dissabte, 31 de juliol del 2010

Julius Caesar

He tornat a veure, per sisena o setena vegada, “Julius Caesar”, la pel•lícula de Joseph L. Mankiewicz de l’any 1953 basada en l’obra teatral del mateix nom de William Shakespeare. I, per sisena o setena vegada, he tornat a quedar atrapat per aquesta magnífica obra que aplega un conjunt d’elements que la fan una peça única (inigualable?) en el seu estil dins de la història del cinema.
Tot el discurs habitual del teatre shakesperià sobre la tirania, l’amistat i les passions humanes troba en el fet històric de l’assassinat de Juli Cèsar, per part d’un grup de senadors amb els qui confiava (“I tu, Brutus?”), una magnífica oportunitat per expressar-se.
L’adaptació de Mankiewicz, queda perfectament plasmada en el treball (sense adjectius) dels actors anglesos i nord-americans del repartiment, sobretot de James Mason (Brutus) i de Marlon Brando (Marc Antoni). Les escenes dels discursos d’aquests dos personatges adreçant-se al poble davant el cos sense vida de Cèsar, són antologia pura. Despullada de qualsevol element temporal, la pel·lícula és perfectament vàlida avui, gairebé seixanta anys després de la seva estrena.
Però, no volia parlar dels detalls artístics i tècnics de la pel·lícula. Aquest apunt ha sorgit bàsicament per l’impacte emocional que em produeix cada vegada que he tingut l’oportunitat de veure-la.
La primera vegada va ser en unes classes sobre teatre català que va organitzar el CIC de Badalona a la dècada dels setanta, un curset que va començar l’escriptora Maria Aurèlia Capmany i va concloure el director de teatre Josep Anton Codina. Tot i que aleshores la vaig veure en versió original subtitulada, cal dir que la versió en castellà no rebaixa gens la gran qualitat del film.
En una hipotètica llista de millors pel·lícules de la història del cinema, jo col·locaria “Julius Caesar” en dels llocs més davanters. Segur!
.

dissabte, 24 de juliol del 2010

Un capvespre poc romàntic

– Groc!
– Un sis!
– Canvi de color!
– ...
Fa una calor enganxosa a Llafranc. Contrariament al que acostumem, avui no hem sortit a fer l’habitual passejada fins a l’escullera del petit port, com tants i tants estiuejants del poble. Ens hem emmandrit, el capvespre se’ns ha tirat al damunt i estem fent temps per sopar.
M’he assegut en un racó del menjador, prop d’una finestra per rebre alguns glops de la brisa que arriba del mar, que és a tocar. Diuen que demà baixaran una mica les temperatures...
Estic llegint una interessant novel·la d’en Baltasar Porcel. M’agrada i em té atrapat.
Des de la terrassa, m’arriben les veus dels meus amics:
– Verd!
– Agafen quatre!
– Passo!
– ....
.

diumenge, 18 de juliol del 2010

En perill d'extinció

L’homo sardanisticus és una rara avis en perill d’extinció, que pul·lula per llocs cada vegada més limitats, i que té com a característica principal un gran desenvolupament del sentit de l’autodestrucció inconscient.
Tot i que es podrien trobar alguns exemplars que malden per la supervivència volent trencar el fatalisme, i que són immediatament expulsats de la manada, aquesta espècie animal es mou en la inconsciència més cega. I, com que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure, conrea una mena d’egolatria que li va formant una mena de crosta que creu autoprotectora.
Aquest comportament no li deixa veure la gran biga que porta a l’ull i el té convençut que la culpa dels seus mals és de tothom menys seva.
No li parlis de fórmules renovadores, ni d’espais poc apropiats, ni d’horaris desfasats, ni d’actes conjunts, ni de deixar les regnes en altres mans, ni de res de res… La seva resposta invariable és: “sempre s’ha fet així”.
Doncs, bé, sempre s’ha fet així, fins que deixarà de fer-se per sempre.
Perdoneu-me, però avui m'ha sortit així. Ja he dit, però, que hi ha algunes excepcions que volen millorar l’espècie. Tanmateix són això, excepcions.
.

diumenge, 11 de juliol del 2010

Som una nació!


