divendres, 22 de maig del 2009

Un any més a Segona B


Aquest any havíem posat moltes esperances amb el futbol, però tampoc ha pogut ser. Parlo del Badalona, és clar. Aquest any el club, fent un gran esforç econòmic, havia fitxat jugadors de renom i amb molta experiència fins i tot en categories superiors, un d’ells a Primera Divisió. Però, ja se sap, en futbol les coses difícilment van pel camí que hom preveu.
Hi havia il·lusió i la gent tenia ganes de veure l’equip a Segona. Tanmateix, han anat passant els mesos i l’equip no ha aconseguit engrescar la parròquia. Després d’un començament de temporada amb el camp pràcticament ple, s’han anat perdent llençols a cada bugada i hem acabat amb mitges entrades justetes.
D’un joc engrescador dels dos o tres primers partits s’ha anat caient en la grisor més desesperançadora. I, tot i que hi ha hagut opcions fins pràcticament el final, en cap moment s’ha vist la possibilitat de poder lluitar per l’ascens.
La junta, que presideix un eficient gestor, haurà de treballar molt per tornar a fer vibrar l’aficionat. De moment, però, tots castigats: un any més a Segona B!
.

diumenge, 17 de maig del 2009

Música


M’agrada la música, especialment si puc sentir-la en directe, i aquests dies de les Festes de Maig hi ha hagut a Badalona molta música de qualitat. Llàstima que de les diferents possibilitats, per motius diversos, només he pogut anar a tres dels concerts que s’han ofert: el de la potent banda Pegasus, el dels Manel, el divertit grup barceloní que ha sorgit amb molta força, i el de la New Swing Orchestra, amb uns músics molt experimentats amb el jazz popular, principalment el de les grans bandes americanes de l’època del swing.
De música, per la ràdio, no n’escolto gaire perquè em distreu (tot i que alguna vegada mentre treballo poso alguna cosa clàssica), tampoc m’agrada anar amb uns auriculars a les orelles, com fa molta gent mentre camina o fa fúting o viatja amb transport públic. Sí que en poso anant en cotxe, sobretot en trajectes llargs, perquè em serveix per escurçar el viatge…Tanmateix, el que més m’agrada és escoltar-la en directe. M’agrada el rock amb la gran potència de la música electrònica; m’agrada la clàssica, la que sigui, però sempre que pugui apreciar en directe la finesa de cada instrument; m’agraden els recitals de cantautors notant la proximitat tot allò que volen comunicar; m’agraden les sardanes a peu de cobla, veient l’esforç i el virtuosisme dels músics traient les notes dels seus instruments; m’agrada la força de la música folklòrica de tot arreu, l’aparent desconcert de la música àrab, la improvisació del jazz, l’òpera… gairebé tot. I aquestes festes n'hi ha hagut per a tots els gustos.
.

diumenge, 10 de maig del 2009

Al vent!

Cinquanta anys en la vida de les persones són molts anys, però en són molts més per a una cançó. La majoria moren en l’oblit poc després d’haver nascut i només unes poques queden en la memòria col·lectiva.
Al vent!, però, és molt més que una senzilla cançó. Quan Raimon, en la joventut dels seus 19 anys la va composar l’any 1959, diu que mentre anava en un moto de “paquet”, segur que ho va fer per simbolitzar el fet d’anar contracorrent quan es vol lluitar contra tot allò que impedeix avançar cap a un món millor.

Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres

al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.

Ara se li busquen tota mena de simbologies (patriòtiques, polítiques, musicals, existencialistes…), tothom hi troba la seva, però per a mi i per a molts joves de la meva generació, era una cançó que, senzillament, ens impulsava a l’inconformisme, a sortir de la foscor, a cercar la frescor de l’aventura de cara al vent. En les llargues sortides amb autocar, viatjant en els trens de l’època, en les nits de campaments… sempre hi havia una guitarra que rascava les primeres notes de la cançó i ens incitava a cantar-la.
Va ser per un bany d’autoestima per a molts.

.

diumenge, 3 de maig del 2009

Majestat de Beget

Beget és un bonic poblet ensotat entre els plecs de la serralada pirinenca, allò que se'n diu “un cul de sac”. Fins no fa molt, arribar-hi no era gens fàcil pel mal estat de les carreteres i camins de muntanya. Com a tot arreu, el progrés ha fet millorar les comunicacions, tot i que no ha pogut reduir l’elevat nombre de corbes, però ara el poble és més accessible. Hi ha dues rutes, totes dues prou boniques: per Camprodon i per Castellfollit de la Roca, passant per Oix.
Però no és del poble que volia parlar, sinó del Crist Majestat de Beget, un dels seus atractius, potser el millor. La Majestat de Beget, és una de les peces del romànic català que millor s’han conservat. Malgrat les nombroses pressions per traslladar aquesta imatge de valor incalculable a algun museu, on es considera que hi estaria més segur, la gent de Beget ha aconseguit mantenir-lo al seu lloc de sempre.
Per veure, doncs, l’original cal anar a Beget, a l’església romànica de Sant Cristòfor, un altre punt d'interès que per si sol justifica la visita del lloc.
El Crist és una talla de fusta de prop de dos metres d’alçada del segle XII. Va córrer un greu perill de desaparèixer amb motiu de la guerra civil, però la gent del poble el va salvar enviant-lo a Suïssa fins que va passar el perill.
La imatge està situada en un cambril de l’altar major, al mig d’un recarregat retaule barroc, i amb un fresc molt colorista del segle XVII, restaurat no fa molt, el qual li resta molt de l’encant que per si sol ja té.
De totes maneres, estem davant d’una obra excepcional.
.