Salvat-Papasseit

He visitat la mostra que hi ha a l’Arts Santa Mònica, al final de la Rambla de Barcelona, sobre el poeta Joan Salvat-Papasseit. Una visita potser una mica atapeïda de temps perquè per resseguir tot el material que hi ha exposat es necessita més estona que l’hora escassa que li vaig poder dedicar.
Sortosament conec Salvat-Papasseit des de fa anys i moltes de les seves poesies les he llegit i rellegit diverses vegades, de manera que no entrava a visitar la casa d’un estrany, la qual cosa em va permetre circular una mica al meu aire per la mostra. Tot i amb això em vaig quedar amb les ganes d’escoltar alguns documents sonors i d’aprofundir una mica en alguns detalls.
A més dels poemes, m'agraden molt els cal·ligrames de Salvat-Papasseit, en especial el que reprodueixo. Més que mai, una imatge val més que mil paraules...
Ara, mentre escric aquestes ratlles, i fullejo el llibre “Poesies completes” d’aquest autor, m’adono d’un parell de detalls. Primer, que és el segon llibre de la col·lecció “Clàssics Catalans Ariel”, editat a principis dels vuitanta, i que els autors del tercer i del quart de la llista són, respectivament, en Màrius Torres i en Joan Maragall. Quina és la cosa curiosa? Que del primer acabem de celebrar el centenari del seu naixement (1910-2010) i del segon ara s’esdevindrà el centenari de la seva mort (1911-2011).
I, segona curiositat: tant en Màrius Torres -als 32 anys- com en Salvat-Papasseit -als 30- van morir joves; i també Rosselló-Porcel -als 24-, tots tres de tuberculosi, una malaltia que feia molt de mal en el seu temps.
Queda clar que hauré de tornar a passar per la mostra, en tot cas abans del 3 d’abril.

Culetitis

M’agrada el futbol i sóc del Badalona, punt. Dels altres equips catalans en sóc simpatitzant. Això hauria de ser suficient perquè els qui puguin llegir aquestes ratlles entenguin que les escric des d’una galàxia allunyada dels protagonistes d’aquest comentari.
M'agrada com juga el Barça i m'agrada que guanyi, i també segueixo l'Espanyol i m'agrada que guanyi. Però, no m’agrada gens el to que utilitzen molts seguidors del Barça davant d’altres equips als qui menystenen sense cap mena de racionalització possible. És impossible tenir una conversa seriosa amb ells, i rara és l’excepció a aquesta regla.
Si deixem de banda la dialèctica que s’utilitza contra el Real Madrid, entitat més o menys equiparable amb el club blaugrana pel que fa a recursos, el greuge principal radica en voler contrastar magnituds gens homogènies i absolutament desproporcionades. És com si algú es donés fums perquè amb el seu Ferrari ha aconseguit deixar enrere al seu rival que ha fet la cursa amb un sis-cents.
No passaria res si es parlés de futbol i prou, però, per regla general, els comentaris acostumen a tenir una càrrega despectiva addicional, una mena d'esquizofrènia, sobretot si el rival a comparar és l’Espanyol, de manera que resulta impossible mantenir una conversa normal perquè aviat deriva en exabruptes de convicció ofuscada i sense cap mena de raonament.
I no vull parlar de la “culetitis” dels mitjans, sobretot TV3, uns autèntics xarrupaires de la mamella blaugrana que es permeten apedregar sense pietat amb infinitat de programes als qui no som de la seva corda. És clar que canviant de canal n’hi ha prou.
Ho sento, però m'ha sortit així.
.

Pau Ribat retrobat

Ahir, per segona vegada, vaig tornar a veure Pau Riba en directe. Entre les dues han passat quaranta i tants anys. Mentrestant, només l’havia vist en alguna de les seves esporàdiques aparicions a la pantalla petita.

De la primera en tinc un parell de records molt clars. Va ser en una actuació seva a la sala del Museu i vam anar-hi un grupet d’amics empesos per en Francesc Tobias, sempre molt proper a la línea del cantant. Amb el temps, el seu fill Aleix també es dedicaria a la música i avui és un excel·lent percussionista, cocreador del grup Tactequeté i reconegut amb una Guineueta en els premis que concedeixen anualment els Amics del Teatre Zorrilla. Recordo, també, dues de les cançons que Pau Riba va cantar: “Set pometes té el pomer…” i una premonitòria “Taxista”, que deia més o menys així: “Taxista, portem al cel, és que busco feina, potser al cel n’hi haurà…”

Aleshores jo no el coneixia gens i em va sorprendre la seva atípica i transgressora irrupció en el món de la música dels cantautors que feia poc havia anat apareixent de la mà d’en Salvador Escamilla a la ràdio i amb les actuacions dels els Setze Jutges, dels quals a Badalona en sortí un rebrot conegut com a Grup Estrop.

Ahir, al Principal, dins el cicle Poesia i Cia., que organitza el grup Pont de Petroli, el vaig retrobar novament en directe amb l’espectacle “Poetades”. Aquesta vegada em vaig trobar amb un Pau Riba molt poètic, amb un doll verbal acuradíssim, no mancat és clar de la seva ironia trencadora habitual. Un discurs trufat amb unes poques cançons molt pròpies, acompanyat d’en Joan Soler, baix, i el seu cinquè fill Llull, encara un nen, a la percussió.

Una hora que em va passar volant.

Caram amb les enganxines!

Vaja mal de cap que tindrà el propietari d'aquest local el dia que li reventin el pany de la porta. Jo mateix no sabria què fer. Segurament haurà de trucar algun manyà, altrament conegut com a serraller, perquè el torni a arreglar o n'hi posi un de nou. Però, on trobar un manyà? Segons diuen, cada vegada hi ha menys professionals d'especialitats manuals, i els manyans que tenien un taller obert al públic han anat tancant i ara mateix és prou difícil de localitzar-ne cap. Potser a les pàgines grogues o a internet?
El que jo no faré mai, segur!, és trucar a cap dels telèfons que figuren en aquells paperets que alguns espavilats enganxen al costat dels panys de les portes de les cases oferint els seus serveis i que després costen tant de netejar.
Per cert, en aquest cas de la fotografia, no creieu que l'empastifada els hi ha quedat bastant artística?

L'abonament

Sóc abonat del teatre Zorrilla i no tinc massa clar si ho continuaré sent.  Hi ha diferents motius perquè em plantegi aquest dubte.

El primer i principal és que el fet de reservar entrades amb tanta anticipació fa que moltes vegades hagi d’escollir entre anar al teatre o a alguna altra activitat que sorgeix posteriorment.

Però hi ha altres factors. Per una banda, una evident manca de qualitat en algun dels espectacles. Segurament es tracta de reduir el cost dels abonaments  i, a la vegada, assegurar-se un públic  per a aquelles funcions que, per elles mateixes, no omplirien el teatre. És clar que, com a contrapartida, t'assegures entrada per a les obres interessants, ja que d'altra manera resulten impossibles de trobar... 

L’altra qüestió està motivada per la incorporació del Principal i del Blas Infante a les funcions d’abonament. En el primer vaig ser ubicat a les primeres files del primer pis amb una visibilitat nul·la de l’escenari. I vaig sentir més queixes dels espectadors del darrera.

Del segon però, encara que allunyat del centre, d’on procedeix la immensa majoria dels abonats, cosa que suposa un veritable problema de transport, sobretot els diumenges quan els autobusos tenen un horari de pas poc freqüent, em vaig endur una bona impressió.

De moment, el proper divendres presenten la programació del que resta de temporada. Ja ho veurem...

