Un bon moment

Sant Esteve. Pels finestrals del menjador entra la llum cansada d’un dia plujós. Els arbres dels badius es balancegen al compàs de les ratxades del vent fred.
Obro el portàtil i entro a la pàgina “in fernem land”, una de les que he marcat al meu blog com a preferides. Ho acostumo a fer quan vull sentir alguna gravació de música una mica original. Com sempre, hi descobreixo una perla, una més. Es tracta del Concert núm. 5 de Charles Avison, compositor anglès del segle XVIII no massa conegut, il·lustrat amb pintures de Raül Burillo, un pintor molt colorista que es mou entre l’impressionisme i l’art naïf. Un bon acompanyament per aquesta estona de tranquil·litat prèvia al ritual anual de marxar a celebrar aquesta diada amb la família.
Són aquells moments que cal guardar a la butxaca com a prova de que la felicitat existeix.

Sempre ens quedarà París

Un col·lectiu de Facebook anomenat The Crypts, ha convocat als badalonins per assistir a l’acte d’enterrament dels cinemes Picarol. Ells, com molta gent, lamenten del tancament d’aquests cinemes que són els darrers que quedaven al centre de la ciutat. A partir d’ara, si algú vol anar al cine haurà de desplaçar-se al nou Màgic Badalona o a Barcelona.
Quan es parla d’aquest fet, la gran majoria de la gent no acaba d’entendre com és possible que s’hagi arribat a produir, però quan els preguntes quan va ser la darrera vegada que havien anat al Picarol, reconeixen que feia una pila d’anys o, fins i tot, que no hi havien anat gairebé mai.
Diria que, en aquests darrers temps, he anat anualment al cinema a Badalona unes sis o set vegades, normalment a les sessions de tarda dels dies laborables. Tret d’alguns dijous, en què l’empresa acostumava a oferir pel·lícules d’una certa qualitat, les sales eren pràcticament buides. Més d’una vegada ens hem sentit, amb la meva dona, com si estiguéssim al sofà de casa.
Queden molt llunyans els anys en què l’oferta cinematogràfica era un dels atractius del centre badaloní. Dels antics cinemes Victòria, Nou, Principal, Picarol, Verbena, Aya... ja no en resta res, només la nostàlgia. Sempre ens quedarà París, deia en Bogart.
Per això, penso que en aquest cas, com en tants d’altres, si escau perfectament aquella dita castellana: “entre todos lo mataron y él solito se murió”.

Perquè avui és santa Llúcia...

Perquè avui és santa Llúcia,

dia de l'any gloriós,

pels volts de la Plaça Nova

rondava amb la meva amor.

-Anem tots dos a la fira,

amiga, anem-hi dejorn,

que una mica de muntanya

alegri nostra tristor.

Comprarem grapats de molsa,

i una enramada d'arboç,

i una blanca molinera,

i una ovella i un pastor.

Ho posarem a migdia

dins del nostre menjador,

i abans de seure a la taula

ens ho mirarem tots dos;

que una mica de muntanya

ens faci el menjar més dolç!-

Perquè avui és santa Llúcia,

dia de l'any gloriós,

tals paraules m'acudien

quan he vist la meva amor.

Tot i que Sagarra és un poeta comestible i de molt bon digerir tot l'any, és en aquestes dates que, invariablement, em recordo d’ell gràcies a aquest poema tan senzill i, a la vegada, tan dolç i emmarat de frescors i desitjos.
Sí, perquè novament és santa Llúcia i, altra vegada, aniré a la fira a comprar molsa i a la platja a buscar sorra ben granulada. Buscaré pel tinell la caixa on dormen les figures des de fa molts mesos i els suros que mai envelleixen. I faré el Pessebre.
Santa Llúcia la bisbal, treze dies abans de Nadal!

