El meu camí de Santiago

CAMINO DE SANTIAGO
PUENTE LA REINA (NAVARRA) – SANTIAGO DE COMPOSTELA
Distància: 675 quilòmetres



TRAM: PUENTE LA REINA (Navarra) – CASTROJERIZ (Burgos)
Del 9 al 21 de juny de 2010
Distància: 241 quilòmetres



1er. dia: 9 de juny
PUENTE LA REINA - CIRAUQUI

 Sortida des de Badalona cap a Puente la Reina. Anem sis persones amb dos cotxes, tres caminants i tres acompanyants que esporàdicament faran trams del camí. Primera incidència, en una sortida de l’Autopista AP7, prop de Martorell, falsa maniobra del cotxe del davant i l’altra ha hagut d’anar a fer una gran volta per retrobar-se a la Panadella, on hem esmorzat. Resta del viatge, sense problemes.

Aquesta tarda hem començat a fer uns quilòmetres de “tast”, a tall de passeig, fins a Cirauqui. Hi hem anat tots, menys en Saturi que ens ha vingut a esperar amb el cotxe.

Demà podrem fer una etapa més reduïda fins a Estella. Ha estat una tarda magnífica, passant per paratges verds i camps de blat i d’ordi. Ens havien anunciat una forta pujada molt relliscosa i enfangada degut a les darreres pluges, però l’ indret estava arreglat i empedrat. Es coneix que l’Any Sant fa miracles.

Una curiositat: tot de creus fetes pels pelegrins posades a la tanca de l’autovia.

A Puente la Reina hem dormit a un bon hostal “Izalbe”. Abans de sortir hem vist el famós pont romànic i un Santcrist amb una creu en forma de pota d’oca.

Dinar a la fonda i sopar en un tasca del poble.

2on dia: 10 de juny
CIRAUQUI – AZQUETA

Bon temps. Camí planer que va vorejant gran quantitat de camps. Gran varietat de colors per tot arreu. D’un cirerer bastant esporgat pels caminants n’hem tret una desena de cireres. Esmorzar a Lorca, en un petit bar.

A la sortida de Cirauqui hem passat per un fragment de calçada romana i per un pont medieval .

A Estella hi feien mercat. Hem dinat plats combinats en un bar al que hi hem entrat per error, perquè el restaurant era al primer pis. Pensión Jacobeo, vella però agradable. Sopar a una pizzeria que ens han indicat uns magrebins. El cuiner, italià d’una gran “humanitat”, ens ha acompanyat una estona.

A la tarda, també hem fet uns quilòmetres de l’etapa de l’endemà, primer fins al monestir de Irache, que hem pogut veure juntament amb la famosa “Fuente del Vino”, on hi ha un certell que diu “A beber sin abusar te invitamos con agrado, para poderlo llevar, el vino ha de ser comprado”.

Aquí hem conegut un basc, un tipus simpàtic, seguidor del Bascònia, i hem parlat de la final de la lliga de bàsquet contra el Barça. Diu que el primer partit el van guanyar els de Vitòria. És anestesista i fa el camí acompanyant dues caminants californianes que, ara perd ara retroba. L’anirem trobant intermitentment fins a Logronyo. S’ha identificat com la persona que va saltar a la pista d’una final de Sevilla i per reanimar el jugador argentí Niccola que va tenir un cop molt for, cosa que recordo.

Després ens hem animat a marxar fins a Azqueta i hem deixat els cotxes molt lluny. S’ha fet tard i dubtant si vindria o no un autobús per tornar enrera, decidim trucar un taxi que vindrà de Los Arcos i fer autoestop.


3er dia: 11 de juny
AZQUETA – LOS ARCOS

Etapa amb un perfil pla, fàcil. Esmorzar a Villamayor de Monjardín. Café amb llet a l’alberg. El sol ha anat fent la seva aparició, encara que sense abusar massa. Hem menjat una deliciosa tallada de xíndria en un bosquet on hi havia una petita parada a l’ombra, poc abans d’arribar a Los Arcos. Trobem gent de tot arreu, aquí una francesa que va sola diu que ve de Saint Etiènne i que va patir per pujar a Roncesvalles.

Hotel Mónaco, a la plaça dels Furs on demà hi haurà mercat. Bon dinar al mateix hotel. Hem sopat al soterrani d’una tasca de davant l’església. A la tarda hem anat amb els cotxes a fer un volt fins al Monestir d’Azuelo i l’ermita de Ntra. Sra. de Codés, al peu de la serra d’aquest nom. Tot tancat. El paisatge, però, espectacular.

Cap al tard s’ha posat a ploure amb molta força. Visita a l’Església de los Arcos i a una exposició a la Casa de Cultura cedida pel Museu Thyssen, de pintors catalans dels segles XIX i començaments del XX.

Avui comença el mundial de futbol. Ho sabem però no ho veiem.

A la nit ha parat de ploure. Veurem demà…


4art Dia: 12 de juny
LOS ARCOS – VIANA

Sortida de los Arcos amb núvols. A la llunyania, Sansol, com un miratge, dons triguem gairebé dues hores per arribar-hi. Al costat, Torres del Rio, on esmorzem amb la resta de la colla que ens espera.

Ens retrobem a una antiga ermita, la Virgen del Poyo, que per la seva situació a la carretera despista una mica als que van amb cotxe. Fins fa poc espurnejava, ara es posa a ploure, suaument, però sense parar.

Fa la seva aparició el fang i la marxa es va complicant. Ens cal baixar una barrancada. El camí ha estat arreglat i s’hi passa bé, però, més endavant, el fang es multiplica i avancem amb moltes dificultats.

El camí, avui dissabte, és una corrua de gent que, com formigues, avança incansable sota la pluja.

Després de remuntar una collada veiem Viana allà lluny. Trigarem a arribar-hi. Com sempre, l’església i el centre urbà és dalt d’un turó. Un darrer esforç...

Hem llogat un pis a la part baixa del poble. Molt bé, amb força espai per a tothom. S’ha anat fent tard i anem a dinar a l’altell d’una tasca. A la tarda descans. Soparem al pis.

Al vespre, anem a missa i al final assistim a la benedicció dels pelegrins: som una colla de Barcelona, una parella de Madrid, un coreà, dues canadenques i nosaltres.



5è dia: 13 de juny
VIANA - NAVARRETE

És diumenge. Amb un parell d’hores llargues arribem a Logronyo, tot tancat i amb la ressaca d’una nit de gresca per les festes de la ciutat.

Abans, als afores, ens hem aturat a ca la Filomena. La Filomena va començar la tradició de segellar credencials als pelegrins per certificar que havien passat per aquell lloc. De mica en mica es va anar fent coneguda i ara gairebé és de manual aturar-se a casa seva. La Filomena va morir fa pocs anys i qui segueix la tradició és la seva filla. També estava amb ella la neta, que es diu Filomena com l’àvia, però no és tan segur que segueixi el costum familiar perquè treballa a l’hospital de Logronyo. Avui hi era perquè tenia festa. Xerrem una estona. Diuen que per ser un Any Sant, de moment, no noten massa l’augment de pelegrins.

Creuar la capital se’ns ha fet molt llarg, tot i que ens hem aturat una estona a esmorzar asseguts a un banc d’una plaça. Hem sortit de la ciutat per un parc inacabable, mol bonic però ple de ciment. Com que era diumenge s’ha anat omplint de ciclistes, corredors, caminaires... A bon ritme hem passat per un llac amb una zona recreativa. En un racó, un globus puja i baixa nens.

Atrapem a una parella de coreanes que van fent el camí poc a poc, però sense parar. Les anirem veient molt sovint... També passem un xicot, coreà (?) que coixeja molt però no s’atura.

Veiem Navarrete de lluny. Allà ens hi espera “el millor retaule del món”, segons ha explicat un home que ens ha abordat a Logronyo mentre esmorzàvem. Si no ho és poc n’hi falta perquè és descomunal!

Dinar de diumenge al restaurant d’un hotel. Després marxem amb els cotxes fins a Nájera, on hem llogat unes habitacions per dos dies.

Com que em dinat d’hora i tenim molta tarda hem decidit anar fins a San Millán de la Cogolla. Quedava poc menys d’una hora per tancar i només hem pogut visitar el monestir de Suso, de dalt, l’antic, on diuen que es van escriure els primers textos coneguts en llengua castellana. El de baix, de Yuso, ja era tancat. De retorn a Nájera, tampoc hem pogut veure Santa Maria la Real perquè, tot i ser diumenge, no hi havia missa a aquella hora.

Al vespre hi ha música al passeig. Una banda toca a la glorieta i molta gent s’hi aplega. Al final hi ha ball. Prenem un refresc i sopem al bar dels propietaris de la pensió que tenen un magnífic aparador de tapes i entrepans.

Hi ha futbol a la tele.


6è dia: 14 de juny
NAVARRETE - AZOFRA

Aquest matí ens ha acompanyat en Saturi. Una molesta lumbàlgia m’ha aigualit una mica matí. El camí se m’ha fet llarg, tot i que era prou pla.

Hem conegut quatre joves que pertanyen a un grup de reinserció promogut per l’Església Evangèlica. Els havíem passat mentre feien pregària a la sortida de Navarrete i després ens han atrapat. Ells fan el tram de camí des de Logronyo fins a Burgos i altres grups de la seva agrupació fan altres trams fins completar tot el camí. Se’ls veu molt animats, parlen amb tothom i reparteixen propaganda del seu centre.

La Neus i la Rosa s’han quedat a Nàjera i han anat de compres. També ens han procurat un lloc agradable per dinar. Jo he demanat unes carxofes reboçades amb pernil i uns “xipirons” amb samfaina. Olé! En Saturi ha demanat calamarçons i els hi ha servit amb una lupa. Encara riem.

A la tarda hem avançat feina de demà i ens hem arribat fins a Azofra. Sortida forta de Nàjera, però després el camí ha estat planer.

Tornem a Nájera per sopar i dormir. Com que els dilluns no obren els museus, Santa Maria la Real era tancada, clar!


7è dia: 15 de juny
AZOFRA – STO DOMINGO DE LA CALZADA

Etapa de pluja. El xirimiri inicial s’ha transformat en pluja forta en alguns moments. Com era d’esperar, molt de fang, sobretot en una zona en obres pe la nova autovia. A la M. Mercè li costa una mica avançar per aquests camins impracticables.

Abans d’esmorzar travessem una urbanització amb camp de golf. Els cartells de “en venta” són omnipresents. El terra molt dur a causa de les aceres i asfaltats.

Esmorzar a Cirueña: uns “ pepitos”. Seu amb nosaltres un noi de Madrid, acaba abans i marxa. Més tard veiem que torna a arribar. Resulta que és el seu germà bessó que també fa el camí...

Quan, més endavant, tenim Sant Domingo a la vista, resulta que han modificat el traçat del camí i ens fan donar una bona volta fins al poble. Just abans d’arribar, al passar per un gran magatzem de patates, la pluja s’ha transformat en diluvi per uns moments. A l’arribada, al anar a segellar l’acreditació a l’alberg, hi trobem les dues coreanes. Una d’elles porta uns peus com un sant Llàtzer. La M. Mercè i en Joan li posen una pomada i unes venes fines que van molt bé. La noia riu agraïda: “Buen camino”.