Paisatge abans de la batalla

Matí del dijous previ al dia de les eleccions. Fa bastant de fred però el sol sembla decidit a escalfar una mica l’ambient hivernal. Com que al Caixafòrum hi ha una mostra interessant que volem visitar, decidim anar a donar un tomb per la muntanya de Montjuïc per aprofitar aquestes hores lluminoses del dia abans d’entrar a l’exposició.
Pugem per Miramar i, un cop passada la Fundació Miró, primer control de la guàrdia urbana per desviar la circulació fora de la recta de l’Estadi, on havia decidit aparcar el cotxe. “Zona restringida. Acte polític”, diuen uns cartells que han penjat per allà. Malament, si tombo a la dreta, direcció Font del Gat i plaça d’Espanya, segur que no trobaré cap forat per deixar el cotxe. Decideixo girar a l’esquerra, l’altra opció,i aprofitar l’àmplia zona d’aparcaments que, a la manera de terrasses de conreu, remunta la muntanya enfront de l’Estadi Olímpic, just a sota del Jardí Botànic. Inútil, tots els espais estan tancats amb barreres i precintes de la guàrdia urbana. De moment no queda més remei que anar seguint muntanya amunt on, finalment, com per obra de miracle, trobo la darrera terrassa sense precintar. No hi ha ni una ànima i allà deixo el cotxe. Com que la intenció era seguir a peu fins al castell i tornar per l’altra banda, doncs mira, ja en tenim un tros fet.
A la tornada, i com que a peu sí que es pot seguir per la recta de l’estadi, superem la barrera que talla el pas dels cotxes i entrem en “zona restringida”. La moguda per l’acte polític de la nit és de gran festa. Pòsters i pancartes vermells amb la cara d’un dels candidats a tort i a dret, indicadors d’entrada per a convidats, per als assistents, furgonetes que porten material de tota mena, empleats de neteja de la via pública per tot arreu, parelles de vigilància per aquí i per allà... Esperen omplir el Sant Jordi, es comenta.
Demà, divendres, el paisatge es repetirà. Barreres, neteja, control, pancartes... Només canviarà la cara del candidat dels pòsters penjats. També ompliran el Sant Jordi, diuen...

Repressió i "resistència heroica".

Tot passant pel davant de l’estació del tren, no sé perquè, m’han vingut a la memòria aquells anys llunyans quan el castellà era la llengua habitual per tractar amb el personal dels llocs més o menys “oficials”.
Sóc nascut en la primera dècada de la postguerra. Com és natural, riu-te’n de la crisi actual, les famílies de la classe treballadora anaven penjadíssimes i molts dels nens i nenes només podíem anar a col·legis “nazionals” gratuïts. Jo, concretament, a “Escuela Unitaria de Niños nº 1”, a la plaça del Sol. No en parlaré, només dir allò tan sabut: de català res de res.
Als deu anys vaig anar als Maristes. Amb els “hermanos” vinguts d’altres províncies espanyoles, sobretot del nord, tampoc hi havia cap opció per al català. Tanmateix, el professor de dibuix, amb contracte extern, el senyor Furest, va representar tot una raresa per a mi perquè ens parlava en català.
Als llocs oficials, les gestions, és clar, es feien en castellà (actualment, encara molta gent nascuda aquí, sobretot gent gran, es dirigeix als funcionaris en aquests llocs en castellà tot i que parlen la nostra llengua o, com a mínim, l’entenen).
La vida pública en veu alta , en general, era en castellà. Un exemple: al camp del Badalona, on anava els diumenges a la tarda amb el meu pare, i on tothom parlava català, pels altaveus tot funcionava en castellà, tot i que el locutor era un veí del centre. Només de tant en tant, sonava, tímidament, alguna sardana. Un altre: “Atención al paso de los trenes”, repetia pels altaveus de la rambla l’inefable senyor Rodés a l’hora dels focs artificials de la “Fiesta Mayor”.
Tot això ve a tomb, com deia al principi, perquè m’ha vingut al cap una petita “gesta de resistència heroica” que amb els amics ens havíem proposat per “catalanitzar la Renfe”. Consistia en que, al comprar un bitllet per anar a Barcelona, en comptes de demanar “un billete de ida y vuelta”, dèiem: “Un bitllet d’anada i retorn!”. I creuant les nostres mirades amb complicitat, contents de la nostra malifeta, restàvem pendents de la resposta irada del funcionari. Invariablement, però, i de manera incomprensible, l’empleat ens donava el bitllet i no ens deia res.

Ho havia de dir

D’entrada cal dir que no sóc massa papista, no, almenys, en el sentit de “papanatista”. Entenc, però, la seva figura dins de l’Església universal i el paper que representa en el seu conjunt.

Per això, em dolen i trobo de molt mal gust alguns típics comportaments que a banda i banda –a favor i en contra– es desperten en ocasió dels seus viatges. No m’agraden gens els corrents més aviat vinculats a certs sectors de la dreta que el consideren el “seu papa”, que el tracten com el seu líder, que criden eslògans com si es tractés d’una estrella esportiva o del rock...

Però tampoc m’agrada, anant a l’altre extrem, la crítica per la crítica. Tot i que estan en el seu dret, em sobren algunes manifestacions provocatives que ja no provoquen ningú i aquells discursos agres que parlen de banalitats i generalitzen sense conèixer a fons el que diuen, discursos que en lloc de defensar punts de vista diferents estigmatitzen a aquells que no pensen igual que ells.
Una mica de tot això hi ha hagut aquests dies amb motiu de la vinguda a Barcelona del papa Benet XVI. Però, tot i que volia passar de puntetes sobre aquest fet, m’ha semblat que cal deixar constància i reconèixer que, durant la seva estada a la ciutat, el papa va fer una gran catequesi pels creients, va donar mostres a la societat civil d’un gran coneixement de la nostra realitat catalana i va contribuir, indirectament, a la divulgació per tot el món de la magnífica obra de Gaudí, el temple de la Sagrada Família, de la nostra cultura i de la pròpia ciutat de Barcelona.
A més, hi ha una dita que no falla mai: “Per les seves obres els coneixeràs”. I és que, amb el seus comentaris sobre aquesta visita, alguns comentaristes de televisió, de la ràdio i de la premsa digital i de paper han quedat ben retratats.
,

Quin personatge!

Ja sé que a tots els grups humans hi ha gent progressista i gent conservadora. N’hi ha en els grups polítics, a les societats recreatives, en els col·legis professionals, en les diferents confessions religioses… També sé que en els dos extrems hi ha gent radical que es pensa que està al punt mig de l’univers. És el cas d’un curiós “cura párroco” que ens vam trobar per terres castellanes aquests dies passats.
Estàvem descansant en una placeta d’un poblet de la província de León (El Burgo Ranero), fent temps per dinar després d’una llarga caminada des de Sahagún en el “Camino de Santiago”, quan se’ns va apropar un ciclista. Tindria uns cinquanta i tants anys i cobria la seva mirada amb unes ulleres fosques que no et deixaven veure-li els ulls. Segons ens va dir, era el capellà d’uns quants pobles de la zona i anava en missió pastoral a l’encontre dels pelegrins que passaven pel camí. Després d’obsequiar-nos amb un fulletó-estampa adreçat als pelegrins, sense més ni més, ens etzibà un sermó que riute’n dels del papa Clemente del Palmar de Troya.
Segons ell, l’Església actual no compleix la seva missió i ho justificava citant els quatre punts en els quals va errada: el desastre del Concili Vaticà II, una litúrgia totalment equivocada i gens pietista, la inacceptable apertura de diàleg amb les altres confessions i la falsa col·legialitat d’una Església que hauria d’ésser molt més piramidal tal com, segons ell, la va instituir el mateix Jesús.
No recordo ben bé la llista de disbarats que va dir sobre els dogmes, els infidels i no sé quantes coses més, però la veritat és que n’hi havia per sucar-hi pa.
Per tallar, ja que vam veure que no hi havia cap possibilitat de diàleg, ens vam acomiadar dient-li que havia topat amb els feligresos menys apropiats pel seu sermó i que, com que era l’hora de dinar, millor seria deixar-ho, no fos cas que ens quedessin sense cap taula disponible.
.

