Més sobre en Manolo

En Manuel Moreno conversant amb un jove Enric Juliana a la plaça de la Vila, l’any 1982. La fotografia és del fons de la Revista de Badalona. Autor: Pere Ruzafa.


Per un excel·lent article de l'Enric Juliana –probablement, el millor periodista català actual– publicat a la revista anuari Carrer dels Arbres del Museu de Badalona, m’assabento de moltes més dades sobre una persona que ja va ser motiu d’un comentari en aquest bloc: Manuel Moreno i Mauricio (veure: En Manolo, 15/X/2008).
A l’article en qüestió, el badaloní Juliana explica abastament tot un recorregut vital de Moreno que jo desconeixia i que, d’alguna manera, multipliquen la meva admiració per la seva forta personalitat. El mateix periodista es pregunta per les causes que el mogueren a actuar com ho va fer en aquells anys de postguerra i forta repressió: “Un comunista platònic? Un ingenu? Un romàntic orgullós? Un home molt gelós del seu caràcter? Un comunista protegit del cinisme i el fanatisme per una ànima fortament individualista? Un egocèntric que odiava el gregarisme? Un tipus massa intel·ligent per funcionar a cop de consigna? Crec que la resposta afirmativa a aquestes preguntes dóna el retrat de Manuel Moreno Mauricio”.
Si teniu ocasió, llegiu “L’home que no es va voler posar de puntetes”, aquest documentat treball de l’Enric Juliana, en el centenari de Manuel Moreno i Mauricio.

.

L'aplec

Avui he estat a l’aplec de Sant Medir. És una festa simpàtica que conserva molts trets del que tradicionalment han estat els aplecs a Catalunya. La festa es celebra a redós de l’ermita del sant, situada en una petita vall del vessant del Tibidabo que mira cap el Vallès, en el terme municipal de Sant Cugat d’on és patró sant Medir.
Des de primeres hores del matí moltes colles d’aquesta població, on és dia festiu, i d’altres llocs, fan a peu el camí cap a l’ermita. A migdia el paratge és ple de gent i l’animació va pujant de to. La cobla toca les primeres sardanes; arriben els cavallers amb el penó del sant; els gegants, que també han fet els tres o quatre quilòmetres a peu, ocupen els seus llocs... Sonen arravatades les dues campanes i les colles van posant els seus estendards al voltant de l’altar improvisat davant l’esplanada. L’ermita és petita i no hi ha cabuda per a tanta gent.
Puntual, comença la missa amb presència de les autoritats locals. Els capellans i la coral s’esforcen per fer-se sentir en aquell cafarnaüm. Aquí i allà, infants que corren amunt i avall. Per tot arreu, rotllanes de gent que parlen d’allò que sempre s’acostuma a parlar. Una mica més retirades, unes quantes fogueres que comencen a fer brasa per preparar la carn a la graella del dinar. En un altre racó, unes paradetes on es pot trobar tota mena d’articles relacionats amb la festa, sobretot les famoses faves de Sant Medir. Els bombers, per si cal, els mossos d’esquadra, els de la tele, la gent de la Creu Roja, els Amics de Sant Medir, els voluntaris… tothom!
De retorn, plovisqueja. Visca la festa de Sant Medir!

.

Passejada per les Corts

Dissabte vaig passejar per les Corts. Aquest barri barceloní configurat sobre el nucli inicial del poblet del mateix nom, que va ser independent només seixanta anys (1836-1897), ja que abans depenia de Sant Gervasi de Cassoles, ara està totalment integrat a la gran capital. Grans edificis propers a la Diagonal encerclen per tot arreu un petit tramat de carrers i alguna masia escadussera. Amb una bona guia, encara és possible fer un curiós recorregut per aquests carrers i racons, alguns dels quals lluiten contra el temps i la desaparició.
No és la primera vegada que faig una ruta guiada pels barris barcelonins. Gràcies a unes pàgines de Descubrir, suplement de La Vanguardia, que havia anat col·leccionant, ara tinc l’oportunitat de visitar aquests llocs que guarden amagades tantes sorpreses. Les fotografies en són testimoni.

.

