ITV

En cosa de pocs dies he passat les ITV. Sí, així, en plural. No és que tingui dos vehicles i hagi aprofitat per fer la inspecció dels dos al mateix temps. Em refereixo a la ITV del cotxe, sí, però també a la meva pròpia, la mèdica, que també compta.
Sempre he estat partidari de la prevenció. En el cas del cotxe, quan encara no s’havia establert l’obligatorietat de la revisió periòdica, cada any, abans de sortir de vacances, el portava al taller perquè li donessin una mirada. Sempre m’ha agradat viatjar per tot arreu amb el cotxe i necessitava aquest grau de seguretat per sortir amb una certa garantia a fer quilòmetres per les carreteres i camins.
Amb la salut em passa el mateix. Crec que ja tinc l’edat de mirar-m’hi una mica i visitar el metge amb una certa regularitat em genera confiança.

.

Un sant patró

Racó de la plaça Sant Josep Oriol, de Barcelona.

Aquarel·la de Rafael Pujals.

He llegit en algun lloc que els falsificadors de monedes tenen un patró i tot. Em refereixo a un sant de veritat que els és patró, com sant Eloi ho és dels manyans, sant Josep dels fusters o santa Rita de les coses impossibles. Qui és el patró d’aquesta branca dels falsificadors? Sant Josep Oriol. I dic d’aquesta branca perquè els falsificadors de bitllets de banc també deuen tenir el seu, o els que falsifiquen documents, o els que falsifiquen entrades del Barça… Ja se sap que aquest és un ram que té molts afiliats i moltes especialitzacions.
Per què a sant Josep Oriol li han penjat aquest patronatge? Doncs, diuen els entesos que un dia que va anar a menjar a una fonda amb un company, l’un per l’altre, a l’hora de pagar es van adonar que no duien diners. Com que tenien pressa i no hi havia temps per rentar tota la plateria de la cuina, que és el que ben segur els proposaria l’amo, el sant va agafar una pastanaga que havia sobrat de l’amanida i la tallà en rodanxes, les quals, ràpidament, s’anaven convertint en monedes de curs legal.
Apa, i a mi que no se m’havia ocorregut! Anècdotes a part, una gran persona aquest Josep Oriol. Podeu comprovar-ho.

.

Quina amanida!

Avui he menjat una amanida amb gust d’amanida!
Sembla mentida com anem oblidant els gustos i les olors dels productes que mengem. El fet de viure a la ciutat fa que, cada vegada més, hàgim de comprar els aliments de cada dia en establiments que són el darrer graó de la cadena que enllaça el pagès –i també el ramader, el pescador, etc.– amb el consumidor final, que som nosaltres. Durant el llarg camí que fa qualsevol producte des del seu origen fins al nostre plat, aquest ha de patir emmagatzematges a les cambres, viatges, transbords, manipulacions… Qualsevol pas es converteix en una agressió que forçosament l’ha d’afectar.
Avui, al mercat de Tordera, he pogut comprar a un pagès de Palafolls unes escaroles, uns tomàquets i uns raves que, degudament preparats i acompanyats d’unes olives trencades, han anat a parar directament al plat. Una amanida per sucar-hi pa!

.

Més sobre en Manolo

En Manuel Moreno conversant amb un jove Enric Juliana a la plaça de la Vila, l’any 1982. La fotografia és del fons de la Revista de Badalona. Autor: Pere Ruzafa.


Per un excel·lent article de l'Enric Juliana –probablement, el millor periodista català actual– publicat a la revista anuari Carrer dels Arbres del Museu de Badalona, m’assabento de moltes més dades sobre una persona que ja va ser motiu d’un comentari en aquest bloc: Manuel Moreno i Mauricio (veure: En Manolo, 15/X/2008).
A l’article en qüestió, el badaloní Juliana explica abastament tot un recorregut vital de Moreno que jo desconeixia i que, d’alguna manera, multipliquen la meva admiració per la seva forta personalitat. El mateix periodista es pregunta per les causes que el mogueren a actuar com ho va fer en aquells anys de postguerra i forta repressió: “Un comunista platònic? Un ingenu? Un romàntic orgullós? Un home molt gelós del seu caràcter? Un comunista protegit del cinisme i el fanatisme per una ànima fortament individualista? Un egocèntric que odiava el gregarisme? Un tipus massa intel·ligent per funcionar a cop de consigna? Crec que la resposta afirmativa a aquestes preguntes dóna el retrat de Manuel Moreno Mauricio”.
Si teniu ocasió, llegiu “L’home que no es va voler posar de puntetes”, aquest documentat treball de l’Enric Juliana, en el centenari de Manuel Moreno i Mauricio.

