dijous, 24 de setembre del 2009

Màrius Sampere

Vaig veure Màrius Sampere per primera vegada fa uns quaranta i tants anys. Formava part del jurat d'un modest certamen literari que la vocalia de cultura de la Joventut Carmelitana va organitzar a mitjan els seixanta amb motiu de les Festes del Carme. Sempre m'ha interessat la poesia i sabia d'ell perquè havia guanyat el Carles Riba feia poc.
Aquell any vam aconseguir formar un jurat d'una qualitat excepcional, impensable en una entitat petita com la nostra i amb un poder de convocatòria molt limitat: Joan Argenté, Josep Gual, M. Carme Oller, Coloma Lleal, Maria Escrihuela, i algú més que ara no recordo, als quals, a l'últim moment, s'hi afegí en Màrius Sampere.
Poeta de gran recorregut, en Màrius Sampere va ser un dels membres d'aquell Grup Estrop badaloní que, allà pels seixanta, anava sembrant senyals d'identitat i d'afirmació arreu d'un país durament embridat.
Aquesta setmana en Màrius ha tornat altra vegada a Badalona -en realitat no l'ha deixada mai-. Al Zorrilla, dins el cicle Poesia i cia... que anualment ens ofereix l'entitat Pont de Petroli, el poeta ha desgranat irònicament la seva interioritat amb veu pausada i greu, com si no tingués cap pressa per arribar al final de la cursa dels temps i desvetllar la gran incògnita, un dels principals temes del seu recital.

N'hi ha prou
i és estèril
de perseguir
qui no fa ombra.
.
Ningú no fuig,
tothom és aquí
esperant,
esperant-se
els dies que li queden.
.

dissabte, 19 de setembre del 2009

Menorca


Vaig fer el servei militar a Menorca, a Es Castell, aleshores Villacarlos. Tot i que forçat per les circumstàncies, vaig mirar de treure profit de la situació. El fet d’ajuntar-me amb un grupet de nois que, com jo, no ens resignàvem a passar les hores mà sobre mà a la cantina del quarter, com feia la immensa majoria, em va ajudar molt. Aprofitàvem les hores lliures per conèixer l'illa, encara molt respectada per l’especulació turística. També vaig fer amistat amb una família de Maó que em va ensenyar alguns tresors amagats de la Menorca dels anys setanta.
Després he tornat a l'illa set o vuit vegades –ara mateix, tot just fa unes hores que acabo d’arribar d’allà– i, amb els anys, he pogut anar comprovant que a Menorca es treballa per fer sostenible la gran demanda turística i que ho estant fent força bé.
.

Menorca ofereix un gran nombre de tresors: les platges, les dues capitals amb els seus antagonismes, els poblets, la seva cultura megalítica, les festes, la gastronomia i, sobretot, els paisatges de la Menorca interior, amb les finques agrícoles i ramaderes quasi sempre situades en un turonet dominant el terreny.
Una illa a l’abast de la mà on cada vegada que hi vaig descobreixo nous racons. Fins a la propera!
.

dilluns, 7 de setembre del 2009

A reveure!

Fins aviat!

dimarts, 1 de setembre del 2009

El bonsai

Invariablement, cada estiu els diaris ens ofereixen d’un reguitzell de notícies que es repeteixen any rere any a tall de recordatori perquè es veu que tots som una mica desmemoriats.
Que si hem de parar atenció per no provocar cap foc al bosc; que si cal prendre precaucions per estalviar-nos les picades dels mosquits i de les meduses; que, si sortim de vacances, tinguem cura de no escampar-ho massa per allò de que sempre hi ha un banyeta que escolta darrere les parets; que si l’estiu és quan s’abandonen més els animals de companyia per poder sortir de vacances…
Sobre aquest darrer punt, sortosament a la meva família no hi ha ningú que tingui gos, ni gat, ni lloro, ni tortuga, ni… Ah! Però, amb això no hi comptava, hi ha algú que té un bonsai!
És clar que no és un animalet que s’ha de treure a passejar, ni netejar, ni donar-li menjar, ni vetllar… però, es veu que els bonsais són de mena delicada.
En primer lloc, no tots els bonsais són iguals. El de la meva família és d’interior, així els ho van dir a la jardineria, i requereix d’unes condicions ambientals i d’humitat concretes. I, és clar, vol que estiguin per ell.
Com que aquest agost hem estat bastant per casa, ens van demanar si podíem tenir-ne cura per uns dies, i aquí el tenim. Al començament, pobret, estava bastant esmirriat, potser perquè no li agrada massa viure en un pis. Ara sembla que al bonsai li han anat bé unes vacances a casa. El veig com més eixerit, ha tret fulles noves i, en agraïment, cada matí m’ofereix la seva ombra a l’hora d’esmorzar.
.