dimecres, 11 d’abril de 2012

No hi ha pressa...

La Llei de Murphi es compleix inexorablement en tots els àmbits de la vida. "Eu non creo nas meigas, mais habelas, hainas", diuen els gallecs i tenen tota la raó.
Ho he experimentat amb la famosa torrada untada amb mantega, amb la filera de cotxes del carril del costat que en una caravana sempre avança més que la meva, etc. La darrera va ser ahir, al “super”.  Eren quarts de quatre de la tarda, l’hora de la novel·la, i hi havia molt poca gent. A la caixa, un noi esperava que algú acabés la seva compra i passés a pagar.
Quan vaig tenir al cistell les quatre coses que havia anat a buscar i anava cap a les caixes, una senyora amb un carretó ben ple se’m va avançar. No hi pressa, vaig pensar.
Mentrestant, com que només hi havia un caixa oberta, darrera meu es va anar formant una petita cua, també amb carros bastant plens. Al veure la petita aglomeració el noi va demanar ajuda a una noia que estava fent una altra feina, la qual es va posar a la caixa del costat i va demanar que passéssim per allà... Ràpidament, la senyora de darrera meu, sense mirar res, em va tallar el pas i s’hi va posar. També duia, és clar, el carretó ben ple. No hi ha pressa, vaig recordar, i vaig continuar pacientment al meu lloc.
La caixera del costat, molt diligent, anava passant comptes i es treia la gent de la cua a tota pastilla; el noi de la meva caixa s’ensopegava a cada moment: se li va acabar el paper de la màquina registradora;  unes pizzes (quatre) no duien el codi de barres prou llegible i els va haver de teclejar  a mà, poc a poc, impertorbablement ,  els quatre! perquè eren diferents; una ampolla d’aigua gotejava i es va haver de canviar; amb un lot de tres llaunes de caldo regalaven un sobre de sopes i el va haver d’anar a buscar; i, a l’hora de pagar, la targeta de la clienta no li “entrava” de cap manera!
Em vaig quedar sol a la cua, perquè la caixera del costat va marxar ràpidament  per continuar amb la seva feina. No hi ha pressa, vaig insistir.

dimarts, 3 d’abril de 2012

Una llumeta

Me n’adono que pertanyo a un món que es va extingint, deixatat per tres grans monstres imparables: la cultura de l’immediatesa, la globalització anihiladora i l’emigració no integrada. Badalona és un dels laboratoris catalans on és més perceptible aquesta transició cap a un esdevenidor impensable.
Tanmateix, allò que ha estat el paisatge natural de la meva vida es resisteix a desaparèixer davant l’empenta de la modernitat i la grisor. Molts ens neguem a cedir a la realitat, amb més fe que esperança, i ens encaparrem en mantenir viva una identitat que creiem que ens personifica.
Això és més perceptible aquests dies de Setmana Santa quan gairebé tots els actes que es celebren, civils o religiosos, és igual, sembla que vagin a contracorrent de la riuada imparable que mou la nostra societat actual.
Potser per això, el perill uneix voluntats per mostrar, un cop més, que encara hi ha molta gent que dóna sentit a allò que diu "mentre hi ha vida hi ha esperança".
Gràcies a tots els que, aquests dies, manteniu viva aquesta llumeta.