, portava unes ulleres gruixudes i anava ben clenxinat. Feia goig.
-És un cosí de la meva àvia, en Manolo- me’l presentà la meva promesa.
Vam encaixar i, de les poques paraules que vam creuar, recordo que em digué: -Cuida’t molt de la teva xicota. La vida s’ha d’aprofitar.
Després vaig saber que es tractava d’en Manel Moreno i Mauricio, el qual havia passat disset anys al penal de Burgos on havia estat reclòs per les autoritats franquistes.
En Manolo ara hauria fet 100 anys. Nascut a Vélez Rubio, havia vingut a Badalona de molt jovenet. Aviat destacà com a sindicalista i fou un dels reorganitzadors del PSUC a la clandestinitat. Exiliat a França en acabar la guerra, s’enrolà en la resistència contra l’ocupació nazi. Retornat d'amagat a Espanya, va prosseguir la lluita contra la dictadura fins que va ser empresonat.
El conegut doctor badaloní Antoni Barberà, “republicà per vocació, català i d’esquerres per estimació, tossut aprenent de comunista” com ell mateix es defineix en el seu bloc, deia que “Manuel Moreno Mauricio parlava de revolució a cau d’orella, amb veu íntima, greu i profunda, com ho era la seva escriptura, amb una cal·ligrafia diminuta... per culpa de l’hàbit adquirit a la presó de Burgos, quan calia escriure molt i no hi havia prou llapis ni paper”.
En Manolo, home de grans inquietuds, va ser també un dels fundadors de la Unió Gimnàstica i Esportiva de Badalona.
Després d’aquell encontre, ja no vam coincidir més. Però, aquests dies he vist que en Carles Sagués, al seu bloc, li dedicava un petit record en el centenari del seu naixement. He buscat entre les velles fotografies familiars i solsament n’he trobat una de quan en Manolo era molt jove i la que il·lustra aquestes ratlles, d’un recordatori de quan va morir. Amb la democràcia, la ciutat li ha dedicat un carrer a la zona de Montigalà.

El campaner

Es va asseure al meu costat, al primer banc del cantó esquerre del creuer de la catedral. Llargarut i eixut de carns, ben afaitat, els cabells blancs, una mica llargs. Mudat per anar a missa, americana i pantaló -curt de cames- de color gris, camisa blanca i corbata estreta. Elegant, això sí.
Faltaven uns minuts per començar la celebració i, de tant en tant, parlava amb les dues monges que es van col·locar a la seva dreta, a la punta del banc. Que si aquesta columna i aquest capitell, que si el retaule de l’altar major, que si la mare de Gaudí era de Tarragona... explicava... Es veia que l’home coneixia tots els racons de la catedral.
Uns moments abans de la consagració, s’aixecà i, amb gran dignitat, d’un ganxo clavat a la primera columna de la nau central del temple, despenjà el cap d’una llarga corda que penjava des d’un forat de la nervadura de la volta situada justament sobre les escales del presbiteri. S’agenollà a l’estora vermella dels graons de davant l’altar, amb la corda a les mans i, quan el celebrant pronuncià les paraules de la consagració, estirà la corda per fer sonar una campana que anunciava a la ciutat aquest moment culminant de la missa.
Acabada la seva funció, amb pas de cerimònia retornà al meu costat després de reposar la corda al seu ganxo de la columna.
Gràcies, campaner, per la teva feina ben feta.

Anar a mar

Aquest estiu ha estat molt curt. S'ha fet fonedís, com un grapat de sorra que vols retenir entre les mans. Sóc home de platja diària. Clar que el fet de viure a dos-cents metres del rompent de les onades ho facilita molt. Per això, quan repasso els dies que he pogut anar a mar veig que enguany no han sigut pas tants. Algunes vegades pel mal temps i altres per diferents ocupacions, han anat passant els dies i ens hem ficat de cop a la tardor. Així ho indiquen ensems el calendari i els homes del temps. Què hi farem…

Ah, per cert. Us heu fixat que he dit “anar a mar” i no “anar a la platja”? És que els badalonins no anem a estirar-nos a la sorra, a la “platja” per prendre el sol, que també, sinó a banyar-nos a l’aigua, a “mar”, per refrescar-nos.

Puntualitzem!