Roses i sant Jordi

Puntuals, com cada any, les roses del meu badiu han acudit a la cita de la seva diada per excel·lència, sant Jordi, matador de dracs de mal viure i alliberador de donzelles a qui ningú mai va preguntar si preferien el cavaller al drac.
Les meves roses són grogues, color que representa l’alegria, la felicitat, la intel·ligència, la sensació d’entrar en calor… El groc és el color de les primeres flors que s’obren a la llum de la primavera. El groc és el contrapunt perfecte del vermell de les quatre barres que ens identifiquen.
A casa nostra, sant Jordi ha pres el paper de mite portador de les essències del país. Mite que, com tants altres mites clàssics, ha trobat el seu referent en el cristianisme i l’ha adornat de virtuts salvífiques que fan de bon aprofitar.
Salvador Espriu, poeta gasiu de paraules però immens de continguts, ens encomana al Sant perquè ens alliberi de la bèstia maligna dels pecats humans en la seva “Pregària de sant Jordi”.

Senyor sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda'ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera'ns dels nostres
pecats
d'avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l'odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda'ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.

Amén.

No cal dir res més!

.

Passeig del Fum

Aquest és el nom que m’ha vingut al cap aquest matí per rebatejar el Passeig de Gràcia de Barcelona, davant l’espectacle gratuït que s’ofereix en aquest popular indret –i a tots els carrers, en general– a cada portal on hi ha oficines i comerços.
El fet que la llei prohibeixi fumar en els llocs de treball ha creat un nou costum: els cinc minuts del cigarret. Per això, ja és habitual veure gent fumant, en grup o solitaris, a la porta dels locals de negoci, perquè no tots disposen d’un lloc adequat per alliberar la tensió dels més addictes. Tampoc és gens difícil, aixecant la vista, trobar fumadors abocats als balcons i a les finestres per aprofitar aquesta escletxa de temps que els concedeixen gratuïtament.
Dic gratuïtament perquè em sembla un greuge comparatiu amb els seus companys abstemis, ja que ells, si no estic equivocat, no disposen d’aquest privilegi.
Per això, he trobat molt enginyós el cas que m’explicaven d’una noia que treballa en una feina estressant cara al públic, on es reben moltes sol·licituds d’ajuda però hi ha pocs recursos per oferir, la qual alguna vegada s’aixeca i diu: “Ara torno, vaig a fer la cigarreta”. Els companys fumadors se la miren i es diuen: “On va? Però, si no fuma!”

.

Alquézar

Alquézar és un poblet del Somontano aragonès, a la prepirenaica serra de Guara. Feia temps que en tenia referències, sobretot per un dels llibres de l’Espinàs –“A peu per l’Aragó”­– on recull les vivències d’una de les seves caminades. La veritat és que m’havia fet una idea ben diferent de com el vaig trobar.
La sensació a l’arribada és doble: espectacular, per l’escenari que de cop i volta s’obre als ulls en el darrer revolt de la carretera que hi mena, però, a la vegada, una mica penosa al veure que l’encant del poble es va esvaint amb la massificació de visitants que comporta una gran servitud en forma de negocis de tota mena dedicats exclusivament al turista.
Hi havia poca gent, però el gran nombre d’aparcaments per a cotxes i autocars habilitats als afores, generaven una sensació que feia pensar: pobrets, quan això està ple!
El poble, autèntica joia per la seva situació i conservació, va en camí de convertir-se en una mena de poble temàtic, a l’estil dels nostres Pals i Rupit.
Per gaudir profundament d’aquest racó de món, és convenient allunyar-se’n una mica i millor si es pot fer baixant al congost que, just sota el poble, ha anat obrint el riu Vero, on hi ha racons d’una gran bellesa natural. De totes maneres, una visita totalment recomanable.

.

Unes guineuetes molt fredes

Feia temps que no m’ho passava tan malament al teatre, per diferents raons. Tot i que em faig càrrec que no es tractava d’una sessió convencional, i que hi havia bastants elements que distorsionaven el que hauria d’ésser una vetllada normal (l’entrada era gratuïta, per invitació, i segurament alguns amics i familiars dels premiats assistents no eren gaire habituals d’aquests ambients), crec que la manca d’una bona organització va ajudar a que l’acte esdevingués molt vulgar.
Era la Nit de les Guineuetes que, en el marc del Dia Mundial del Teatre, organitzen els Amics del Teatre Zorrilla. L’acte està pensat com un homenatge a les arts escèniques badalonines i tot el que gira al seu entorn, amb el lliurament de les “guineuetes” a les persones i entitats que han destacat durant l’any anterior en els diferents àmbits que es convoquen. La idea és molt bona i està reconeguda per la gent de teatre local, el públic i l’ajuntament, que li dona suport. També s’atorga el “Premi de Teatre Breu de Badalona INICIA’T”, i s’inclou la representació del títol guanyador de l’any anterior. Fins aquí, tot molt correcte.
Però jo volia referir-me a la sessió d’aquest any. Vaig al gra: gent que entrava i sortia de la sala sense gaires miraments, en plena representació, fins i tot durant la sentida interpretació d’unes peces de piano que enllaçaven els diferents moments de la nit. Mòbils que s’encenien i apagaven (des del primer pis feia l’efecte d’unes cuques de llum que anaven i venien per la platea). Un grupet que no s’estava d’enraonar tota l’estona i que, malgrat els advertiments, va estar filmant una part de l’acte, amb la pantalleta encesa il·luminant tot un racó. La tos... una malaltia crònica estesa per totes les sales. Per què tanta gent va al teatre amb la tos posada?
Però, sobretot, l’organització... Em refereixo a la posta en escena del lliurament dels premis. I no parlo de la presentadora, que se’n va sortir prou bé. Costa de creure que una entitat, de la qual sóc soci, formada per gent que estima el teatre, alguns d’ells actors fins i tot, no tingui cura de fer una presentació mínimament digna d’aquests moments clau. Tant els premiats com les persones que havien de lliurar els guardons no sabien com situar-se a l’escenari, es posaven d’esquena, marxaven a mitges, tornaven, s’apilotaven en un racó, les estatuetes sortien improvisadament de darrera les cortines...
I, per acabar el memorial de greuges: una il·luminació molt pobre, la escenografia, deficient, i el pianista va desaparèixer sense ser gairebé reconegut.
Fred, tot molt fred i amb un regust d'improvitsació. No sé si l’any que ve hi tornaré.

.