Parem a la Fonda Hispania, cèntrica, tracte familiar i molt bo. Dinem a una taberna, al costat de l’església, al menjador hi ha molts catalans. Descans fins a mitja tarda i després visitem el poble d’Ezgaray i pugem fins a Valdezgaray. Dalt, amb molta boira i tres graus justets de temperatura.

Fem una interessant visita nocturna a la catedral, amb retaule barroc i galls inclosos, i sopem a un petit restaurant de la plaça de l’Ajuntament que estava a punt de tancar. Bé.



8è dia: 16 de juny
SANTO DOMINGO – VILLAMAYOR DEL RIO

No ha parat de ploure en tota la nit, ni ho farà durant tota l’etapa d’avui. Hem esmorzat a Redecilla del Camino. Passem pel costat d’un safareig, on una jove parella d’australians em mostra que hi ha peixos i saluden amb l’acostumat “buen camino!”

El bessó de la meva cama esquerra està una mica carregat i això m’ha dificultat la marxa, però amb una bona frega i un relaxant muscular he pogut continua i al final anava força bé.

La intenció era arribar a Belorado, on els de suport han buscat lloc per dormir, a Villamayor ja anàvem xops de peus i ens han vingut a esperar, tot reservant lloc dinar en un restaurant a peu de carretera. El dinar, bo, però la propietària una malcarada, tot i que amb nosaltres s’ha comportat només secament. Uns altres sí que han rebut.

Migdiada mentre mirem el partit Espanya-Suissa del mundial. Resultat 0-1, mal començament pels espanyols.

Com que tenim les botes xopes ha calgut un exercici de secat: hi hem posat papers de diari que ens han facilitat la mestressa de la pensió. Ha funcionat!

Belorado és un poble molt anàrquic, vell i rònec. No m’ha agradat gens. Potser la plaça Major té “alguna cosa”.

Els quilòmetres que hem fet en cotxe els recuperarem demà.



9è dia: 17 de juny
BELORADO – SAN JUAN DE ORTEGA
VILLAMAYOR DEL RIO – BELORADO (recuperació)

Avui ens hem donat una bona pallissa. Trenta quilòmetres, tot un rècord.

L’obstacle del dia era creuar els Montes de Oca, més per la seva extensió que per la seva alçada. Aquesta zona era tristament famosa perquè abans els pelegrins s’hi perdien o eren atacats pels bandolers). Al final no ha estat tan difícil com ens esperàvem. A Villafranca de Montes de Oca se’ns ha afegit la Rosa, i molt bé. En sec, sense fang, la M. Mercè també tira molt. A mi m’ha tornat a molestar el bessó. He acabat una mica coix.

Els nois de l’església evangelista ens han acompanyat una estona. Diuen que demà ja ho deixaran quan arribin a Burgos.

A San Juan de Ortega ens han llogat unes habitacions en una casa rural. El poble, molt petit i acollidor.

Hem dinat, tard, a l’únic bar del poble que és dels mateixos que la casa rural. Senzill però, com ha dit l’encarregat “muy completo”.

A la tarda hem aprofitat per recuperar els quilòmetres perduts ahir. Quin humor!

Sopar molt d’hora( a les 8,00 de la tarda) a la mateixa casa rural, servits per la gent del bar. Hi havia francesos i, ja se sap, aquests marquen l’horari.

Uns passejada, una mica de mundial i a dormir.



10è dia: 18 de juny
SAN JUAN DE ORTEGA – BURGOS

Ahir no va ploure gens i esperem que s’aguanti els poc dies que queden. De fet, sembla que tindrem sol. Potser preferim el mal temps.

Sortida matinera, com sempre, però aquesta vegada no cal mobilitzar el cotxe. Cap incident fins a Atapuerca, on decidim esmorzar. Portem algunes coses i aprofitem uns banc d’una petita plaça. Allà ens trobem amb la resta de l’expedició. Ja han esmorzat.

Per arribar a Burgos cal creuar la petita serra d’Atapuerca, vorejant una zona militar. M’ha semblat que la província de Burgos és un dels llocs amb més quarters per quilòmetre quadrat. Per tot arreu hem vist la seva presència.

Des de dalt, al fons, entre la boirina, la capital. Afinant la vista veiem les torres de la catedral.

A partir d’ara, deixem els camins normals de sorra i entre en terreny dur. Primer transitem per una carretera acaba d’asfaltar. Després, no trobem el punt on el camí s’havia de bifurcar per seguir pel riu o per la zona industrial i anem a petar a aquesta segona. Una acera inacabable ens porta fins al centre on els senyals ens fan remuntar pels carrers de dalt de la catedral. Ens han de venir a buscar perquè ja no podem dir figa.

Dinar de regular a la plaça de la catedral. Em Saturi demana les famoses “morcillas” de Burgos.

A la tarda, passeig per la part vella i ens arribem al convent carmelità. Uf! L’església cal veure-la per fer-se’n una idea. Supermoderna i grandiosa. I l’omplen!

Dormim a una pensió, amb habitacions petitíssimes. Havíem acordat un parell de nits, però canviem de plans. Per sort, té pàrquing.

11è dia: 19 de juny
BURGOS – ARROYO DE SAN BOL

Avui decidim fer una mica de “trampa”. Com que ahir ja vam voltar molt per Burgos i ens cal treure un dels cotxes del pàrquing, hem anat fins a la zona de les facultats a aparcar, a un quilòmetre del centre, per on passa el camí.

En poc menys d’un parell d’hores som a Tardajos. Esmorzem a un bar on la dona ens demana si volem sucar tomàquet al pa. Ha endevinat que érem catalans i sap com tractar a la gent. No com hem vist en algun altre lloc...

Camps i camps de blat, ordi, alguna vinya, moltes flors, sobretot roselles...

Hornillos és un poble molt petit. Hem dinat en un petit bar-restaurant. Avui és diumenge, hi ha molta gent al poble i han quedat desbordats... sobretot una de les dones que serveixen les taules. No en parlem.

A la tarda hem avançat una mica del quilometratge de demà, darrer dia. Ens ha acompanyat la Rosa. En Saturi i la Neus ens esperaven en una cruïlla del camí amb una carretera local, una mica més enllà de Arroyo de San Bol, un alberg situat en un paratge pràcticament desert.

Hem anat a dormir a Castrojeriz. Regular. El sopar, però, força bé.


12è dia: 20 de juny
ARROYO DE SAN BOL - CASTROJERIZ

Amb la rebaixa quilomètrica avançada ahir, l’etapa ha resultat bastant curta, cosa que ens ha permès arribar a Castrojeriz a bona hora i poder començar el camí de tornada. Avui també ens ha acompanyat la Rosa.

A primera hora del matí feia bastant de fred a l’altiplà castellà. Després de travessar una zona curulla de cereals, però també de pedres que s’han anat traient dels camps i apilotant formant petites piràmides, el camí ha baixat cap a una barrancada on trobem Hontoneras, lloc on hem esmorzat. El poble és petit però té molts albergs i això es nota amb el bullit de pelegrins que li donen vida.

L’agradable caminoi va paral•lel a una petita carretera a la que finalment desemboca per marxar plegats . Abans, fem un manat de farigola.

Passem per les ruïnes de San Antón, antic cenobi, avui enrunat, on hi ha un petit alberg. Allà, entre les pedres, algú està content i canta en italià. Arriba un caminaire desesperat, ha perdut la cartera, quan la retroba, enfadat amb ell mateix, llença els seus bastons terra amb fúria. Algú havia de rebre...

Castrojeriz, de lluny, amb el sol que l’il·lumina uns moments, sembla un miratge al mig dels camps de blat.

El poble és allargassat. Entrem per un extrem i aviat ens vénen a rebre en Saturi i la Neus, amb uns dolços que han comprat a les clarisses. Fem petar la xerrada mentre mengem una mica.

Hem decidit agafar una habitació a Santo Domingo, al mateix hotelet de fa uns dies. És una excusa perquè en realitat el que volem és fer un bon dinar (ja toca!) al Parador que hi ha al costat de la catedral.

Passem la tarda a Santo Domingo i anem a la missa vespertina. Ràpida: 25 minuts amb cants i benedicció dels pelegrins inclosos. El gall, durant l’homilia, ha manifestat el seu desacord amb el celebrant. O, potser, deia que sí a tot. Ves a saber.

Al sortir el sol va cap a la posta i fa bastant de fred. Sopem a una terrassa, veient un partit del mundial; la majoria hem demanat “bikinis”.



13è dia: 21 de juny
RETORN A CASA

Retorn sense incidents, amb aturada a Saragossa per visitar el Pilar i dinar.




TRAM: CASTROJERIZ (Burgos) - LEON
Del 22 al 30 d’octubre de 2010
Distància: 130 quilòmetres.


1er dia: 22 d’octubre
CASTROJERIZ – ITERO DE LA VEGA

Malgrat els quilòmetres que portàvem del viatge, i potser per això, a la tarda hem decidit estirar les cames i fer una part de l’etapa de l’endemà.

Per anar de Castrojeriz a Itero, i després de creuar el riu Odrilla per un pont de fusta, cal superar una forta pujada d’un quilòmetre que remunta l’alto de Mostelares, un pàram de pocs centenars de metres, per tornar a baixar en picat cap a una llarga i pelada plana que finalment desemboca a la conca del riu Pisuerga. Abans, però, hem deixat pel camí la Fuente del Piojo, des d’on un home de Itero del Castillo ens ha acompanyat una estona. L’home tenia ganes de parlar amb algú.

Abans d’arribar al riu, i a l’espectacular Puente Fitero, hem passat pel costat d’una esglesiola romànica que ara serveix d’alberg: Sant Nicolàs de Puente Fitero. Una vegada al riu, i ja amb el sol baix, hem pogut fer unes bones fotografies del pont de pedra, també anomenat de las Mulas, i dels pollancres que ja han pres els tons groguencs i ocres de la tardor.

A l’altra banda del riu comença la província de Palència i, a tocar, el primer poble Itero de la Vega. Per començar, ja n’hi ha prou.



2on. dia: 23 d’octubre
ITERO DE LA VEGA – POBLACION DE CAMPOS

Matinada molt fresca. Com que hem dormit a una casa ”rural” de Frómista, hem sortit d’hora per anar al punt de sortida. Hem donat cinquanta voltes amb el cotxe abans no hi hem arribat, seguint les indicacions d’uns i els instints d’altres.

L’espectacle matinal ha estat espectacular, amb les boires prèvies a la sortida del sol i els tons que anava prenent el paisatge amb l’albada.

Sortida d’Itero per un llarg camí entre camps immensos, amb tractors que roturaven els camps preparant-los per a la nova temporada. Pocs pelegrins pel camí. Algunes colles de ciclistes del lloc, és dissabte.