Com al sofà de casa

Ahir vaig anar als Megacines Badalona. No és la primera vegada que hi vaig, ja hi havia estat un parell de vegades, però ahir vaig batre un récord: a la sala érem cinc persones comptant-nos la meva dona i jo.
Jo em creia que amb el trasllat al centre comercial que han obert al costat del pavelló olímpic l’assistència variaria respecte a la que es donava a les sales de la plaça de la Vila. Potser no acabo d’ensopegar el dia. Ahir era dimecres, dia de l’espectador, el dia que acostuma anar-hi més gent entre setmana, almenys en teoria.
Potser la pel·lícula? No ho sé perquè me n’han parlat bastant bé i, la veritat, era divertida: “Bienvenidos al norte”.
Abans de començar, com que gairebé no hi havia ningú al vestíbul, tot esperant l’hora vam treure el cap a altres sales per veure l’ambient: algunes eren buides…
Això sí, mantenen puntualment un petit retard per começar. Esperarien algú més?

Comença l'espectacle!

Aquest cap de setmana, amb un grup d’amics que sortim d’excursió periòdicament, vaig estar al Montseny, a la zona de Riells, sota les Agudes. Poder caminar pels nostres boscos aquests dies és un autèntic goig.
Gràcies a l’aigua de les pluges i la neu d’aquest hivern, la muntanya ha anat regenerant-se de la sequera de l’any passat i es presenta amb tota la seva esplendor. Les zones obagues conserven les humitats i la flora s’ha recuperat del tot. Els rius i rieres baixen curulls d’aigua i ha renascut la vida al seu entorn.
Quina diferència amb aquests mateixos mesos de l’any passat quan, caminant pel bosc, només sentíem el crec de les branquetes i l’herba resseques. Ara, els camins són tous, amarats de vida, com les plantes i els arbres que s’han tenyit de maragda altra vegada.
Només els arbres que va tombar el vent ara fa uns dies, que no són pocs, donen el contrapunt una mica trist a aquest conjunt vital.
I ja tenim a punt la primavera: comença l’espectacle!

.

Padrins

Volia assistir a la festa de l’aniversari del Teatre Zorrilla. Ja fa deu anys des de la seva recuperació després d’una llarga etapa d’inactivitat.
Des de la seva inauguració, he assistit a un gran nombre dels actes que ha ofert el teatre, i des d’uns quants anys abans, com a membre del grup Amics del Teatre Zorrilla, vaig lluitar per aconseguir aquesta sala estable per a la nostra ciutat.
Quan vaig veure que l’acte era gratuït, i que calia demanar invitacions, em vaig témer el pitjor. I així va ser. Uns dies abans, vaig trucar a les oficines del teatre per demanar informació i em digueren que posarien les invitacions a disposició del públic a les taquilles del teatre a partir del dijous.
Tal com m’esperava, el mateix dijous les entrades ja estaven exhaurides.
Després he sabut, de molt bona mà, que el número de compromisos que té l’administració és tan gran que ha ocupat pràcticament tot l’aforament dels dos dies de la funció. Només uns pocs privilegiats van poder aconseguir alguna de les escadusseres localitats posades a l’abast del públic.
També he sabut que molts dels qui havien confirmat la seva assistència a la funció anunciada, a l’hora de la veritat ni es van presentar i van deixar buides les seves localitats. És aquí on hi ha una ofensa greu al públic més fidel.
No demano un tracte especial, aquest no és el meu tarannà, però ja he comprovat en més d’una ocasió que a Badalona és bo tenir uns bons padrins a mà.

Aquell vint-i-set de gener

Llegeixo al llibre Diari de Guerra 1936-1939, d’en Josep M.Cuyàs i Tolosa (Museu de Badalona. Monografies badalonines, núm. 22): “Nit calma. A les 6 metralladores, fusell i canó. Es veu que hi ha quelcom de resistència a Sant Adrià. A les 8 entra l’avanguarda franquista a Badalona. La riera i carretera plena de domasos. La gent els saluda i vitoreja. Casa H. Salvadó una bandera espanyola. A les 8,30 pugen els tancs i la infanteria per la riera d’en Folc, en ser al Pas de la Guineu engeguen una canonada. La gent corre a veure’ls. Des de la torratja veig com posen la bandera espanyola a casa la Vila (les 8,35)”.
Ara fa 70 anys, el 27 de gener de 1939, les tropes franquistes van entrar a Badalona. Venien del sud. El dia abans havien ocupat Barcelona i ara seguien el camí de França per on una llarga corrua de gent, temorosa de ser represaliada, fugia cap al país veí.
Sóc fill de la postguerra. El meus pares, que encara no es coneixien, van viure de ple la guerra, ell al front, fent de sanitari, i la mare voltant d’un lloc a l’altra cercant aliments per a la família. Després, la postguerra va ser dura, trista, misèrrima, llarga…
El meu pare, com d’altres que, com ell, van estar al front, pràcticament no n’ha volgut parlar mai d’aquella desgraciada etapa de la seva vida. Jo sempre li ho he respectat i no he volgut furgar la ferida. Sé que allò va marcar-lo profundament, a ell i a tota una generació que va perdre la joventut entre la guerra i el llarg servei militar posterior que li van imposar els vencedors.
Aquell 27 de gener va donar llum a un munt de sentiments de la població civil. Molts, la majoria, esperaven aquest dia, cansats de violència i mort en nom d’unes causes que no mereixien el seu preu. Alguns es sentien alliberats de la mateixa manera que altres el temien. Tots, però, anhelaven que arribés… Respectem-los.

