dijous, 27 de maig del 2010

Impressions


Verd, rius, teulades de pissarra, neu, cavalls, flors, campanars, estrelles, camins, llacs, geleres, pedra, isards, avets, bordes, corriols, tuques, ramats, gent de muntanya, silenci, rosari de poblets, més aigua, refugis, núvols, romànic, banys termals…
Però, també, creixement poc controlat, massificació en temporada alta, pèrdua progressiva d’identitat…
Vall d’Aran!
Sortosament encara guanya la primera part per golejada.

dijous, 13 de maig del 2010

"Fa dos mil anys que som aquí!"


La plaça, plena a vessar, estava a l'expectativa. El rellotge de la casa de la vila era a punt de marcar les set quan els músics van sortir per tercera vegada al balcó per interpretar el solemne toc d’inici. Tot seguit els porticons es van obrir de bat a bat i van aparèixer l’alcalde i els regidors que acompanyaven el nostre personatge. Es va fer el silenci. L’alcalde, breu i amb veu ferma, va anunciar l’acte i tot seguit el va presentar: “Amb tots nosaltres, l’Enric Juliana, pregoner de les festes d’enguany!”
En els darrers anys, he llegit bastant d’en Juliana. Sobretot, els articles que publica regularment a “La Vanguardia”, diari del qual és subdirector i corresponsal a la capital de “l’Espanya dels pingüins”. Era un motiu afegit per no perdrem el pregó de les Festes de Sant Anastasi (altrament dites de Maig en versió laica, que és la que ara es porta).
El pregó? No cal que el comenti, tothom n’ha parlat. Una visió de Badalona des d’allà on es veuen les coses amb una gran relativitat, però que, per això mateix, permeten una observació molt més objectiva. Tot això sense oblidar que l’Enric és d’aquí, que aquí hi té la família i que algunes gotes de “badalonitis” li hauran caigut dins el pastís.
El seu “mobilis in mobili” es va escampar per tot arreu. I amb la seva proposta als governs d’aquí i d’allà, demanant les màximes distincions per a la ciutat pel seu paper com model de convivència, se’ns va posar a tots a la butxaca.
“Fa dos mil anys que som aquí!”, va pregonar una i altra vegada, convidant tothom a integrar-se i a formar part de la Badalona arrelada en l'ahir que vol caminar cap el futur.
Un parell de vegades la plaça va trencar la veu del pregoner amb aplaudiments que es repetiren llargament al final amb la seva invitació a la festa. Feia anys que no havia sentit un pregó tant assenyat.
.

dimecres, 5 de maig del 2010

Aneu amb compte!

Es veu que al nostre país hi ha una gran passa de mal d’orella. Feia temps que m’ho semblava, però, la veritat, no n’havia fet gaire cas. Però l’altre dia, mentre seia una estona en un banc d’un conegut passeig de Barcelona, m’hi vaig haver de fixar gairebé per força. Hi he arribat a la conclusió que és molt probable que la cosa sigui molt més greu del que em semblava en un principi.
Com que la millor forma de deixar constància d’un fet és l’evidència, no em vaig poder estar de fer unes quantes fotografies de les persones afectades que durant la poca estona que vaig estar allí van passar pel davant meu.
Algunes d’elles diria que patien només molèsties lleugeres, perquè aviat deixaven de tocar-se l’orella. Per a altres, però, la cosa devia ser més preocupant. Fins i tot una senyora, pobreta, va estar tota l’estona recolzada a la cantonada sense senyals de que la molèstia anés a menys, i quan vaig haver de marxar ella encara hi era.
Tot això ho dic perquè aneu amb compte. Crec que és una passa molt encomanadissa, de la qual no s’han trobat remeis prou eficients. I, pel que he vist, potser afecta més a la classe femenina. No sé...
.