Tres turons (oteros) aïllats ens donen la benvinguda abans d’albirar Boadilla del Camino, amb els seus típics colomars. En veurem molts més per aquestes terres. Parada i fonda a un alberg particular, “En el camino” al costat de l’església i d’un magnífic “rollo”, on eren exposats els delinqüents a la vergonya pública. Alguns frueixen d’un grandiós entrepà de tonyina.

Fora del poble, aviat trobem el canal de Castilla que anirem resseguim pel camí de sirga fins a arribar a Frómista. El canal va ple d’aigua i amb l’arbreda que l’acompanya donen al camí un toc de frescor i color. A l’entrada del poble un curiós joc d’encluses salven una bona alçada. El canal, abans de l’arribada del ferrocarril era utilitzat pel transport de navegació.

Amb pocs habitants actualment però important anys enrere, Frómista té, entre altres, dues esglésies notables: San Martín (romànic pur i molt ben restaurada, tancada al culte) i San Pedro (amb una curiosa nau central completament torta).

La tarda feia de bon aprofitar i hem fet els primers quatre quilòmetres de l’etapa propera, fins a Población de Camps, per un caminet al costat de la carretera i passant per sobre de la nova autovia Santander-Palència, molt poc transitada.

Parem dos dies a una “casa rural” i allà mateix hi sopem.

3er. dia: 24 d’octubre
Visita a Palència
POBLACION – CARRIÓN DE LOS CONDES

Aprofitant que és diumenge, ens hem sortit uns 40 quilòmetres de la ruta per poder visitar el bonic nucli antic de Palència. La catedral i moltes esglésies eren obertes i força freqüentades. Hem passejat pels carrers, la vora del riu i hem dinat a un “assador”.

Després de dinar, mentre la gent de l’equip de suport –Saturi, Neus i Xavier– anaven a Carrión a cercar allotjament, els caminaires hem anat directament a Población per seguir la marxa.

Hem agafat la ruta alternativa, una mica allunyada de la que va paral•lela a la carretera. Tot seguint el riu Uzeiza en una tarda amb força vent, hem arribat a Villalcázar de Sirga, després de fer un quilòmetre extra al desviar-nos de la ruta sense adonar-nos.

D’aquí a Carrión de los Condes el camí es fa pesat ja que va paral•lel a una la carretera bastant transitada i carregada de “sifons”. Carrión, allà al fons, semblava que no “arribava” mai.

Hem dormit a l’hostatgeria del convent de les clarisses, en una zona d’antigues cel•les habilitada pels viatgers. Molt net i bé. Les campanes de les set, això sí, puntuals! Sopar en una tasca amb el personal molt amable i davant de la casa on va viure el Marqués de Santillana. Un bust de l’escriptor, com a mínim “estrany”, a la placeta del costat.


4art. dia: 25 d’octubre
CARRIÓN DE LOS CONDES - LEDIGOS

Avui ens hem posat en marxa quan el sol encara no havia tret el cap. Hem sortit de la ciutat per una zona de passeig i passant per sota la mola de l’antic monestir de Sant Zoilo, avui una important biblioteca especialitzada en temes jacobeus. Ja havíem deixat Carrión al nostre darrera quan els primers raigs solars en han atrapat, com nosaltres ho hem fet amb un caminant solitari que marxava més carregat i lent. Més endavant el retrobarem a l’entrada de León i sabrem que es tracta d’una madrileny que viu a Saragossa i que, com nosaltres, de moment només arriba fins a aquesta ciutat.

Creuem un tram complicat en una cruïlla de carreteres i entrades a l’autovia, continuem paral•lels a l’autovia, que aviat ens deixarà, per una zona de regadiu fins a trobar l’antiga abadia de San Torcuato de Benevívere, actualment en obres de restauració. Pocs metres més endavant, una inscripció en una pedra ens indica que ens endinsem en un tram de 12 quilòmetres que segueix el traçat de l’antiga a la via Aquitana que unia Burdeus amb Astorga. Sembla que la via ha estat arreglada de fa poc. Un seguit d’arbres, plantats a l’esquerra segons s’avança, procuren ombra al caminant. Ha desaparegut el regadiu i, de tant en tant, trobem plantacions de blat de moro, amb la panotxa a punt de collir.

Un racó del camí, amb unes taules i bancs, preparada com a zona d’esbarjo, tot i que no massa neta, és el punt que escollim per esmorzar. Aquesta vegada: formatge, un fuet, un pa que hem comprat abans de sortir de Carrión, fruits secs, xocolata... En aquest punt ens van passant alguns pelegrins que no s’aturen, entre els quals les obligades coreanes... Les tornarem a atrapar i ens saludaran amb el seu somriure simpàtic: “¡Buen camino!”.

Comença a bufar un persistent vent frontal, que ja no ens deixarà fins al final. Ara sí que el paisatge ha canviat. Hi ha molt poques plantacions i els arbres han anat desapareixent. Al plànol hi ha poques fites: una alzina solitària, uns pallers, una carretera solitària que travessa el camí i una altra pedra amb una indicació “Cañada Real leonesa” i una petita font d’aigua “no potable”. Tot i que ens acostem a Calzadilla de la Cuesta i el terreny és extremadament pla, el poble no es veu per enlloc. Ens el trobarem de cop i volta al fons d’un barranc, protegit dels vents.

Ens refresquem en un bar-alberg amb la resta de l’equip i parlem amb una gent de Tarragona que també van a León i transporten les motxilles d’un poble a l’altre amb taxi. Tornem a Carrión per dinar i ho fem amb un temps rècord, gràcies a la col•laboració del servei que vol deixar la taula lliure per a un compromís posterior. El menjar, correcte. Havent dinat, passejada pel poble, amb una bonica plaça Major i l’extraordinari frontal de l’església de Santiago.

Aprofitem la tarda per escurçar l’etapa de demà i se’ns afegeixen els acompanyants. Seran 6 quilòmetres fins a Ledigos, per un “andadero” al costat de la carretera nacional que per aquí no s’utilitza ja que hi ha l’autovia a tocar. Cap al tard, i altra vegada a Carrión, ens aturem a Sant Zoilo, tancat, passem per les carmelites, tancat, i anem a vespres a les clarisses. Petita decepció: no canten. Per sopar alguns mengem “pizza”. Al sortir va fred.



5è. dia: 26 d’octubre
LEDIGOS - SAHAGÚN

Hem trobat el cotxe completament cobert de glaç i, en algun moment, el termòmetre ha baixat fins a 4 graus sota zero. Un cafè amb llet ben calent i cap a Ledigos per continuar. Quan a sortit el sol ja entràvem a Terradillos de los Templarios, que aviat hem deixat enrere, i per paratges ben solitaris hem arribat a Moratinos, on hem aprofitat per menjar les quatre coses que portàvem a sobre, en un racó de la plaça del poble. Ni una ànima. Només una senyora que ha sortit a escombrar (mirar?) la seva vorera.

Superat el riu Sequillo, ja ho diu el nom, i altra vegada pel costat de la carretera, hem remuntat una pujadeta que ens ha situat a la divisòria de les províncies de Palència i León. Una estela en dóna fe. Al fons, a uns cinc quilòmetres, Sahagún. La monotonia de l’aproximació només es trenca a poca distància del casc urbà, ja que el camí trenca cap a l’ermita de la Virgen del Puente, en obres. No hem trobat gaires pelegrins.

A Sahagún ja ens han preparat l’estada a l’hostal La Codorniz. Anem a buscar el cotxe a Ledigos, una dutxa i cap a dinar al restaurant de l’hostal. El menú, justet, com és habitual. Una becaineta i turisme de tarda. Visitem un poblet proper, Grajal de Camps, que ens recomanen a l’Oficina de Turisme, per cert, instal•lada a l’antiga església de Trinitat reconvertida en casa de cultura. Grajal és realment sorprenent i amb una mica d’inversió, Palència és una de les províncies més pobres, no tindria res a envejar al més bonic dels pobles. Hi ha un antic castell, un palau, carrers amb cases senyorials i d’adob, i als afores un antic monestir de franciscanes que posteriorment ocuparen les carmelites. Fa un parell d’anys, aquestes van ser protagonistes d’una disputa amb la gent del poble, airejada pels mitjans de comunicació, perquè s’endugueren les imatges del convent (“los Cristos”, segons em van comentar uns veïns). Els actuals propietaris en volen fer un hostal.

Altra vegada a Sahagún, visitem els carrers i esglésies. La principal, San Lorenzo, estil mudéjar, preciosa per fora però que estava tancada. L’església de sant Juan de Sahagún, l’antic monestir del Cluny, l’arc de San Benito, els franciscans, San Tirso (una altra joia), les clarisses, la plaça Major... Però, també Sahagún necessita una renovació a fons per donar calor i color als seus carrers... Com que es fa fosc aviat, a la plaça Major comença a fer-hi fred. Anem a sopar a una tasca de sota els porxos de la plaça. Un platet de sopa no ve malament.



6è. dia: 27 d’octubre
SAHAGÚN – VILLAMARCO

Comença a clarejar quan travessem el Cea per l’antic pont de pedra i deixem Sahagún passant per un parc i la zona esportiva. Caminem al costat de la nacional fins que a l’altura de Calzada del Coto hem de prendre una decissió: seguim pel camí tradicional (francès) o agafem una desviació (calzada de los peregrinos) que sembla una mica més solitària. Ens decidim pel tradicional que passa per Bercianos del Camino, on pararem a esmorzar. Abans d’arribar-hi travessem una zona d’obres que han de preparar el pas de l’AVE per aquestes terres en direcció a Galícia.

L’ermita de Ntra. Sra. De Perales, una granja espectacular ja abandonada, feta casi tota d’adob i una creu en memòria d’un pelegrí mort en aquesta zona ens donen la benvinguda al poblet. Hi fan una nova església i el campanar, en obres, té les campanes i el niu de la cigonya en sengles suports preparats per ser col•locats al seu lloc en el seu moment.

Més enllà de Bercianos, una petita llacuna amb un mirador de les aus dóna color a aquesta zona. El camí, amb una llarga filera d’arbres que l’acompanya tota l’estona, es fa llarg. Al fons, cap al nord, ens ve seguint des de fa ja algunes jornades tota la carena de muntanyes que separen Castella del Cantàbric. L’arribada a Burgo Ranero no és gens colorista. Cimen d’obres i cruïlles de carreteres són l’avantsala del poble.

Davant l’alberg municipal ens esperen els acompanyants. Com a tot arreu, un senyor té ganes de parlar una mica amb nosaltres i recorda que, quan era jove, anava a atrapar granotes a les basses de fora del poble. Ara ja no n’hi ha.

Un altre personatge se’ns apropa amb una bicicleta. Se’ns presenta com el capellà del poble i d’altres cinc o sis de la rodalia. Diu que fa apostolat entre els pelegrins i ens dóna un poema sobre el camí. Les seves idees, totalment anticonciliars i lefrev istes, ens posen els pels de punta. Preferim no entrar en el seu joc i, després d’identificar-nos, ens acomiadem per anar a dinar.

