dimecres, 29 de setembre del 2010

Que tingui unes bones festes!

Tot i que les Festes de la Mercè no són les de meves –jo sóc de la Mare de Déu d’Agost i de sant Anastasi– sí que m’agrada apropar-me aquests dies a la gran ciutat per respirar una mica els seus aires de festa i sentir-me, una mica, un barceloní més. La condició de veïnatge deu comportar algun dret, no?
Així ho devia reconèixer el propi alcalde de la ciutat, el socialista Jordi Hereu –com el meu, socialista i també Jordi, però Serra– el qual, a la sortida de l’ofici de la Mercè, i durant el Seguici d’Autoritats cap a la plaça de Sant Jaume, em va venir a saludar personalment i, a la vegada que em donava la mà, em va dir de forma molt expressiva: “Que tingui unes bones festes!”.
A poques passes d’ell, seguia la corrua el nostre president, el senyor Montilla –en aquest cas Josep, abans Pepe–, el qual també es va afanyar a venir-me a saludar veient que així ho havia fet el seu col·lega de partit. “Deu ser algú important”, devia pensar mentre em donava la mà, però no em va dir res.
No sóc molt ràpid de reflexos perquè, d’altra manera, hauria aprofitat l’avinentesa per deixar constància d’aquests moments fent-me una fotografia amb ells, de la mateixa manera que tanta gent ho fa amb els jugadors de futbol, amb el seu propi mòbil. Llàstima! L’any que ve miraré d’estar més preparat.
.

diumenge, 19 de setembre del 2010

La sardana i Badalona

Com era d’esperar, la presentació del llibre “La sardana a Badalona” va omplir a vessar la sala Betúlia. I és que al seu autor, l’Eduard Boada, el coneix tothom dins del món de la sardana, tant a Badalona com a tot arreu.
Per a l’edició del llibre, editat pel Museu Municipal dins la col·lecció Monografies Badalonines, ha tingut la col·laboració de l’escriptor barceloní Jordi Puerto, persona molt documentada i divulgadora a tots els mitjans de comunicació del fet sardanista en general.
El llibre és el resultat de molts anys de treball de formiga de l’Eduard. Com ell mateix va explicar a la presentació, ja pels anys seixanta va començar a replegar tot allò que li queia a les mans que estigués relacionat amb la sardana. De mica en mica es va anar animant i va començar a investigar el passat de la nostra dansa a la ciutat.
El seu arxiu particular ocupa un bon espai a casa seva –oi, Montserrat?– i no es limita a la relació de la sardana amb Badalona sinó que recopila tota mena de material de l’univers sardanístic i és dels millors de Catalunya en la seva especialitat.
Té milers, milers!, de sardanes enregistrades en tots els sistemes haguts i per haver –discs de pedra, de vinil, digitals, cintes de casset, mp3…– una bona part gravades per ell mateix en directe. Perquè, no cal dir-ho, des de sempre la seva vida ha girat a l’entorn dels múltiples concerts, aplecs i ballades que es fan arreu del país, als quals assisteix amb la seva colla d’amics.
Un CD, amb més de mil cinc-centes fotografies, acompanya aquest interessant llibre. Molts badalonins s’hi trobaran en elles perquè cobreixen una llarga etapa de la història de la nostra ciutat.
El treball que ha fet en Boada és molt determinant perquè, com molt bé es va dir ahir durant la presentació, d’aquí a pocs anys el temps anirà extingint la memòria popular a mesura que desapareguin els seus protagonistes.
Com diu el mateix Eduard quan una cosa s’ha fet com cal: chapeaux!
.

diumenge, 12 de setembre del 2010

Rafael de Casanova, segrestat

Ahir, per unes hores, el conseller en cap de la Generalitat de Catalunya de l’any 1714 va estar segrestat pels polítics catalans de l’any 2010.
Així, a seques, la cosa sembla una situació de ciència ficció. En realitat és una manera de dir que ahir, onze de setembre, Diada Nacional de Catalunya, durant unes hores l’estàtua de Rafael de Casanova va quedar inaccessible, incomunicada, per a la gran quantitat de ciutadans que s’acostaven a la ronda de Sant Pere, alguns per tafanejar, molts per mostrar admiració i respecte i altres per retre-li el seu modest homenatge.
Això no va ser possible perquè, en un radi de cent metres, unes tanques i una nombrosa força policial impossibilitaven l’accés al monument.
De lluny, des de darrere les tanques, només es veia la tarima on una banda de músics interpretava “Els segadors”, una i altra vegada, a mesura que els diferents grupuscles oficials anaven fent la seva individual desfilada a tall de “ara tu, ara jo, no fos cas que ens poséssim d’acord i ens barregéssim”.
Vaig veure molta gent indignada perquè es va sentir agredida i indefensa per la prepotència de l’oficialitat davant de l’espontaneïtat. Més sabent que aquesta ofrena va sorgir espontània de la gent que anava a posar una ofrena als peus de Rafael de Casanova quan l’estàtua va ser col·locada novament al seu lloc, després d’uns anys d’haver estat retirada pel govern franquista.
El fet que cada any un grup d’energúmens escridassi a tots els polítics, siguin del que color que siguin, quan aquests s’acosten a fer la seva ofrena no justifica de cap manera les mesures “excepcionals” imposades ahir.
.

dijous, 2 de setembre del 2010

Petit record de Màrius Torres


Tinc a les mans un llibret de poesia. És el volum 75 de la col·lecció “Les millors obres de la literatura catalana” que van publicar conjuntament Edicions 62 i La Caixa. Una col·lecció, dit de passada, que m’he llegit gairebé completa com un exercici d’introducció a la nostra literatura la qual em va ser manllevada, com a tots els de la meva generació, pel sistema educatiu imposat pels unificadors a ultrança.
El llibre conté poemes de Joan Salvat-Papasseit, Bartomeu Rosselló-Porcel i Màrius Torres, i l’he agafat de la prestatgeria perquè volia rellegir els versos d’aquest darrer, del qual es celebra el centenari del seu naixement a Lleida.
Aquest petit volum, curiosament, aplega una part de l’obra de tres poetes d’una gran força expressiva, els quals estan units per un mateix final tràgic: els tres moriren joves (30, 25 i 32 anys, respectivament) d’una malaltia que en el seu temps era pràcticament irreversible, la tuberculosi.
Aquesta entrada del blog vol ser un petit homenatge a tots ells, particularment a Màrius Torres en aquest fugaç aniversari que ell mateix hauria mesurat amb el seu:

Rellotge de sol

Marca d’ombra que et mous al pas de l’univers,
al mur antic i dolç rodant de segle en segle,
sobre un Temps que en nosaltres és fútil i divers,
       només la llum és la teva regla.

Tu mesures la glòria de la llum al zenit
la canviant carícia dels angles, la segura
fidelitat d’un ordre que va de l’infinit
       fins a la teva pàtina obscura.

Però ignores que durant l’ombra, la nit, l’acord
dels núvols i del torb on la tempesta bleixa;
l’instant de desesper que al fons del nostre cor
       és més llarg que la vida mateixa!

Ah, qui pogués com tu, mogut pel Sol més alt,
no mesurar tampoc les tenebres avares,
si en la pedra roent del nostre cor mortal
       totes les hores no han de ser clares!

Un rellotge que segur que tenia ben present l’any 1939, quan ja se li havia diagnosticat la malaltia de la qual moriria tres anys després.
.