Una bona experiència

Que els Cassú, pare i fill, són uns músics excepcionals ho sap tothom en el món de la música del nostre país en general, i de la sardana en particular. Diumenge, al Palau de la Música Catalana, el fill, en Francesc, des de l’escenari on acabava de dirigir la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, i el pare, en Josep, des de les llotges del Palau, es creuaven mirades de complicitat i satisfacció per l’èxit aconseguit. El “seu” invent acabava de triomfar una vegada més allà on més podia ressonar, al mateix temple de la nostra música i davant d’uns dels oïdors més exigents, els sardanistes.
Efectivament, el sardanista no accepta cap versió d’una sardana diferent de la que pot oferir una cobla tradicional. I la veritat és que cap formació orquestral, cap banda, cap veu, pot substituir el so característic de la “fusta”, la tenora i el tible, i el fiscorn pels quals han estat composades la gran majoria de sardanes.
La satisfacció d’en Francesc era ben patent quan, abans del bis que va tancar el concert del Palau, va prendre la paraula des de l’escenari per preguntar: “Què, els ha agradat?”. Una aclamació d’aprovació va certificar l’èxit de l’experiència.
La Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, segons va explicar en Francesc Cassú, és una formació totalment inèdita en el món, una experiència nova que vol trobar el seu lloc en el panorama musical. I realment penso que ho aconseguirà. La combinació corda-orquestra i vent-cobla proposa uns resultats molt en la línia de les músiques nacionals, com ho pot ser la música vienesa, o la d’algunes músiques locals que han aconseguit situar-se en el programari clàssic dels concerts.
És clar que aquesta formació compta amb la cobla La Principal de la Bisbal, amb la qual cosa ja està tot dit.
A més de sardanes el concert també va incloure versions de la nova cançó i de rock català que igualment van resultar molt reeixides. Darrera dels Cassú, o amb els Cassú, hi ha tot un estol de músics implicats en la innovació –Coll, Camp, Badia, Marc Timón…– que asseguren la continuïtat del projecte.

Un noi valent

Sí, un noi valent aquest David. No és gens normal, en els temps que corren, que algú decideixi deixar tot de coses que sembla que ens lliguin a les formes de vida actuals i ho bescanviï per una dedicació plena a la vida religiosa. Però en David, el noi de Santa Coloma de Gramenet, ha decidit donar aquest pas i avui he pogut assistit a la seva professió solemne, vinculant-se definitivament a l’orde del Carmel Descalç.
Coses d’altre temps? Algú pot pensar que en David no sap el que es perd, o que no viu a la nostra galàxia… Res més lluny de la realitat. Curiosament, la primera relació amb els carmelites, ara fa nou anys, va ser mitjançant un e-mail. “No sé com goso donar aquest pas…”, diuen que va escriure tot demanant consell per esbrinar què era allò que sentia en el seu interior.
Des de fora, des dels ambients absolutament secularitzats que ens envolten, sembla impossible imaginar l’escena que he viscut aquest matí. Ja sabem que la manca de vocacions religioses és una realitat. Però, avui, a Barcelona, als carmelites de la Diagonal, feia goig de veure l’estol de gent jove, potser no molt nombrós, però això sí, decidit i compromès amb la seva vocació. Eren nois i noies que havien decidit seguir els passos marcats per la fundadora dels descalços, santa Teresa de Jesús, de qui ahir es celebrava la seva festa, i que avui feien costat al seu company i germà, en David.

La riera

L’altre dia, tot baixant per la riera de Pomar (que a la part baixa, quan s’ajunta amb la riera de Montalegre, pren el nom de riera Canyadó), vaig sentir un pessigolleig especial. Feia més de quaranta anys que no havia passat per allà i em van venir a la memòria llocs i moments que havien amarat els meus anys d’adolescent.

Les típiques parets de la riera que delimiten les finques de cal Comte, can Miravitges, ca l’Arquer…,  el sauló propi de les rieres del Maresme, els espessos canyissars… tot això em va retornar a aquelles excursions a peu pels voltants de Badalona que fèiem amb l’escola i amb la gent dels “frares”.

Fa uns anys es va fer una intervenció des del municipi per arreglar el tram de riera que va des de l’entrada al Castell de Gotmar (cal Comte) fins a la Font del Pop (altrament dita de Beu i Tapa) i el resultat va ser prou bo. 

Aquest indret, que passa desapercebut pels cotxes que circulen per la carretera de can Ruti i del tanatori, és una autèntic microsistema natural, una joia amagada a poca distància de la gran ciutat.

Aire fresc

Vaig pujar d’hora a Bufalà. Ja es veia a venir que l’església de Sant Francesc s’ompliria i, com que segurament la cosa aniria per llarg, calia trobar lloc per seure, i si era una mica endavant millor, així podria fer alguna fotografia. Un ja té una edat i això d’estar-se plantat un parell d’hores cansa.
Hi havia dues raons per pensar que vindria força gent. La primera, que la parròquia havia anunciat que s’inauguraria una part del retaule de pedra de l’altar major amb la figura del sant d’Assís, i segur que una bona part de la seva feligresia no s’ho voldria perdre precisament el dia (4 d’octubre) del seu patró. La segona, i molt principal, i la que realment m’interessava, perquè l’església era una de les seus escollides per desenvolupar el programa de xerrades i taules rodones de la “Trobada Internacional de Pregària per la Pau” que la Comunitat de Sant’Egidio convoca anualment en una ciutat diferent.
L’any 1986, el papa Joan Pau II va promoure un encontre, a la ciutat d’Assís, amb representants de les diferents religions, per pregar per la pau, el coneixement mutu i el diàleg. Des d’aleshores, la comunitat Sant’Egidio de Roma ha volgut mantenir aquest esperit –“l’Esperit d’Assís”– organitzant aquestes trobades anuals per seguir treballant per una pau amb l’entesa entre els creients de les diferents sensibilitats religioses.
La conferència de Badalona, –en els tres dies que dura la trobada, hi ha una trentena de taules rodones i conferències, a més d’altres actes, en diferents punts de Barcelona i altres ciutats catalanes– precisament tractava del tema “L’Esperit d’Assís”. Intervingueren un historiador franciscà italià, un bisbe catòlic guineà, un teòleg islàmic saudí, el patriarca de l’església ortodoxa de Romania i un teòleg de l’Índia. Mossèn Jaume Aimar va tenir cura de coordinar la trobada, i li cal agrair que la portés a Badalona.
Es van distribuir aparells de traducció simultània per poder seguir les interessants intervencions dels oradors, en una església plena de gom a gom.
Aquestes trobades són una autèntica ració d’aire fresc per al nostre món. Avui, si puc, aniré a la plaça de la Catedral per assistir a la cloenda. Encara que plogui, i de moment ho fa...

Que tingui unes bones festes!

Tot i que les Festes de la Mercè no són les de meves –jo sóc de la Mare de Déu d’Agost i de sant Anastasi– sí que m’agrada apropar-me aquests dies a la gran ciutat per respirar una mica els seus aires de festa i sentir-me, una mica, un barceloní més. La condició de veïnatge deu comportar algun dret, no?

Així ho devia reconèixer el propi alcalde de la ciutat, el socialista Jordi Hereu –com el meu, socialista i també Jordi, però Serra– el qual, a la sortida de l’ofici de la Mercè, i durant el Seguici d’Autoritats cap a la plaça de Sant Jaume, em va venir a saludar personalment i, a la vegada que em donava la mà, em va dir de forma molt expressiva: “Que tingui unes bones festes!”.

A poques passes d’ell, seguia la corrua el nostre president, el senyor Montilla –en aquest cas Josep, abans Pepe–, el qual també es va afanyar a venir-me a saludar veient que així ho havia fet el seu col·lega de partit. “Deu ser algú important”, devia pensar mentre em donava la mà, però no em va dir res.

No sóc molt ràpid de reflexos perquè, d’altra manera, hauria aprofitat l’avinentesa per deixar constància d’aquests moments fent-me una fotografia amb ells, de la mateixa manera que tanta gent ho fa amb els jugadors de futbol, amb el seu propi mòbil. Llàstima! L’any que ve miraré d’estar més preparat.
.

La sardana i Badalona

Com era d’esperar, la presentació del llibre “La sardana a Badalona” va omplir a vessar la sala Betúlia. I és que al seu autor, l’Eduard Boada, el coneix tothom dins del món de la sardana, tant a Badalona com a tot arreu.

Per a l’edició del llibre, editat pel Museu Municipal dins la col·lecció Monografies Badalonines, ha tingut la col·laboració de l’escriptor barceloní Jordi Puerto, persona molt documentada i divulgadora a tots els mitjans de comunicació del fet sardanista en general.

El llibre és el resultat de molts anys de treball de formiga de l’Eduard. Com ell mateix va explicar a la presentació, ja pels anys seixanta va començar a replegar tot allò que li queia a les mans que estigués relacionat amb la sardana. De mica en mica es va anar animant i va començar a investigar el passat de la nostra dansa a la ciutat.

El seu arxiu particular ocupa un bon espai a casa seva –oi, Montserrat?– i no es limita a la relació de la sardana amb Badalona sinó que recopila tota mena de material de l’univers sardanístic i és dels millors de Catalunya en la seva especialitat.

