dijous, 21 de juliol de 2011

Petit homenatge

Dissabte, vuit del matí. Surto a caminar pel passeig de mar. M’agrada fer-ho a aquesta hora del matí quan encara no hi ha massa moviment de gent, el sol no molesta gaire i bufa una miqueta el vent de llevant. Avui, però, no m’he recordat que trobaria un panorama ben diferent de l’habitual: el tram que va des del carrer d’en Prim fins a la barca Maria presenta, cada setmana, un aspecte deplorable. Millor dit, indignant.
Per tot arreu, a la platja, al passeig, a les vies del tren, hi ha un escampall impressionant de porqueria, el resultat d’una nit d’esbarjo de molts joves (només joves?) que han trobat en aquesta mena de “diversió” la millor manera de passar l’estona , sense tenir en compte a costa de què ni de qui. Perquè, una de les pràctiques més arrelades entre aquest grup de persones tan selecte consisteix en trencar en mil bocins tot allò que porten de vidre, gots, ampolles… i escampar-ho per tot arreu, la sorra de la platja inclosa. Que algú prendrà mal? No ens penséssim pas que aquest sigui el seu problema.

Dissabte, dos quarts de deu del matí. Ja de retorn, la major part de la platja i del passeig han canviat totalment d’aspecte. Un bon nombre d’empleats de la neteja, ells i elles, municipals i de la mancomunitat de municipis de l’àrea metropolitana, han estat treballant a fons. Passen amunt i avall camions carregats amb les bosses d’escombreries recollides. Els primers banyistes ja han anat prenent posicions i la platja ofereix un aspecte molt més agradable. Si no fos per la trampa del vidre trossejat que hi ha escampat semblaria que allà no hi ha passat res.

*Aquest escrit vol ser un petit homenatge a la gent que treballa perquè tothom pugui gaudir de la nostra platja, malgrat la mala fe d'alguns, bastants.

dimecres, 13 de juliol de 2011

Per molts anys!

Un dels indicadors que assenyalen clarament el trànsit de la nostra societat, fins fa pocs anys assentada en una sòlida formació religiosa tradicional i familiar, cap a posicions de marcat caràcter laïcista és el gradual oblit de celebrar el sant de les persones i només festejar l’aniversari del naixement. Aquest fet, que es dóna majoritàriament en les generacions que encara no arriben a la cinquantena, s’ha anat imposant d’una manera efectiva de tal manera que són molts els joves i els infants que ni saben quan és el dia de la seu sant ni, per descomptat, coneixen absolutament res sobre el personatge de qui porten el nom.
Entre moltes altres raons, per no celebrar el sant, ens trobem que, com ja havia passat en èpoques de marcat liberalisme, hi ha famílies que posen als seus fills noms totalment laics. N’hi ha que prefereixen noms de la natura, de topònims, d’artistes... noms que no figuren en el calendari cristià o no tenen un dia clar per celebrar-lo.
Com sempre, es va imposant la llei del pèndol. Fa unes quantes dècades el més normal era que tothom et felicités el dia del teu sant; per contra, l’aniversari passava absolutament desapercebut i pràcticament ni es celebrava. Això de bufar espelmes és una tradició relativament recent a casa nostra que s’ha anat introduint, com tantes altres coses, per la influència que exerceixen el cinema i la televisió.
Davant la tendència a bandejar i oblidar qualsevol tipus de celebració, jo estaria més d’acord amb el que m’ha dit avui una persona ja entrada en anys: “quan més gran et fas més has d’aprofitar qualsevol motiu per fer una festa”. I té tota la raó. Així és que, jo ho celebro tot!

divendres, 8 de juliol de 2011

RCB, 94.4

Les coses, evidentment, només tiren endavant quan algú hi creu seriosament i decideix fer-se’n responsable. Radio Ciutat de Badalona és un d’aquest casos. El que va començar més per la voluntat d’unes persones que pels mitjans tècnics incipients de què disposaven s’ha convertit en una emissora sòlida, de gran abast, gestionada per professionals molt vàlids que en molts casos han donat el salt als grans mitjans de la telecomunicació.
Ahir RCB va celebrar els seus primers 30 anys d’existència. És una colla d’anys. Molts projectes que comencen amb molta empenta quan els seus gestor no tenen la il·lusió que va moure als fundadors van decaient i arriben a ser una caricatura del que s’esperava d’ells.
Per celebrar aquestes tres dècades, entre altres coses, l’emissora va organitzar a la Rambla una moguda que va enregistrar la televisió local. Centenars de nens i nenes, i un bon nombre de joves monitors, dels diferents Casals d’Estiu que aquests dies s’han organitzat a la ciutat van aportar la seva vitalitat i alegria a un acte de promoció de molta vistositat i color. Mentre m’ho mirava, a peu d’escenari, pensava que el futur de l’emissora està garantit si tenim en compte l’afany amb que cridaven “Ràdio Ciutat!!!!!”. Per molts anys.