Novament aprofitem la tarda per fer una part del camí del dia següent. En un principi es tractava d’anar fent i que el cotxe de suport ens recollís al cap d’una hora. Ens acompanya la Neus i en Xavier es queda al poble a esperar. En Saturi, però, agafa un altre camí i quan se n’adona ha de tirar enrere i venir per on em anat nosaltres. Això fa que anem avançant per l’estepa fins a prop de la cruïlla de Villamarco, a uns vuit quilòmetres de la sortida. L’etapa de l’endemà serà més curta.

Com que tornem a Sahagún a dormir i fa fred i ja coneixem el poble, anem a fer petar la xerrada a un bar i després a sopar al costat de l’hostal.



7è. dia: 28 d’octubre
VILLAMARCO – PUENTE VILLARENTE

Avui tot l’equip deixem l’hostal a primera hora i anem directament a deixar un cotxe a Reliegos, on esmorzarem. Els caminants, amb en Saturi, tornem enrere per continuar la marxa des de Villamarco.

El camí no té res per explicar. Creuem la via del tren per sota i aviat arribem a Reliegos, amb unes curioses cases-cova que s’utilitzen com a bodega. Ens retrobem amb els acompanyants tot just quan obren el bar La Torre, on tenim pensar esmorzar. La repartidora del pa arriba ara. El bar el du un personatge singular que ara dedica la seva vida a atendre els pelegrins i abans treballava d’administratiu a la ciutat. Ens prepara uns bons entrepans de pernil, que ell mateix ha anat tallant mentre feia petar la xerrada. Com que se’ns nota que som catalans, ens ofereix tomàquets per si volem sucar el pa.

De Reliegos a Mansilla se’m fa llarg, tot i que un cartell de fusta clavat a una paret marca: “A Mansilla 1 legua”. Altra vegada al costat de la llarga i recta carretera. A la dreta, al fons, destaca la silueta d’un centre penitenciari. Finalment, per un pont que supera la via del tren i unes carreteres entrem al poble per una de les portes de l’antiga muralla. Nova trobada amb els acompanyants.

Unes fotos al peu del monument als pelegrins i, com que encara és d’hora, decidim fer una mica més de camí, fins a Puente Villarente on quedem que ens tornarem a trobar per dinar. Mansilla, com que hi farem nit, ja la coneixarem a la tarda. Fins al nou punt de trobada, altra vegada al costat de la carretera i, en algun tram petit, per la carretera. Entrem al poble, altra vegada per un pont preciós de pedra de pedra , de sis o set ulls que va fent corba seguint el camí, per sobre edel riu Porma. És, però, molt estret i perillós i els camions, abundants en aquesta zona, passen a tocar dels vianants. El poblet s’allarga per la carretera i és lloc de parada de camioners. Dinem, precisament en un restaurant ple de treballadors, on ens serveixen amb molta rapidesa i omplen els plats a vessar, tot i que la qualitat queda bastant curta. És ple i ens cal esperar torn.

Ja a Mansilla, i després de descansar una mica, ens retrobem per anar a visitar dos monestirs dels voltants. Primer anem a San Miguel de la Escalada, a uns 13 quilòmetres. Es tracta d’una església mozàrab, amb arcs de ferradura dins i fora, en bon estat de conservació, i unes dependències que ja han desaparegut. Un goig per l’esperit.

Després anem a Santa Maria de Sandoval, a 4 quilòmetres de Mansilla. El lloc, on queda ben poc de l’antic monestir cistercenc, sembla habitat per algunes famílies, però està bastant abandonat. L’església, tancada, i un gran pati central sense cap atractiu és el poc que s’aguanta dret. Uns cartells parlen d’obres de conservació.

A Mansilla, entrem a l’antiga església de San Martín, també reconvertida en casa de cultura. El noi que en té cura ens explica quatre coses del poble i ens dóna un imprès amb un itinerari cultural. El resseguim: muralles, portes d’accés, església, antiga hostatgeria, convent de Sant Agustí, ara museu... Ja fa estona que s’ha fet de nit, fa fresca i tenim gana. Com que quan hem passat pel davant de l’antic hostal, reconvertit en restaurant, hem vist que hi feien sopars hi em anat i, la veritat, em quedat ben contents.



8è. dia: 29 d’octubre
PUENTE VILLARENTE - LEÓN

Cel rogent. Han anunciat pluges a partir d’avui i, efectivament, el cel està tot cobert menys per l’est per on entra la claror incipient del despuntar del dia. L’espectacle és magnífic. Ens acostem a la fi i això es nota. Ens sap greu perquè deixarem el camí fins a la propera primavera.

Per uns quilòmetres deixem de tenir la carretera a tocar i ens endinsem per una zona mig en obres, mig agrícola. La remor dels camions, encara que llunyana, encara ens acompanya. Travessem Arcahueja i deixem de banda Valdelafuente, fins que arribem a un punt anunciat a la guia com “principal punto negro del Camino Francés”. Però tenim sort perquè fa molt poc s’ha fet una reestructuració d’aquesta gran cruïlla i s’ha resolt favorablement pel caminant. S’ha fet un vial i un gran pont que travessa el nus sense cap mena de perill i, ràpidament, ens situa a l’entrada de Puente Castro, ja a les rodalies de León. Com que estem en dejú, entrem en un dels bars per refer-nos una mica.

A la sortida comença a espurnejar. La pluja, però, ja no ens atraparà, perquè en poca estona entrem a la capital per la part antiga i el punt de trobada, davant de la catedral, és a tocar.

Com que hem decidit que aniríem a dormir a Santo Domingo de la Calzada, per guanyar temps per a la tornada de demà, també veiem positiu anar a dinar fent camí cap enrere. Per això, després de visitar la catedral, anem a buscar l’altre cotxe a Puente Villarente i anem a Mansilla, a dinar al mateix lloc on ahir havíem sopat. Altra vegada l’encertem i tornem a quedar satisfets del servei i del dinar.

Passem la tarda a Santo Domingo, on sopem i fem nit a l’Hostal Pedro I, on per tercera vegada ens atenen amb molt bona disposició i familiaritat.



9è. i darrer dia: 30 d’octubre
RETORN

Com la primera vegada, parem a Saragossa per dinar i, sense cap més incidència arribem a Badalona a l’hora prevista.





TRAM: LEON – SARRIA (Lugo)
Del 8 al 19 De juny de 2011
Distància: 185,500 quilòmetres.


1er dia: 8 de juny
LEON (Trobajo del Camino) – VALVERDE DE LA VIRGEN

Etapa d’escalfament i per fer boca. No ens agradava la idea d’anar al centre de Lleó, que ja havíem recorregut amunt i avall, i hem decidit sortir des dels afores, sense necessitat de cercar aparcament pels cotxes i estalviar-nos les vies de circumval·lació, prou embolicades.

El lloc de sortida és un poblet dormitori de León, molt lleig. El camí que ve de la capital passa pel darrera d’una zona de naus industrials. En aquest lloc, i més endavant ho anirem veien sovint, hi ha moltes bodegas, habitacles excavats sota terra,amb xemeneies i airejadors a sobre, alguns amb façanes molt treballades, que tenien funcions diverses, fins i tot d’habitacle. Actualment n’hi ha poques en bon estat.

Aviat arribem a un dels punts claus de la província, el santuari de la Virgen del Camino, patrona de León. De l’edifici actual, dels anys seixanta, de manifestes influències de Le Corbusier, destaca la façana presidida per un estilitzat campanar i un voluminós grup escultòric de Josep Maria Subirachs. També hi ha una col•lecció de vitralls de l’artista Anglada Camarasa. A l’interior un dominic despistat ens posa el segell a la credencial.

Deixem enrere el santuari, passem per un complicat desviament per salvar l’autopista de León a Astorga (diuen que la més cara d’Espanya), i fem final d’etapa a Valverde de la Virgen, al peu de l’església de Santa Engràcia que conserva un antiquíssim campanar on hi fan estada un bon nombre de cigonyes. Demà començarem de veritat.


2on. dia: 9 de juny
VALVERDE DE LA VIRGEN – HOSPITAL DE ÓRBIGO

El camí passa moltes estones pel costat de la Nacional de Burgos a La Corunya, d’un sol carril per banda, amb un intensa circulació de vehicles que fa que fa molt desagradable la contaminació acústica d’aquesta etapa. La veritat és que a pocs metres hi ha l’autopista però els conductors procuren evitar-la pel seu cost. A l’hora de la sortida, les set del matí ja és clar i el trànsit intens.

Hem quedat que ens trobaríem amb la resta del grup a Villadangos del Páramo, on hem passat la nit i on tenim previst esmorzar.

Deixem aquest poblet i caminem entre la carretera i un canal d’aigua. Aquesta zona està molt ben regada i l’aigua aprofitada pels conreus. Travessem el Canal del Páramo (el nom ja indica com seria anys enrere aquesta comarca, sempre seca) i San Martín del Camino. Al davant se’ns dibuixen els Montes de León, amb el Teleno (2188 m.) com a punt més alt. Ja hi arribarem...

De moment, continuem pel costat de la nacional fins a tocar Puente de Órbigo, on entrem per una zona agrària i anem a parar al famós pont medieval. A l’altra banda, Hospital de Órbigo, seu municipal. Els glacis, a tocar del pont de pedra, són l’escenari anual d’uns festivals amb tornejos a cavall a l’estil del segle XV per recordar un conegut fet d’armes del cavaller Sérum Quiñones defensor d’aquest punt anomenat Paso Honroso.

Aquí ens quedem a dinar. En Joan prova l’especialitat de la zona, la sopa de trucha. El propietari del restaurant, molt amable, ens recomana una ruta per a la tarda resseguint amb el cotxe uns quants poblets amb castell: Villanueva de Jamuz (on hi visqué el tal Quiñones), Quintana del Marco, Alija del Infantado (aquí una amable veïna ens obre l’església de la Vera Cruz, i uns altres ens expliquen que tot allò que veiem en un tancat que hi ha a la plaça del poble, amb tot de cabanes primitives i restes d’ossos d’animals penjats, són de la festa del Antruejo i el ritual Jurrú, una mena de lluita ancestral entre el bé i el mal), Laguna de Negrillos i Valencia de Don Juan (amb un castell espectacular).

Tornem a Villadangos a sopar i dormir. Mentre sopem, a la televisió fan bàsquet. El Barça guanya fàcilment al Bilbao en el segon partit del play-off, i un aficionat basc, no gaire ben educat com tot el seu grup d’amics, fan apagar la televisió abans del final del partit. Val més no dir res.



3er. dia: 10 de juny
HOSPITAL DE ÓRBIGO - SANTA CATALINA DE SOMOZA

L’etapa d’avui té dues variants, una segueix la nacional, com ahir, l’altra va per camins de terra per camps i bosquets. Tot i que aquesta segona opció té dos quilòmetres més, després de la pallissa sonora d’ahir no dubtem a triar-la. També ho fa la majoria de pelegrins que tenim a la vista. Així que sortim de l’Hospital ja remuntem uns turons pel costat d’uns camps. Després de Villares de Órbigo passem pel costat d’unes granges amb tota mena de bestiar (vaques, ovelles, porcs...) i anem guanyant alçada. El paisatge és esplendorós.

