dimecres, 27 d’abril del 2011

Andreu Solsona

Ahir vaig anar al Círcol Catòlic. Feia molt de temps que no hi anava a veure cap espectacle. Aquesta vegada m’hi ha portat l’actuació desinteressada de l’Andreu Solsona a favor de la campanya de l’entitat “Renovem el teló”. Fins ara no m’havia interessat per aquest bloc d’espectacles que ja fa un temps que s’ofereixen per ajudar a reflotar una mica l’economia de l’entitat del carrer de Sant Anastasi. Em semblava més una cosa dels socis, però ahir vaig poder comprovar que hi va gent ben diversa.
Volia veure l’Andreu Solsona perquè, tot i que el conec des de fa molts anys, mai l’havia vist dalt de l’escenari . Quan a finals dels seixanta vaig veure una representació dels Joglars en aquest mateix local, crec que es tractava de “El diari”, ell ja hi actuava però no recordo haver-m’hi fixat especialment. Va ser posteriorment quan, amb motiu de l’afer que va portar a alguns membres de la companyia davant un Consell de Guerra, entre els quals l’Andreu, que vaig saber-ne més coses.
Ahir l’Andreu ens va obsequiar amb una actuació personal, una lliçó magistral i una interpretació d’un conte de Txejov. Una vetllada per recordar per a tots aquells que vam anar anit a la vella sala del Círcol. Gràcies, Andreu.

dimecres, 20 d’abril del 2011

Gent d'empenta

Una vegada més m’ha quedat clar que les coses només funcionen si hi ha algú amb l’empenta necessària per canviar el conegut “s’hauria de fer” per l’efectiu “fem!”.
Ara fa vint-i-cinc anys de la represa de la mil·lenària processó del silenci de Badalona. La processó, tal com l’entenien a finals de la dècada dels seixanta, havia entrat en crisi i es va anar esllanguint fins a desaparèixer a principis dels setanta.
En Joan Rosàs, el nostre historiador de butxaca que aquest dilluns va obrir els actes de la Setmana Santa, ens va explicar el procés de represa, després d'un parèntesi de tretze anys, basat en la insistència d’uns pocs que van ser capaços de moure la gran roda de persones que van acollir el nou projecte de processó, el qual suposava una ruptura respecte a la renascuda en la postguerra, amb tot el que això havia representat. Un projecte ben refrescat amb els aires nous que l’Església havia rebut del concili Vaticà II, però que també volia enllaçar amb allò de positiu que pogués tenir la processó tradicional. I aquella idea de nova processó, gràcies a la ferma voluntat d’uns pocs, ha resultat la processó del silenci d’avui.
Tanmateix, la processó no surt sola. Deia que les coses funcionen quan al darrera hi ha gent amb les idees clares i ahir ho vaig comprovar personalment. M’havia arribat un correu demanant col·laboradors per participar en la interpretació del cant de La Passió a l’inici de la processó. El cas és que em vaig sentir cridat i vaig anar a l’assaig. Des de dins vaig poder veure tot aquest treball que comentava. Gent decidida, amb les idees clares i amb una dedicació generosa. Evidentment, és així com aquesta i altres coses funcionen.

dilluns, 11 d’abril del 2011

Pobra Penya

Aquest és el sentiment que m’ha quedat aquesta setmana després d’assistir al partit d’ahir al Pavelló Olímpic.
L’espectacle d’impotència que va donar l’equip reflexa fidelment el moment real que està vivint el club de bàsquet senyera de la ciutat. Esportivament, la Penya ha pres el camí que pot portar a deixar de ser aquell referent que tenien tants i tants infants i joves, no solament de Badalona sinó de tot Catalunya i de més enllà.
Què ha passat perquè el Joventut en poc temps hagi passat de ser un dels punters de les competicions de bàsquet a una caricatura d’equip, sense idees i sense capacitat de reacció?
Jo crec que hi ha dos problemes, i els dos són de caire econòmic. Avui l’esport professional es regeix per la capacitat de generar ingressos i per això cal disposar de suports i inversions molt elevats.
Primer problema: és impossible intentar lluitar contra pressuposts de gran envergadura com el d’alguns clubs poderosos. Uns poden viure amb el suport del futbol i altres amb el d’organismes oficials (ajuntaments, diputacions...) i bancaris amb els quals la Penya no hi pot comptar. Això ha comportat del desenvolupament d’una política económico-especulativa que ha suposat un gran fracàs per culpa de confiar en inversions equivocades. És una mica allò del conte de la lletera.
Segon problema: els organitzadors de la Lliga Europea de Bàsquet van decidir-se per una competició amb uns equips que actuarien de manera fixa, seguint criteris de potencial econòmic, i no esportius, que deixaven fora d’aquesta competició a molts altres clubs, entre els quals el nostre; l’apartaven i, conseqüentment, el privaven de l’opció d’obtenir ingressos per aquest camí. L'accés a la Lliga Europea és actualment dificilísimm per qualsevol equip de l'ACB que no siguin el Barça, el Madrid, el Caja Laboral i el Unicaja, que tenen reservada plaça sigui quina sigui la seva classificació a la lliga estatal.
Tot plegat ha portat al Joventut a la coneguda situació d’intervenció judicial, i de desastre esportiu que avui ens preocupa.
L’esperança ens diu, però, que el futur només pot ser millor.

dilluns, 4 d’abril del 2011

Credibilitat

Ho he sentit a dir moltes vegades aquests darrers dies: “El repte més gran dels nostres dies és la credibilitat”. No és qüestió de senyalar ningú en particular, però mirant al nostre voltant, escoltant la gent, llegint els mitjans, es pot comprovar fins a quin punt la desconfiança ha anat guanyant espais en les nostres relacions, les ha anat corcant i ja poques coses ens resulten totalment creïbles.
Cada vegada més, ens trobem amb mitges veritats, mentides encobertes, conductes corruptes, dobles vides; maneres de fer i de ser que poc a poc s’han anat fent un lloc en la convivència quotidiana de tal manera que ens anem acostumant a conviure-hi.
No podria ser d’altre manera després de la gran quantitat de motius que ens proporcionen els agents de la nostra societat. La propaganda comercial, la conducta de certs dirigents polítics i econòmics, la d’alguns “esportistes”.
D’aquesta manera, hem arribat al punt en el qual a aquells que actuen amb coherència i amb la veritat pel davant, la majoria, se’ls diu que van “amb el lliri a la mà” i són ells els qui es veuen obligats a demostrar la seva credibilitat.
Sort en tenen alguns que no els passa com el popular Pinotxo, que li creixia el nas cada vegada que deia una mentida, si no...