dilluns, 31 de gener del 2011

Petits plaers

Amb una certa regularitat vaig a caminar cada dia una estona; diuen que és bo. Els badalonins tenim la sort de disposar d’un agradable passeig al costat del mar que es pot allargar, tan com es vulgui, fins als poblets veïns de la costa: Montgat, el Masnou... I pel sector sud, aviat estarà arreglat el tram que arriba fins el port.
A més de fer una mica d’esport, aquesta caminada em permet gaudir de petits plaers. La vida n’està plena i cal saber trobar-los. I un dels que més m’agrada és la sensació que tinc al passar per Montgat, més enllà del túnel del tren, d’entrar en un poble ancorat en un passat que no més desconegut. Els carrers amb cases baixes del costat de la via, les senzilles casetes de banys encara en funcionament, el soroll del “tra-ca-tri, tra-ca-tra” dels talers d’una fàbrica de teixits que sobreviu, la subhasta de peix del migdia , gairebé en família... Tot plegat em retorna a aquella Badalona de mitjan el segle passat de la meva infantesa. Un petit plaer nostàlgic de jubilat.

divendres, 21 de gener del 2011

Cues

Diu la premsa que aquests dissabtes de portes obertes a la Sagrada Família han ocasionat cues de milers de persones que han esperat llargues hores abans no els arribés el torn per poder entrar. Es veu que la força de les imatges de la televisió han fet descobrir aquest tresor de Gaudí a molta gent que no s’havia acostat mai al temple de l’eixample barceloní. Fins i tot, veïns que el tenien al costat no el coneixien i ara tot són presses per posar-se al dia i poder dir als amics: “Però, encara no has visitat la Sagrada Família?”
Paral·lelament, els diaris també ens han parlat d’unes altres cues inacabables, les que s’han format al Museu Olímpic de l’Esport de la muntanya de Montjuïc per veure una rèplica de la Copa del Món de futbol que la selecció espanyola va guanyar aquest estiu al mundial de Sud-àfrica.
Es veu que a la gent li va això de fer cues. Sense que es puguin comparar, les dues de les que parlo demostren que la majoria de la gent es mou per impulsos i reclams i que la iniciativa pròpia no és la seva millor qualitat. La Sagrada Família no es mourà d’on és, ni ho ha fet des de fa molts anys. Es podia i es podrà visitar sempre que es vulgui. Fins i tot amb la calma que requereix un monument com aquest, sense la pressió de les aglomeracions i les llargues esperes. Ah, que la visita era de franc? Caram, sí que es valora poc el nostre patrimoni cultural.
Pel que fa a l’altra cua, la de Montjuïc per veure una rèplica d’una còpia… sense comentaris.

divendres, 14 de gener del 2011

Joan Argenté i el Price dels Poetes

Ara he sabut que l’any passat en va fer quaranta d’un fet que va congregar més de tres mil persones en un acte reivindicatiu de les llibertats democràtiques al nostre país: “El Price dels Poetes”.
Va ser l’abril de 1970, en plena repressió del règim anterior que no volia que se li escapés el control davant les cada vegada més nombroses actuacions de l’oposició clandestina. Convocat com un acte d’homenatge als poetes, finalment, i amb el recolzament d’aquest, esdevingué una manifestació d’afirmació democràtica, que acabà amb un clam per la llibertat i l’amnistia. .. i una multa governativa als organitzadors.
Ahir, a l’Espai Betúlia, es va projectar una pel·lícula d’aquest acte que va poder rodar el conegut director Pere Portabella, de manera clandestina ja que no hi havia permís per fer-ho. Només mitja hora, en blanc i negre i en setze mil·límetres, però un testimoni impagable que ens va transportar a l’antic Price per poder veure com recitava gent com Joan Oliver, Agustí Bartra, Gabriel Ferrater o Salvador Espriu, entre altres.
L’acte d’ahir estava enquadrat dins les activitats complementàries a l’exposició “Joan Argenté, l’home i el personatge”, que aquests dies hi ha muntada en aquesta sala de la biblioteca. Tres poetes badalonins van enviar alguns poemes per ser llegits en aquella vetllada del Price: el mateix Joan Argenté, Josep Gual, ja traspassat, i Coloma Lleal, que ahir va assistir a la projecció i ens recordà alguna anècdota d’aquell llunyà 1970.

dilluns, 10 de gener del 2011

Els Reis vénen, les cirereres cauen...

Primera constatació. Cada any, el dia 5 de gener, vigília de la diada dels Reis, una gentada, grans i petits, va a rebre a ses majestats amb una gran il·lusió. A la plaça de la Vila, quan surten al balcó davant la multitud, els infants esbatanen uns ulls incrèduls de poder veure aquells famosos personatges en carn i os, tan propers...
Segona constatació. Els Reis d’Orient, són tres, tots ho sabem: en Melcior, en Gaspar i en Baltasar. Quan van en comitiva acostumen a portar el seu seguici, amb nombrosos patges originaris de les llunyanes terres orientals.
Tercera constatació. La balconada de l’ajuntament de Badalona no és massa gran, però Déu n’hi do.
Quarta constatació. A l’ajuntament hi governa un tripartit, i també hi ha els grups de l’oposició. Com és natural, tots volen rebre a ses Majestats tal dia com aquest.
Problema que es plateja cada any: encabir a la balconada un gran nombre de personalitats. Segons sembla, tothom té dret a primera fila: Melcior, Gaspar, Baltasar, els tres reis del tripartit (el del bigoti, el rosset i el baix), a més d’un l’alt cap d’un partit l’oposició i altres que no es volen significar tant. També, sense comptar un parell de fanals artístics que no es poden enretirar, cal col·locar a l’habitual intèrpret dels discursos vocals al llenguatge gestual dels sordmuts, les garlandes de la festa i un micròfon.
Com es resol el problema: a cops de colze per ocupar plaça, això sí, amb molta educació. Enguany el rei Baltasar ha quedat pel darrera del rei baixet, tot i que després amablement li ha cedit el lloc. A l’altra punta del balcó, és clar, hi havia el rei llarg, el qual ocupava un bon espai. La intèrpret ha hagut de fer mans i mànigues per treure els ídems des de la segona fila i fer-se veure. El rei Melcior i el rei del bigoti, des del minúscul espai que els quedava, han pogut adreçar unes paraules d’una gran originalitat a la concurrència...
Sortosament, els més petits només han vist els tres Reis d’Orient: “El Reis vénen, les cireres cauen...”