Els Sants Innocents

El temps, implacable, es va engolint les poques tradicions que ens queden de manera que, cada vegada més, el nostre petit món es va pintant d’un color gris, uniforme i impersonal, que ja no diu res a la gran majoria. Potser no tant en els pobles, però, això és evident a les poblacions més grans.
Una d’aquestes tradicions que ha anat de capa caiguda és la del dia dels Innocents. A més d’anar quedant en l’oblit l’origen cristià d’aquesta festa, també la seva vessant popular de juguesca s’ha reduït a la mínima expressió i, actualment, són poquíssims els qui la tenen en compte.
Ja no se sent parlar d’aquelles bromes, algunes fins i tot pesades, que es gastava la gent. Tampoc els més petits corren pels carrers enganxant “llufes”, ninots de paper o llavors amb punxetes que s’arrapaven a la roba i que es treien d’unes plantes espinoses que creixien pels descampats.
La mateixa premsa, que, tal dia com avui, acostumava a inserir alguna notícia grotesca entre les notícies reals, sembla que majoritàriament ha deixat de fer-ho. També la nostra televisió ha deixat de jugar a aquest joc.
No només anem perdent totes aquestes petites coses sinó que, poc a poc, gairebé de manera imperceptible, les anem substituint per nous costums importats d’altres llocs que ens van convertint en allò que deia, en una massa gris sense cap mena de personalitat pròpia. Què hi farem, el món sembla que va cap aquí.

El compliment d'un desig

Ahir vaig tenir l’oportunitat de gaudir d’una de les millors sensacions musicals de la meva vida: participar en una cantada coral amb orquestra.
La gent de la meva generació, l’immensa majoria, no tenim estudis musicals. No sé llegir les partitures que, com a molt, només em serveixen de referència per reforçar l’ oïda i la memòria, les meves armes per defensar-me en aquest terreny. Tampoc la meva veu és poderosa, però penso que bastant afinada. He cantat a la desapareguda coral Gavina, dels carmelites, i en alguna formació esporàdica per a alguna actuació determinada. Però mai havia gosat aspirar a més. Això sí, sempre havia envejat els cantaires de les grans formacions i la seva oportunitat d’intervenir en concerts amb orquestres.
Tot i que ja havia intervingut amb la Gavina, juntament amb altres corals de Badalona, i la banda simfònica de Badalona, amb la direcció del mestre Manel Barea, en la interpretació de l’Obertura 1812, de Txaikovski, i en la gravació de l’himne del Centenari del C. F. Badalona, el meu ego no estava del tot satisfet.
Per l’octubre em va arribar un correu de l’Orfeó en el qual demanaven cantaires per reforçar la coral en algunes cantades puntuals. M’ho vaig pensar i, com que el compromís era molt concret, em vaig decidir. Com jo, la idea ha agradat a un bon nombre de persones, algunes amb una bona formació musical, que representen un bon suport de cara a actuacions ben ambicioses.
Amb la cantada d’ahir, finalment puc dir que he fet realitat el meu somni. Va ser l’estrena de “Vila encantada”, cantata per a cor i orquestra, del compositor i director Óscar Peñarroya, interpretada per l’Orfeó Badaloní i l’Orquestra Joves Músics del Vallès. El públic assistent, que omplia l’església de Santa Maria, va poder gaudir de l’estrena d’una obra de gran qualitat i modernitat, amb passatges en els quals els cantaires i l’orquestra tenen moltes opcions de lluïment de conjunt.
Felicitats Óscar i felicitats Orfeó Badaloní, per l’èxit d’ahir.

La Teresa

La Teresa ha posat paradeta als “frares”. No és la primera vegada que exposa el seu treball de vidre pintat per ella mateixa. En alguna altra ocasió ja ha fet de firaire. La Teresa és una formigueta que treballa i treballa, que escriu a raig de ploma, que té un carisma que se’n diu alegria contagiosa.
Aquesta vegada la Teresa, que té un cor que li vessa, donarà una bona part dels beneficis de la venda del seu treball a la gent de Quart Món de la Comunitat dels Carmelites. La Teresa és així. Sempre demanant… pels altres.
Ens fan falta moltes Tereses!