El fuster

Se’ns ha jubilat el fuster. Ja no sentirem més el grinyolar de la serra mecànica que un mal dia li va manllevar la falange de dos dits. El carrer ha quedat una mica més pansit.
El fuster, no era massa gran i ningú sospitava que s’havia anat preparant per tancar el taller. En parlava, sí: –Ja m’agradaria poder plegar com vosaltres–, deia, però no anava mai més enllà.
El fuster era com un botiguer de poble, el punt d’informació del barri. Defuncions, canvis d'habitatge, malalties, robatoris… qualsevol notícia que afectés el veïnat passava per la fusteria. D’aquesta manera, el contacte entre els veïns mantenia el seu caliu.
El fuster era un artista de la fusta i un manetes. Vaja, un fuster dels que ja no en queden. Per això, i perquè mai sabia dir que no, al fuster els encàrrecs se li acumulaven. Això sí, ell complia i, tard o d’hora, enllestia la feina, cosa que algun dels seus clients no feien amb la mateixa devoció a l’hora de retratar-se.
Si volies trobar el fuster, només calia sortir al carrer on, ben segur, estaria tancant algun tracte, parlant dels nens o de les passades vacances. Hi ha fusters que sempre van atabalats, el nostre fuster, no. El temps era per viure’l, és clar!
El fuster ja ha tancat la barraca. De tant en tant treu el cap pel carrer per parlar amb un o altre. No es pot deixar tot plegat de cop i volta, caram! Se’l veu més tranquil encara.
Gràcies per tot, fuster. Et trobarem a faltar!

M'agrada el vent

Sí, m’agrada, sempre que es mantingui en una intensitat que no arribi a fer mal, clar.
M’agrada entomar les seves rafegades caminant a la vora del mar els dies de tardor, m’agrada sentir-lo quan bramula a la nit, colant-se per les escletxes de les portes i finestres. És una sensació que m’ha anat guanyant amb el pas dels anys.
De jove, el vent sempre m’havia resultat molt molest, fins i tot em creava una certa aversió. Uns dels moments que més temia, quan feia el servei militar a Menorca, eren les rondes de nit en dies de tramuntana pels carrers i penya-segats d’Es Castell. Per sort, he anat canviant.
Hi ha un vent ideal per a cada ocasió i per a cada època de l’any. La marinada dels capvespres d’estiu que ens alleugera el calor del dia; el vent fresc del nord que ens neteja els cels de contaminacions urbanes; l’oreig que mou les branques dels arbres del bosc a l’hora de la migdiada; les garbinades dels migdies que ens omplen la mar de veles blanques; el vent de tramuntana capaç de crear els paisatges i genis empordanesos; el vent que arrossega la tempesta i dibuixa cortines d’aigua amb la llum dels fanals...
A més, el vent és un gran artista de la natura. Els seus dibuixos en la immensa tela d’un cel de tarda de núvols alts són embalidors i, si es confabula amb els colors del sol de la posta, extasiants.
Sí, m’agrada el vent.

Dos regals de la natura

Va ser l’amic Ricard Pedrals qui em va parlar per primera vegada de dos indrets de Catalunya espectaculars i molt poc coneguts: els congosts de Mont-rebei i de Fra Guerau. Així que em va posar el “cuquet” al cos i no vaig estar tranquil fins que els vaig poder visitar.
Són dos llocs ben diferents. El congost de Fra Guerau és un tall produït pel riu Montsant que separa les serres de Llena i Montsant. El congost retalla la serra amb un intimisme i una serenitat que imposen formant l’anomenada Vall del Silenci. El camí transita per diferents nivells a través de sals d’aigua, gorgs, boscos, balmes… fins que, a tocar del riu, arriba a l’ermita romànica de Sant Bartomeu, lloc d’un cert encanteri, on una placa recorda que el pare Palau va ser el darrer eremita que habità aquest lloc, mitjan el segle XIX.
L’altre congost, el de Mont-rebei -a la fotografia-, a la serra del Montsec, és l’espectacularitat feta natura. Té dos accessos, un més planer al nord, pel Pont de Montanyana, i l’altra des de Corçà, al sud, una mica més dificultós. Aquest darrer, però, ofereix una aproximació impressionant. És com accedir a un espai colossal amb l’escenari preparat per oferir un gran espectacle, amb unes grandioses parets verticals a mena de teló i el Pirineus blanc com a decorat de fons.
El congost de Mont-rebei, obert pel Noguera Ribagorçana al topar amb la serralada, separa Catalunya d’Aragó. Un camí de ferradura, excavat parcialment a la paret de la part catalana, ressegueix durant uns centenars de metres l’estret pas del riu des d’una certa altura, lo qual el converteix en un mirador privilegiat.
Dos grans espectacles!

... i un altre somni.