Té milers, milers!, de sardanes enregistrades en tots els sistemes haguts i per haver –discs de pedra, de vinil, digitals, cintes de casset, mp3…– una bona part gravades per ell mateix en directe. Perquè, no cal dir-ho, des de sempre la seva vida ha girat a l’entorn dels múltiples concerts, aplecs i ballades que es fan arreu del país, als quals assisteix amb la seva colla d’amics.

Un CD, amb més de mil cinc-centes fotografies, acompanya aquest interessant llibre. Molts badalonins s’hi trobaran en elles perquè cobreixen una llarga etapa de la història de la nostra ciutat.

El treball que ha fet en Boada és molt determinant perquè, com molt bé es va dir ahir durant la presentació, d’aquí a pocs anys el temps anirà extingint la memòria popular a mesura que desapareguin els seus protagonistes.

Com diu el mateix Eduard quan una cosa s’ha fet com cal: chapeaux!
.

Rafael de Casanova, segrestat

Ahir, per unes hores, el conseller en cap de la Generalitat de Catalunya de l’any 1714 va estar segrestat pels polítics catalans de l’any 2010.
Així, a seques, la cosa sembla una situació de ciència ficció. En realitat és una manera de dir que ahir, onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya, durant unes hores l’estàtua de Rafael de Casanova va quedar inaccessible, incomunicada, per a la gran quantitat de ciutadans que s’acostaven a la ronda de Sant Pere, alguns per tafanejar, molts per mostrar admiració i respecte i altres per retre-li el seu modest homenatge.
Això no va ser possible perquè, en un radi de cent metres, unes tanques i una nombrosa força policial impossibilitaven l’accés al monument.
De lluny, des de darrere les tanques, només es veia la tarima on una banda de músics interpretava “Els segadors”, una i altra vegada, a mesura que els diferents grupuscles oficials anaven fent la seva individual desfilada a tall de “ara tu, ara jo, no fos cas que ens poséssim d’acord i ens barregéssim”.
Vaig veure molta gent indignada perquè es va sentir agredida i indefensa per la prepotència de l’oficialitat davant de l’espontaneïtat. Més sabent que aquesta ofrena va sorgir espontània de la gent que anava a posar una ofrena als peus de Rafael de Casanova quan l’estàtua va ser col·locada novament al seu lloc, després d’uns anys d’haver estat retirada pel govern franquista.
El fet que cada any un grup d’energúmens escridassi a tots els polítics, siguin del que color que siguin, quan aquests s’acosten a fer la seva ofrena no justifica de cap manera les mesures “excepcionals” imposades ahir.
.

Petit record de Màrius Torres

Tinc a les mans un llibret de poesia. És el volum 75 de la col·lecció “Les millors obres de la literatura catalana” que van publicar conjuntament Edicions 62 i La Caixa. Una col·lecció, dit de passada, que m’he llegit gairebé completa com un exercici d’introducció a la nostra literatura la qual em va ser manllevada, com a tots els de la meva generació, pel sistema educatiu imposat pels unificadors a ultrança.
El llibre conté poemes de Joan Salvat-Papasseit, Bartomeu Rosselló-Porcel i Màrius Torres, i l’he agafat de la prestatgeria perquè volia rellegir els versos d’aquest darrer, del qual es celebra el centenari del seu naixement a Lleida.
Aquest petit volum, curiosament, aplega una part de l’obra de tres poetes d’una gran força expressiva, els quals estan units per un mateix final tràgic: els tres moriren joves (30, 25 i 32 anys, respectivament) d’una malaltia que en el seu temps era pràcticament irreversible, la tuberculosi.
Aquesta entrada del blog vol ser un petit homenatge a tots ells, particularment a Màrius Torres en aquest fugaç aniversari que ell mateix hauria mesurat amb el seu:

Rellotge de sol

Marca d’ombra que et mous al pas de l’univers,
al mur antic i dolç rodant de segle en segle,
sobre un Temps que en nosaltres és fútil i divers,
       només la llum és la teva regla.

Tu mesures la glòria de la llum al zenit
la canviant carícia dels angles, la segura
fidelitat d’un ordre que va de l’infinit
       fins a la teva pàtina obscura.

Però ignores que durant l’ombra, la nit, l’acord
dels núvols i del torb on la tempesta bleixa;
l’instant de desesper que al fons del nostre cor
       és més llarg que la vida mateixa!

Ah, qui pogués com tu, mogut pel Sol més alt,
no mesurar tampoc les tenebres avares,
si en la pedra roent del nostre cor mortal
       totes les hores no han de ser clares!

Un rellotge que segur que tenia ben present l’any 1939, quan ja se li havia diagnosticat la malaltia de la qual moriria tres anys després.
.

100

Cent és el número d’entrades que he fet en aquest blog en els dos anys que té de vida. Casualment, a més, avui la pàgina celebra el seu segon aniversari. Efectivament, va ser el 27 d’agost de 2008 que em vaig decidir a deixar constància escrita d’algunes de les meves vivències. Ja feia temps que seguia algun blog i vaig pensar que aquesta era una bona eina per aplegar dues aficions meves: escriure i fer fotografies.
Ara, repassant-les m’adono que hi ha entrades de tota mena. He parlat de viatges, personatges, llibres, aficions, xafarderies de Badalona, tradicions, anècdotes… i, sense pretendre-ho he anat confegint el meu retrat, encara que d’una manera superficial. I m’agrada.
.

Pel sud-oest de França

Aquests dies he pogut practicar una mica el meu francès. Ho puc fer de tant en tant des dels llunyans temps de l’escola. El fet de tenir una mica de família a l’altra banda dels Pirineus i, també, haver fet algun viatge pel país veí, m’ha ajudat a anar refrescant el meu coneixement de la llengua francesa.
La meva, és la generació del francès, com la dels nostres fills ho és de l’anglès. Efectivament, en la meva etapa escolar, quan la globalització actual encara no s’intuïa, el francès dominava l’aprenentatge d’idiomes a quasi totes les escoles i era assignatura bàsica en el batxillerat. L’anglès quedava pel darrera i pocs estudiants hi tenien accés, en una època en la qual la gran majoria de l’alumnat no passava dels estudis mitjans ni estaven de moda les escoles d’idiomes. Amb el peritatge vaig tenir l’oportunitat d’estudiar-lo una mica, però no amb la intensitat del francès. Curiosament, quan vaig cursar el professorat mercantil se’ns oferia la possibilitat de triar entre dues llengües més, alemany o àrab. Em vaig quedar amb unes mínimes nocions d’alemany. Si hagués tingut una millor visió de futur hauria pogut estudiar àrab i ara tindria grans possibilitats de practicar-lo.
Pel que fa al francès, m’entenc molt millor amb els francesos del sud que del nord, perquè el seu accent és molt més obert i entenedor. Per altra banda, i això no m’ho esperava, aquests dies viatjant per l’Aquitània, sobretot pels departaments de la Gironda, les Landes i el Bearn, m’ha sorprès el gran nivell de comprensió del castellà que té la gent avui, sobretot a mesura que ens apropem al sud, cosa impensable anys enrere quan a França era impossible entendre-s'hi sense el francès o el llenguatge dels signes. La proximitat amb la frontera facilita un gran intercanvi cultural i turístic.
Un exemple. Vaig fer nit a Dax un dels dies de la seva festa major. Dax és una tranquil·la ciutat termal de les Landes, situada al nord de Baiona, que es transforma d’una manera total durant les festes.
Com que vaig arribar de nit a la ciutat, només vaig poder veure l’ambient de festa nocturn, un ambient amarat de referències a les festes de Pamplona. Per això, un cop a casa, he cercat a internet informació sobre aquestes festes. Així, m'assabento que aquests dies arriben a la ciutat uns 600.000 visitants, molts vinguts del sud de la frontera. Tot i l’abundància d’actes de tota mena, la base de la festa gira al voltant dels toros. Es veu que només fa un parell de dècades que aquesta festa ancestral ha anat incorporant tota la simbologia dels sanfermines, des de la vestimenta –tothom anava blanc i vermell–, passant per les colles, les corridas a l’espanyola, amb toreros espanyols, i a la landaisse –semblant a la manera portuguesa–, el xupinazo, i sis o set bandes de música, totes de gent jove, que, entre altres, toquen pasdobles i cants com el “Pobre de mi” o l’emotiu “Agur Jaunak” de la cloenda, amb totes les bandes formades al centre de la plaça (1). Fins i tot, es va intentar incorporar l’encierro però el govern no ho va permetre.
Ara, els nostres joves quan van a França utilitzen l’anglès perquè no han tingut la sort de conèixer aquesta llengua. Per contra, amb el seu anglès ells es defensen a tot arreu i nosaltres no perquè, fora de França, el francès no s'usa pràcticament enlloc.