.

L'aplec

Avui he estat a l’aplec de Sant Medir. És una festa simpàtica que conserva molts trets del que tradicionalment han estat els aplecs a Catalunya. La festa es celebra a redós de l’ermita del sant, situada en una petita vall del vessant del Tibidabo que mira cap el Vallès, en el terme municipal de Sant Cugat d’on és patró sant Medir.
Des de primeres hores del matí moltes colles d’aquesta població, on és dia festiu, i d’altres llocs, fan a peu el camí cap a l’ermita. A migdia el paratge és ple de gent i l’animació va pujant de to. La cobla toca les primeres sardanes; arriben els cavallers amb el penó del sant; els gegants, que també han fet els tres o quatre quilòmetres a peu, ocupen els seus llocs... Sonen arravatades les dues campanes i les colles van posant els seus estendards al voltant de l’altar improvisat davant l’esplanada. L’ermita és petita i no hi ha cabuda per a tanta gent.
Puntual, comença la missa amb presència de les autoritats locals. Els capellans i la coral s’esforcen per fer-se sentir en aquell cafarnaüm. Aquí i allà, infants que corren amunt i avall. Per tot arreu, rotllanes de gent que parlen d’allò que sempre s’acostuma a parlar. Una mica més retirades, unes quantes fogueres que comencen a fer brasa per preparar la carn a la graella del dinar. En un altre racó, unes paradetes on es pot trobar tota mena d’articles relacionats amb la festa, sobretot les famoses faves de Sant Medir. Els bombers, per si cal, els mossos d’esquadra, els de la tele, la gent de la Creu Roja, els Amics de Sant Medir, els voluntaris… tothom!
De retorn, plovisqueja. Visca la festa de Sant Medir!

.

Passejada per les Corts

Dissabte vaig passejar per les Corts. Aquest barri barceloní configurat sobre el nucli inicial del poblet del mateix nom, que va ser independent només seixanta anys (1836-1897), ja que abans depenia de Sant Gervasi de Cassoles, ara està totalment integrat a la gran capital. Grans edificis propers a la Diagonal encerclen per tot arreu un petit tramat de carrers i alguna masia escadussera. Amb una bona guia, encara és possible fer un curiós recorregut per aquests carrers i racons, alguns dels quals lluiten contra el temps i la desaparició.
No és la primera vegada que faig una ruta guiada pels barris barcelonins. Gràcies a unes pàgines de Descubrir, suplement de La Vanguardia, que havia anat col·leccionant, ara tinc l’oportunitat de visitar aquests llocs que guarden amagades tantes sorpreses. Les fotografies en són testimoni.

.

Com al sofà de casa

Ahir vaig anar als Megacines Badalona. No és la primera vegada que hi vaig, ja hi havia estat un parell de vegades, però ahir vaig batre un récord: a la sala érem cinc persones comptant-nos la meva dona i jo.
Jo em creia que amb el trasllat al centre comercial que han obert al costat del pavelló olímpic l’assistència variaria respecte a la que es donava a les sales de la plaça de la Vila. Potser no acabo d’ensopegar el dia. Ahir era dimecres, dia de l’espectador, el dia que acostuma anar-hi més gent entre setmana, almenys en teoria.
Potser la pel·lícula? No ho sé perquè me n’han parlat bastant bé i, la veritat, era divertida: “Bienvenidos al norte”.
Abans de començar, com que gairebé no hi havia ningú al vestíbul, tot esperant l’hora vam treure el cap a altres sales per veure l’ambient: algunes eren buides…
Això sí, mantenen puntualment un petit retard per começar. Esperarien algú més?

Comença l'espectacle!

