Delacroix aigualit

M’ha decebut una mica l’exposició que presenta el CaixaForum sobre el pintor francès Eugène Delacroix. La veritat és que m’esperava una mostra molt més “plena” que la se’ns ofereix, tot i que la quantitat de material és prou abundant.
M’ha decebut perquè hi falta la “plana major” de la pintura de Delacroix, encara que n’hi ha una representació prou important. Però, quadres com “La llibertat guiant el poble”, “La mort de Sardanàpal” (hi ha un esbós quasi definitiu del tema), “Dant i Virgili a l’infern” o “La massacre de Quios”, entre altres, són un bagatge prou important per trobar-lo a faltar en una exposició que s’anuncia com a molt complerta. Això sí, és una exposició interessant per a estudiosos del pintor francès, per la una gran quantitat d’esbossos i apunts que s’han aplegat. Però és allò de “els arbres no et deixen veure el bosc”.
Aquestes mancances, però, no em priven de dir que la visita a l’exposició és totalment recomanable. L’obra romàntica de Delacroix és d’aquelles que entren pels ulls gràcies a una paleta pictòrica molt vistosa i a unes escenificacions que doten als personatges d’un moviment quasi teatral.
Per gaudir-la, ara que ja sabeu el pa que s’hi dóna.

Pujant a la Panadella

Dissabte passat vaig pujar a la Panadella. Amb cotxe tots ho hem fet, abans per l’antiga N-II i ara per la moderna autovia A-2. Però aquesta vegada ho vaig fer a peu, seguint el camí de Sant Jaume que arrenca al Port de la Selva i entra a l’Aragó seguint un parell de variants.
Feia un fred que pelava. Segons els meteoròlegs aquella havia sigut la nit més freda des de fa no sé quants anys i aquella zona de l’Anoia sempre baixa per sota de les mitjanes. I, per acabar de fer el pes, un ventet persistent ens va anar fuetejant durant tot el matí.
La sortida era a Jorba i l’arribada dalt de la Panadella. Des d’Igualada, una bona part de l’itinerari marcat se l’ha menjat la nova autovia i ara cal seguir per l’asfalt de l’antiga nacional, per la que no hi circula pràcticament ningú. El camí travessa uns quants poblets que han anat perdent població i s’han quedat en molt poca cosa. Havien crescut al peu del Camí Ral bàsicament com a punts de servei, primer pels carreters i diligències i, més endavant, pels camioners i autocars, però amb l’abandó de la carretera han perdut la seva primogènita raó de ser i només hi resten uns pocs veïns.
Jorba, Santa Maria del Camí, Porquerisses, Sant Genís... pobles mig fantasmes, amb la majoria de cases tancades, que només recuperen una mica la seva vitalitat a l’estiu quan alguns propietaris venen a passar-hi uns dies fugint de les grans ciutats.
En mig de la fredor del matí, però, una nota de generositat. Cercant un racó per esmorzar a recer del vent en un d’aquests poblets, una veïna ens va oferir la clau del local públic del poble on ens vam poder recuperar una mica del fred que dúiem al damunt. Gràcies!

Neuromante

Em pensava que Ulisses era la novel·la més complicada que havia llegit fins ara. Una novel·la que té molta gent però que gairebé ningú no ha llegit del tot. I és que, Déu n’hi do del llibre de James Joyce…
Doncs ara acabo de llegir-ne una altra que m’ha semblat encara més difícil, i sort n’he tingut de la nombrosa informació que he trobat a Internet per treure’n una mica l’entrellat de tot plegat. Es tracta de Neuromante, de William Gibson, una novel·la de ciència ficció, de l’any 1984, que es mou en espais de relacions informàtiques entre homes i màquines, molt abans que Internet arribés a tenir el protagonisme que ha pres en el nostre món cibernètic.
És una novel·la que marca tendència i es considera una mica punt de partida de tota una moda literària que posteriorment s’ha anat portant al cinema, una mica en la línia de les conegudes Matrix.

No és que m’agradin massa les novel·les de ciència ficció; en realitat gairebé no n’he llegit cap més enllà de les clàssiques de Juli Verne, George Orwell o Aldous Huxley, però, fullejant un llibre que hi havia al sofà de casa del meu fill, Mona Lisa Acelerada, després de la sobretaula d’un dia de festa, em va entrar la curiositat. Em va advertir que aquell era el tercer d’una trilogia de William Gibson (Trilogia del Sprawl), i que si volia entendre alguna cosa potser em caldria començar pel primer de la sèrie, Neuromante, que me’l deixaria si el volia llegir... I, sense saber ben bé que em feia, li vaig dir que sí.