(1) Busqueu a YouTube “Agur Jaunak Dax 2009”
.

L'Oriol, una formigueta del teatre

L’Oriol Genís, al qual conec des de quan era petit i fins fa poc vivia molt a prop de casa, és un autèntic treballador d’aquesta professió que ha fet seva perquè ho desitjava amb totes les forces del seu ésser.
Hi ha dos camins –potser més, però no els considero– a la vida per aconseguir allò que hom més desitja. Per una banda, el camí de la sort; una sort, a voltes buscada, altres trobada, que cal acompanyar d’una certa ambició i d’un treball ben fet dirigit cap a la meta que es vol abastar. Per l’altra, la via empinada que cal superar amb una irrenunciable voluntat i un esforç tenaç i continuat, per arribar al mateix punt.
L’Oriol ha seguit el segon camí i s’ha fet un lloc entre els millors de la seva professió. Però, em consta que no ho ha tingut fàcil, ni és cap garantia de que en el futur ho sia. Alumne de l’Institut del Teatre, també ha seguit cursos d’interpretació, de tècnica vocal, de comèdia musical, amb diferents directors. Ell mateix ha estat promotor, fundador o director d’algunes petites companyies, i la llista d’obres en les que ha intervingut fins ara, a la majoria de sales de Catalunya, és notable.
Tot aquest preàmbul per dir que, fa pocs dies, el vaig retrobar a la Sala Betúlia, on va presentar, amb Mireia Chalamanch, “Com si entrés en una pàtria”, un espectacle sobre textos periodístics i poemes de Joan Maragall, en el 150è aniversari del naixement del poeta. Un espectacle de butxaca de categoria incontenible, per la gran qualitat dels material escollit i per l’acurada dicció dels dos actors. Un seguit de textos amarats de sentiments cap a la nostra terra, la natura, l’amor…, els quals, a mesura que avançava l’espectacle, anaven creant un clímax de tensió interior que, en mi, va acabar desbordant-se amb la recitació, per part de l’Oriol, del Cant Espiritual.
En aquest moment hi vaig veure resumit el resultat de tot el teu esforç d’aquests anys, Oriol. Crec que difícilment tornaré a gaudir de la intensitat d’aquesta pregària com tu me la vas fer sentir. Per molts anys!
.

Julius Caesar

He tornat a veure, per sisena o setena vegada, “Julius Caesar”, la pel•lícula de Joseph L. Mankiewicz de l’any 1953 basada en l’obra teatral del mateix nom de William Shakespeare. I, per sisena o setena vegada, he tornat a quedar atrapat per aquesta magnífica obra que aplega un conjunt d’elements que la fan una peça única (inigualable?) en el seu estil dins de la història del cinema.
Tot el discurs habitual del teatre shakesperià sobre la tirania, l’amistat i les passions humanes troba en el fet històric de l’assassinat de Juli Cèsar, per part d’un grup de senadors amb els qui confiava (“I tu, Brutus?”), una magnífica oportunitat per expressar-se.
L’adaptació de Mankiewicz, queda perfectament plasmada en el treball (sense adjectius) dels actors anglesos i nord-americans del repartiment, sobretot de James Mason (Brutus) i de Marlon Brando (Marc Antoni). Les escenes dels discursos d’aquests dos personatges adreçant-se al poble davant el cos sense vida de Cèsar, són antologia pura. Despullada de qualsevol element temporal, la pel·lícula és perfectament vàlida avui, gairebé seixanta anys després de la seva estrena.
Però, no volia parlar dels detalls artístics i tècnics de la pel·lícula. Aquest apunt ha sorgit bàsicament per l’impacte emocional que em produeix cada vegada que he tingut l’oportunitat de veure-la.
La primera vegada va ser en unes classes sobre teatre català que va organitzar el CIC de Badalona a la dècada dels setanta, un curset que va començar l’escriptora Maria Aurèlia Capmany i va concloure el director de teatre Josep Anton Codina. Tot i que aleshores la vaig veure en versió original subtitulada, cal dir que la versió en castellà no rebaixa gens la gran qualitat del film.
En una hipotètica llista de millors pel·lícules de la història del cinema, jo col·locaria “Julius Caesar” en dels llocs més davanters. Segur!
.

Un capvespre poc romàntic

– Groc!
– Un sis!
– Canvi de color!
– ...
Fa una calor enganxosa a Llafranc. Contrariament al que acostumem, avui no hem sortit a fer l’habitual passejada fins a l’escullera del petit port, com tants i tants estiuejants del poble. Ens hem emmandrit, el capvespre se’ns ha tirat al damunt i estem fent temps per sopar.
M’he assegut en un racó del menjador, prop d’una finestra per rebre alguns glops de la brisa que arriba del mar, que és a tocar. Diuen que demà baixaran una mica les temperatures...
Estic llegint una interessant novel·la d’en Baltasar Porcel. M’agrada i em té atrapat.
Des de la terrassa, m’arriben les veus dels meus amics:
– Verd!
– Agafen quatre!
– Passo!
– ....
.

En perill d'extinció

L’homo sardanisticus és una rara avis en perill d’extinció, que pul·lula per llocs cada vegada més limitats, i que té com a característica principal un gran desenvolupament del sentit de l’autodestrucció inconscient.
Tot i que es podrien trobar alguns exemplars que malden per la supervivència volent trencar el fatalisme, i que són immediatament expulsats de la manada, aquesta espècie animal es mou en la inconsciència més cega. I, com que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure, conrea una mena d’egolatria que li va formant una mena de crosta que creu autoprotectora.
Aquest comportament no li deixa veure la gran biga que porta a l’ull i el té convençut que la culpa dels seus mals és de tothom menys seva.
No li parlis de fórmules renovadores, ni d’espais poc apropiats, ni d’horaris desfasats, ni d’actes conjunts, ni de deixar les regnes en altres mans, ni de res de res… La seva resposta invariable és: “sempre s’ha fet així”.
Doncs, bé, sempre s’ha fet així, fins que deixarà de fer-se per sempre.
Perdoneu-me, però avui m'ha sortit així. Ja he dit, però, que hi ha algunes excepcions que volen millorar l’espècie. Tanmateix són això, excepcions.
.

Som una nació!

Conec molta gent, molta, amb la convicció de que això ha canviat, que el mitjó s’ha girat totalment al revés. Només calia escoltar els clams que m’envoltaven ahir a la manifestació de Barcelona per veure que el sentiment general ha sofert una transformació radical. He assistit a les manifestacions més multitudinàries des de la caiguda del franquisme, també a algunes de la diada i a altres concentracions més modestes, i mai, mai, havia vist l’emprenyament, la fermesa i la unanimitat dels assistents reclamant una separació en la qual molts, moltíssims, temps enrere no hauríem ni gosat pensar-hi.

Perquè, aquest és el sentiment generalitzat: l’emprenyament! I em dol molt la situació a la què s’ha arribat per culpa de la incompetència de molts. No cal ni nomenar-los.
Haig de confessar que m’agrada Espanya, vull dir el país i la seva gent. He viatjat molt per tota la seva geografia, a tot arreu m’han acollit molt bé i jo m’hi he trobat com a casa meva. Gairebé cada any, i ja en fa molts, m’he reservat una part de les meves vacances per recórrer les seves planures, les seves muntanyes, les seves ciutats… i, malgrat tot el que ha passat, no penso deixar de fer-ho!
Tot això fa augmentar la meva emprenyamenta, i em plantejo unes preguntes:
1.- Per què les relacions d’amistat i comprensió entre els pobles, lligades amb esforç en un pacte que han esquinçat, han de deixar pas a les de desconfiança i rebuig?
2.- Només ens deixen obert un camí?
3.- Com i qui arregla tot això?
.

Adéu, "Rialles"!

La guarderia que tenim al costat de casa, tanca. No és per manca d’infants, més aviat el contrari. Feia temps que se’ls anava quedant petita i van decidir obrir un altre local molt més ampli en una altra zona de Badalona. Aquest darrer curs, ja amb la meitat d’infants, perquè els nous començaven directament al nou centre, ja ha resultat una mica trist.