S’ha comentat a tots els mitjans: el somni de Martin Luther King manifestat fa 45 anys en plena campanya de reivindicacions davant la intransigència d’una gran part de la societat blanca americana pel que fa a l’aplicació de les lleis sobre la igualtat racial, finalment s’ha realitzat. Almenys, en una bona part.
Quan King proclamava que havia somniat que algun dia blancs i negres serien capaços de lluitar junts per la llibertat, poc podia imaginar que gairebé mig segle després un negre arribaria a l’estadi més alt de l’administració del seu país. Barack Obama, president!
Les imatges del reverend Jesse Jackson, líder de la lluita pels drets civils, amb llàgrimes als ulls per la victòria d’Obama, han donat la volta al món i han estat prou significatives de la transcendència d’aquest fet. La situació de plena igualtat és encara llunyana però els arguments dels discriminadors són cada vegada més dèbils i bandejats.
Per aquest camí, les utopies sempre estan al nostre abast.

Un somni

Somni és el nom d’una sardana de Manel Saderra i Puigferrer que ha pres un relleu especial per diferents motius. Musicalment, és una sardana esclatant que, a partir d’una melodia suau però amb un ritme molt marcat, va pujant en intensitat fins a arribar a un clímax que es desboca -tot són ales dins la nit/tot és cant, tot és neguit- per, set compassos després, acabar en un dolç repòs –l’estany blau, en somni dolç/somriu adormit-. La sardana va ser escollida en una votació popular entre tots els sardanistes com la millor sardana de tots els temps.
Enguany s’ha celebrat el centenari del naixement del seu autor a qui vaig tenir el gust de conèixer en un dels molts homenatges que li van fer arreu de Catalunya en el seu 90è aniversari.
En aquell 1998, es va celebrar a Banyoles una diada que guardo molt dintre meu i que, si mai haig de fer balanç dels records que més m’han marcat al llarg de la vida, ben segur que ocuparia un dels primers llocs de la llista. Centenars de sardanistes vinguts d’arreu dels Països Catalans vam ballar aquesta sardana, i una altra de Martirià Font, en una única anella que donava la volta sencera al llac de Banyoles. Les notes de la cobla La Principal de la Bisbal, situada en una plataforma enmig del llac, arribaven a tots els racons per ràdio, gràcies als transistors que els balladors portàvem seguint les instruccions de l’organització.
Un somni que aquella tarda es va fer realitat!

"Jalouin"

Des de fa un mes, TV3, i suposo que altres televisions també, ens obsequia durant els talls publicitaris dels seus programes amb un anunci que em posa els pèls de punta i la pell de gallina. És aquell del “Mieeeedo!!!” (així, en castellà; potser només va dirigit als d’aquesta parla?). Els inspirats agents publicitaris volen cridar l’atenció del públic perquè aquests dies anem a Port Aventura a divertir-nos i recolzen el seu missatge amb el teló de fons del “jalouin”. I la veritat és que ho aconsegueixen, això d’arrissar-me els cabells, els que em queden, però és d’indignació i de vergonya.
No em desagraden les tradicions importades d’altres països, sempre que es vagin incorporant naturalment entre nosaltres. També ens agrada sentir que al Japó i a altres llocs la festa de sant Jordi, amb la rosa i el llibre, té força acceptació. Però d’això al que està passant amb el fenomen supercomercialitzat del “jalouin”… L’altre dia vaig anar a una coneguda papereria i em vaig trobar que, a més de tota mena de disfresses del mal gust més refinat, també venien… làpides de tomba! Sí, ja ho sé, se’m dirà que em vaig fent gran, però què voleu que us digui, prefereixo un grapat de castanyes torrades i uns panellets que una tíbia amb quètxup.

Hummmmm!

Sovint em ve de gust menjar un bon plat de mongeta tendra i patata. Sobretot quan he tornat d’un viatge de vacances, per més bé o malament que hagi funcionat el tema dels menjars.
És un plat per reconciliar-me amb mi mateix. D’acord que puc triar entre un munt de possibilitats culinàries casolanes, sobretot en la nostra cuina mediterrània i de l’àvia, però sempre hi ha un moment que cerco la pau, el benestar i la senzillesa de la mongeta tendra.
Això sí, cal que el plat estigui ben equilibrat: una bona mà de mongeta, plana si pot ser; una mica de generositat amb la patata, que no cal pecar de misèria, però sense passar-se; el cor d’una ceba bullida amb el matei brou. Servit fumejant, amb una mica de suc i un bon raig d’oli d’oliva, hummmm!