Aquest cap de setmana, amb un grup d’amics que sortim d’excursió periòdicament, vaig estar al Montseny, a la zona de Riells, sota les Agudes. Poder caminar pels nostres boscos aquests dies és un autèntic goig.
Gràcies a l’aigua de les pluges i la neu d’aquest hivern, la muntanya ha anat regenerant-se de la sequera de l’any passat i es presenta amb tota la seva esplendor. Les zones obagues conserven les humitats i la flora s’ha recuperat del tot. Els rius i rieres baixen curulls d’aigua i ha renascut la vida al seu entorn.
Quina diferència amb aquests mateixos mesos de l’any passat quan, caminant pel bosc, només sentíem el crec de les branquetes i l’herba resseques. Ara, els camins són tous, amarats de vida, com les plantes i els arbres que s’han tenyit de maragda altra vegada.
Només els arbres que va tombar el vent ara fa uns dies, que no són pocs, donen el contrapunt una mica trist a aquest conjunt vital.
I ja tenim a punt la primavera: comença l’espectacle!

.

Padrins

Volia assistir a la festa de l’aniversari del Teatre Zorrilla. Ja fa deu anys des de la seva recuperació després d’una llarga etapa d’inactivitat.
Des de la seva inauguració, he assistit a un gran nombre dels actes que ha ofert el teatre, i des d’uns quants anys abans, com a membre del grup Amics del Teatre Zorrilla, vaig lluitar per aconseguir aquesta sala estable per a la nostra ciutat.
Quan vaig veure que l’acte era gratuït, i que calia demanar invitacions, em vaig témer el pitjor. I així va ser. Uns dies abans, vaig trucar a les oficines del teatre per demanar informació i em digueren que posarien les invitacions a disposició del públic a les taquilles del teatre a partir del dijous.
Tal com m’esperava, el mateix dijous les entrades ja estaven exhaurides.
Després he sabut, de molt bona mà, que el número de compromisos que té l’administració és tan gran que ha ocupat pràcticament tot l’aforament dels dos dies de la funció. Només uns pocs privilegiats van poder aconseguir alguna de les escadusseres localitats posades a l’abast del públic.
També he sabut que molts dels qui havien confirmat la seva assistència a la funció anunciada, a l’hora de la veritat ni es van presentar i van deixar buides les seves localitats. És aquí on hi ha una ofensa greu al públic més fidel.
No demano un tracte especial, aquest no és el meu tarannà, però ja he comprovat en més d’una ocasió que a Badalona és bo tenir uns bons padrins a mà.

Aquell vint-i-set de gener

Llegeixo al llibre Diari de Guerra 1936-1939, d’en Josep M.Cuyàs i Tolosa (Museu de Badalona. Monografies badalonines, núm. 22): “Nit calma. A les 6 metralladores, fusell i canó. Es veu que hi ha quelcom de resistència a Sant Adrià. A les 8 entra l’avanguarda franquista a Badalona. La riera i carretera plena de domasos. La gent els saluda i vitoreja. Casa H. Salvadó una bandera espanyola. A les 8,30 pugen els tancs i la infanteria per la riera d’en Folc, en ser al Pas de la Guineu engeguen una canonada. La gent corre a veure’ls. Des de la torratja veig com posen la bandera espanyola a casa la Vila (les 8,35)”.
Ara fa 70 anys, el 27 de gener de 1939, les tropes franquistes van entrar a Badalona. Venien del sud. El dia abans havien ocupat Barcelona i ara seguien el camí de França per on una llarga corrua de gent, temorosa de ser represaliada, fugia cap al país veí.
Sóc fill de la postguerra. El meus pares, que encara no es coneixien, van viure de ple la guerra, ell al front, fent de sanitari, i la mare voltant d’un lloc a l’altra cercant aliments per a la família. Després, la postguerra va ser dura, trista, misèrrima, llarga…
El meu pare, com d’altres que, com ell, van estar al front, pràcticament no n’ha volgut parlar mai d’aquella desgraciada etapa de la seva vida. Jo sempre li ho he respectat i no he volgut furgar la ferida. Sé que allò va marcar-lo profundament, a ell i a tota una generació que va perdre la joventut entre la guerra i el llarg servei militar posterior que li van imposar els vencedors.
Aquell 27 de gener va donar llum a un munt de sentiments de la població civil. Molts, la majoria, esperaven aquest dia, cansats de violència i mort en nom d’unes causes que no mereixien el seu preu. Alguns es sentien alliberats de la mateixa manera que altres el temien. Tots, però, anhelaven que arribés… Respectem-los.