Aquesta era, d’alguna manera, la llar d’infants del nostre barri. Ara ja s’ha fet gran, com els centenars de nens i nenes que aquí van tenir els seus primers contactes amb el món de fora de casa seva.
La van inaugurar l’any 1983, un any després que nosaltres compréssim la nostra casa justament dues portes més amunt. Era un edifici de planta baixa i dos pisos, però la joia de la corona era el seu magnífic badiu, a tocar, paret per paret, del meu, i del que sempre n’han tingut una cura molt especial.
La trobaré a faltar. Hi he conviscut els darrers vint-i-set anys, i formava part del paisatge quotidià del meu carrer. La veritat és que no hem tingut mai cap problema, ben al contrari, els seus propietaris i les monitores sempre han estat molt respectuosos amb el veïnat.
Ja no tornaré a sentir els plors de les primeres setmanes de començament de curs, quan els infants només tenen aquest recurs davant la nova situació desconeguda per ells de deixar l’ambient familiar, tot i que només sigui per unes poques hores.
Ni els cants que les “senyoretes”, amb molta més bona voluntat que veu, intentaven ensenyar als nens i nenes quan sortien al pati, durant ell llargs matins del bon temps.
Ni el repetidíssim “Sol, solet”, dels matins d’hivern…
Ni el xipolleig de l’aigua a les petites piscines, quan feia calor.
Ni el ja famós “a recollir!”, previ a la quotidiana cerimònia higiènica de preparar els petits per a l’hora de plegar.
Ni la remor de converses dels avis i dels pares, molts més els primers, que se sentia al carrer mentre esperaven l’hora de recollir els infants.
Ni els pallassos que portaven cada any per celebrar la festa de final de curs. –“I els papes i les mames, que no criden?”
Ni, menys mal, el run run dels motors dels cotxes engegats, aparcats al portal de casa –“No es preocupi, només és un moment”–.
L’emoció que va embarassar la directora en el seu darrer parlament de comiat del “vell edifici” –el vaig sentir des del meu badiu– també se’m va encomanar a mi una miqueta.
Decididament la trobaré a faltar!
.

Uf!

El mes de juny acostuma a ser un dels més esbojarrats de l’any, si no el que més. Deu ser que el dia s’allarga d’allò més i dóna per a moltes activitats, el cas és que les agendes s’omplen a vessar i els horaris es trepitgen els uns amb els altres, quan no coincideixen.
De retorn d’uns dies de desarrelament absolut, m’he trobat totalment col•lapsat pel panorama que tenia davant. La coincidència en una sola setmana de diferents compromisos, als quals calia afegir un bon nombre celebracions familiars i tradicionals, m’han format un teixit vital certament angoixant, com una sensació d’atzucac, que mai havia sentit.
Fins i tot aquest petit escrit setmanal se n’ha ressentit. Ara mateix, malgrat la quantitat d’experiències que s’han amuntegat en poques jornades, sóc incapaç de discernir cap idea per fer-ne un comentari. Deixem que passin uns dies i el pòsit reposi a sota del vas.
.

Preparatius

Ens hem decidit: anem a fer el Camí de Santiago. Bé, diguem que anem a fer un tram del Camí. Això queda més dins de les nostres possibilitats. La intenció és de fer una part i, si podem, d’aquí a uns mesos la resta.
No és un rampell que ens hagi vingut de cop; la veritat és que ja feia anys que ens ho havíem proposat i ara, al disposar de més temps lliure, creiem que ha arribat el moment que esperàvem.
Comptem, sortosament, amb uns amics que ens acompanyaran amb un cotxe de suport i ens prepararan les estades i els llocs per menjar. I és que ja tenim una edat que ens permet gaudir d’alguns privilegis.
Com que no n’hi ha prou amb agafar el cotxe i presentar-nos al punt de sortida que ens hem fixat –Puente la Reina, a Navarra– sinó que s’han de fer un seguit de preparatius, aquests dies anem atrafegats amb això.
D’entrada, cal posar-se una mica “en forma”; o "una molta", que hi ha gent experimentada que ens ha avisat de la duresa de caminar un dia sí i un altre també les llargues distàncies de cada etapa. De totes maneres penso que si avui en fem així, demà en podem fer aixà, sense necessitat de seguir cap programa preestablert a les guies.
Perquè, aquesta és l’altra: calia comprar una guia, és clar. Com aquell qui no vol, vam anar a una coneguda llibreria de Barcelona especialitzada en llibres de viatges a veure si tenien alguna cosa del Camí. Caram! Es veu que, com que aquest és un Any Sant –Sant Jaume cau en diumenge–, això de fer el camí s’ha convertit en una bogeria i es preveu que es rebentin els rècords de caminaires-pelegrins (que no sé qui és una cosa i qui una altra). Moltes editorials, preveient la massificació, s’han llençat a l’arena i han editat una gran quantitat de llibres, opuscles, mapes, guies, memòries, ressenyes… que han fet ben difícil la tria, en aquest cas per excés.
I, altra vegada, els experts ens aconsellen: “Els mitjons, vigileu els mitjons! I les botes, les sabatilles, les xancletes (?)…”. Que si els albergs, que si les acreditacions, que si les “tirites”, que si tal, que si qual…
Doncs, en això estem.
.

Impressions

Verd, rius, teulades de pissarra, neu, cavalls, flors, campanars, estrelles, camins, llacs, geleres, pedra, isards, avets, bordes, corriols, tuques, ramats, gent de muntanya, silenci, rosari de poblets, més aigua, refugis, núvols, romànic, banys termals…

Però, també, creixement poc controlat, massificació en temporada alta, pèrdua progressiva d’identitat…
Vall d’Aran!
Sortosament encara guanya la primera part per golejada.

"Fa dos mil anys que som aquí!"

La plaça, plena a vessar, estava a l'expectativa. El rellotge de la casa de la vila era a punt de marcar les set quan els músics van sortir per tercera vegada al balcó per interpretar el solemne toc d’inici. Tot seguit els porticons es van obrir de bat a bat i van aparèixer l’alcalde i els regidors que acompanyaven el nostre personatge. Es va fer el silenci. L’alcalde, breu i amb veu ferma, va anunciar l’acte i tot seguit el va presentar: “Amb tots nosaltres, l’Enric Juliana, pregoner de les festes d’enguany!”
En els darrers anys, he llegit bastant d’en Juliana. Sobretot, els articles que publica regularment a “La Vanguardia”, diari del qual és subdirector i corresponsal a la capital de “l’Espanya dels pingüins”. Era un motiu afegit per no perdrem el pregó de les Festes de Sant Anastasi (altrament dites de Maig en versió laica, que és la que ara es porta).
El pregó? No cal que el comenti, tothom n’ha parlat. Una visió de Badalona des d’allà on es veuen les coses amb una gran relativitat, però que, per això mateix, permeten una observació molt més objectiva. Tot això sense oblidar que l’Enric és d’aquí, que aquí hi té la família i que algunes gotes de “badalonitis” li hauran caigut dins el pastís.
El seu “mobilis in mobili” es va escampar per tot arreu. I amb la seva proposta als governs d’aquí i d’allà, demanant les màximes distincions per a la ciutat pel seu paper com model de convivència, se’ns va posar a tots a la butxaca.
“Fa dos mil anys que som aquí!”, va pregonar una i altra vegada, convidant tothom a integrar-se i a formar part de la Badalona arrelada en l'ahir que vol caminar cap el futur.
Un parell de vegades la plaça va trencar la veu del pregoner amb aplaudiments que es repetiren llargament al final amb la seva invitació a la festa. Feia anys que no havia sentit un pregó tant assenyat.
.

Aneu amb compte!

Es veu que al nostre país hi ha una gran passa de mal d’orella. Feia temps que m’ho semblava, però, la veritat, no n’havia fet gaire cas. Però l’altre dia, mentre seia una estona en un banc d’un conegut passeig de Barcelona, m’hi vaig haver de fixar gairebé per força. Hi he arribat a la conclusió que és molt probable que la cosa sigui molt més greu del que em semblava en un principi.
Com que la millor forma de deixar constància d’un fet és l’evidència, no em vaig poder estar de fer unes quantes fotografies de les persones afectades que durant la poca estona que vaig estar allí van passar pel davant meu.
Algunes d’elles diria que patien només molèsties lleugeres, perquè aviat deixaven de tocar-se l’orella. Per a altres, però, la cosa devia ser més preocupant. Fins i tot una senyora, pobreta, va estar tota l’estona recolzada a la cantonada sense senyals de que la molèstia anés a menys, i quan vaig haver de marxar ella encara hi era.
Tot això ho dic perquè aneu amb compte. Crec que és una passa molt encomanadissa, de la qual no s’han trobat remeis prou eficients. I, pel que he vist, potser afecta més a la classe femenina. No sé...
.