En Manolo

El vaig conèixer molt fugaçment a mitjan la dècada dels setanta. Sortia d’una petita escala d’un pis de la riera Matamoros i ens vam trobar de cara amb ell. L’home deuria tenir prop de la setantena, portava unes ulleres gruixudes i anava ben clenxinat. Feia goig.
-És un cosí de la meva àvia, en Manolo- me’l presentà la meva promesa.
Vam encaixar i, de les poques paraules que vam creuar, recordo que em digué: -Cuida’t molt de la teva xicota. La vida s’ha d’aprofitar.
Després vaig saber que es tractava d’en Manel Moreno i Mauricio, el qual havia passat disset anys al penal de Burgos on havia estat reclòs per les autoritats franquistes.
En Manolo ara hauria fet 100 anys. Nascut a Vélez Rubio, havia vingut a Badalona de molt jovenet. Aviat destacà com a sindicalista i fou un dels reorganitzadors del PSUC a la clandestinitat. Exiliat a França en acabar la guerra, s’enrolà en la resistència contra l’ocupació nazi. Retornat d'amagat a Espanya, va prosseguir la lluita contra la dictadura fins que va ser empresonat.
El conegut doctor badaloní Antoni Barberà, “republicà per vocació, català i d’esquerres per estimació, tossut aprenent de comunista” com ell mateix es defineix en el seu bloc, deia que “Manuel Moreno Mauricio parlava de revolució a cau d’orella, amb veu íntima, greu i profunda, com ho era la seva escriptura, amb una cal·ligrafia diminuta... per culpa de l’hàbit adquirit a la presó de Burgos, quan calia escriure molt i no hi havia prou llapis ni paper”.
En Manolo, home de grans inquietuds, va ser també un dels fundadors de la Unió Gimnàstica i Esportiva de Badalona.
Després d’aquell encontre, ja no vam coincidir més. Però, aquests dies he vist que en Carles Sagués, al seu bloc, li dedicava un petit record en el centenari del seu naixement. He buscat entre les velles fotografies familiars i solsament n’he trobat una de quan en Manolo era molt jove i la que il·lustra aquestes ratlles, d’un recordatori de quan va morir. Amb la democràcia, la ciutat li ha dedicat un carrer a la zona de Montigalà.

El campaner

Es va asseure al meu costat, al primer banc del cantó esquerre del creuer de la catedral. Llargarut i eixut de carns, ben afaitat, els cabells blancs, una mica llargs. Mudat per anar a missa, americana i pantaló -curt de cames- de color gris, camisa blanca i corbata estreta. Elegant, això sí.
Faltaven uns minuts per començar la celebració i, de tant en tant, parlava amb les dues monges que es van col·locar a la seva dreta, a la punta del banc. Que si aquesta columna i aquest capitell, que si el retaule de l’altar major, que si la mare de Gaudí era de Tarragona... explicava... Es veia que l’home coneixia tots els racons de la catedral.
Uns moments abans de la consagració, s’aixecà i, amb gran dignitat, d’un ganxo clavat a la primera columna de la nau central del temple, despenjà el cap d’una llarga corda que penjava des d’un forat de la nervadura de la volta situada justament sobre les escales del presbiteri. S’agenollà a l’estora vermella dels graons de davant l’altar, amb la corda a les mans i, quan el celebrant pronuncià les paraules de la consagració, estirà la corda per fer sonar una campana que anunciava a la ciutat aquest moment culminant de la missa.
Acabada la seva funció, amb pas de cerimònia retornà al meu costat després de reposar la corda al seu ganxo de la columna.
Gràcies, campaner, per la teva feina ben feta.

Anar a mar

Aquest estiu ha estat molt curt. S'ha fet fonedís, com un grapat de sorra que vols retenir entre les mans. Sóc home de platja diària. Clar que el fet de viure a dos-cents metres del rompent de les onades ho facilita molt. Per això, quan repasso els dies que he pogut anar a mar veig que enguany no han sigut pas tants. Algunes vegades pel mal temps i altres per diferents ocupacions, han anat passant els dies i ens hem ficat de cop a la tardor. Així ho indiquen ensems el calendari i els homes del temps. Què hi farem…

Ah, per cert. Us heu fixat que he dit “anar a mar” i no “anar a la platja”? És que els badalonins no anem a estirar-nos a la sorra, a la “platja” per prendre el sol, que també, sinó a banyar-nos a l’aigua, a “mar”, per refrescar-nos.

Puntualitzem!