En mig de pujades i baixades fem cap el poblet de Santibáñez de Valdeiglesias. Un bon entrepà en donarà forces per seguir endavant. Un ramat de vaques travessa el poble sota la curiosa mirada del gos d’un peregrí.

Seguim entre camps i bosquets. El blat ja està daurat i l’ordi s’alça radiant i ferm. En una clariana hi ha la barraqueta d’un d’aquests personatges típics del “camino”, que viuen una experiència personal i prediquen la senzillesa de la vida, sense entrar en més detalls. Ofereix begudes i fruita a canvi d’un donatiu, si se’n té. L’acompanya una mena de deixeble que sembla que ha trobat el seu lloc a la vida, de moment. La M. Mercè li demana un plàtan i aprofita per segellar la credencial. En un racó, tres homes que fan el camino, descansen a l’ombra de la barraca.

Una revoltada entre els camps i anem a petar al Crucero de San Toribio, un mirador esplèndid sobre Astorga. Encara falten, però, cinc quilòmetres per arribar-hi. Baixada, San Justo de la Vega, el rio Tuerto, ponts sobre el riu, sobre el ferrocarril, sobre la via morta... Quan arribem a Astorga, els acompanyants encara no hi són. Ens telefonen que vénen de l’altra banda dels Montes de León, de Molinaseca, on han trobat una casa per a tres nits, bé de preu. Mentre els esperem donem un tom per la fira de la xocolata i ens prenem una canya amb unes olives a la plaça Mayor.

Avui dinar extra: cocido maragato; una mena d’escudella catalana, amb alguna variant, que es comença a menjar per la vianda, segueixen els cigrons i s’acaba amb la sopa de fideus... Bon tracte, bones postres, bon cafè, el compte i passi-ho bé!

Després de reposar una mica, com que ens veiem amb forces per fer una mica més, i decidim arribar-nos fins a Castrillo de los Polvazares. Se’ns hi afegeix la Rosa. Tranquil·lament anem sortint d’Astorga seguint una carretera secundària, per un camí de sorra. Passem per la capella de l’Ecce Homo i al cap d’una hora ja som a Murias de Rechivaldo. Des d’aquí, teòricament, havíem de prendre una variant del camí que ens havia de portar fins a Castrillo, on ens esperaria el cotxe per recollir-nos, però, quans ens adonem ja hem passat la cruïlla i som a mig camí de Santa Catalina pel vial que va paral·lel a la carretera. Com que els mòbils serveixen per a alguna cosa, canviem el lloc de trobada.

A l’entrada de Santa Catalina, trobem un home amb ganes de conversa. Diu que cada dia, des de bon matí fins a cap al tard, es planta en aquest lloc i saluda a tots els pelegrins que passen i els convida a visitar el bar del seu fill “el segundo del pueblo, no se equivoquen”. Com que demà sortirem des d’aquí, diu que ell vigilarà el cotxe fins que l’anem a recollir.

Ja és tard i hem d’anar a Molinaseca, on hem llogat habitacions per a tres dies, a sopar i dormir. Una pallissa de més de 50 km. Després de sopar al Mesón Puente Romano, anem a dormir esgotats.

Molinaseca és un poblet bastant turístic, a tocar de Ponferrada, molt ben arregladet, amb carrers estrets, cases amb teulada de pissarra, un pont romànic amb set o vuit ulls sobre el riu Meruelo, una platja artificial i... una avinguda dedicada a D. Manuel Fraga Iribarne!



4art. dia: 11 de juny
SANTA CATALINA DE SOMOZA - MANJARÍN

Tal com ens havia dit, l’home de Santa Catalina a les 8 del matí ja estava al peu del canó per controlar el pas de pelegrins. Hem deixat el cotxe on no fes nosa i, sense passar pel bar del seu fill perquè era massa d’hora per esmorzar, hem començat a pujar cap a El Ganso. Arribats a aquest poble, hem topat amb un parell d’establiments decorats d’una manera totalment barroca i naïf que semblava que ens esperessin, els quals oferien servei d’entrepans i begudes. Els rètols de la façana no eren gaire jacobeus, Merendero La Barraca i Mesón Cowboy. No sé perquè, però ens hem decidit per aquest segon. Si el local era curiós més ho era el seu amo, en Ramiro, un xerraire veterà de la legió que no ens ha deixat tranquils en tot l’esmorzar. Sortosament els entrepans i l’empanada gallega que ens va preparar estaven boníssims.

De El Ganso a Rabanal del Camino, que es veu allà dalt una plana, el camí fa pujada però d’una manera suau. Prats amb abeuradors pel bestiar, conreus i bosquets es van alternant al nostre pas. Estem acabant la primavera i les flors tenyeixen el paisatge de tota mena de colors. Una parella de bous amb la seva cria, tots ben blancs, s’acaronen al costat del camí. Rabanal figura a moltes guies com a final d’etapa, per això hi ha bastants albergs i llocs per menjar. Nosaltres seiem una estona per refrescar-nos i descansar, però seguim endavant ja que hem convingut que ens trobaríem a Foncebadón passat el migdia. El tram final es fa més dur, però a l’hora convinguda arribem a lloc, on ja tenim taula reservada per dinar.

Del poble enrunat no en queda res, tret d’un parell d’establiments d’hostaleria. Nosaltres dinem a l’Hostal Convento de Foncebadón. Aquí, el segle X, en plena reconquesta, es va celebrar un concili convocat pel rei Ramiro II. Una enorme pintura mural que reprodueix aquest fet presideix el menjador on som ben servits.

Havent dinat, després d’una estona de descans, ens animem a continuar fins a la Creu de Ferro, punt de separació d’aigües dels dos vessants dels Montes de León pel lloc on passa el camí. La Creu de Ferro, lloc emblemàtic, és un paratge presidit per un llarg pal de fusta coronat per una creueta. És costum que als seus peus els pelegrins hi dipositin una pedreta de manera que, amb els temps, s’ha anat formant una gran piràmide que tothom remunta per fer-se la fotografia. Nosaltres també, és clar.

Encara és d’hora i Manjarín no queda massa lluny. Així que comencem a baixar per guanyar camí per demà. D’aquest poblet tampoc en queda res sencer. Només hi ha un petit alberg, sense aigua ni serveis, que ha muntat amb les quatre pedres que s’aguanten al costat del que va ser l’església un dels personatges singulars del camino, en Tomàs. En un rètol llegim “Encomienda Templaria”. Hi té algú que l’ajuda i sobreviu amb donatius i el que treu de vendre quatre records. A una caminant que ens pregunta on hi ha lloc per passar la nit, en anglès, li diem que tret d’allò no hi ha res fins a set quilòmetres més endavant, ja en plena baixada. Com que es fa tard decideix quedar-s’hi. L’endemà la retrobem i ens diu: “Sleep, OK”. Es veu que li va agradar. En aquest punt ens recullen els nostres acompanyants i retornem a Molinaseca.

Al vespre, com aquell que no ha fet res, decidim anar amb els cotxes a donar un tomb per Ponferrada i sopar unes pizzes. Quatre gotes, les úniques que veurem aquests dies, refresquen la plaça de la basílica de la Virgen de la Encina.



5è. dia: 12 de juny
MANJARÍN - COLUMBRIANOS

A quarts de vuit arribem a Manjarín, el punt de sortida d’avui. Pujant amb el cotxe en sentit contrari, ja hem vist molta gent que anava baixant, la majoria des de El Acebo. Tot i que al principi el camí planeja una mica, fins passada una antiga base militar, aviat aquest es precipita vessant avall i passa a convertir-se en una torrentera molt pedregosa que ens fa extremar l’atenció.

En una recolzada se’ns obre el paisatge sobre la gran vall de Ponferrada i un cartell ens dóna la benvinguda a El Bierzo, la comarca fronterera amb Galícia. A sota, a tocar, El Acebo, on parem a esmorzar en un bar regentat per un català de Reus. Quan sap que som de Badalona ens comenta que per la televisió han comentat la presa de possessió del nou alcalde del PP. Ens prepara uns bons entrepans de pernil, i un platet d’olives. Això sí, s’ho cobra. Travessem el poble de dalt a baix, per l’únic carrer que hi i per on passa la carretera entre les cases. Pràcticament no hi ha ningú; després quan tornarem a pujar a buscar el cotxe, no es podrà ni passar. El poblet només té 37 habitants censats, però és diumenge i entre caminants, turistes i gent del país caldrà anar amb molta precaució entre la gent. A la sortida del poble hi ha un monument a un ciclista alemany que feia el camí i va morir d’un atac de cor.

Sortim per un torrent entre arbres de gran envergadura i guanyem ben aviat metres a la carretera que dóna uns quants tombs. Pel Riego de Ambrós passem pel costat d’una granja amb cavalls i vaques. Seguim baixant per un pendent cada vegada més pronunciat i perillós fins que podem contemplar Molinaseca als nostres peus. Un esforç més i arribem al santuari de la Angustia i al pont de pedra que donen pas al poble, on ens esperaven els acompanyants i l’hostal.

Amb la resta del grup dinem a la terrassa d’un agradable restaurant de la placeta de l’ajuntament.

Com és habitual, havent dinat descansem una estona i decidim seguir fins a sortir de Ponferrada per estalviar-nos demà dilluns el tràfic urbà del matí. Caminem per una llarguíssima i empinada voravia fins que trenquem a l’esquerra i, tot donant una gran volta per Campo, entrem a Ponferrada per un pont de pedra sobre el Sil que ens dóna accés al barri del castell. Tot aquest tram de camí ens acompanyen cirerers farcits de fruita. Hem picat algunes cireres, altres arbres ja havien estat esporgats per la part baixa per pelegrins que havien passat els dies anteriors i la majoria quedaven dintre de finques ben custodiats pels seus propietaris.

Travessar una ciutat el diumenge a la tarda és una cosa ben avorrida i Ponferrada no ha estat l’excepció. A la basílica no hi havia ningú que acollís pelegrins. A la plaça hi havia una petita botiga de records i la propietària, amablement, ens ha segellat les credencials. Anem per carrers buits, deixem una rotonda amb un simpàtic monument a las pimenteras i deixem enrere una zona de nova construcció que se’ns ha fet llarguíssima. Poc a poc, hem anat sortint de la ciutat i hem entrat a una mena de poblet-colònia industrial, també mig buit, i amb un darrer esforç, hem anat a parar a la plaça de la parròquia de Columbrianos, separada del tramat urbà per carreteres, vies i camps. Jo, particularment, estava desfet.

De retorn a Molinaseca, hem anat a sopar al mateix restaurant del migdia, i a dormir.

6è. dia: 13 de juny
COLUMBRIANOS – VILAFRANCA DEL BIERZO

Quan sortim de Columbrianos ho fem a roda de quatre brasilers que marquen un bon ritme. Jo som fora de tot el conglomerat industrial i de pisos que encerclen la capital del Bierzo i això es nota perquè caminem envoltats d’horts i de vinyes.

