dimecres, 28 d’octubre del 2009

Don Joan

Joan, ja sé que, com tu mateix vas dir al començar la xerrada de diumenge a la Sargantana, amb el Tenòrio només hi tens en comú el nom. Però tu ens conquistes amb altres armes. Ja veurem que tal sortiran les representacions del Don Juan Tenorio que ens oferiran el proper cap de setmana el grup d’actors amateurs de les diferents entitats badalonines, però, el cert és que els vas posar el llistó molt alt.

Només tu -qui si no?- podia deixar-nos amb la mel als llavis mentre arriba el dia de la representació. La teva detallada exposició sobre l’obra de Zorrilla, amb comentaris sobre la personalitat de l’autor i la seva relació amb Badalona, demostren que la coneixes a fons, en gaudeixes i ho saps encomanar als altres.

De totes maneres, no ho dubto, el millor Tenòrio de la temporada ja l’hem pogut veure a la Sargantana. Gràcies, Joan, per la vetllada.
.

dijous, 22 d’octubre del 2009

Dilema


Diumenge, 18 de novembre. Consulto la meva agenda:

-Matí, a les vuit: caminada popular per la Serra de Marina. Organitza l’associació Festa Nacional dels Països Catalans. Sortida: aparcaments de can Ruti.

-A la mateixa hora: Marxa per la Pau - Ciutat de Badalona. Per la serra de Marina. Organitza Penya Fondistes Badalona. Sortida: pistes de can Ferrater.

-A les dotze: partit de futbol de Segona B. Estadi de l’avinguda de Navarra. C.F. Badalona-Sporting Maonès.

-A un quart d’una: partit de bàsquet de la Lliga ACB. Pavelló Olímpic. DKW Joventut - Estudiantes de Madrid.

-A dos quars d’una: Inauguració de l’exposició “11 del grup”. Museu Municipal. Organitza el Grup de Belles Arts en el seu 60è aniversari.

Tenint en compte que a l’agenda només hi anoto els actes als que realment vull anar i que, a més, sóc soci del Badalona, de la Penya i de Belles Arts, on diríeu que vaig anar finalment?

S’admeten comentaris…
.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Un rèquiem



















Ahir, la càmera de fer fotografies em va caure a terra. La punyetera ho havia previst, segur. Estava rendida, treia fum per tot arreu, no parava de treballar i va dir prou!
Ja ho havia intentat una altra vegada, però aleshores no havia calculat que, amb el terra de gespa, la caiguda no seria mortal. Ara sí. Ara, preveient aquesta contingència, ha esperat el moment oportú.
Estava fent la seva feina durant una visita guiada a l’antiga colònia Tèxtil de Can Vidal, prop de Puigreig. En un moment de distracció, i aprofitant que casualment no estava encadenada al voltant del meu canell, va esmunyir-se de les meves mans precisament quan érem a la porta d’una de les cases de la colònia. És clar, el terra era de pedra, ben dur, l’adequat per als seus propòsits. La llei de Murphi s'encarregà de fer la resta: l’objectiu de la càmera fou el primer que va picar amb la pedra i va rebre tota la força de l’impacte. Resultat: desviació de la columna i múltiples fractures. Diagnòstic: mort per traumatisme cranial.
Que descansi en pau!
.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

La cartoixa

Avui, diada de sant Bru, he pujat a Montalegre, a la cartoixa. Ho considero un privilegi perquè durant l'any molt poca gent hi té accés, i molt menys les dones, ja que la clausura en què viuen els monjos, una desena, ho impedeix. Devíem ser una setantena d'homes, entre cartoixans, preveres i religiosos d'altres comunitats, i laics de Tiana i Badalona.



Després de la missa de la festivitat, presidida per l'arquebisbe de Barcelona, la comunitat ha deixat visitar el monestir. Tot i que ja hi havia estat fa un parell d'anys, no he volgut desaprofitar l'oportunitat de tornar a fer una immersió plena en aquest món absolutament atemporal de la vida monàstica cartoixana.



El fet que la cartoixa segueixi viva -fa pocs anys s'hi van incorporar cinc religiosos de la cartoixa de Jerez i ara hi entraran dos nous monjos- fa que la visita tingui l'escalf humà que no trobem quan fem una visita turística a altres llocs del mateix estil, per més rics i més museitzats que estiguin.



No sent la més gran de les cartoixes, com ens comentava un dels religiosos, és un espai immens. Ocupa tota la vall de Montalegre, amb camps de conreu i l'edifici de la cartoixa pròpiament dita. En aquesta hi trobem, entre molts altres elements propis dels monestirs, tres claustres, dos dels quals serveixen de pati central a les cel·les dels monjos, i l'església, amb una bonica portalada gòtica.

.


Les cel·les també són molt espaioses: amb una entrada-oratori, una àmplia habitació amb un llit i un escriptori, una sala-taller amb taula per menjar i una finestreta per on els introdueixen els aliments, i una eixida amb un petit cobert, un mirador i un hort.


L'austeritat, malgrat la magnitud dels espais, queda ben patent. Tot és molt senzill, minimalista, no hi ha cap excés enlloc. Si algú té interès en aprofundir en el sentit de la vida cartoixana i en el seu estil de vida, li recomano una pel·lícula que es va estrenar farà un parell d'anys: "El gran silenci" del director Philip Gröning. Això sí, cal seguir-la amb el mateix silenci i quietud que es respira a la cartoixa, racó impensable a tan poca distància del brogit de la gran ciutat.
.

divendres, 2 d’octubre del 2009

Les set meravelles del patrimoni badaloní

He llegit a “El Punt” que hi ha una iniciativa, no sé si municipal, per fer una enquesta als badalonins perquè designin set llocs de referència de la ciutat, els quals mereixerien un tracte preferent de cara al proper any 2010, quan Badalona serà proclamada Capital de la Cultura Catalana.
És cert que Badalona s'ha modernitzat molt en els darrers anys i que sembla que hi ha voluntat de fer-ho bé. Però, costa. Moltes coses estan a mitges i altres que ja es donen per acabades han resultat molt fredes, no tenen cap mena de caliu acollidor. Goso avançar que els llocs escollits seran: la Rambla (fa mesos s’havia d’haver començat la seva remodelació; tot i l’estima que en tenim els badalonins no deixa de ser un lloc molt fred), Dalt la Vila (val més que no en parlem, oi?), el parc Can Solei - Ca l’Arnús (amb grans problemes de manteniment i amb una part de la propietat per solucionar; tampoc tinc massa clar els usos d’algun sector: escola, gossos…), el monestir de Sant Jeroni de la Murtra (un emblema abandonat), el barri de Canyet (amb el fantasma de l’especulació al darrera), el patrimoni de la Bétulo romana (potser el més ben cuidat), i un setè que el deixo obert a cadascú.
No crec que hi hagi cap sorpresa. La resta de llocs “nominables” queden lluny d’aquestes “patums” tan generalitzades. Els meus candidats potser serien llocs molt més modestos i intimistes, com ara el pati de la rectoria de la parròquia de Santa Maria, el torrent de l’Amigó, alguns badius del centre, la creu de Montigalà i el turó d’en Boscà, el pont del petroli, la platja dels pescadors, algun racó del parc del Turó d’en Caritg, la plaça de la Constitució…
Però ja sé que no guanyaria cap premi.