(La fotografia és de Josep Cortinas i Suñol)

.

La nova fauna muntanyenca

Caminant per les nostres muntanyes, sobretot per les més properes a les grans ciutats, és fàcil creuar-te amb una gran varietat d’espècies vivents que freqüenten els camins. Sense descartar els típics motxillaires, cada vegada més escassos i en greu perill d’extinció, es pot assegurar que la fauna que es belluga pels nostres boscos, principalment els caps de setmana, va en augment d’una manera alarmant i amenaça seriosament l’ecosistema.
A més dels ja citats motxillaires, altrament dits xirucaires, més aviat inofensius –sempre hi ha excepcions–, cal tenir en compte a un determinat tipus de boletaires, espècie carronyera que arrasa amb tot el que troba; als ciclistes que utilitzen els camins estrets i amb desnivell pronunciat com a pistes per mostrar la seva perícia i van obrint solcs per on circula l’aigua de la pluja que acaba per destrossar-los; a alguns motoristes i conductors de quads que creuen que això de cremar benzina i fer molt de soroll és un nou esport amb el qual poden omplir el seu ego; als conductors de tot terrenys que es dediquen a seguir el curs d’un riu, o una riera, o a circular fora dels camins amb una prepotència malaltissa; a certs caçadors que, amb l'escopeta a punt, es dediquen a perseguir tot allò que belluga… Ah! I els genis que s’inventen urbanitzacions en zones inversemblants, tallant camins i drets de pas amb una impunitat absoluta.
I diuen que els senglars comencen a envair zones poblades. Clar…

Nota: No voldria que es sentissin ofesos els bons boletaires que respecten el bosc, els ciclistes que van pels camins marcats, els motoristes i quads que passen pels vials autoritzats, els propietaris de tot terrenys que en fan un ús correcte, els caçadors assenyats… El bosc és de tots i una joia per poder-lo disfrutar.

Un pelegrí enmig del conflicte

Fa uns mesos, vaig anar de pelegrinatge a Terra Santa. Ja sé que no és políticament correcte dir-ho d’aquesta manera i que potser hauria d’haver dit que vaig estar a Israel o a Palestina, segons les simpaties o els gustos d’uns o altres, però el cas és que vaig anar allà.
Era una mica abans de l’estiu, quan encara no s’intuïa que la calma tensa en què viu permanentment aquell racó de món acabaria trencant-se pel cantó més feble: la franja de Gaza.
En aquells mesos, la visita a Israel –així volien que ho diguéssim als controls jueus– no em va semblar que comportés cap risc especial. En cap moment vaig tenir la sensació de perill i aviat em vaig acostumar a la omnipresència de les patrulles israelianes i als innombrables controls de carretera, sobretot al voltant de Jerusalem. El conductor de l’autocar en el qual viatjàvem, d’una companyia palestina, era prou hàbil per cercar recorreguts que esquivessin els punts més calents.
Sí que em va impressionar el mur que les autoritats d’Israel estan bastint al voltant de les poblacions de Cisjordània frontereres amb els territoris ocupats, on van apareixent nous assentaments jueus. Particularment, les visites a Jericó i a Betlem van ser molt enriquidores per veure l’autèntic drama que viu la població palestina pressionada en extrem pel seu poderós veí.
No vull entrar a fons en la qüestió que enfronta a aquests dos pobles condemnats a viure junts. Uns i altres tenen arguments suficients per aportar simpatitzants a la seva causa. És més, algunes vegades he donat la raó a uns i quatre dies després he vist les coses d’una altra manera. El que tinc clar, però, és que només hi pot haver una sortida al conflicte, la mateixa que desitgen la gran majoria de ciutadans de les dues parts: la pau. I, potser, ells mateixos tenen la clau per assolir-la: votar els partits que rebutgin clarament els extremismes i la violència per imposar la seva voluntat. Però això també és molt difícil…
Tot i que m’havia proposat no omplir el bloc de fotografies, crec que en aquesta ocasió unes quantes ajuden a entendre tot el que he volgut dir.