Conec molta gent, molta, amb la convicció de que això ha canviat, que el mitjó s’ha girat totalment al revés. Només calia escoltar els clams que m’envoltaven ahir a la manifestació de Barcelona per veure que el sentiment general ha sofert una transformació radical. He assistit a les manifestacions més multitudinàries des de la caiguda del franquisme, també a algunes de la diada i a altres concentracions més modestes, i mai, mai, havia vist l’emprenyament, la fermesa i la unanimitat dels assistents reclamant una separació en la qual molts, moltíssims, temps enrere no hauríem ni gosat pensar-hi.
Perquè, aquest és el sentiment generalitzat: l’emprenyament! I em dol molt la situació a la què s’ha arribat per culpa de la incompetència de molts. No cal ni nomenar-los.
Haig de confessar que m’agrada Espanya, vull dir el país i la seva gent. He viatjat molt per tota la seva geografia, a tot arreu m’han acollit molt bé i jo m’hi he trobat com a casa meva. Gairebé cada any, i ja en fa molts, m’he reservat una part de les meves vacances per recórrer les seves planures, les seves muntanyes, les seves ciutats… i, malgrat tot el que ha passat, no penso deixar de fer-ho!
Tot això fa augmentar la meva emprenyamenta, i em plantejo unes preguntes:
1.- Per què les relacions d’amistat i comprensió entre els pobles, lligades amb esforç en un pacte que han esquinçat, han de deixar pas a les de desconfiança i rebuig?
2.- Només ens deixen obert un camí?
3.- Com i qui arregla tot això?
.

dissabte, 3 de juliol del 2010

Adéu, "Rialles"!

La guarderia que tenim al costat de casa, tanca. No és per manca d’infants, més aviat el contrari. Feia temps que se’ls anava quedant petita i van decidir obrir un altre local molt més ampli en una altra zona de Badalona. Aquest darrer curs, ja amb la meitat d’infants, perquè els nous començaven directament al nou centre, ja ha resultat una mica trist.
Aquesta era, d’alguna manera, la llar d’infants del nostre barri. Ara ja s’ha fet gran, com els centenars de nens i nenes que aquí van tenir els seus primers contactes amb el món de fora de casa seva.
La van inaugurar l’any 1983, un any després que nosaltres compréssim la nostra casa justament dues portes més amunt. Era un edifici de planta baixa i dos pisos, però la joia de la corona era el seu magnífic badiu, a tocar, paret per paret, del meu, i del que sempre n’han tingut una cura molt especial.
La trobaré a faltar. Hi he conviscut els darrers vint-i-set anys, i formava part del paisatge quotidià del meu carrer. La veritat és que no hem tingut mai cap problema, ben al contrari, els seus propietaris i les monitores sempre han estat molt respectuosos amb el veïnat.
Ja no tornaré a sentir els plors de les primeres setmanes de començament de curs, quan els infants només tenen aquest recurs davant la nova situació desconeguda per ells de deixar l’ambient familiar, tot i que només sigui per unes poques hores.
Ni els cants que les “senyoretes”, amb molta més bona voluntat que veu, intentaven ensenyar als nens i nenes quan sortien al pati, durant ell llargs matins del bon temps.
Ni el repetidíssim “Sol, solet”, dels matins d’hivern…
Ni el xipolleig de l’aigua a les petites piscines, quan feia calor.
Ni el ja famós “a recollir!”, previ a la quotidiana cerimònia higiènica de preparar els petits per a l’hora de plegar.
Ni la remor de converses dels avis i dels pares, molts més els primers, que se sentia al carrer mentre esperaven l’hora de recollir els infants.
Ni els pallassos que portaven cada any per celebrar la festa de final de curs. –“I els papes i les mames, que no criden?”
Ni, menys mal, el run run dels motors dels cotxes engegats, aparcats al portal de casa –“No es preocupi, només és un moment”–.
L’emoció que va embarassar la directora en el seu darrer parlament de comiat del “vell edifici” –el vaig sentir des del meu badiu– també se’m va encomanar a mi una miqueta.
Decididament la trobaré a faltar!
.