divendres, 26 de setembre del 2008

"Oh, Jerusalén"


Feia temps que esperava aquesta pel·lícula. Són molts els motius que he anat aplegant amb els anys per anar-me interessant pel llarg conflicte entre dos pobles que, com diuen molts d’ells mateixos, estan creats per a conviure: jueus i palestins/palestins i jueus.
Primerament, l’any que vaig néixer ­1947­ va ser quan les Nacions Unides van decidir la partició de Palestina en dos estats diferenciats, amb un estatut especial per a Jerusalem i Betlem. Després, ja fa molts anys, vaig llegir el conegut best-seller de Dominique Lapierre i Larry Collins “Oh, Jerusalén” el qual ha estat l’origen del film i que em va donar molta llum sobre el problema. També hi ha la qüestió de l’holocaust nazi, les migracions jueves, les guerres del Yom Kipur i dels Sis dies, les hostilitats continuades i la seva permanent actualitat. I, finalment, però sobretot, la meva recent estada a Palestina que m’ha apropat a la realitat del dia a dia d’aquests dos pobles.
M’ha agradat molt la pel·lícula que, penso, ofereix una visió que s’ha esforçat molt en ser imparcial. Ja hi havia hagut diferents intents de portar a la pantalla aquest guió, però sempre havien sorgit grans dificultats, la principal, precisament, per aquesta vigència continuada d’una situació que té una solució molt complicada a causa dels grups més extremistes de les dues parts.
Tot i que les simpaties de cadascú –i així ho he observat– es poden decantar per una o altra de les parts, la causa palestina, la més debilitada, ha anat guanyant adeptes amb el pas del temps. La seva situació desesperada no pot tenir altra sortida que la pau. Una pau que també desitja una gran part del poble jueu. Una pau que només pot ser signada a base de renúncies doloroses però que compensaria amb escreix la gran angoixa de l’actual convivència cruel i desconfiada.

divendres, 19 de setembre del 2008

Aire fresc

Ahir vaig tornar al Zorrilla on, per tercer any consecutiu i durant el temps de tardor, l’Agrupació Cultural de Poesia Pont del Petroli de Badalona ofereix el cicle “Poesia i cia.”, unes impagables vetllades -i no precisament perquè siguin gratuïtes- amb el món de la poesia com a protagonista en primera persona.
En els dos primers anys, han desfilat per l’escenari del Zorrilla un bon nombre de poetes de la nostra ciutat i foranis. També, una gran varietat d’estils de fer, de recitar i de viure aquest món en el qual la paraula és emprada com a eina capaç d’arrossegar els oïdors fins al clímax.Tota una teràpia enfront la grisor que ens envolta per tot arreu!

dijous, 11 de setembre del 2008

Intimitats públiques


Torno de fer una gestió a Barcelona. Són quarts de vuit d’una tarda d’aquest estiu i decideixo agafar el tren a Catalunya. A l’andana, mentre espero que vingui el rodalies de la costa, hi fa una calor angoixant. La confluència de diferents línies en aquest punt fa que s’acumuli una important gernació de viatgers. No m’estendré en les incomoditats que això origina perquè són conegudes a bastament per tothom.
Després d’uns minuts d’espera, arriba el comboi, un d’aquests models nous, francament còmode i amb una temperatura molt agradable gràcies a l‘aparell de condicionament d’aire. M’assec al costat d’un parell d’homes de mitjana edat, tots dos amb corbata. L’un desplega un diari i l’altre, com jo mateix, porta un llibre amb intenció de reprendre’n la lectura durant el trajecte.
He dit intenció, i ho he dit bé perquè, uns segons abans que el tren es posi en marxa, puja precipitadament al vagó una noia i ve a ocupar el seient que queda lliure al costat nostre. La noia, agradablement ben vestida, d’uns trenta i tants anys, immediatament es treu un mòbil de la seva bossa i fa una trucada. Resultat: impossible la concentració personal per dedicar-nos a la lectura. Amb una veu agradable, però amb un volum molt fort, comença a comentar a algú tota la seva problemàtica laboral i el seu codi ètic, amb el qual no m’hi posaré, queda a l’abast de tothom. Diria que més de mig vagó segueix per força tan interessant conversa –l’altra meitat porta els “pinganillos” de les seves ipods a les orelles–.
Sortosament, entre el Clot i Sant Adrià penja –penja?– el mòbil i es fa el silenci. Tothom es mou als seus seients, es tornen a obrir molts llibres i a desplegar alguns diaris. Vana il·lusió.A la plataforma, sona el mòbil d’una altra noia. Aquesta no arriba a la trentena i vesteix d’una manera molt més informal. Ràpidament, el diàleg amb el seu desconegut comunicant s’enfila. De la mateixa manera que la noia d’abans, aquesta no es talla a l’hora de parlar, més aviat cridar, amb qui resulta ser algú amb qui estava trencant “tot allò que existeix entre nosaltres”. El creuament de mirades entre els viatgers és constant. Sembla que l’espectacle va per llarg perquè estan ficats en un bucle i repeteixen una i altra vegada el mateix; però el tren arriba a Badalona i ella talla en sec la comunicació i, com jo mateix i altres informats viatgers, baixa del tren i es perd carrers enllà.

divendres, 5 de setembre del 2008

El (meu) llibre de l'estiu


Com cada estiu, aquest ha estat un temps propici per a la lectura. He tastat de tot: una biografia, un parell de novel·les pseudohistòriques d’aquestes que s’han posat de moda, una de més clàssica i profunda “El Maestro y Magdalena” del rus Bulgàkov, un llibre sobre la Tiana desconeguda, una del modern l’escriptor nord-americà Paul Auster i alguna altra cosa… De tots, però, el que més m’ha agradat és aquest senzill llibret d’en Lluís Duch, “De Jerusalem a Jericó”, que ja coneixia de nom però que no havia llegit. M’ha vingut a les mans gràcies al bon amic Ricard Pedrals que me’l va regalar quan vaig visitar la seva sorprenent biblioteca, de la qual n’hauré de parlar algun dia.
Llegit avui, “De Jerusalem a Jericó”, que es va escriure fa més de deu anys, es poden confirmar totes les tesis i punts de vista de l’autor sobre l’església i la seva culturització en el nostre temps. Quan escriu que “resulta comprensible que en moments de desorientació profunda, molts cerquin la presència de 'pares comprensius' que els estalviïn el risc de l’haver d’elegir, l’angoixa del poder equivocar-se i, sobretot, la responsabilitat de l’haver d’estimar en contra o al marge de les legalitats establertes”, manifesta una perfecta visió profètica del que són els nostres dies d’autèntica crisi de referents.
El títol del llibret ens remet a la teoria desplegada per l’autor que només les nostres relacions amb el proïsme seran determinants per un cristianisme del segle XXI.