La veritat és que, malgrat totes les ajudes que he cercat, m’ha costat molt seguir l’entrellat del guió que més o menys he anat entreveient a grans trets, però, baixar al detall m’ha resultat extremament dificultós. Tampoc he pogut llegir-lo seguit perquè em bloquejava i m’ha calgut anar-ho fent a petites dosis, rellegint sovint molts passatges. Ha estat, ho reconec, un exercici de lectura masoquista. Tanmateix, finalment l’he acabat per superar el repte de voler conèixer una mica aquest tipus de literatura; però crec que amb un sol plat ja n’he quedat una mica tip, tot i reconèixer la qualitat i nivell del seu autor.

Si la Candelera plora...

…el fred és fora, si la candelera riu, el fred és viu”. Com en tantes altres tradicions, això ja no és el que era.
Avui ha plogut, fins i tot durant una estona han caigut volves de neu, però el fred és ben viu, amb el termòmetre al punt més baix del que portem d’hivern. Res, que ja no ens podem fiar de les dites populars, la saviesa de l’experiència, perquè no n’encerten ni una. I és clar, amb aquesta fama, passa el que passa. Cada vegada van quedant més en l’oblit tota una sèrie de costums que s’han anat considerant arcaics i gens adaptats als temps que vivim.
És el cas de la festa de la Candelera. Algú -bé algú hi haurà- recorda com celebraven aquesta diada els nostres avis? Doncs, tal dia com avui es celebra la festa de la Llum, festa cristiana de la Presentació de Jesús al temple, i a les esglésies es beneïen i repartien unes candeletes per portar la llum a totes les cases. Tot i que encara es celebra aquesta festa, és insignificant el nombre de persones que assisteixen a aquesta benedicció i en coneixen el significat.
I no solament oblidem les tradicions, sinó que fins i tot les manipulem segons les conveniències de cadascú. Ahir ja vaig veure a les botigues botifarres d’ou i bunyols de quaresma. Però si falten encara tres setmanes per començar la Quaresma!
I ja hi ha qui regala la mona de pasqua el diumenge de Rams: “-Com que serem fora...”.

No hi ha com tenir recursos

L’enginy dels humans no té aturador. Sobretot quan es tracta de buscar respostes a qualsevol trava que se’ls vagi posant pel davant.
Amb motiu de la prohibició de fumar en els locals tancats, i com si això representés que els bars haguessin de perdre clientela (el qui va al bar, va al bar, i si tots estan afectats per la mateixa llei, no té cap sentit dir que els clients aniran a un altre lloc), molts propietaris d’aquests establiments s’han espremut el cervell i han inventat una mena de “mini espais” a l’exterior del local, on hi han adaptat uns elements minimalistes per atendre aquells que no es volen perdre el plaer de fumar el seu cigarret a l’hora de fer un cafè o prendre una cervesa.
Com més estret és el carreró on hi ha l’establiment, més enginyós és l’espai creat. Si aneu amb els ulls oberts, en veureu de ben curiosos: un petit prestatge per posar-hi un got o una tassa, una banqueta adossada a la paret, unes tauletes de l’Ikea… tots amb el seu corresponent cendrer, això sí.
En presento una petita selecció fotogràfica, però el panorama ciutadà és molt ampli. Més d’un mereixeria un premi per la seva l’inventiva.

Massa Messi

Sóc dels que hauria votat Xavi per a la Pilota d’Or.
Com a qualsevol que li agradi el futbol, m’agrada molt Messi. Penso que el seu joc és vistós, entregat i oportunista, que moltes vegades és desequilibrant i, en ocasions, genial. El Barça, segur, serà on és mentre Messi continuï sent Messi.
Tanmateix, des d’una posició que considero neutral (ja he dit moltes vegades que jo sóc del Badalona, tot i que m’agrada el Barça, però també l’Espanyol, el Girona, el Nàstic…)penso que la grandesa de Messi ve realçada pel conjunt del qual forma part. Sense aquest “tot” que és l’equip blaugrana, Messi no deixaria de ser un bon jugador, un gran jugador, dels millors… però no seria Messi.
És per això que crec que la Pilota d’Or, ja que no es pot atorgar a aquest “tot” perquè es tracta d’un títol individual, s’hauria de concedir a un jugador que personifica aquesta manera total d’entendre el joc d’equip, que és el que, al cap i a la fi, està donant tants triomfs al club blaugrana. I aquest jugador no és altre que Xavi Hernández.
I compte amb el que pot passar amb Messi. Tot i la senzillesa humana que desborda, tan en el camp com fora, el tractament gairebé idòlatra que li donen molts mitjans escrits i audiovisuals (i penso especialment en alguna televisió concreta), tractament que van encomanant al públic, sobretot als més petits i vulnerables, podria arribar a desdibuixar i danyar aquesta gran figura del futbol, com a persona i com a jugador i, aleshores, estarien matant la gallina de la “pilota d’or”.