Tots els poblets tenen capelles obertes al pas dels pelegrins, Fuentes Nuevas, Camponaraya i Cacabelos , on un voluntari ens sella la credencial i ens expolica que fa mesos que fa aquest servei i que ja espera el relleu. Aquí, també aprofitem per esmorzar i, més endavant, a la sortida del poble per l’altra banda ens trobem amb la resta del grup que va camí de Villafranca per buscar lloc per un parell de nits. Cacabelos és conegut pel monestir de Carracedo, molt deteriorat des del temps de la desamortització, i que es pot visitar. No ho fem perquè queda apartat del camí i, a més alguns ja el coneixem.

Els set quilòmetres que ens separen de Villafranca no són gaire bonics. Carretera local i pujades i baixades i una cubeta entre muntanyes on hi ha el poble. Deixem una variant que allarga una mica el camí i que retrobem poc després de passar pel davant d’una finca amb tot de formes escultòriques al pati, és l’estudi de l’escultor A. Nogueira. A Villafranca hi trobarem l’estàtua d’un pelegrí d’aquest artista.

Una simpàtica pintada a la paret d’una casa vella ens dóna la benvinguda quan encara falta un bon tram per arribar al centre i reunir-nos amb la resta de l’equip. Abans, passem pel costat de l’església romànica de Santiago, amb porta del Perdó, que té el privilegi d’atorgar als pelegrins impedits de seguir la marxa els privilegis del jubileu. A aquesta hora és tancada (!)

Villafranca (2500 habitants) és un poble gran, o una ciutat petita, amb castell, col·legiata, convents... Avui és dia de mercat. Les places del poble són plenes a vessar de gent de la comarca. Això, també fa que se’ns obrin les perspectives gastronòmiques. Hi ha unes quantes parades típiques d’aquests mercats on ofereixen el conegut pulpo a feira. Ens instal•lem en una taula llarga i demanem el pop i xurrasco a la brasa. Un banquet!

A la tarda descansem. És un dir, perquè decidim fer turisme amb el cotxe pels voltants. Anem a les Médulas, a uns trenta quilòmetres, unes antigues mines d’on els romans en treien or amb unes tècniques ben avançades. Tan per un itinerari interior com des del mirador, el paratge és espectacular, amb muntanyes amb formes rares erosionades pels corrents d’aigua que precipitaven per decantar el mineral. El sol de cap al tard contribueix a donar més intensitat al color vermellós descarnat del parc. El propietari de l’hostal de Molinaseca amb el seu peculiar vocabulari ens havia dit: No preocuparos etán ahí, són para mirar, no se mueven, como Colón en Barcelona, están ahí!

Al vespre anem a sopar al restaurant “El padrino”. Justet, ben atesos, això sí.



7è. dia: 14 de juny
VILAFRANCA DEL BIERZO – HERRERIAS/FERRERIAS

Ja se sent olor a Galícia. L’accent de la gent, els topònims, el menjar... tot apunta que ja som a tocar de la comunitat gallega. Sortim de Villafranca pel pont de pedra i aviat el camí pren dues opcions. Deixem de banda la que puja fortament a carenejar fins a la Peña de Roldán, amb àmplies vistes sobre la comarca, i seguim per un vial que s’ha obert al costat de la vella carretera nacional que serpenteja seguint el riu Valcarce. Unes enormes pilastres aguanten la moderna autovia que, uns quants metres més amunt, ressegueix pel dret aquesta vall encaixonada durant una vintena de quilòmetres.

Anem trobant llogarets on el camí deixa la carretera i passa pel mig del poble: Pereje, Trabadelo (on esmorzem en un petit local regentat per una simpàtica holandesa), A Portela (aquí als peus d’un monument als pelegrins una inscripció diu “Santiago 190 km”), Ambasmestas (on conflueixen dos rius) i Vega de Valcarce, el més gran de la vall, presidit des de dalt d’un turó per castell Sarracin. Entrem a l’església per segellar les credencials i aprofitem per descansar una mica a l’ombra.

Aquí la carreta nacional i l’autopista es devien de la nostra ruta que segueix una carretera local. El darrer tram des de Ruitelán fins a Ferrerias se’ns fa feixuc . Fa calor i el camí asfaltat es va empinant. Sortosament hi ha una bona arbreda. El poble queda a baix, al costat del riu. A partir d’aquí el camí puja de valent per remuntar el cèlebre port del Cebreiro. Demà serà un altre dia.

A Villafranca, cap al tard, anem a prendre unes cerveses i a sopar al mateix lloc d’ahir.



8è. dia: 15 de juny
HERRERIAS/FERRERIAS - O CEBREIRO

Avui se’ns afegeix en Saturi. A ell li agrada “pujar”, no “caminar”, i des del primer dia ha anat dient que volia pujar el Cebreiro. El camí travessa aquest simpàtic poblet i s’enlaira per una zona molt boscosa i fent ziga-zagues puja de cop uns tres-cents metres fins a A Faba. Mirant al nostre voltant veiem que la gent s’ho pren amb calma i va reposant. El camí pels ciclistes es desvia per una carretereta que puja a aquest poble donant unes voltes. Nosaltres anem tirant i sense masses dificultats i quan arribem al poble encara podem dir “fava!”

Sí que puja el camí, però no gaire més que qualsevol dels que fem molts dissabtes quan sortim d’excursió. Com que no havíem menjat res, anem a un petit bar on prenem un tallat i una pasta. Més endavant, a A Lagúa, ens menjarem la fruita que portem. Així que continuem pujant. A uns 400 metres ens trobem un pelegrí que corre cap avall: “Me he olvidado los palos!” La seva esposa l’espera bastant més amunt.

El bosc ha anat quedant enrere i aviat arribem a una mena d’altiplà amb vegetació baixa i molt de conreu. La vista des d’aquí és esplèndida. Cap a l’est els Montes de León i davant, ja a tocar, la carena que separa Castella-Lleó de Galícia. Una mica més endavant un monument ens dóna la benvinguda a Galícia. Es diu que, des d’aquest indret, quan hi ha boira se senten les campanes de l’església que orienten els pelegrins i altres llegendes. També es diu que actualment és la flaire del pote gallego que es cuina a l’hostal la que fa aquesta funció. El tastarem per dinar i es pot donar fe que no n’hem trobat de millor.

Una creu de terme dóna pas als pelegrins quan arriben dalt del coll i s’endinsen en el santuari. Aquest, de construït en pedra seca, és el principal edifici d’aquest indret on hi ha alguns albergs, hostals, un parell de restaurants i unes quantes cases (pallozas) còniques amb base de pedra i teulada de fusta i palla típiques d’aquesta zona de Los Ancares. Antigament en aquestes cases primitives hi convivien el bestiar i les famílies. El santuari, on s’hi venera la imatge de Santa Maria la Real, està a càrrec dels franciscans. Aquí, la noia que ens segella la credencial ens explica que cada dia passen per aquest punt més de tres-cents pelegrins, una part del total perquè la majoria només s’acredita en els llocs on va a dormir.

En un racó, al costat de l’església, un monument i un grapat de plaques recorden a mossèn Elias Valiño “primero entre los peregrinos”, per l’entusiasme posat en la recuperació del camino.

Dinem i a la tarda anem tos plegats a instal·lar-nos a una casa rural, ja en terres gallegues, concretament a Vilavella, a dos quilòmetres de Triacastela, final d’etapa de demà. Aquí hi passarem les tres darreres nits.

Cap al tard anem a l’església de Triacastela, a la missa i benedicció de pelegrins que oficia un rector molt característic, mossèn Augusto, el qual celebra en totes les llengües dels nombrosos pelegrins que assisteixen sabedors d’aquesta singularitat religiosa. Tot i la seva bona voluntat, la seva actuació no deixa de ser un espectacle.

Sopem, molt malament, a un restaurant amb terrassa al carrer. Demà no hi tornarem.



9è. dia: 16 de juny
O CEBREIRO - TRIACASTELA

L’etapa d’avui d’antuvi dibuixava un desnivell de 650 metres. La baixada, però, no ha estat gens regular. Al principi hem hagut de passar un parell de ports i, més endavant s’han anat repetint les ondulacions tot i que ja ens trobàvem en ple descens.

El primer sifó ha vingut aviat. Sortint del Cebreiro el camí ha planeja una bona estona entre boscos fins a baixar ràpidament fins a Liñares i d’aquí una remuntada fins a l’Alto de San Roque on un bonic monument reprodueix un pelegrí empès pel vent que bufa moltes vegades per aquests voltants. Marxem una estona amb una pelegrina basca que va sola, tot baixant cap a Hospital da Condesa, on ens saluden un parell de galls de panses que campen pel carrer. Des d’aquí fins a Padornelo el camí torna a pujar i acaba amb una forta rampa que ens puja a l’Alto do Poio, 50 metres més amunt que el Cebreiro. A dalt, un hostal estratègicament situat serveix de parada per a la majoria de pelegrins que han remuntat el port. Nosaltres aprofitem per demanar uns entrepans de pernils boníssims. A la taula del costat, una parella de Palau de Plegamans ens explica que van començar el camino a Ponferrada on van arribar en tren des de Barcelona.

Tornem a baixar. Ara el camí va resseguint un rosari de poblets: Fonfría, O Biduedo, Filloval (amb només nou habitants censats i una magnífica vista sobre tota la vall), Pasantes (on en una casa ofereixen caixetes de gerd acabat de collir a un euro), i, després de passar una zona amb magnífics exemplars de castanyers, Ramil, el poblet que ja està enganxat a Triacastela, final d’etapa on retrobem a la resta de l’equip.

Avui dinem bastant tard, perquè ha calgut anar a buscar un dels cotxes a dalt d’O Cebreiro i, un cop allà, arribar-nos a Piedrafita del Cebreiro, cinc quilòmetres més enllà, a buscar combustible pel cotxe de suport.

La tarda l’hem dedicat, altra vegada, a fer turisme cultural. El camino a partir d’aquí té dues variants. Una, més llarga, passa per Samos seguint la vall del Oribio, amb trams per la carretera, l’altra, per San Xil, per paratges boscosos i prats. Com que seguirem aquest segon camí i a Samos hi ha un important monestir benedictí decidim anar a visitar-lo amb el cotxe. Mentre esperem la visita guiada un simpàtic monjo ens explica quatre coses del monestir. Ens diu que tenen el millor orgue de Galícia, però que no pot pas dir el mateix de l’organista. Acull a tothom que arriba, ajuda a la guia a vendre entrades, va amunt i avall, i després veurem que és el solista del cor a les Vespres.

Encara estem fent temps per entrar quan arriba una trentena d’homes, tots capellans inclòs el bisbe de la diòcesi, que venen a visitar el monestir. Després, els retrobarem a Vespres.

A Samos sopem en un restaurant unes pizzes “a la carta”.



10è. dia: 17 de juny
TRIACASTELA - SARRIA

Tal com havíem decidit, prenem la variant de San Xil que surt del mateix poble de Triacastela. Aviat arribem a A Balsa, sense massa interès, situat en una zona bastant boscosa. El camí va pujant. A l’esquerra deixem una curiosa font amb una gran petxina, la Fonte dos Lameiros. Aquesta és una zona bastant poblada amb finques disseminades i poblets petits sense serveis pel viatger. No entrem a San Xil que queda més avall a l’esquerra i seguim pujant. Passem un collet i, allà baix, lluny, es deixa veure Samos.