(La fotografia és de Josep Cortinas i Suñol)

.

La nova fauna muntanyenca

Caminant per les nostres muntanyes, sobretot per les més properes a les grans ciutats, és fàcil creuar-te amb una gran varietat d’espècies vivents que freqüenten els camins. Sense descartar els típics motxillaires, cada vegada més escassos i en greu perill d’extinció, es pot assegurar que la fauna que es belluga pels nostres boscos, principalment els caps de setmana, va en augment d’una manera alarmant i amenaça seriosament l’ecosistema.
A més dels ja citats motxillaires, altrament dits xirucaires, més aviat inofensius –sempre hi ha excepcions–, cal tenir en compte a un determinat tipus de boletaires, espècie carronyera que arrasa amb tot el que troba; als ciclistes que utilitzen els camins estrets i amb desnivell pronunciat com a pistes per mostrar la seva perícia i van obrint solcs per on circula l’aigua de la pluja que acaba per destrossar-los; a alguns motoristes i conductors de quads que creuen que això de cremar benzina i fer molt de soroll és un nou esport amb el qual poden omplir el seu ego; als conductors de tot terrenys que es dediquen a seguir el curs d’un riu, o una riera, o a circular fora dels camins amb una prepotència malaltissa; a certs caçadors que, amb l'escopeta a punt, es dediquen a perseguir tot allò que belluga… Ah! I els genis que s’inventen urbanitzacions en zones inversemblants, tallant camins i drets de pas amb una impunitat absoluta.
I diuen que els senglars comencen a envair zones poblades. Clar…

Nota: No voldria que es sentissin ofesos els bons boletaires que respecten el bosc, els ciclistes que van pels camins marcats, els motoristes i quads que passen pels vials autoritzats, els propietaris de tot terrenys que en fan un ús correcte, els caçadors assenyats… El bosc és de tots i una joia per poder-lo disfrutar.

Un pelegrí enmig del conflicte

Fa uns mesos, vaig anar de pelegrinatge a Terra Santa. Ja sé que no és políticament correcte dir-ho d’aquesta manera i que potser hauria d’haver dit que vaig estar a Israel o a Palestina, segons les simpaties o els gustos d’uns o altres, però el cas és que vaig anar allà.
Era una mica abans de l’estiu, quan encara no s’intuïa que la calma tensa en què viu permanentment aquell racó de món acabaria trencant-se pel cantó més feble: la franja de Gaza.
En aquells mesos, la visita a Israel –així volien que ho diguéssim als controls jueus– no em va semblar que comportés cap risc especial. En cap moment vaig tenir la sensació de perill i aviat em vaig acostumar a la omnipresència de les patrulles israelianes i als innombrables controls de carretera, sobretot al voltant de Jerusalem. El conductor de l’autocar en el qual viatjàvem, d’una companyia palestina, era prou hàbil per cercar recorreguts que esquivessin els punts més calents.
Sí que em va impressionar el mur que les autoritats d’Israel estan bastint al voltant de les poblacions de Cisjordània frontereres amb els territoris ocupats, on van apareixent nous assentaments jueus. Particularment, les visites a Jericó i a Betlem van ser molt enriquidores per veure l’autèntic drama que viu la població palestina pressionada en extrem pel seu poderós veí.
No vull entrar a fons en la qüestió que enfronta a aquests dos pobles condemnats a viure junts. Uns i altres tenen arguments suficients per aportar simpatitzants a la seva causa. És més, algunes vegades he donat la raó a uns i quatre dies després he vist les coses d’una altra manera. El que tinc clar, però, és que només hi pot haver una sortida al conflicte, la mateixa que desitgen la gran majoria de ciutadans de les dues parts: la pau. I, potser, ells mateixos tenen la clau per assolir-la: votar els partits que rebutgin clarament els extremismes i la violència per imposar la seva voluntat. Però això també és molt difícil…
Tot i que m’havia proposat no omplir el bloc de fotografies, crec que en aquesta ocasió unes quantes ajuden a entendre tot el que he volgut dir.

