dijous, 30 d’octubre del 2008

"Jalouin"


Des de fa un mes, TV3, i suposo que altres televisions també, ens obsequia durant els talls publicitaris dels seus programes amb un anunci que em posa els pèls de punta i la pell de gallina. És aquell del “Mieeeedo!!!” (així, en castellà; potser només va dirigit als d’aquesta parla?). Els inspirats agents publicitaris volen cridar l’atenció del públic perquè aquests dies anem a Port Aventura a divertir-nos i recolzen el seu missatge amb el teló de fons del “jalouin”. I la veritat és que ho aconsegueixen, això d’arrissar-me els cabells, els que em queden, però és d’indignació i de vergonya.
No em desagraden les tradicions importades d’altres països, sempre que es vagin incorporant naturalment entre nosaltres. També ens agrada sentir que al Japó i a altres llocs la festa de sant Jordi, amb la rosa i el llibre, té força acceptació. Però d’això al que està passant amb el fenomen supercomercialitzat del “jalouin”… L’altre dia vaig anar a una coneguda papereria i em vaig trobar que, a més de tota mena de disfresses del mal gust més refinat, també venien… làpides de tomba! Sí, ja ho sé, se’m dirà que em vaig fent gran, però què voleu que us digui, prefereixo un grapat de castanyes torrades i uns panellets que una tíbia amb quètxup.

dissabte, 25 d’octubre del 2008

Hummmmm!


Sovint em ve de gust menjar un bon plat de mongeta tendra i patata. Sobretot quan he tornat d’un viatge de vacances, per més bé o malament que hagi funcionat el tema dels menjars.
És un plat per reconciliar-me amb mi mateix. D’acord que puc triar entre un munt de possibilitats culinàries casolanes, sobretot en la nostra cuina mediterrània i de l’àvia, però sempre hi ha un moment que cerco la pau, el benestar i la senzillesa de la mongeta tendra.
Això sí, cal que el plat estigui ben equilibrat: una bona mà de mongeta, plana si pot ser; una mica de generositat amb la patata, que no cal pecar de misèria, però sense passar-se; el cor d’una ceba bullida amb el matei brou. Servit fumejant, amb una mica de suc i un bon raig d’oli d’oliva, hummmm!

dimecres, 15 d’octubre del 2008

En Manolo



El vaig conèixer molt fugaçment a mitjan la dècada dels setanta. Sortia d’una petita escala d’un pis de la riera Matamoros i ens vam trobar de cara amb ell. L’home deuria tenir prop de la setantena, portava unes ulleres gruixudes i anava ben clenxinat. Feia goig.
-És un cosí de la meva àvia, en Manolo- me’l presentà la meva promesa.
Vam encaixar i, de les poques paraules que vam creuar, recordo que em digué: -Cuida’t molt de la teva xicota. La vida s’ha d’aprofitar.
Després vaig saber que es tractava d’en Manel Moreno i Mauricio, el qual havia passat disset anys al penal de Burgos on havia estat reclòs per les autoritats franquistes.
En Manolo ara hauria fet 100 anys. Nascut a Vélez Rubio, havia vingut a Badalona de molt jovenet. Aviat destacà com a sindicalista i fou un dels reorganitzadors del PSUC a la clandestinitat. Exiliat a França en acabar la guerra, s’enrolà en la resistència contra l’ocupació nazi. Retornat d'amagat a Espanya, va prosseguir la lluita contra la dictadura fins que va ser empresonat.
El conegut doctor badaloní Antoni Barberà, “republicà per vocació, català i d’esquerres per estimació, tossut aprenent de comunista” com ell mateix es defineix en el seu bloc, deia que “Manuel Moreno Mauricio parlava de revolució a cau d’orella, amb veu íntima, greu i profunda, com ho era la seva escriptura, amb una cal·ligrafia diminuta... per culpa de l’hàbit adquirit a la presó de Burgos, quan calia escriure molt i no hi havia prou llapis ni paper”.
En Manolo, home de grans inquietuds, va ser també un dels fundadors de la Unió Gimnàstica i Esportiva de Badalona.
Després d’aquell encontre, ja no vam coincidir més. Però, aquests dies he vist que en Carles Sagués, al seu bloc, li dedicava un petit record en el centenari del seu naixement. He buscat entre les velles fotografies familiars i solsament n’he trobat una de quan en Manolo era molt jove i la que il·lustra aquestes ratlles, d’un recordatori de quan va morir. Amb la democràcia, la ciutat li ha dedicat un carrer a la zona de Montigalà.

divendres, 10 d’octubre del 2008

El campaner


Es va asseure al meu costat, al primer banc del cantó esquerre del creuer de la catedral. Llargarut i eixut de carns, ben afaitat, els cabells blancs, una mica llargs. Mudat per anar a missa, americana i pantaló -curt de cames- de color gris, camisa blanca i corbata estreta. Elegant, això sí.
Faltaven uns minuts per començar la celebració i, de tant en tant, parlava amb les dues monges que es van col·locar a la seva dreta, a la punta del banc. Que si aquesta columna i aquest capitell, que si el retaule de l’altar major, que si la mare de Gaudí era de Tarragona... explicava... Es veia que l’home coneixia tots els racons de la catedral.
Uns moments abans de la consagració, s’aixecà i, amb gran dignitat, d’un ganxo clavat a la primera columna de la nau central del temple, despenjà el cap d’una llarga corda que penjava des d’un forat de la nervadura de la volta situada justament sobre les escales del presbiteri. S’agenollà a l’estora vermella dels graons de davant l’altar, amb la corda a les mans i, quan el celebrant pronuncià les paraules de la consagració, estirà la corda per fer sonar una campana que anunciava a la ciutat aquest moment culminant de la missa.
Acabada la seva funció, amb pas de cerimònia retornà al meu costat després de reposar la corda al seu ganxo de la columna.
Gràcies, campaner, per la teva feina ben feta.

dijous, 2 d’octubre del 2008

Anar a mar


Aquest estiu ha estat molt curt. S'ha fet fonedís, com un grapat de sorra que vols retenir entre les mans. Sóc home de platja diària. Clar que el fet de viure a dos-cents metres del rompent de les onades ho facilita molt. Per això, quan repasso els dies que he pogut anar a mar veig que enguany no han sigut pas tants. Algunes vegades pel mal temps i altres per diferents ocupacions, han anat passant els dies i ens hem ficat de cop a la tardor. Així ho indiquen ensems el calendari i els homes del temps. Què hi farem…

Ah, per cert. Us heu fixat que he dit “anar a mar” i no “anar a la platja”? És que els badalonins no anem a estirar-nos a la sorra, a la “platja” per prendre el sol, que també, sinó a banyar-nos a l’aigua, a “mar”, per refrescar-nos.

Puntualitzem!