El medicament

Estic molt constipat i el metge m’ha dit que haig de prendre un antibiòtic i un mucolític-expectorant (al menys això diu el prospecte que tinc a casa). Aquest darrer es presenta en uns sobrets que contenen unes pólvores blanques que abans cal dissoldre en una mica d’aigua.
Com que, sortosament, fins ara no estic massa avesat a això de prendre medicaments, cada vegada que obro el sobret el buido escrupolosament dins el got mirant que no hi quedi cap granet, remeno bé el got amb l’aigua i m’ho bec quan encara dóna voltes per evitar que resti cap pòsit al cul del got. Si veig algun granet que no s’ha dissolt procuro posar-hi una mica més d’aigua per recollir els que hi hagi pogut quedar.
Suposo cada sobre conté la mesura exacte que cal prendre perquè el producte faci l’efecte desitjat pels metges que el recepten. Segurament, amb una mica menys de pólvores no s’arribaria la quantitat precisa i si n’hi hagués una mica més els efectes podrien ser contraindicats... Per això, si el contingut és la mida exacta, no em puc pas permetre deixar-hi res, perquè llavors estaria prenent el medicament en va.
Per altra banda, però, qui m’assegura que l’empresa farmacèutica que ha envasat aquest producte ho ha fet de manera estrictament correcta. Potser, és un suposar és clar, és una empresa que passa per una època difícil i els seus directius pensen que una manera d’estalviar una miqueta és “retallant” uns granets en cada sobre dels medicaments. Clar que també podria passar tot el contrari, que l’empresa tingui excedents d’aquest producte i el vagi “col•locant” posant-ne un pèl més a cada sobret. En els dos casos la quantitat que jo em prendria no seria la que el metge es pensa que m’ha receptat per curar-me el refredat.
Total, que m’estic medicant i... vés a saber si em servirà de gaire.

Els Sants Innocents

El temps, implacable, es va engolint les poques tradicions que ens queden de manera que, cada vegada més, el nostre petit món es va pintant d’un color gris, uniforme i impersonal, que ja no diu res a la gran majoria. Potser no tant en els pobles, però, això és evident a les poblacions més grans.
Una d’aquestes tradicions que ha anat de capa caiguda és la del dia dels Innocents. A més d’anar quedant en l’oblit l’origen cristià d’aquesta festa, també la seva vessant popular de juguesca s’ha reduït a la mínima expressió i, actualment, són poquíssims els qui la tenen en compte.
Ja no se sent parlar d’aquelles bromes, algunes fins i tot pesades, que es gastava la gent. Tampoc els més petits corren pels carrers enganxant “llufes”, ninots de paper o llavors amb punxetes que s’arrapaven a la roba i que es treien d’unes plantes espinoses que creixien pels descampats.
La mateixa premsa, que, tal dia com avui, acostumava a inserir alguna notícia grotesca entre les notícies reals, sembla que majoritàriament ha deixat de fer-ho. També la nostra televisió ha deixat de jugar a aquest joc.
No només anem perdent totes aquestes petites coses sinó que, poc a poc, gairebé de manera imperceptible, les anem substituint per nous costums importats d’altres llocs que ens van convertint en allò que deia, en una massa gris sense cap mena de personalitat pròpia. Què hi farem, el món sembla que va cap aquí.