No trobem cap lloc per esmorzar fins a Furela, a deu quilòmetres de la sortida. Una casa de pedra amb tot de bicicletes i motxilles a la porta i un cartell a la porta, Casa Franco, això té bona cara.

El pa que hem anat trobant des de la nostra sortida a Navarra ha estat molt variat. El més bo l’anem trobant a mesura que ens apropem al final i el que ens serveixen avui és dels millors.

Reprenem la marxa sempre avall. Anirem al costat de la carretera fins al final, algunes vegades per vials ben preparats, altres fent alguna drecera. Una mica abans de trobar l’altre camí que ve Samos ja veiem Sarria. Falten sis quilòmetres sense gaires incidències. Bé, una, al passar per San Mamede do Camiño ho fem just pel davant d’una casa rural que havíem reservat dies enrere. Vam anul•lar-la perquè quedava massa llunys, però sense que quedés massa clar que haguessin rebut la nostra trucada.

Finalment arribem al final de la darrera etapa d’aquest tercer tram del nostre pelegrinatge. Falten només 110 quilòmetres per arribar a Santiago de Compostela!

Tot i les “recomanacions” del propietari de l’hostal de Molinaseca (Sarria? Para nada, no hay nada que ver), havent dinat anem a donar un tomb per la part antiga de la vila, la rua Maior i voltants.



Dies 11è i 12è, darrers: 18 i 19 de juny
RETORN

És dissabte, tenim dos dies pel davant per tornar. Com que hem de fer nit a mig camí i volem conèixer noves terres, anem a Burgo de Osma, a la província de Sòria per dormir. Allà aprofitem per visitar aquesta bonica ciutat i l’espectacular castell de Gormaz i, el diumenge, l’ermita de San Saturio, patró de Sòria, als afores d’aquesta capital. A mitja tarda arribem a casa.





TRAM: SARRIA (Lugo) – SANTIAGO DE COMPOSTELA
Del 16 al 21 d’octubre de 2011
Distància: 116,50 quilòmetres.


1er dia: 16 d’octubre

Aquesta vegada hem emprat tot el dia per arribar a la casa rural que ens ha de servir de base per a les tres primeres jornades. A aquest últim tram del camí s’ha incorporat la Carme. Com nosaltres, després d’arribar a Santiago desitja allargar l’aventura fins a Fisterra (Finisterre). Arribem quan ja es fa fosc a la casa, situada a un parell de quilòmetres de Palas do Rei.


2on dia: 17 d’octubre
SARRIA - PORTOMARÍN

El viatge amb cotxe des de Palas fins a Sarria s’ha fet llarg. Han estat més de cinquanta quilòmetres per carreteres locals, no massa conegudes, i sense la llum del dia.

Hem deixat el cotxe al costat del pont d’Àspera, a l’entrada de Sarria. Des d’aquí, seguint el curs del riu, primer, i travessant-lo, després, per un pont de pedra, hem deixat enrere la via del tren i una autovia penjada d’uns pilars a més de 50 metres d’altura. Tot seguit el camí ha anat pujant pel mig d’un bosc emboirat, amb arbres de trocs mil•lenaris que semblaven gegants adormits, mentre començava a clarejar. Quan hem arribat a tocar del poblat de Vilei, el sol tot just treia el cap de darrera de les muntanyes llunyanes . L’espectacle, amb uns núvols interessants que tenyien l’horitzó, ha paralitzat els caminants, que com nosaltres, havien sortit de Sarria a les fosques.

Planejant hem passat per Barbadelo i Rente. Aquí em trobat per primera vegada un caminant –que retrobarem moltes vegades- que portava una motxilla a l’esquena i una altra en un carretonet que portava lliga a la cintura. Pels camins polsosos d’aquesta Galícia assedegada (fa mesos que no plou), les traces paral•leles de les rodes del “trailer” d’aquest caminant, moltes vegades ens precediran en el nostre caminar.

Entrem a esmorzar a un bar. Hem d’esperar per anar als serveis perquè els han ocupat, tan el de dones com el d’homes, un grup sis o set de coreanes, d’edats indefinides, tapades amb barrets i gasses perquè no les toqui el sol. Ens fan una reverència, però no marxen fins que han acabat totes. Un ocell que ha quedat estabornit al picar contra un vidre de l’hostal es recupera a les mans d’en Joan.

El camí va passant per un gran nombre de llogarets, formats per algunes cases, molt rurals, amb vaques aquí i allà. Mercado da Serra, Lavandeira, Morgade... És per aquí que trobem la fita que marca que falten 100 km. per arribar a Santiago. Guixada pel davant i pel darrera, és el senyal de que per aquest tram des de Sarria, el més concorregut, hi passa tota mena de gent . I ja sabem que vol dir això.

Després de Ferreiros, al peu d’una forta baixada, amb una preciosa església (tancada) envoltada de tombes per tot arreu, seguim travessant “regos” i pujant turons. Mirallos, A Pena, As Rozas, Mercadoiros... tots calcats. Una “vaqueira” que vol conversa en parla de la sequera i de com les vaques s’estan menjant la palla que guardaven per l’hivern. “Si no xove...”. Finalment, des de Vilachá, veiem al fons la depressió del Miño amb Portomarín

La baixada és forta i el poble és a l’altre banda del riu, que en aquest lloc està retingut per una presa. El nivell, però, fa pena. Creuem el pont i pugem per unes escales de l’antic pont que romànic que ens puja a dalt el turó on hi ha el poble. Un bon dinar sota les arcs de les porxades de la Rua Major, ens animen una mica.

La tarda la passem a la casa rural. Per sopar, baixem al poble.



3er dia: 18 d’octubre
 PORTOMARÍN - PALAS DO REI

Altra vegada sortim gairebé a les fosques. Cal deixar Portomarín baixant fins a la presa del riu, travessar un pont metàl·lic i remuntar la muntanya per un agradable camí cobert pel brancatge dels castanyers i roures. Quan arribem a l’altiplà, que s’estén pràcticament fins a Palas do Rei, amb alguna petita depressió, ens envolta la boira que ens acompanyarà, encara, una bona estona. Anem pel costat de la carretera fins al poblat de Toxibo. Un hórreo fantasmagòric destaca de la penombra . Ja són prop de les deu quan arribem a Gonzar disposats a esmorzar. Ja fa estona que veiem cartells anunciant que a “Casa García” hi trobarem entrepans. Vana esperança! Quan entrem al lloc no hi a ningú, només una noia que es frega la cara amb les mans perquè s’acaba de llevar, ens diu que ho sent molt però que li sembla que no tenen pa... Sort que a l’altra punta del poble són més matiners. Allà, ja hi ha una bona colla de caminants, entre els quals les coreanes, que també han ocupat els serveis dels homes. Al marxar, alegres, ens saluden amb les mans.

Després de passar per Castromaior, un lloc que havia tingut una relativa importància en plena Edat Mitjana, sense incidències arribem a Airexe, on ens hem de trobar amb la Neus i en Saturi per dinar. Una mica abans, a Ligonde, hi ha un interessant cruceiro i, més enllà, una senzilla creu que resta del que va ser cementiri de pelegrins. Al davant una placa ens recorda que en aquella hi van fer-hi estada el rei Carles I i el seu fill Felip II, anant a Santiago.

Dinem d’hora,i força bé, al lloc previst, envoltats per una munió de joves acompanyats dels seus mestres. Els anirem retrobant, a ells o a altres, fins a Santiago.

A la tarda decidim continuar fins a Palas. Abans, però, anem a buscar el cotxe que ha quedat a Portomarín i deixar-lo a Airexe, així, després no caldrà anar tan lluny. La M. Mercè i la Carme decideixen començar a passar, diuen que ja les atraparem... Arribem a Palas molt més tard, és clar, que no pas elles.

Aprofitem que encara hi ha un parell d’hores de llum de dia per arribar-nos al Monestir de Donas, a pocs quilòmetres de Palas. Un home que estava a l’aguait ens veu arribar a l’atrotinat monestir. S’ofereix per fer-nos una visita guiada i ens obre la porta de l’església, única dependència que s’aguanta dreta perquè fa de parròquia del llogaret. És mestre jubilat i un pou d’informació històrica. En Saturi és el principal destinatari de les seves explicacions. El lloc és interessant, amb una rica portalada i, segons les guies, guarda “les millors pintures gòtiques de Galícia”. Estant bastant deteriorades.

A Palas, per sopar provem un altre restaurant. Està ple, però un pelegrí, que resulta ser català, ens ofereix que l’acompanyem a la seva taula. És un noi bastant jove, que fa etapes de 40 o 50 quilòmetres diaris perquè, diu, no disposa de massa temps.

3er dia: 19 d’octubre
PALAS DO REI - CASTAÑEDA

Avui no cal agafar el cotxe. Com en dies anteriors, quan sortim de Palas encara és ben fosc. L’estàtua d’un pelegrí a la sortida del poble ens dóna l’adéu. Abans d’arribar a Melide, el on ens reunirem amb els acompanyants per dinar, el camí passa per zones boscoses paral•leles a la nacional i el, també per poblets ben conservats. El primer, San Xiao do Camiño, amb els corresponents hórreos, església i cruceiro.

El dia no s’aixeca i més aviat sembla que es va complicant. Fa molts mesos que no plou per aquestes terres, però no creiem que s’esperi a que nosaltres arribem a Santiago per fer-ho. De moment, la previsió indica que la sequera s’acaba. Ens afanyem per trobar un lloc per esmorzar però anem fent quilòmetres sense èxit. Finalment, quan ja ens pensàvem que fins a Melide no trobarien res, en una petita urbanització –O Coto- hi trobem dos o tres llocs per menjar. El primer és ple a vessar de caminants que ens precedien, de manera que anem a un altre que té una terrassa amb una carpa al mig per quan fa sol. Dubtem, perquè no i ha ningú, però finalment veiem que l’hem encertat. Els entrepans són de primera divisió. Tot just acabem d’acomodar-nos que comença a ploure de valent. Sembla que el cel vulgui deixar anar tota l’aigua retinguda durant els darrers mesos. A sota la carpa, però, no ens mullem. Un bon entrepà de tonyina ens treu el ventre de penes. L’amo del lloc, fent una mica de profeta, diu que només plourà fins al migdia. Encerta amb precisió perquè a les dotze pararà de caure aigua. Mentrestant, però, ens col•loquem tots els impermeables i “capolines” per continuar la marxa. Una parella de catalans que menjaven a la taula del costat diuen que fan el camí perquè a ella li feia il•lusió. Al saber que nosaltres estem fent el tram català, diu que també mirarà de fer-lo. A la seva parella la idea ja no li ha agradat tant.

Els pobles estan molt enganxats. Entrem a Leboreiro per un tram de calçada romana gairebé desapareguda. El poble, tot de pedra, és molt bonic, llàstima que l’església de Santa Maria és tancada. Al costat, hi ha un parell de canastros , una mena d’hórreos primitius fets de vímet o alguna cosa semblant. A la sortida del poble creuem el riu Seco, més aviat un rierol , per un pont medieval i seguim pel bosc. Va plovent.