Neva neu

Aquest era el títol d’un dels llibrets de la col·lecció “A poc a poc” que els meus fills van fer servir per aprendre a llegir. Sempre que veig nevar, com ha fet avui, em retorna a la memòria aquesta frase tan simpàtica.
Doncs, sí, aquesta nit ha nevat. No sé si ho ha fet al centre de la ciutat, però a les muntanyes més properes sí que n’ha quedat el testimoni. Des de can Ruti es veia la serralada tota emblanquinada. A l’alçada del torrent de la font de l’Amigó i fins la carena, on hi ha la torre del vigia, la neu cobria tota la falda dels turons que, enllaçats, conformen les muntanyes de la Conreria. Al fons, el Tibidabo, punt culminant d’aquesta part de la Serralada de Marina, també estava ben blanc.
Devia nevar bastant perquè les voreres de la carretera que puja al centre hospitalari encara tenien racons amb capes blanques i alguns cotxes que hi havia a l’aparcament estaven ben coberts de neu. A les vuit del matí, a aquell indret, el termòmetre marcava dos graus. Feia fred però es respirava molt a gust.
Segur que els noticiaris d’avui ens parlaran de la nevada i dels problemes que genera aquest fenomen de la meteorologia, principalment a les vies de circulació, però no em puc estar de celebrar la presència de la neu prop de casa. La neu, amb la seva presència, confereix a l’entorn una vitalitat i una espectacularitat que alimenten el meu esperit.

El concert d'Any Nou

Com cada any, avui he escoltat i gravat el Concert d’Any Nou que es transmet per televisió des de la Sala Daurada del Musikverein de Viena. És un costum que he mantingut invariable des de fa una colla d'anys. Encara que hagi anat a dormir tard celebrant l’entrada de l’Any Nou, em preparo el despertador i a l’hora de començar ja sóc davant el televisor.
Fins fa alguns anys, per televisió només oferien la segona part del concert i havia de seguir la primera per la ràdio, que el donava sencer. Abans només escoltava el concert, però a partir de 1989 vaig decidir gravar-lo en una cinta d’àudio. D’aquesta manera, de mica en mica, he anat fent créixer la col·lecció i ara tinc més de tres-centes peces gravades, entre valsos, polques, marxes, obertures, etc., algunes repetides, és clar. La majoria són de Johann Strauss, però també sovintegen les del seu pare Johann, dels seu germans Joseph i Eduard, i d’altres músics com Lanner, Hellmesberger…
En aquesta vintena d’anys he pogut gravar obres dirigides per la majoria de grans directors d’orquestra al davant de la Filarmònica de Viena: Lorin Maazel, Zubin Mehta, Riccardo Muti, Nikolaus Harnoncourt, Claudio Abbado, Carlos Kleiber, Seiji Ozawa, Mariss Jasons, Georges Pêtre i, avui, Daniel Barenboim. Llàstima que no tinc l’únic que va dirigir Herbert von Karajan, l’any 1987, quan encara no gravava els concerts.
Segueixo el concert des des de les primeres transmissions que va fer Televisió Espanyola cap allà els seixanta, però no ho puc precisar l’any exacte. Era l’època del blanc i negre, quan els primers aparells s’anaven introduint a les cases.
Avui, a la pàgina web de la Filarmònica de Viena ja s’anuncia el concert de l’any 2010 que estarà dirigit, novament, pel veterà Georges Pêtre. Ja tinc la cinta preparada.

Un bon moment

Sant Esteve. Pels finestrals del menjador entra la llum cansada d’un dia plujós. Els arbres dels badius es balancegen al compàs de les ratxades del vent fred.
Obro el portàtil i entro a la pàgina “in fernem land”, una de les que he marcat al meu blog com a preferides. Ho acostumo a fer quan vull sentir alguna gravació de música una mica original. Com sempre, hi descobreixo una perla, una més. Es tracta del Concert núm. 5 de Charles Avison, compositor anglès del segle XVIII no massa conegut, il·lustrat amb pintures de Raül Burillo, un pintor molt colorista que es mou entre l’impressionisme i l’art naïf. Un bon acompanyament per aquesta estona de tranquil·litat prèvia al ritual anual de marxar a celebrar aquesta diada amb la família.
Són aquells moments que cal guardar a la butxaca com a prova de que la felicitat existeix.