El compliment d'un desig

Ahir vaig tenir l’oportunitat de gaudir d’una de les millors sensacions musicals de la meva vida: participar en una cantada coral amb orquestra.
La gent de la meva generació, l’immensa majoria, no tenim estudis musicals. No sé llegir les partitures que, com a molt, només em serveixen de referència per reforçar l’ oïda i la memòria, les meves armes per defensar-me en aquest terreny. Tampoc la meva veu és poderosa, però penso que bastant afinada. He cantat a la desapareguda coral Gavina, dels carmelites, i en alguna formació esporàdica per a alguna actuació determinada. Però mai havia gosat aspirar a més. Això sí, sempre havia envejat els cantaires de les grans formacions i la seva oportunitat d’intervenir en concerts amb orquestres.
Tot i que ja havia intervingut amb la Gavina, juntament amb altres corals de Badalona, i la banda simfònica de Badalona, amb la direcció del mestre Manel Barea, en la interpretació de l’Obertura 1812, de Txaikovski, i en la gravació de l’himne del Centenari del C. F. Badalona, el meu ego no estava del tot satisfet.
Per l’octubre em va arribar un correu de l’Orfeó en el qual demanaven cantaires per reforçar la coral en algunes cantades puntuals. M’ho vaig pensar i, com que el compromís era molt concret, em vaig decidir. Com jo, la idea ha agradat a un bon nombre de persones, algunes amb una bona formació musical, que representen un bon suport de cara a actuacions ben ambicioses.
Amb la cantada d’ahir, finalment puc dir que he fet realitat el meu somni. Va ser l’estrena de “Vila encantada”, cantata per a cor i orquestra, del compositor i director Óscar Peñarroya, interpretada per l’Orfeó Badaloní i l’Orquestra Joves Músics del Vallès. El públic assistent, que omplia l’església de Santa Maria, va poder gaudir de l’estrena d’una obra de gran qualitat i modernitat, amb passatges en els quals els cantaires i l’orquestra tenen moltes opcions de lluïment de conjunt.
Felicitats Óscar i felicitats Orfeó Badaloní, per l’èxit d’ahir.

La Teresa

La Teresa ha posat paradeta als “frares”. No és la primera vegada que exposa el seu treball de vidre pintat per ella mateixa. En alguna altra ocasió ja ha fet de firaire. La Teresa és una formigueta que treballa i treballa, que escriu a raig de ploma, que té un carisma que se’n diu alegria contagiosa.
Aquesta vegada la Teresa, que té un cor que li vessa, donarà una bona part dels beneficis de la venda del seu treball a la gent de Quart Món de la Comunitat dels Carmelites. La Teresa és així. Sempre demanant… pels altres.
Ens fan falta moltes Tereses!

D'arbres i gavines

Badalona s’ha convertit darrerament en focus de notícies. Al menys per La Vanguardia on, els darrers dies, la ciutat ocupa espais prou remarcables. No sé, però, si passa el mateix en altres mitjans. La morbositat que suposa veure el nou equip municipal desenvolupant, o no, el seu programa és motiu d’un seguiment de la ciutat molt més remarcable que el que va tenir durant la llarga etapa del govern anterior.

També els ciutadans estem a la que salta. Fins a cert punt és ben normal. Acostumats a l’anterior etapa dominada, sobretot darrerament, per una manera de fer grisa i per inèrcia, qualsevol canvi és ràpidament comentat i analitzat per la gent, ja sigui “pro o anti” Albiol. Ja sabem que majoritàriament anti al meu barri del Centre. La darrera, és clar, les il•luminacions nadalenques dels carrers, especialment l’ornamentació de la plaça de la Vila.

Pel que fa a la aquesta última, des de l’encesa de divendres els comentaris de tota mena han corregut d’una banda a l’altra. N’hi ha per a tots els gustos: que si és una “horterada”, que què se n’ha fet del pessebre?, que a l’arbre de color blau PP només li falten unes gavines... La meva opinió? Tot això i una mica més.

He llegit que l’idea és donar molta més vistositat i color per atraure visitants a les zones comercials que deu ser el que més interessa. Molt bé, si aquesta és l’idea del Nadal dels nou responsables municipals, la veritat, no hi hem guanyat res. Que lluny van quedant les referències d’aquells Nadals de la tradició cristiana... Algú m’ha dit que hi haurà pessebre a la plaça de la Vila. Resto a l’expectativa.

M’ha sortit tot molt dispers, no sé si m’explico.

Classificació LLiga de Bàsquet

18 FIATC JOVENTUT                                     

17 OBRADOIRO CAB                                   
16 UCAM MURCIA                                             
15 GRAN CANARIA 2014                              
14 LAGUN ARO GBC                                      
13 B. DE RUEDA VALLADOLID                
12 CAI ZARAGOZA                                         
11 ASEFA ESTUDIANTES                                 
10 BALONCESTO FUENLABRADA            
9 GESCRAP BIZKAIA                                     
8 ASSIGNIA MANRESA                                     
7 VALENCIA BASKET                                    

6 CAJASOL BANCA CíVICA                               

5 LUCENTUM ALICANTE                            

4 CAJA LABORAL                                              

3 UNICAJA                                                           

2 REAL MADRID                                                

1 F.C. BARCELONA                                            

Què dius que què? Que estic mirant el diari al revés? Va, home, va, no m'esguerris la festa!

