dijous, 27 de desembre del 2012

Els torrons. Conte de (cada) Nadal.


En Quim no entén què li passa amb els torrons. Cada any, quan ja han passat les festes, es pregunta com pot ser que encara n’hi quedi una panera mig plena. I cada any es fa la mateixa promesa: l’any que ve en comprarà molt menys. Però, invariablement, quan s’acosta el Nadal següent es proveeix, altra vegada, de tota mena de barres amb una renovada il·lusió.
Per començar, no poden pas faltar a taula els dos bàsics: el de Xixona i el crema cremada (a casa seva en deien de “iema”). A més, sempre li sembla que, per no fer curt, val més comprar les barres llargues. Després ja vénen les especialitats per fer content tothom. L’avi sempre en demana de xocolata amb licor i cirereta; l’àvia, que enguany portarà dentadura nova, voldrà tornar als d’Alacant; la tieta soltera és més de pistatxo; el torracollons del cunyat si no són d’Agramunt no els prova; ell es decanta pel massapà i el fill gran sempre vol “el más caro del mundo”. Els petits ja no són de torrons. Ells van directament a les neules... A més, el pastisser cada any treu una novetat i, clar, s’ha de provar: torrons d’anís, cruixents, de patates fregides (!)... Ja en sap el lladre!
Com que aquests dies s’acostuma a fer la roda per dinar a les cases de les diferents famílies, tothom repeteix la mateixa compra, de manera que tots acaben amb les torrons a mitges.
Resultat: quan passa la diada dels Reis en Quim té dues coses ben clares: la panera mig plena de torrons i la promesa que l’any que ve no li tornarà a passar el mateix, fins que, dotze mesos després torna a començar el cicle.

dijous, 13 de desembre del 2012

El bou i la mula


 
Ho hem sentit dir en diferents versions: “el papa ha dit que no hi havia cap bou ni cap mula en el portal de Betlem!”
I els professionals d’alimentar la tonteria simplista s’han apuntat de seguida a fer la bugada en aquesta mena de safareigs de l’època digital que són, especialment, les tertúlies radiofòniques i televisives dels programes de color groc. Au, ja tenim un tema per aquestes festes, sobretot ara que sembla que va de baixa el d’aquella pobra dona manipulada que s’ha fet tristament cèlebre però que ha enfilat els índex d’audiència a nivells estratosfèrics.
Ara li ha tocat el torn al pobre bou mansoi i a la mula coixa (perquè, tot i que no ho diu enlloc, segur que ho era, de coixeta). Ells que, amb tanta amorositat, ens escalfen el Nen de Betlem i el cor de tantes persones oblidades del calor humà.
Com a compensació, proposo que enguany fem tots plegats un acte de desgreuge i reivindiquem les nostres figures del pessebre tradicionals. Omplim els nostres pessebres de tota mena d’animalons (galls, ovelles, ocells, gats, gossos, oques, ànecs...) i posem el bou i la mula en un lloc ben destacat, ben a prop de l’Infant. Si cal, repintem-los una mica i posem palla neta al seu voltant perquè estiguin més còmodes.
I a tots aquests firaires de la xerrameca els podem cantar allò de la Pastora Caterina que diu:
 
“Que és aquest soroll que sento / a aquesta hora en el corral?
Espereu, que si jo baixo / sabreu qui és en Pascual !”