"Oh, Jerusalén"

Feia temps que esperava aquesta pel·lícula. Són molts els motius que he anat aplegant amb els anys per anar-me interessant pel llarg conflicte entre dos pobles que, com diuen molts d’ells mateixos, estan creats per a conviure: jueus i palestins/palestins i jueus.
Primerament, l’any que vaig néixer ­1947­ va ser quan les Nacions Unides van decidir la partició de Palestina en dos estats diferenciats, amb un estatut especial per a Jerusalem i Betlem. Després, ja fa molts anys, vaig llegir el conegut best-seller de Dominique Lapierre i Larry Collins “Oh, Jerusalén” el qual ha estat l’origen del film i que em va donar molta llum sobre el problema. També hi ha la qüestió de l’holocaust nazi, les migracions jueves, les guerres del Yom Kipur i dels Sis dies, les hostilitats continuades i la seva permanent actualitat. I, finalment, però sobretot, la meva recent estada a Palestina que m’ha apropat a la realitat del dia a dia d’aquests dos pobles.
M’ha agradat molt la pel·lícula que, penso, ofereix una visió que s’ha esforçat molt en ser imparcial. Ja hi havia hagut diferents intents de portar a la pantalla aquest guió, però sempre havien sorgit grans dificultats, la principal, precisament, per aquesta vigència continuada d’una situació que té una solució molt complicada a causa dels grups més extremistes de les dues parts.
Tot i que les simpaties de cadascú –i així ho he observat– es poden decantar per una o altra de les parts, la causa palestina, la més debilitada, ha anat guanyant adeptes amb el pas del temps. La seva situació desesperada no pot tenir altra sortida que la pau. Una pau que també desitja una gran part del poble jueu. Una pau que només pot ser signada a base de renúncies doloroses però que compensaria amb escreix la gran angoixa de l’actual convivència cruel i desconfiada.

Aire fresc

Ahir vaig tornar al Zorrilla on, per tercer any consecutiu i durant el temps de tardor, l’Agrupació Cultural de Poesia Pont del Petroli de Badalona ofereix el cicle “Poesia i cia.”, unes impagables vetllades -i no precisament perquè siguin gratuïtes- amb el món de la poesia com a protagonista en primera persona.
En els dos primers anys, han desfilat per l’escenari del Zorrilla un bon nombre de poetes de la nostra ciutat i foranis. També, una gran varietat d’estils de fer, de recitar i de viure aquest món en el qual la paraula és emprada com a eina capaç d’arrossegar els oïdors fins al clímax.Tota una teràpia enfront la grisor que ens envolta per tot arreu!

Intimitats públiques

Torno de fer una gestió a Barcelona. Són quarts de vuit d’una tarda d’aquest estiu i decideixo agafar el tren a Catalunya. A l’andana, mentre espero que vingui el rodalies de la costa, hi fa una calor angoixant. La confluència de diferents línies en aquest punt fa que s’acumuli una important gernació de viatgers. No m’estendré en les incomoditats que això origina perquè són conegudes a bastament per tothom.
Després d’uns minuts d’espera, arriba el comboi, un d’aquests models nous, francament còmode i amb una temperatura molt agradable gràcies a l‘aparell de condicionament d’aire. M’assec al costat d’un parell d’homes de mitjana edat, tots dos amb corbata. L’un desplega un diari i l’altre, com jo mateix, porta un llibre amb intenció de reprendre’n la lectura durant el trajecte.
He dit intenció, i ho he dit bé perquè, uns segons abans que el tren es posi en marxa, puja precipitadament al vagó una noia i ve a ocupar el seient que queda lliure al costat nostre. La noia, agradablement ben vestida, d’uns trenta i tants anys, immediatament es treu un mòbil de la seva bossa i fa una trucada. Resultat: impossible la concentració personal per dedicar-nos a la lectura. Amb una veu agradable, però amb un volum molt fort, comença a comentar a algú tota la seva problemàtica laboral i el seu codi ètic, amb el qual no m’hi posaré, queda a l’abast de tothom. Diria que més de mig vagó segueix per força tan interessant conversa –l’altra meitat porta els “pinganillos” de les seves ipods a les orelles–.
Sortosament, entre el Clot i Sant Adrià penja –penja?– el mòbil i es fa el silenci. Tothom es mou als seus seients, es tornen a obrir molts llibres i a desplegar alguns diaris. Vana il·lusió.A la plataforma, sona el mòbil d’una altra noia. Aquesta no arriba a la trentena i vesteix d’una manera molt més informal. Ràpidament, el diàleg amb el seu desconegut comunicant s’enfila. De la mateixa manera que la noia d’abans, aquesta no es talla a l’hora de parlar, més aviat cridar, amb qui resulta ser algú amb qui estava trencant “tot allò que existeix entre nosaltres”. El creuament de mirades entre els viatgers és constant. Sembla que l’espectacle va per llarg perquè estan ficats en un bucle i repeteixen una i altra vegada el mateix; però el tren arriba a Badalona i ella talla en sec la comunicació i, com jo mateix i altres informats viatgers, baixa del tren i es perd carrers enllà.

