diumenge, 26 de juliol del 2009

Una nit a l'òpera

No sóc, ni molt menys, un expert en òpera. He vist algunes representacions per televisió, la majoria gravades, i al Liceu només hi he anat unes cinc o sis vegades. Per això, no em considero gens autoritzat per discutir sobre la qualitat de les interpretacions amb la convicció amb què ho fan alguns dels meus amics, abonats al Gran Teatre des de fa molts anys.
Aquest cap de setmana ha estat una d’aquestes comptades ocasions en què he pogut gaudir en directe d’aquest gran espectacle que és l’òpera. I Turandot, la sensacional obra de Puccini, era un bon reclam.
Per a mi, la representació ha estat complerta: una grandiositat molt ben expressada per uns cantants a l’alçada exigida –almenys per a mi–; uns cors i una orquestra d’un nivell extraordinari; un muntatge molt vistós, tant els decorats com el vestuari; i bona direcció de la Núria Espert.
Ja sé que els experts puntualitzarien bastant aquesta opinió, sobretot pel que fa als intèrprets, però jo –al contrari que moltes persones que quan van al futbol només veun les dues o tres errades d’alguns jugadors i no els seus innombrables encerts– vaig sortir del teatre molt satisfet d’haver tingut la sort de gaudir de tan gran espectacle.


.

dilluns, 20 de juliol del 2009

Xesco Boix

No sabem els motius pels quals vas decidir donar per acabada la teva tasca entre nosaltres. Sàpigues, però, que ho vas fer massa aviat. Els qui vam tenir la gran sort de poder comptar amb tu en aquells moments en què el nostre país començava a redescobrir-se a ell mateix, mai podrem agrair-te del tot el que ens vas donar a nosaltres, però sobretot als nostres fills.
Quan sento parlar de tu, tants anys després, encara sento un impuls que em fa dir, tot posant-me la mà al cor: “Jo el vaig conèixer, el vaig sentir i el guardo aquí”. Perquè tu, Xesco, vas omplir de música, però sobretot d’autoestima a tants i tants que veníem de la grisor dels temps. Les teves cançons i els teus comentaris eren com classes magistrals per a nosaltres, però sobretot per als més petits, autèntiques classes de ciutadania i d’amor als altres, a la natura i al país.
La notícia de la teva inesperada mort, ara fa vint-i-cinc anys, ens va deixar de pedra. Però ja havies escampat la llavor i, t’ho asseguro Xesco, hem tingut bona collita!
.

dissabte, 11 de juliol del 2009

Jo hi era!


Recordo molt vagament l’etapa del Tour que l’any 1965 va tenir Barcelona com a final d’etapa. Aleshores no vaig poder anar a veure-ho. No era la primera vegada que la volta francesa arribava a Barcelona. L’any 1957 ja ho havia fet, en una etapa que va guanyar el mític corredor Jacques Anquetil, un dels grans.
Hi ha esdeveniments que només pots tenir a l’abast una o dues vegades a la teva vida. Particularment, he pogut viure el pas del cometa Halley (1986), els Jocs Olímpics de Barcelona (1992), les multitudinàries manifestacions de l’Onze de Setembre de 1977 i de 2003 contra la guerra, a Barcelona, la consecució de la Lliga Europea de bàsquet per part de la Penya (1994)…
Per això, no he volgut desaprofitar l’ocasió de veure passar el Tour per Badalona. És un d’aquests moments que queden a la memòria i que et fan dir: “Jo hi era!”
.

dilluns, 6 de juliol del 2009

Crisi i futbol


La bombolla, la immobiliària és clar, ha fet figa i tot se n’ha anat en orris. La qüestió és que en cosa d’un any la situació de moltes famílies i entitats ha donat un tomb substancial. Els organismes oficials han tancat les aixetes de les subvencions perquè, asseguren, la recaptació d’ingressos ha baixat en picat. Ja se sap, si es redueix l’activitat econòmica també ho fa el cabal que engreixa les arques dels estaments públics. Això és de calaix. Ara, el mal de cap principal de les administracions és com redistribuir aquesta reducció dels ingressos. Mai serà al gust de tothom. De moment, la majoria de projectes municipals es van quedant en això, en projectes.
També el Badalona, el club de futbol, ha notat sensiblement l’esclat de la bombolla. Vaig assistir a l’assemblea extraordinària convocada per donar comptes de la gestió de la temporada que ha acabat. Entre altres temes es parlà dels acords signats –ja fa cinc anys!– amb el govern de la ciutat, els quals auguraven la possibilitat de treballar sense angoixes monetàries i obrien la porta a somnis esportius. El retard en posar fil a l’agulla ha desembocat en l’actual impossibilitat de complir els pactes per part de l’ajuntament. Els gestors del club han quedat atrapats, al no rebre els ingressos convinguts, i es veuen obligats a fer obres d’enginyeria econòmica per tirar endavant. De voluntat i capacitat per fer-ho no els en falta.
.