Veus? Ja m'has donat el dia...

Qui se'n recorda?:

QUAN EREM ELS MILLORS

Un pop en un garatge

Avui he fet “giri” autèntic: he anat a visitar la Sagrada Família com un turista més i m’he sentit una mica fora de casa. M’explicaré. Resulta que tinc uns cosins de França que han vingut aquí a passar uns dies. Vénen regularment, però no havien visitat el temple d’en Gaudí des dels anys seixanta, quan tot just es podia contemplar la façana del Naixement i pujar, a peu, a les torres. Fa un any, és clar!, van veure per televisió tot el rebombori de la visita del papa i el primer que m’han insinuat al arribar és que els agradaria tornar a veure el temple d’en Gaudí. Normal, no?
La Sagrada Família l’he visitat, darrerament, en dues ocasions. L’última vegada va ser uns mesos abans de la inauguració oficial, gràcies al programa “Quedem?” que organitza l’Òmnium de Badalona. Va ser una grata experiència ja que ens va acompanyar una noia de Badalona de l’oficina tècnica de les obres del temple, la qual ens va explicar totes les interioritats i anècdotes del procés de la construcció. Un parell d’anys abans, i en ocasió de la col•locació de la figura de santa Teresa a l’exterior, ja l’havia visitat. En aquella ocasió ens va guiar el propi arquitecte en cap, el senyor Jordi Bonet.
Ara, però, la visita ha tingut un caire diferent. Sort que comprant les entrades per Internet m’he estalviat de fer la llarga cua per accedir a les taquilles. Un cop a dins, tota l’estona em estat envoltats per una immensa gernació de turistes, uns amb guies de llengües ben diverses, altres amb aquell aparell d’autoguia tan antipàtic. M’he sentit una mica com un pop en un garatge, com s’acostuma a dir. El català no l’he sentit pràcticament en tota l’estona, i un parell de vegades que m’he adreçat a uns dels informadors del temple en català m’han contestat, molt amablement, això sí, en un correcte castellà de Sudamèrica. També els vigilants, tot i que un m’ha contestat en català quan l’he preguntat si la cripta era oberta, quan es dirigien als turistes que entraven a l’església amb la gorra els deien “sombrero no, por favor”; és que els japonesos o russos, posem pel cas, entenen millor el castellà que el català?
És per aquestes petites escletxes que anem perdent la nostra identitat.

Quatre ratlles

Tinc el temps just per escriure quatre ratlles. El rellotge no dóna per a més. Tot just acabo d’arribar de la placidesa del “camiño de Santiago”, on el temps no compta i l’esperit domina a la paraula, i ja haig d’empaquetar altra vegada quatre peces de roba per anar a passar un llarg cap de setmana de convivència amb els amics, donant, novament, pas a la paraula. Ja està, quatre ratlles.

Inconsciència

Hi ha molta gent que fa les coses sense pensar. I si es tracta d’una persona que, per la seva feina, ha de ser model de comportament ciutadà l'acció pot generar, com a mínim, sorpresa si la veiem fent alguna acció impulsiva incorrecte. És el cas d’un parell de guàrdies municipals de Badalona.
L’altre dia, davant de l’Ajuntament, on els cotxes circulen per un carril delimitat per unes pilones i els vianants han d’esperar que el semàfor els doni pas per creuar-lo, els dos agents anaven parlant entre ells mentre es dirigien al carrer de Sant Anastasi des de la plaça de la Vila. Sense ni mirar els cotxes que passaven, perquè tenien el pas obert, van fer un senyal mecànic amb les mans per aturar-los (tot i que el semàfor que tenien al davant marcava clarament el color vermell) i, sense deixar d’enraonar, van creuar el pas.
Va ser una acció clarament inconscient però, a la vegada, temerària perquè automàticament una senyora amb un cotxet i unes persones grans també van travessar la calçada, sense adonar-se que els cotxes que havien parat sobtadament intentaven seguir la seva marxa.
Els municipals ni ho van veure, van continuar parlant fins arribar al cotxe patrulla que tenien aparcat (correctament?) davant del Círcol i van marxar, això sí, quan es va posar el verd.