divendres, 27 d’agost del 2010

100


Cent és el número d’entrades que he fet en aquest blog en els dos anys que té de vida. Casualment, a més, avui la pàgina celebra el seu segon aniversari. Efectivament, va ser el 27 d’agost de 2008 que em vaig decidir a deixar constància escrita d’algunes de les meves vivències. Ja feia temps que seguia algun blog i vaig pensar que aquesta era una bona eina per aplegar dues aficions meves: escriure i fer fotografies.
Ara, repassant-les m’adono que hi ha entrades de tota mena. He parlat de viatges, personatges, llibres, aficions, xafarderies de Badalona, tradicions, anècdotes… i, sense pretendre-ho he anat confegint el meu retrat, encara que d’una manera superficial. I m’agrada.
.

dissabte, 21 d’agost del 2010

Pel sud-oest de França


Aquests dies he pogut practicar una mica el meu francès. Ho puc fer de tant en tant des dels llunyans temps de l’escola. El fet de tenir una mica de família a l’altra banda dels Pirineus i, també, haver fet algun viatge pel país veí, m’ha ajudat a anar refrescant el meu coneixement de la llengua francesa.
La meva, és la generació del francès, com la dels nostres fills ho és de l’anglès. Efectivament, en la meva etapa escolar, quan la globalització actual encara no s’intuïa, el francès dominava l’aprenentatge d’idiomes a quasi totes les escoles i era assignatura bàsica en el batxillerat. L’anglès quedava pel darrera i pocs estudiants hi tenien accés, en una època en la qual la gran majoria de l’alumnat no passava dels estudis mitjans ni estaven de moda les escoles d’idiomes. Amb el peritatge vaig tenir l’oportunitat d’estudiar-lo una mica, però no amb la intensitat del francès. Curiosament, quan vaig cursar el professorat mercantil se’ns oferia la possibilitat de triar entre dues llengües més, alemany o àrab. Em vaig quedar amb unes mínimes nocions d’alemany. Si hagués tingut una millor visió de futur hauria pogut estudiar àrab i ara tindria grans possibilitats de practicar-lo.
Pel que fa al francès, m’entenc molt millor amb els francesos del sud que del nord, perquè el seu accent és molt més obert i entenedor. Per altra banda, i això no m’ho esperava, aquests dies viatjant per l’Aquitània, sobretot pels departaments de la Gironda, les Landes i el Bearn, m’ha sorprès el gran nivell de comprensió del castellà que té la gent avui, sobretot a mesura que ens apropem al sud, cosa impensable anys enrere quan a França era impossible entendre-s'hi sense el francès o el llenguatge dels signes. La proximitat amb la frontera facilita un gran intercanvi cultural i turístic.
Un exemple. Vaig fer nit a Dax un dels dies de la seva festa major. Dax és una tranquil·la ciutat termal de les Landes, situada al nord de Baiona, que es transforma d’una manera total durant les festes.
Com que vaig arribar de nit a la ciutat, només vaig poder veure l’ambient de festa nocturn, un ambient amarat de referències a les festes de Pamplona. Per això, un cop a casa, he cercat a internet informació sobre aquestes festes. Així, m'assabento que aquests dies arriben a la ciutat uns 600.000 visitants, molts vinguts del sud de la frontera. Tot i l’abundància d’actes de tota mena, la base de la festa gira al voltant dels toros. Es veu que només fa un parell de dècades que aquesta festa ancestral ha anat incorporant tota la simbologia dels sanfermines, des de la vestimenta –tothom anava blanc i vermell–, passant per les colles, les corridas a l’espanyola, amb toreros espanyols, i a la landaisse –semblant a la manera portuguesa–, el xupinazo, i sis o set bandes de música, totes de gent jove, que, entre altres, toquen pasdobles i cants com el “Pobre de mi” o l’emotiu “Agur Jaunak” de la cloenda, amb totes les bandes formades al centre de la plaça (1). Fins i tot, es va intentar incorporar l’encierro però el govern no ho va permetre.
Ara, els nostres joves quan van a França utilitzen l’anglès perquè no han tingut la sort de conèixer aquesta llengua. Per contra, amb el seu anglès ells es defensen a tot arreu i nosaltres no perquè, fora de França, el francès no s'usa pràcticament enlloc.

(1) Busqueu a YouTube “Agur Jaunak Dax 2009”
.

dijous, 5 d’agost del 2010

L'Oriol, una formigueta del teatre

L’Oriol Genís, al qual conec des de quan era petit i fins fa poc vivia molt a prop de casa, és un autèntic treballador d’aquesta professió que ha fet seva perquè ho desitjava amb totes les forces del seu ésser.
Hi ha dos camins –potser més, però no els considero– a la vida per aconseguir allò que hom més desitja. Per una banda, el camí de la sort; una sort, a voltes buscada, altres trobada, que cal acompanyar d’una certa ambició i d’un treball ben fet dirigit cap a la meta que es vol abastar. Per l’altra, la via empinada que cal superar amb una irrenunciable voluntat i un esforç tenaç i continuat, per arribar al mateix punt.
L’Oriol ha seguit el segon camí i s’ha fet un lloc entre els millors de la seva professió. Però, em consta que no ho ha tingut fàcil, ni és cap garantia de que en el futur ho sia. Alumne de l’Institut del Teatre, també ha seguit cursos d’interpretació, de tècnica vocal, de comèdia musical, amb diferents directors. Ell mateix ha estat promotor, fundador o director d’algunes petites companyies, i la llista d’obres en les que ha intervingut fins ara, a la majoria de sales de Catalunya, és notable.
Tot aquest preàmbul per dir que, fa pocs dies, el vaig retrobar a la Sala Betúlia, on va presentar, amb Mireia Chalamanch, “Com si entrés en una pàtria”, un espectacle sobre textos periodístics i poemes de Joan Maragall, en el 150è aniversari del naixement del poeta. Un espectacle de butxaca de categoria incontenible, per la gran qualitat dels material escollit i per l’acurada dicció dels dos actors. Un seguit de textos amarats de sentiments cap a la nostra terra, la natura, l’amor…, els quals, a mesura que avançava l’espectacle, anaven creant un clímax de tensió interior que, en mi, va acabar desbordant-se amb la recitació, per part de l’Oriol, del Cant Espiritual.
En aquest moment hi vaig veure resumit el resultat de tot el teu esforç d’aquests anys, Oriol. Crec que difícilment tornaré a gaudir de la intensitat d’aquesta pregària com tu me la vas fer sentir. Per molts anys!
.