divendres, 30 d’abril del 2010

He estrenat el pont nou


A peu, que és com es veuen bé aquestes coses. Sí, el que han fet per travessar les vies del tren des de la zona del port fins a la banda de muntanya i que substitueix l’antic de la fàbrica Cros que es va enderrocar, potser perquè era massa vell, potser perquè feia nosa per urbanitzar aquell sector, vés a saber…
El cas és que s’havia creat un autèntic conflicte pels nous pobladors d’aquella zona de la marina badalonina. Per sortir del barri amb cotxe havien d’anar cap al centre de la ciutat o passar per Sant Adrià, i encara sort que s’havia arreglat el tema del peatge per passar per la zona portuària, únic camí que unia aquestes sortides.
Doncs, com deia, he passat pel pont nou. Crec que es diu de Sant Lluc. L’han fet amb cara i ulls. Fins i tot és bonic, metàl·lic, pintat de blanc, amb mampares de color verd clar. Sembla pràctic per als cotxes i no tant per als vianants que, segons d’on vinguin, han donar una bona volta per arribar a les rampes d’accés. Però, m’ha agradat. A més, permet tenir una nova perspectiva de la zona del port i de la via del trens.
El pont uneix dues zones absolutament contraposades. Per la banda de mar, una zona d’esbarjo, més aviat agradable per passejar i amb futur. A l’altra banda, un laberint de naus industrials i magatzems, amb carrers deteriorats, plens de furgonetes i camions, els dies laborables, i absolutament deserta els festius.
.

diumenge, 25 d’abril del 2010

Un altre Sant Jordi


Aquesta vegada m’ha costat una mica trobar-li el regust. No sé, però em fa l’efecte que la cosa no marxa pel bon camí. De fet, sóc home de minories i tot el que s’escapa de les mans i es massifica crec que acaba perdent l’essència i els fonaments. Tot i que perviu el missatge poètic que comporta l’entrega de la rosa a la persona estimada, moltes vegades es va pervertint i no deixa de ser un vulgar reclam publicitari de molts comerços per atraure clientela.
Pel que fa als llibres, tampoc acostumo a recórrer a la llista dels més venuts i dels més “esperats”. Els medis de comunicació juguen el seu paper i, lògicament, escriptors i editors aprofiten per situar-se en una bona posició de sortida en la seva cursa particular.
Enguany m’he decidit per “Betúlia”, la reedició del llibre de M. Aurèlia Campmany, que va escriure en la seva etapa de mestra a Badalona. Vaig conèixer l’escriptora en un curs sobre literatura catalana que va donar cap allà els anys setanta al CIC. Era una enamorada de les lletres, sobretot dels nostres clàssics. Encara sembla que la senti recitar uns versos de “L’espill” d’en Jaume Roig… Llàstima que la mort se l’endugués en plena maduresa.
.

dimecres, 14 d’abril del 2010

Poca sensibilitat històrica

L'ermita abans de les obres

Heu passat aquests últims mesos pel davant de can Cabanyes? Hi han fet unes “millores” en el tancament de la finca i s’ha arreglat i ampliat la vorera que la circumda per la riera de Sant Joan, l’avinguda Salvador Espriu i el lateral de l’autopista.
El resultat podria ser satisfactori si no fos que d’aquesta manera han desvinculat una petita capella adossada a la masia, la qual ha quedat aïllada al mig de l’ampla vorera com un element independent de la finca.
Aquesta capella, dita del Sant Crist de Can Cabanyes, ja està documentada en el segle XVII. A la part frontal, damunt la porta, hi figura una data –1860– probablement l’any d’una de les moltes reformes que ha tingut a causa dels diferents danys soferts al llarg dels temps. Cada Dijous Sant, la capella s’omple d’espelmes i llantions, ofrena de devots badalonins d’aquest Sant Crist que segueixen una antiga tradició.
Poca gent coneix la història, trufada de llegenda, d’aquest racó de Badalona. Ara, amb aquesta separació, que la deslliga de l’antiga masia, no es fa res més que desvirtuar la realitat històrica i contribuir, inexorablement, al seu oblit.
.

dimecres, 7 d’abril del 2010

Noves processons



A mitja tarda de Divendres Sant, vaig anar al punt habitual de trobada de molts badalonins quan sortim d’excursió, el Museu Municipal. Uns quants amics havíem decidit anar fins a Sant Celoni on, segons les nostres informacions, a la nit sortia una processó que aquesta població ha recuperat tot just fa un parell d’anys i ara estrenava dos passos nous.
Haig de dir que fa molts anys que, en aquesta mateixa diada, anem a un lloc o altre a veure una processó i després a sopar. Vam començar a fer-ho quan els nostres fills eren petits i ho anem mantenint, malgrat que ja molt de temps que els petits han deixat de ser-ho i ja no ens acompanyen.
Com deia, vaig anar al punt de reunió davant del museu. Un cop allà, vaig adonar-me que a l’altra banda de la carretera, just davant de Correus, s’havia format una cua de gent que contínuament s’anava allargant amb més i més nouvinguts que esperaven per entrar a un gran autocar estacionat sobre la plaça. El vehicle, ara ho veia clar, estava pintat amb els colors blaugranes i duia impresos un gran escut del Barça, una fotografia de la plantilla amb la paraula “Campions 2009” i la reproducció de les sis copes que havien guanyat la passada temporada. Es tractava de l'autocar del Barça que volta per tot Catalunya perquè els aficionats puguin veure els trofeus conquerits.
Aquella imatge, precisament en aquest dia de Setmana Santa, se’m figurà com una transposició d’algun acte religiós –com la mateixa processó que jo anava a veure– propi d’altres temps, als moments actuals.
El que abans eren processons i visites les esglésies, s’ha anat transformant en noves formes d’una religió en la que els nous déus, els nous ídols, també reclamen la seva part d’adoració. Els nous natzarens refan les files, no ja darrera d’un pas processional, sinó que s’arrengleren a les carreteres, a les pistes d’esquí o, com en aquest cas, per venerar els nous símbols religiosos de la nostra societat laica.
No hi tinc res a dir.
.