Sempre ens quedarà París

Un col·lectiu de Facebook anomenat The Crypts, ha convocat als badalonins per assistir a l’acte d’enterrament dels cinemes Picarol. Ells, com molta gent, lamenten del tancament d’aquests cinemes que són els darrers que quedaven al centre de la ciutat. A partir d’ara, si algú vol anar al cine haurà de desplaçar-se al nou Màgic Badalona o a Barcelona.
Quan es parla d’aquest fet, la gran majoria de la gent no acaba d’entendre com és possible que s’hagi arribat a produir, però quan els preguntes quan va ser la darrera vegada que havien anat al Picarol, reconeixen que feia una pila d’anys o, fins i tot, que no hi havien anat gairebé mai.
Diria que, en aquests darrers temps, he anat anualment al cinema a Badalona unes sis o set vegades, normalment a les sessions de tarda dels dies laborables. Tret d’alguns dijous, en què l’empresa acostumava a oferir pel·lícules d’una certa qualitat, les sales eren pràcticament buides. Més d’una vegada ens hem sentit, amb la meva dona, com si estiguéssim al sofà de casa.
Queden molt llunyans els anys en què l’oferta cinematogràfica era un dels atractius del centre badaloní. Dels antics cinemes Victòria, Nou, Principal, Picarol, Verbena, Aya... ja no en resta res, només la nostàlgia. Sempre ens quedarà París, deia en Bogart.
Per això, penso que en aquest cas, com en tants d’altres, si escau perfectament aquella dita castellana: “entre todos lo mataron y él solito se murió”.

Perquè avui és santa Llúcia...

Perquè avui és santa Llúcia,

dia de l'any gloriós,

pels volts de la Plaça Nova

rondava amb la meva amor.

-Anem tots dos a la fira,

amiga, anem-hi dejorn,

que una mica de muntanya

alegri nostra tristor.

Comprarem grapats de molsa,

i una enramada d'arboç,

i una blanca molinera,

i una ovella i un pastor.

Ho posarem a migdia

dins del nostre menjador,

i abans de seure a la taula

ens ho mirarem tots dos;

que una mica de muntanya

ens faci el menjar més dolç!-

Perquè avui és santa Llúcia,

dia de l'any gloriós,

tals paraules m'acudien

quan he vist la meva amor.

Tot i que Sagarra és un poeta comestible i de molt bon digerir tot l'any, és en aquestes dates que, invariablement, em recordo d’ell gràcies a aquest poema tan senzill i, a la vegada, tan dolç i emmarat de frescors i desitjos.
Sí, perquè novament és santa Llúcia i, altra vegada, aniré a la fira a comprar molsa i a la platja a buscar sorra ben granulada. Buscaré pel tinell la caixa on dormen les figures des de fa molts mesos i els suros que mai envelleixen. I faré el Pessebre.
Santa Llúcia la bisbal, treze dies abans de Nadal!

El fuster

Se’ns ha jubilat el fuster. Ja no sentirem més el grinyolar de la serra mecànica que un mal dia li va manllevar la falange de dos dits. El carrer ha quedat una mica més pansit.
El fuster, no era massa gran i ningú sospitava que s’havia anat preparant per tancar el taller. En parlava, sí: –Ja m’agradaria poder plegar com vosaltres–, deia, però no anava mai més enllà.
El fuster era com un botiguer de poble, el punt d’informació del barri. Defuncions, canvis d'habitatge, malalties, robatoris… qualsevol notícia que afectés el veïnat passava per la fusteria. D’aquesta manera, el contacte entre els veïns mantenia el seu caliu.
El fuster era un artista de la fusta i un manetes. Vaja, un fuster dels que ja no en queden. Per això, i perquè mai sabia dir que no, al fuster els encàrrecs se li acumulaven. Això sí, ell complia i, tard o d’hora, enllestia la feina, cosa que algun dels seus clients no feien amb la mateixa devoció a l’hora de retratar-se.
Si volies trobar el fuster, només calia sortir al carrer on, ben segur, estaria tancant algun tracte, parlant dels nens o de les passades vacances. Hi ha fusters que sempre van atabalats, el nostre fuster, no. El temps era per viure’l, és clar!
El fuster ja ha tancat la barraca. De tant en tant treu el cap pel carrer per parlar amb un o altre. No es pot deixar tot plegat de cop i volta, caram! Se’l veu més tranquil encara.
Gràcies per tot, fuster. Et trobarem a faltar!