He estrenat el pont nou

A peu, que és com es veuen bé aquestes coses. Sí, el que han fet per travessar les vies del tren des de la zona del port fins a la banda de muntanya i que substitueix l’antic de la fàbrica Cros que es va enderrocar, potser perquè era massa vell, potser perquè feia nosa per urbanitzar aquell sector, vés a saber…
El cas és que s’havia creat un autèntic conflicte pels nous pobladors d’aquella zona de la marina badalonina. Per sortir del barri amb cotxe havien d’anar cap al centre de la ciutat o passar per Sant Adrià, i encara sort que s’havia arreglat el tema del peatge per passar per la zona portuària, únic camí que unia aquestes sortides.
Doncs, com deia, he passat pel pont nou. Crec que es diu de Sant Lluc. L’han fet amb cara i ulls. Fins i tot és bonic, metàl·lic, pintat de blanc, amb mampares de color verd clar. Sembla pràctic per als cotxes i no tant per als vianants que, segons d’on vinguin, han donar una bona volta per arribar a les rampes d’accés. Però, m’ha agradat. A més, permet tenir una nova perspectiva de la zona del port i de la via del trens.
El pont uneix dues zones absolutament contraposades. Per la banda de mar, una zona d’esbarjo, més aviat agradable per passejar i amb futur. A l’altra banda, un laberint de naus industrials i magatzems, amb carrers deteriorats, plens de furgonetes i camions, els dies laborables, i absolutament deserta els festius.
.

Un altre Sant Jordi

Aquesta vegada m’ha costat una mica trobar-li el regust. No sé, però em fa l’efecte que la cosa no marxa pel bon camí. De fet, sóc home de minories i tot el que s’escapa de les mans i es massifica crec que acaba perdent l’essència i els fonaments. Tot i que perviu el missatge poètic que comporta l’entrega de la rosa a la persona estimada, moltes vegades es va pervertint i no deixa de ser un vulgar reclam publicitari de molts comerços per atraure clientela.
Pel que fa als llibres, tampoc acostumo a recórrer a la llista dels més venuts i dels més “esperats”. Els medis de comunicació juguen el seu paper i, lògicament, escriptors i editors aprofiten per situar-se en una bona posició de sortida en la seva cursa particular.
Enguany m’he decidit per “Betúlia”, la reedició del llibre de M. Aurèlia Campmany, que va escriure en la seva etapa de mestra a Badalona. Vaig conèixer l’escriptora en un curs sobre literatura catalana que va donar cap allà els anys setanta al CIC. Era una enamorada de les lletres, sobretot dels nostres clàssics. Encara sembla que la senti recitar uns versos de “L’espill” d’en Jaume Roig… Llàstima que la mort se l’endugués en plena maduresa.
.

Poca sensibilitat històrica

L'ermita abans de les obres

Heu passat aquests últims mesos pel davant de can Cabanyes? Hi han fet unes “millores” en el tancament de la finca i s’ha arreglat i ampliat la vorera que la circumda per la riera de Sant Joan, l’avinguda Salvador Espriu i el lateral de l’autopista.

El resultat podria ser satisfactori si no fos que d’aquesta manera han desvinculat una petita capella adossada a la masia, la qual ha quedat aïllada al mig de l’ampla vorera com un element independent de la finca.

Aquesta capella, dita del Sant Crist de Can Cabanyes, ja està documentada en el segle XVII. A la part frontal, damunt la porta, hi figura una data –1860– probablement l’any d’una de les moltes reformes que ha tingut a causa dels diferents danys soferts al llarg dels temps. Cada Dijous Sant, la capella s’omple d’espelmes i llantions, ofrena de devots badalonins d’aquest Sant Crist que segueixen una antiga tradició.

Poca gent coneix la història, trufada de llegenda, d’aquest racó de Badalona. Ara, amb aquesta separació, que la deslliga de l’antiga masia, no es fa res més que desvirtuar la realitat històrica i contribuir, inexorablement, al seu oblit.

.

Noves processons

A mitja tarda de Divendres Sant, vaig anar al punt habitual de trobada de molts badalonins quan sortim d’excursió, el Museu Municipal. Uns quants amics havíem decidit anar fins a Sant Celoni on, segons les nostres informacions, a la nit sortia una processó que aquesta població ha recuperat tot just fa un parell d’anys i ara estrenava dos passos nous.
Haig de dir que fa molts anys que, en aquesta mateixa diada, anem a un lloc o altre a veure una processó i després a sopar. Vam començar a fer-ho quan els nostres fills eren petits i ho anem mantenint, malgrat que ja molt de temps que els petits han deixat de ser-ho i ja no ens acompanyen.
Com deia, vaig anar al punt de reunió davant del museu. Un cop allà, vaig adonar-me que a l’altra banda de la carretera, just davant de Correus, s’havia format una cua de gent que contínuament s’anava allargant amb més i més nouvinguts que esperaven per entrar a un gran autocar estacionat sobre la plaça. El vehicle, ara ho veia clar, estava pintat amb els colors blaugranes i duia impresos un gran escut del Barça, una fotografia de la plantilla amb la paraula “Campions 2009” i la reproducció de les sis copes que havien guanyat la passada temporada. Es tractava de l'autocar del Barça que volta per tot Catalunya perquè els aficionats puguin veure els trofeus conquerits.
Aquella imatge, precisament en aquest dia de Setmana Santa, se’m figurà com una transposició d’algun acte religiós –com la mateixa processó que jo anava a veure– propi d’altres temps, als moments actuals.
El que abans eren processons i visites les esglésies, s’ha anat transformant en noves formes d’una religió en la que els nous déus, els nous ídols, també reclamen la seva part d’adoració. Els nous natzarens refan les files, no ja darrera d’un pas processional, sinó que s’arrengleren a les carreteres, a les pistes d’esquí o, com en aquest cas, per venerar els nous símbols religiosos de la nostra societat laica.
No hi tinc res a dir.
.

Perplexitat

Un dissabte d’aquest mes de març, amb el grup d’amics anem a Sitges per fer l’habitual excursió quinzenal per camins de muntanya. Decidim fer el viatge d’anada i tornada amb transport públic. Punt de trobada: estació de rodalies.
Cap a dos quarts de 8, agafem el tren fins al Clot on enllaçarem amb un altre que passa pocs minuts abans de les 8 i ens ha de portar a la simpàtica vila del Garraf. Els horaris els hem tret de la pàgina http://www.renfe.es/cercanias/barcelona/index_horarios.html, (en castellà, perquè suposo que fa massa poc que la Generalitat s’ha fet càrrec de rodalies i encara no han tingut temps de fer la versió catalana).
Arribem al Clot. Primera sorpresa: al llistat de la pantalla de l’andana per on han de passar el comboi no hi consta el que tenim previst agafar. És més, no hi consta cap tren que vagi per la línia de Vilanova i passi per Sitges.
Ah! És dissabte, segur que ho hem mirat malament. Anem a consultar el plafó d’anuncis amb els horaris. Res. El tren fantasma no apareix per enlloc. Solució, anem a preguntar-ho a la finestreta.
Resposta del funcionari: “Ah! Vostès ho han consultat a internet? Doncs està malament, perquè des de Nadal s’han canviat els horaris i encara no ho han arreglat. Hauran d’anar a Sants i allà fer l’enllaç”.
El que no vaig entendre bé és si volia dir que el canvi s’havia fet per Nadal, o des de que hi ha en Nadal.
Avui, tres mesos després del que ens va dir el funcionari, sembla que ja ho han arreglat.
.

