dissabte, 29 d’octubre del 2011

Quatre ratlles

Tinc el temps just per escriure quatre ratlles. El rellotge no dóna per a més. Tot just acabo d’arribar de la placidesa del “camiño de Santiago”, on el temps no compta i l’esperit domina a la paraula, i ja haig d’empaquetar altra vegada quatre peces de roba per anar a passar un llarg cap de setmana de convivència amb els amics, donant, novament, pas a la paraula. Ja està, quatre ratlles.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Inconsciència

Hi ha molta gent que fa les coses sense pensar. I si es tracta d’una persona que, per la seva feina, ha de ser model de comportament ciutadà l'acció pot generar, com a mínim, sorpresa si la veiem fent alguna acció impulsiva incorrecte. És el cas d’un parell de guàrdies municipals de Badalona.
L’altre dia, davant de l’Ajuntament, on els cotxes circulen per un carril delimitat per unes pilones i els vianants han d’esperar que el semàfor els doni pas per creuar-lo, els dos agents anaven parlant entre ells mentre es dirigien al carrer de Sant Anastasi des de la plaça de la Vila. Sense ni mirar els cotxes que passaven, perquè tenien el pas obert, van fer un senyal mecànic amb les mans per aturar-los (tot i que el semàfor que tenien al davant marcava clarament el color vermell) i, sense deixar d’enraonar, van creuar el pas.
Va ser una acció clarament inconscient però, a la vegada, temerària perquè automàticament una senyora amb un cotxet i unes persones grans també van travessar la calçada, sense adonar-se que els cotxes que havien parat sobtadament intentaven seguir la seva marxa.
Els municipals ni ho van veure, van continuar parlant fins arribar al cotxe patrulla que tenien aparcat (correctament?) davant del Círcol i van marxar, això sí, quan es va posar el verd.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Josep M. de Sagarra

Josep M. de Sagarra, sobretot en la postguerra, no va ser un sant de la devoció dels sectors d’esquerres d’aquest país. Lamentablement, les etiquetes, com la maledicència, marquen les persones com si fos amb un ferro roent. Un cop aplicades són molt difícils d’esborrar i passen per damunt de qualsevol consideració, per més falses i irresponsables que siguin. Així, la realitat queda desdibuixada i anatemitzada.
Diuen que Sagarra, com Josep Pla, va cometre el “pecat” de no alinear-se clarament amb la resistència progressista contra el franquisme.
En canvi, no se li té en compte la seva important feina de "resistència literària" a favor del català en uns temps que l'obligaven a nadar contra corrent.
El cas és que aquest any, que en fa cinquanta de la mort de l’escriptor, sembla que una vegada més la indiferència planarà sobre la seva obra, la qual toca tots els gèneres literaris. Pel que fa al teatre, només el Teatre Lliure ha programat un espectacle seu: Vida privada. Ni el Nacional de Catalunya ni el Romea, on estrenà la major part de la seva producció escènica, contemplen aquesta possibilitat.
Inexcusable, des del punt de vista dels aficionats, tot i que sempre ens queda el consol de poder rellegir alguna obra de la seva vasta producció.