Currículum

Estudiant el peritatge industrial, que no vaig acabar, vaig fer un parell de cursos de llengua alemanya, aquest idioma tan complicat per als llatins. Puc posar al meu currículum que parlo l’alemany? Millor dit, que “estic format en alemany”?
Perquè, aquest és el cas de la nostra flamant vicepresidenta, la qual va “oblidar” que no tenia acabada la carrera de psicologia, vaja que no s’havia llicenciat, segons feia constar al seu currículum, i va haver de rectificar. Diu que es tracta d’un “error involuntari”. Ara hi figura l’eufemisme “formada en…”. Caram!
No dubto pas de la seva vàlua professional, ni de la seva capacitat per desenvolupar el càrrec pel que ha estat nomenada. De totes maneres, què podem esperar que surti d’una societat que valora l’engany com una virtut enginyosa?
A aquest pas, podem arribar a trobar normal que algú, a l’hora d’omplir el full en blanc del seu currículum, hi faci constar un títol tan enginyós com “tècnic en recepció i arxiu definitiu de Recursos Humans” (enterramorts). (L’acudit no és meu).

Fotografies

Aquest món nostre, en el qual res és estable, ens intimida constantment posant pals a les rodes a allò que hauria de ser la cosal més senzilla del món: guardar en un calaix els nostres records.
Ja fa temps que dura aquesta mena de jugar al gat i la rata. Em refereixo als diferents sistemes tècnics que han anat apareixent per fer fotografies i guardar-les en un suport, els quals, com les nines russes, s’han anat menjant, i invalidant, els mètodes anteriors a mesura que en sortien de nous.
A començaments dels setanta, es van comercialitzar els primers rodets per fer fotografies en color. Les primeres còpies, amb el pas del temps, han anat perdent la coloració inicial, una pena. Més endavant, sortosament, es va anar millorant i estabilitzant els revelats. El mètode habitual per guardar les fotografies eren els àlbums o, senzillament, les caixes de sabates o els calaixos.
Per aquella època també va començar a ser normal fer diapositives les quals, una vegada emmarcades, es guardaven en uns calaixets molt adequats. Per veure-les calia tenir un projector.
Amb l’aparició de la fotografia digital, tot aquest món ha donat un gir de tres-cents seixanta graus. Tot i que encara queden algunes persones que recorren al revelat, pràcticament tothom guarda les seves fotografies en suports digitals, com ara els ordinadors, cd’s o discs durs externs.
Com la majoria de la gent, tinc fotografies de tota mena: en blanc i negre (algunes bastant antigues que he anat aplegant de la família), en color, en diapositiva, digitals... Tot plegat un quants milers.
A casa vam decidir posar ordre a tot aquest galimaties. Vàrem escanejar totes les fotos en blanc i negre, i farem el mateix amb les de color; també hem traspassat a format digital les diapositives –unes vint mil, algunes deteriorades pel pas del temps–; i tot plegat, amb les digitals que ja teníem, ho hem classificat i passat a un disc dur extern, i ho hem duplicat! Una feinada.
Ben segur, però, que demà mateix sortirà un nou sistema i uns nous formats, evidentment incompatibles amb els actuals, i haurem de refer tot l’arxiu. Qui no té feina el gat pentina!

Migracions

L’altre dia vaig ser testimoni d’un espectacle singular: milers de gavines posant-se a la sorra de la nostra platja, quan el sol començava a amagar-se al darrera de la serralada de Collcerola. No eren les gavines que acostumem a veure a la nostra costa, més aviat grans i amb el plomatge una mica fosc; aquestes eren molt més petites i completament blanques amb uns tocs grisosos, tirant a negres, cap a la punta de les ales. Es veia que anaven de pas, direcció sud, cercant segurament aixopluc per cobrir el seu cicle vital de reproducció i climatització segons les estacions de l’any.
Res diferent de les migracions de les persones que tan ens espanten. Tot i que considerem natural els grans moviments d’animals d’una zona a l’altra de la terra cercant el millor hàbitat per al seu desenvolupament (búfals a l’Àfrica, papallones a Hispanoamèrica, ocells a tot el món, ramats a les terres de pastura...), vet aquí que les migracions humanes a la recerca d’una vida digna ens preocupen i ens molesten.
És ben estrany perquè ara trobem natural que molts joves amb titulació universitària busquin sortida laboral a altres països de l’Europa més desenvolupada que els ofereix llocs de treball per cobrir les seves pròpies mancances.
A veure si ens aclarim!