Poc més endavant, sortim a la carretera i passem per una zona comercial, amb naus i algun parc recreatiu poc cuidat. Caminem barrejats amb un nombrós grup de joves d’algun institut que fan aquest tram del camí. Alguns porten una bona marxa, altres van darrera seu més distesos i xerrant i uns pocs, que ja no poden amb la seva ànima, van a remolc.

Arribem a Furelos. Un altre riu, del mateix nom, un altre pont medieval, més cruceiros i església de pedra... La veritat és que aquesta zona està molt ben conservada. Pel mig del poble ens avancen dos pelegrins a cavall. A la sortida del poble, prenem un camí que puja bastant fins a Melide. Els darrer quilòmetre hem tingut ocasió de conèixer un pelegrí que ja havíem anat trobant en altres llocs. Es diu Prat, i és de l‘Alger. Diu que aquesta és la desena vegada que fa el camí. Parlem de Sardenya i de la seva ascendència catalana. Va una mica coix i li costa una mica remuntar la pujada. L’acompanya un altre home amb un braç una mica tort. Sempre porta una bossa de plàstic a la mà. Nosaltres fem broma dient que la bossa li serveix per guardar el braç quan arriba a lloc. Ens acomiadem amb un “a reveure!”.

Es diu que a Melide es fa un dels millors “pulpo a feira” de Galícia. Algú ens ha aconsellat que anem a la Pulpeira A Garnacha, que és millor que la Ezequiel que té molt de nom però que ja no és el que era. Com que la primera que trobem, precisament, és aquella, decidim entrar-hi. A la porta ja ens hem trobat els acompanyants. Tot i que és una mica d’hora decidim dinar aquí mateix: pop “a feira”, pebrotets de Padrón, empanades gallegues, tot plegat regat amb vi de Ribeiro. A la taula del costat, un grup de dones que acaben d’arribar de Madrid ens diuen que volen anar a Santiago des d’aquí. Treballen a la Seguretat Social i aprofiten uns dies de festa. Les retrobarem un parell de vagades, més endavant.

Tal com havíem planejat, després de dinar continuem la marxa uns quilòmetres enllà. Primer, però, donem un tomb pels carrers de Melide, amb carrers amb un cert aire capitalí i edificis de pedra. Ens acomiadem dels acompanyants, que amb el cotxe, ens aniran a esperar set o vuit quilòmetres més endavant. Als afores del poble hi ha la preciosa ermita de Santa Maria de Melide. Ens endinsem per una zona boscosa, bastant humida i amb rierols que s’han revifat amb les pluges.

Arribem a Boente per la carretera. Tot i que no és massa normal, es veuen grups de caminants a aquesta hora de la tarda. Fem una parada a la blanca església de Sant Jaume, on aprofitem per segellar els fulls de ruta i continuem fins a Castañeda, on arribem després de superar una bona pujada. A un bar de l’entrada del poble ens reunim amb la resta del grup i on arriben, també, les caminants de Madrid.

És d’hora i prop d’aquí hi ha un interessant castell: Pambre, d’interés cultural, segons la guia. El que és bonic de debò és la zona hi ha el castell, unes prades verdes voltades de bosquets de roures. De l’edifici, construït pels Ulloa, en resten els panys de paret que el tanquen i alguna petita constricció interior. La resta de parets, mig derruïdes, donen fe d’un antic esplendor d’aquet lloc que va resistir durant la revolta de les germandats, al segle XV.

Retornem a Palas per passar la darrera nit a la casa rural.



4er dia: 20 d’octubre
CASTAÑEDA - PEDROUZO

Altra vegada situats a Castañeda, amb el dia encara lleganyós, ens posem en marxa cap a l’oest, sentin ja la manifesta proximitat de Santiago. Els indrets pels que passem denoten l’afluència massiva de caminants que, a mesura que ens apropem a la capital de l’apòstol, han anat augment geomètricament en nombre. A l’estiu tot això deu ser intransitable. Ara, amb la tardor ben avançada, i de bon matí, trobem molt poca gent fins a Arzua. Un caminant es proveeix de pomes pel camí d’una de les moltes pomeres que hi ha per aquesta zona. En provem una i, la veritat, està molt bona.

A Ribadiso de Baixo, encara entre boires, travessem el riu Iso per un pont de pedra. Tres quilòmetres després entrem a Arzúa, capital d’aquesta zona, per una llarga acera que, seguint la carretera, ens porta des de la zona més industrial al centre. Trobem oberta l’església parroquial de Santiago, on fan missa. Hi ha un grup de pelegrins joves d’alguna escola religiosa. Més endavant ens passaran perquè porten una bona marxa. Passem pel davant d’una granja on hi ha un lletrero que diu: “Leche al momento. Se muxe la vaca en 5 minutos”. Es veu que sempre està disponible, la vaca. Deixem l’esmorzar per a més endavant.

Després d’un bon tram sembla que per aquí no hi ha cap lloc per esmorzar. Ja portem més de tres hores caminant i encara no hem menjat res, així que ens asseiem en un racó del camí i trèiem quatre fruits secs que portem a la motxilla. Amb això podrem aguantar uns quilòmetres més. Finalment, a Calle hi trobem un bar obert al costat del camí. Tenim gana i demanem empanada i formatge d’Arzua. Tot i que aviat dinarem perquè ja falta poc pel punt de trobada, ens ho mengem amb fruïció.

Passem per una zona bastant poblada, prop de la carretera. A les cases hi ha moltes parres, amb un raïm bastant petit i que es va assecant; deu ser per fer panses. També hi ha castanyers per tot arreu. A Salceda en trobem amb la resta del grup i dinem en un hostal de carretera. Darrera l’hostal hi ha un petit monument a la memòria d’un pelegrí, Guillermo Watt, que va morir fent el camí.

Com que acabem d’hora, seguim el camí fins a Pedrouzo, a uns vuit quilòmetres més enllà. Abans creuem un rosari de poblets (O Xen, Ras, Brea, A Rabiña...) sempre seguint camins paral•lels a la carretera general. A l’alberg de Santa Irene ens segellen la credencial i reposem una estona. Estem a punt d’entrar a Rúa quan ens emportem un ensurt. D’un petit remolc aparcat a la vora del camí surt una forta veu electrònica que ens anuncia un alberg a Pedrouzo. Es veu que l’enginy es posa en marxa automàticament quan detecta el pas dels caminants.

Després de remuntar una pujada sortim altra vegada la carretera a l’entrada de Pedrouzo. Els senyals es divideixen per anar cap a l’alberg o per seguir el camí. Com que encara som lluny del centre de Pedrouzo, seguim els senyals del camí, sense adonar-nos que aquest voreja el poble i ens treu fora per l’altra banda, a l’alçada de San Antón, un quilòmetre més enllà del nostre destí.

Estem bastant cansats i decidim trucar amb el mòbil als acompanyants que ens esperen a Pedrouzo, perquè ens vinguin a buscar. Demà sortirem des de San Antón.

Com que estem a tocar de Santiago, per no haver de canviar tan sovint de posada hem reservat habitacions a la ciutat. A la nit, anem a sopar a un restaurant de la part vella, i després passegem una mica. Lla plaça de la catedral, però, la reservem per l’arribada de demà.



5è dia: 21 d’octubre
PEDROUZO - SANTIAGO DE COMPOSTELA

Això s’acaba. Sempre he pensat que el camí és el que importa, més que la meta, i ara aquesta realitat la vaig palpant cada vegada més. Tanmateix, la gran quantitat de personal que s’ha anat aplegant en aquestes darreres etapes fan que l’interès cultural i paisatgístic vagin perdent pes. Les motivacions religioses estrictament jacobines també arribaran a la seva fi avui mateix.

Sortim de matinada de San Antón i aviat ens trobem a Amenal, als peus d’una primera barrera muntanyenca que cal remuntar i, tot passant per Cimadevilla, arribem a dalt des d’on tenim les primeres vistes de Santiago, situat una quinzena de quilòmetres més enllà. A sota Lavacolla, l’aeroport i un eixam de carreteres i autovies. Per aquesta banda el camí s’ha hagut d’anar adaptant a la construcció de les modernes vies de comunicació.

A Lavacolla esmorzem un bon entrepà i ens disposem a pujar a un dels llocs emblemàtics del camí: el Monte do Gozo. Cada vegada més gent, a l’estiu això deu estar intransitable. Com que la pujada es fa venint pel darrera, no hi ha gens de desnivell. Només una pujada forta però curta. Passem pel davant dels estudis de Televisió de Galícia i, més endavant, de Televisió Espanyola a Galícia. Una mica més, i ja som a dalt!

Sobre un turó artificial que hi ha a l’esplanada, un espectacular monument dedicat al pelegrins ens assenyala la fita des d’on es veuen les puntes de la catedral de Santiago. Això seria possible si no fos per uns arbres que han anat creixent i que ara ja dificulten la vista de la ciutat des d’aquest lloc que, amb l’aparició de nombrosos punts de venda de refrescos i records, ha anat perdent el seu encant.

La baixada a la ciutat és ràpida i aviat entrem a la zona urbana, primer l’eixample, després la part més antiga i, finalment, la Porta do Camiño que dóna accés a la ciutat vella i, d’aquí, a la plaça de l’Obradoiro.

Després d’anar a segellar les nostres credencials i recollir la “santiaguiña” que ens acredita com a pelegrins, entrem a la catedral. Demà anirem a la missa del Pelegrí i donarem per acabat el “caminho de Santiago”.

APÈNDIX: SANTIAGO DE COMPOSTELA – FISTERRA (A CORUÑA)
Del 6è al 9è dia: 22 al 26 d’octubre

Aquesta ja és, com s’acostuma a dir, una altra història; una història, però, que no cal deixar tampoc de banda perquè Fisterra, tot i quedar més enllà de la ruta dels pelegrins que tenen Santiago com a meta, sempre ha estat una fita ancestral fora de tot significat religiós, o potser no tant. Aquest punt, considerat el final del món conegut en els temps de l’antigor, va ser un extraordinari pol d’atracció pels aventurers, científics, curiosos, etc.; una atracció que avui en dia encara manté un considerable poder de convocatòria.

Ens queden dies per aprofitar l’avinentesa i mirar d’arribar a Fisterra, de manera que l’endemà mateix de l’arribada a Santiago de Compostela, havent dinat, fem uns quants quilòmetres d’avançada per escurçar la primera etapa.

Aquesta és una ruta molt menys transitada que el camí fins a Santiago, però és d’una gran bellesa natural i arquitectònica. Passa per llocs tan emblemàtics com Negreira, on vam dormir dues nits, As Maroñas, el Monte Aro, la Terra de Xallas, Oliveroa, el santuari de A Nosa Señora das Neves o el mirador del Cruceiro da Armada, ja sobre les localitats costeres de Cee i Corcubión, darrer punt de pernocta abans de l’arribada a Fisterra.

El darrer dia, els elements s’han congriat per oferir-nos un gran espectacle d’aigua i vent, que ha posat un teló de fons “memorable” al final del nostre viatge.