El (meu) llibre de l'estiu

Com cada estiu, aquest ha estat un temps propici per a la lectura. He tastat de tot: una biografia, un parell de novel·les pseudohistòriques d’aquestes que s’han posat de moda, una de més clàssica i profunda “El Maestro y Magdalena” del rus Bulgàkov, un llibre sobre la Tiana desconeguda, una del modern l’escriptor nord-americà Paul Auster i alguna altra cosa… De tots, però, el que més m’ha agradat és aquest senzill llibret d’en Lluís Duch, “De Jerusalem a Jericó”, que ja coneixia de nom però que no havia llegit. M’ha vingut a les mans gràcies al bon amic Ricard Pedrals que me’l va regalar quan vaig visitar la seva sorprenent biblioteca, de la qual n’hauré de parlar algun dia.
Llegit avui, “De Jerusalem a Jericó”, que es va escriure fa més de deu anys, es poden confirmar totes les tesis i punts de vista de l’autor sobre l’església i la seva culturització en el nostre temps. Quan escriu que “resulta comprensible que en moments de desorientació profunda, molts cerquin la presència de 'pares comprensius' que els estalviïn el risc de l’haver d’elegir, l’angoixa del poder equivocar-se i, sobretot, la responsabilitat de l’haver d’estimar en contra o al marge de les legalitats establertes”, manifesta una perfecta visió profètica del que són els nostres dies d’autèntica crisi de referents.
El títol del llibret ens remet a la teoria desplegada per l’autor que només les nostres relacions amb el proïsme seran determinants per un cristianisme del segle XXI.

He tornat a Llafranc

Ja fa uns quants anys que, gràcies a uns amics que hi tenen un pis, acostumo a passar uns dies en aquest petit racó de la nostra geografia.
Des de sempre, el sector de la Costa Brava que va des de Sant Feliu fins a Begur m’ha semblat d’una bellesa única. Ara, però, amb el pas del temps, ha anat perdent aquell plus de magnetisme que li atorgava quan de jove el vaig descobrir per primera vegada.
Però, només vull parlar de Llafranc. En el decurs dels pocs anys que freqüento aquest petit barri de Palafrugell, potser uns deu, he pogut observat que ha sofert una metamorfosi considerable. No pas en el seu aspecte extern, el qual manifesta una pobra voluntat d’inversió per part del seu ajuntament, ni en l’urbanístic, que ja no té remei com en tantes altres poblacions costaneres, sinó en l’aspecte més humà: la seva gent. Clar que aquesta només és una impressió recollida en uns pocs dies i sense arribar a aprofundir en absolut. Desconec, fins i tot, quina és l’actual població estable de Llafranc.
El que si he observat és que la composició de la colònia estiuenca ha anat mudant de costums i de composició. De ser una zona on un bon nombre de famílies cada any hi passava bona part de l’estiu, ha passat a ser un lloc d’estades curtes i població molt més volàtil. Per altra banda, a la platja, darrerament hi trobo a faltar una gran quantitat de persones grans que tenien cura dels seus nets, mentre els pares apuraven els darrers dies de treball abans de començar les seves vacances. El temps no perdona.
Amb l’aparició dels viatges de baix cost i el desenvolupament turístic de molts països fins ara inabastables, ha crescut geomètricament el nombre de famílies que dediquen el seu pressupost de vacances a fer un viatge a destins més o menys exòtics. Les vacances de descans no estan de moda i, a Llafranc, ja es nota.Amb tot, si us decidiu a passar uns dies a Llafranc, us recomano dos moments inoblidables: un bany a primera hora del matí, quan el sol tot just ha trencat les boires de l’horitzó i un passeig fins a Calella pel camí de ronda a darrera hora de la tarda.

Hola!

Aquest és el bloc d'un tastaolletes. Vol ser l'eina d'un personatge inquiet a qui li agrada provar-ho tot, però que no és especialista en res. Una virtut? Un defecte?
De moment, com era d'esperar, també ha volgut llepar aquesta cosa que la tècnica li ha posat a les mans. El temps dirà...
Ah! Aquest és el paisatge urbà per on es mou.
.