Sant Josep

Tot i que a la meva família més propera no ni ha cap de Josep –de Joans n’hi ha un munt– aquesta és una diada que a casa no passa desapercebuda.
Ja fa temps que els aires laics de la política es van emportar la festa laboral, com poc a poc es van emportant qualsevol senyal identitària que faci ferum a religiós. Els qui més ho van notar van ser el pobres Joseps que van haver de canviar el dia de l’àpat familiar i traslladar-lo al diumenge següent. En canvi, poc a poc, des d’àmbits comercials s’ha volgut anar imposant la festa del dia del pare, però sense gaire èxit.
A casa, avui no faltarà la crema tradicional. Potser escatimarem algun ou dels que marca la recepta preceptiva, però és que cal no temptar el colesterol, sempre vigilant darrera de cada vianda. Tampoc ens oblidarem de les trucades i visites per felicitar els Joseps, Maria Joseps, Josep Maries, Pepets, Pepites, Peps, Pepes, Pitos, Fines… una llarga llista, tot gent de quaranta en amunt perquè ja fa temps que posar-li aquest nom als petits no fa, només faltaria!
També van desapareixent els fusters, que en aquesta diada celebraven la seva festa patronal. Ara tot és més industrial i per aquí s’han anat perdent les essències de l’artesania i del contacte personal.
Llàstima perquè jo trobo que sant Josep és un sant simpàtic, potser perquè, com jo mateix, sempre va amb el lliri a la mà.
.

Badalona, bressol del... teatre

El proper 27 de març, el veterà actor Jordi Dauder rebrà la Guineueta Honorifica, distinció atorgada pels Amics del Teatre Zorrilla. Serà durant l’anomenada Nit de les Guineuetes, en la qual aquesta entitat vol premiar aquelles persones, entitats i grups que s’han distingit durant l’any en l’activitat teatral de la nostra ciutat. En aquesta ocasió, l’acte dedicarà un homenatge a Margarida Xirgu, l’actriu de Molins de Rei amb forta vinculació amb Badalona fins a l’hora de marxar a l’exili.
No havia vist Jordi Dauder actuar en directe. Conec el seu treball com a actor gràcies al cinema i a la televisió, però mai havia tingut l’oportunitat de veure’l en directe, a l’escenari, malgrat que vaig bastant sovint al teatre.
Fa un parell de setmanes estava a Ponferrada, a la província de Lleó. Casualment, al Teatre Bergidum hi havia anunciada, per a aquella mateixa nit, la representació de l’obra “Después de mi, el diluvio”, un muntatge del Teatre Lliure de l’obra de la també badalonina Lluïsa Cunillé, en el qual intervenien Jordi Dauder i Vicky Peña. Sortosament quedaven algunes entrades i vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la representació. Realment, una passada!
Badalona, a més del basquetbol, és també bressol de bons actors, molts d’ells de capçalera. No cal dir noms, la llista és llarga i sempre podria deixar-me’n algun. Bé, sí, en citaré un altre: Marta Marco. Gràcies, Marta, per la teva incommensurable Rachel de diumenge passat al Zorrilla.
.

Enderroc

Ja està en marxa l’enderroc de l’antiga Clínica del Carme, un lloc emblemàtic perquè hi van néixer molts badalonins. Altres aquí hi van passar els seus darrers dies.
Em va agradar el petit homenatge que va rebre aquest antic centre mèdic per part d’un grup de ciutadans anònims que van voler expressar els seus sentiments amb uns paperets enganxats a la porta, poques hores abans que comencessin les obres d’enderroc.
Diuen que en el seu lloc hi aixecaran un flamant centre cívic d’un disseny atrevit proposat per no sé quin arquitecte. Una obra singular. Penso, però, que, amb les arques municipals tant migrades per la crisi, passarà el mateix que amb el camp de futbol que ja fa temps s’hauria d’haver construït. Sí, aquell que va projectar el famós arquitecte francès Dominique Perrault i que, per culpa de la manca de diners, quedarà en un camp normal i corrent. La veritat és que ni feia falta el primer ni sé si arribarem a veure el segon. I, pel que fa al nou centre cívic, ja veurem…
.

Els surfistes

Avui he tornat a caminar per la vora del mar. Ho faig sovint, i m’agrada. Des de la Rambla fins a Montgat el camí és agradable i el recorregut d'anada i tornada es pot fer amb poc més d’una hora.
Alguna vegada vaig en direcció contrària, cap al nou port esportiu i fins a la desembocadura del Besòs. No m’agrada tant aquesta banda sud perquè bona part del camí està degradada. Diuen, però, que aviat ho arreglaran i faran el nou passeig martim, diuen…
M’agrada, especialment, anar a caminar els dies rúfols, quan fa aquell vent mariner que et peta a la cara i et porta els rissos de caballera de l’aigua que esclata amb les ones. I aquella olor penetrant...
Avui feia un dia gris i amenaçava pluja, tot i que el vent era una mica moderat. Donava gust veure el moviment del mar. En molts sectors, els temporals d’hivern han anat treient sorra de la platja i l’han acumulat uns quants metres mar endins. D’aquesta manera les onades rompen molt abans d’arribar a la vora i avancen com turons nevats fins a la sorra, per a goig dels surfistes, aquesta nova espècie aquàtica que ha anat proliferant en els darrers temps. A vegades m’entretinc mirant-los, i a envejar-los, en la seva lluita per mantenir-se dempeus a la cresta de l’onada. El surf, tot un exercici de constància i resistència.
.

Vana il·lusió

Finalment vaig poder anar a l’ajuntament. No em refereixo a l’emblemàtic edifici de la plaça de la Vila, que ja he visitat en diferents ocasions i circumstàncies. Vull dir el de les oficines municipals anomenat “el Viver”, aquesta mena de capsa de vidre plantificada on abans hi havia el viver municipal, un espai a l’aire lliure que servia de magatzem i tractament de plantes per a usos municipals, just a tocar dels fonaments de les muralles romanes de l’antiga Bétulo, soterrats uns metres sota terra.
Aquest magne edifici no desentona massa en una cèntrica plaça que no té cap mena de personalitat. L’ampli espai que ara ocupa la plaça fins ben entrat el segle XX era una zona agrícola. Amb el desdoblament de la carretera i l’obertura del carrer del Temple es va anar urbanitzant. Aparegueren els primers indicis de restes romanes que el treball dels arqueòlegs deixaren a la vista; eren les excavacions, nom amb el qual els badalonins, durant molt de temps, van conèixer aquella zona que ara porta el rutilant nom de plaça de l’Assemblea de Catalunya. Amb els anys la plaça s’ha anat omplint d’edificis moderns, però sense cap personalitat. Potser el més representatiu sigui el del Museu Municipal que acull gran part de les troballes de l’època romana. Amb el nou edifici municipal s’ha tancat el cercle d’espai edificable.
Doncs, com deia, vaig anar a les noves oficines municipals. Havia de fer una gestió, allò que ambiguament se’n diu “tramitar papers”, i com que no hi havia estat mai, la veritat em feia il·lusió.
Aquell matí, una mica nerviós perquè m’havia despertat abans d’hora pel pas important que havia de donar, em vaig arreglar adequadament per a l'ocasió. Això d’anar a la “casa gran” i poder visitar aquell bé de Déu d’oficines visibles des del carrer, repartides en sis plantes lluminoses, plenes de departaments, sales, passadissos… Sí, sí, que carai, la cosa prometia. Fins i tot vaig agafar la petita màquina de fer fotografies per immortalitzar el moment.
Arribat al vestíbul l’emoció s’incrementà uns graus. Com si d’un aeroport es tractés, un policia em va fer passar per un arc de seguretat després de dir-me que diposités en un caixeta de plàstic els objectes metàl·lics que portava. Tot seguit, un amable funcionari em va demanar la documentació per identificar-me i, després de preguntar-me el motiu de la visita, em va col·locar una enganxina identificativa per poder entrar.
Ja està, vaig pensar, ja estic acreditat i puc circular pel gran monument de la burocràcia sense impediments. Poc va durar l’alegria. Ràpidament em van indicar un raconet al costat de l’entrada on havia d’esperar davant d’una pantalla. Periòdicament, la pantalla anava marcant el número de torn i la taula que calia visitar d’una llarga filera desplegada en una gran sala de la planta baixa de l’edifici. En un costat, una esvelta escala, que deuria portar a la “terra promesa” que jo pensava visitar, estava tallada amb un cordó i un cartellet que deia “només visites autoritzades”. Em va caure el cel a terra!
La funcionària de torn enllestí el tràmit ràpidament i en un tres i no res em vaig veure altra vegada al carrer. Realment, serà cert que no està feta la mel per a la boca de l’ase?
.