dimarts, 31 de març del 2009

ITV

En cosa de pocs dies he passat les ITV. Sí, així, en plural. No és que tingui dos vehicles i hagi aprofitat per fer la inspecció dels dos al mateix temps. Em refereixo a la ITV del cotxe, sí, però també a la meva pròpia, la mèdica, que també compta.
Sempre he estat partidari de la prevenció. En el cas del cotxe, quan encara no s’havia establert l’obligatorietat de la revisió periòdica, cada any, abans de sortir de vacances, el portava al taller perquè li donessin una mirada. Sempre m’ha agradat viatjar per tot arreu amb el cotxe i necessitava aquest grau de seguretat per sortir amb una certa garantia a fer quilòmetres per les carreteres i camins.
Amb la salut em passa el mateix. Crec que ja tinc l’edat de mirar-m’hi una mica i visitar el metge amb una certa regularitat em genera confiança.

.

dimarts, 24 de març del 2009

Un sant patró


Racó de la plaça Sant Josep Oriol, de Barcelona.
Aquarel·la de Rafael Pujals.

He llegit en algun lloc que els falsificadors de monedes tenen un patró i tot. Em refereixo a un sant de veritat que els és patró, com sant Eloi ho és dels manyans, sant Josep dels fusters o santa Rita de les coses impossibles. Qui és el patró d’aquesta branca dels falsificadors? Sant Josep Oriol. I dic d’aquesta branca perquè els falsificadors de bitllets de banc també deuen tenir el seu, o els que falsifiquen documents, o els que falsifiquen entrades del Barça… Ja se sap que aquest és un ram que té molts afiliats i moltes especialitzacions.
Per què a sant Josep Oriol li han penjat aquest patronatge? Doncs, diuen els entesos que un dia que va anar a menjar a una fonda amb un company, l’un per l’altre, a l’hora de pagar es van adonar que no duien diners. Com que tenien pressa i no hi havia temps per rentar tota la plateria de la cuina, que és el que ben segur els proposaria l’amo, el sant va agafar una pastanaga que havia sobrat de l’amanida i la tallà en rodanxes, les quals, ràpidament, s’anaven convertint en monedes de curs legal.
Apa, i a mi que no se m’havia ocorregut! Anècdotes a part, una gran persona aquest Josep Oriol. Podeu comprovar-ho.

.

dimarts, 17 de març del 2009

Quina amanida!


Avui he menjat una amanida amb gust d’amanida!
Sembla mentida com anem oblidant els gustos i les olors dels productes que mengem. El fet de viure a la ciutat fa que, cada vegada més, hàgim de comprar els aliments de cada dia en establiments que són el darrer graó de la cadena que enllaça el pagès –i també el ramader, el pescador, etc.– amb el consumidor final, que som nosaltres. Durant el llarg camí que fa qualsevol producte des del seu origen fins al nostre plat, aquest ha de patir emmagatzematges a les cambres, viatges, transbords, manipulacions… Qualsevol pas es converteix en una agressió que forçosament l’ha d’afectar.
Avui, al mercat de Tordera, he pogut comprar a un pagès de Palafolls unes escaroles, uns tomàquets i uns raves que, degudament preparats i acompanyats d’unes olives trencades, han anat a parar directament al plat. Una amanida per sucar-hi pa!


.

dimecres, 11 de març del 2009

Més sobre en Manolo

En Manuel Moreno conversant amb un jove Enric Juliana a la plaça de la Vila, l’any 1982. La fotografia és del fons de la Revista de Badalona. Autor: Pere Ruzafa.


Per un excel·lent article de l'Enric Juliana –probablement, el millor periodista català actual– publicat a la revista anuari Carrer dels Arbres del Museu de Badalona, m’assabento de moltes més dades sobre una persona que ja va ser motiu d’un comentari en aquest bloc: Manuel Moreno i Mauricio (veure: En Manolo, 15/X/2008).
A l’article en qüestió, el badaloní Juliana explica abastament tot un recorregut vital de Moreno que jo desconeixia i que, d’alguna manera, multipliquen la meva admiració per la seva forta personalitat. El mateix periodista es pregunta per les causes que el mogueren a actuar com ho va fer en aquells anys de postguerra i forta repressió: “Un comunista platònic? Un ingenu? Un romàntic orgullós? Un home molt gelós del seu caràcter? Un comunista protegit del cinisme i el fanatisme per una ànima fortament individualista? Un egocèntric que odiava el gregarisme? Un tipus massa intel·ligent per funcionar a cop de consigna? Crec que la resposta afirmativa a aquestes preguntes dóna el retrat de Manuel Moreno Mauricio”.
Si teniu ocasió, llegiu “L’home que no es va voler posar de puntetes”, aquest documentat treball de l’Enric Juliana, en el centenari de Manuel Moreno i Mauricio.

.

dimarts, 3 de març del 2009

L'aplec



Avui he estat a l’aplec de Sant Medir. És una festa simpàtica que conserva molts trets del que tradicionalment han estat els aplecs a Catalunya. La festa es celebra a redós de l’ermita del sant, situada en una petita vall del vessant del Tibidabo que mira cap el Vallès, en el terme municipal de Sant Cugat d’on és patró sant Medir.
Des de primeres hores del matí moltes colles d’aquesta població, on és dia festiu, i d’altres llocs, fan a peu el camí cap a l’ermita. A migdia el paratge és ple de gent i l’animació va pujant de to. La cobla toca les primeres sardanes; arriben els cavallers amb el penó del sant; els gegants, que també han fet els tres o quatre quilòmetres a peu, ocupen els seus llocs... Sonen arravatades les dues campanes i les colles van posant els seus estendards al voltant de l’altar improvisat davant l’esplanada. L’ermita és petita i no hi ha cabuda per a tanta gent.
Puntual, comença la missa amb presència de les autoritats locals. Els capellans i la coral s’esforcen per fer-se sentir en aquell cafarnaüm. Aquí i allà, infants que corren amunt i avall. Per tot arreu, rotllanes de gent que parlen d’allò que sempre s’acostuma a parlar. Una mica més retirades, unes quantes fogueres que comencen a fer brasa per preparar la carn a la graella del dinar. En un altre racó, unes paradetes on es pot trobar tota mena d’articles relacionats amb la festa, sobretot les famoses faves de Sant Medir. Els bombers, per si cal, els mossos d’esquadra, els de la tele, la gent de la Creu Roja, els Amics de Sant Medir, els voluntaris… tothom!
De retorn, plovisqueja. Visca la festa de Sant Medir!
.