Neva neu

Aquest era el títol d’un dels llibrets de la col·lecció “A poc a poc” que els meus fills van fer servir per aprendre a llegir. Sempre que veig nevar, com ha fet avui, em retorna a la memòria aquesta frase tan simpàtica.
Doncs, sí, aquesta nit ha nevat. No sé si ho ha fet al centre de la ciutat, però a les muntanyes més properes sí que n’ha quedat el testimoni. Des de can Ruti es veia la serralada tota emblanquinada. A l’alçada del torrent de la font de l’Amigó i fins la carena, on hi ha la torre del vigia, la neu cobria tota la falda dels turons que, enllaçats, conformen les muntanyes de la Conreria. Al fons, el Tibidabo, punt culminant d’aquesta part de la Serralada de Marina, també estava ben blanc.
Devia nevar bastant perquè les voreres de la carretera que puja al centre hospitalari encara tenien racons amb capes blanques i alguns cotxes que hi havia a l’aparcament estaven ben coberts de neu. A les vuit del matí, a aquell indret, el termòmetre marcava dos graus. Feia fred però es respirava molt a gust.
Segur que els noticiaris d’avui ens parlaran de la nevada i dels problemes que genera aquest fenomen de la meteorologia, principalment a les vies de circulació, però no em puc estar de celebrar la presència de la neu prop de casa. La neu, amb la seva presència, confereix a l’entorn una vitalitat i una espectacularitat que alimenten el meu esperit.

El concert d'Any Nou

Com cada any, avui he escoltat i gravat el Concert d’Any Nou que es transmet per televisió des de la Sala Daurada del Musikverein de Viena. És un costum que he mantingut invariable des de fa una colla d'anys. Encara que hagi anat a dormir tard celebrant l’entrada de l’Any Nou, em preparo el despertador i a l’hora de començar ja sóc davant el televisor.
Fins fa alguns anys, per televisió només oferien la segona part del concert i havia de seguir la primera per la ràdio, que el donava sencer. Abans només escoltava el concert, però a partir de 1989 vaig decidir gravar-lo en una cinta d’àudio. D’aquesta manera, de mica en mica, he anat fent créixer la col·lecció i ara tinc més de tres-centes peces gravades, entre valsos, polques, marxes, obertures, etc., algunes repetides, és clar. La majoria són de Johann Strauss, però també sovintegen les del seu pare Johann, dels seu germans Joseph i Eduard, i d’altres músics com Lanner, Hellmesberger…
En aquesta vintena d’anys he pogut gravar obres dirigides per la majoria de grans directors d’orquestra al davant de la Filarmònica de Viena: Lorin Maazel, Zubin Mehta, Riccardo Muti, Nikolaus Harnoncourt, Claudio Abbado, Carlos Kleiber, Seiji Ozawa, Mariss Jasons, Georges Pêtre i, avui, Daniel Barenboim. Llàstima que no tinc l’únic que va dirigir Herbert von Karajan, l’any 1987, quan encara no gravava els concerts.
Segueixo el concert des des de les primeres transmissions que va fer Televisió Espanyola cap allà els seixanta, però no ho puc precisar l’any exacte. Era l’època del blanc i negre, quan els primers aparells s’anaven introduint a les cases.
Avui, a la pàgina web de la Filarmònica de Viena ja s’anuncia el concert de l’any 2010 que estarà dirigit, novament, pel veterà Georges Pêtre. Ja tinc la cinta preparada.

Un bon moment

Sant Esteve. Pels finestrals del menjador entra la llum cansada d’un dia plujós. Els arbres dels badius es balancegen al compàs de les ratxades del vent fred.
Obro el portàtil i entro a la pàgina “in fernem land”, una de les que he marcat al meu blog com a preferides. Ho acostumo a fer quan vull sentir alguna gravació de música una mica original. Com sempre, hi descobreixo una perla, una més. Es tracta del Concert núm. 5 de Charles Avison, compositor anglès del segle XVIII no massa conegut, il·lustrat amb pintures de Raül Burillo, un pintor molt colorista que es mou entre l’impressionisme i l’art naïf. Un bon acompanyament per aquesta estona de tranquil·litat prèvia al ritual anual de marxar a celebrar aquesta diada amb la família.
Són aquells moments que cal guardar a la butxaca com a prova de que la felicitat existeix.