divendres, 26 de novembre del 2010

Paisatge abans de la batalla


Matí del dijous previ al dia de les eleccions. Fa bastant de fred però el sol sembla decidit a escalfar una mica l’ambient hivernal. Com que al Caixafòrum hi ha una mostra interessant que volem visitar, decidim anar a donar un tomb per la muntanya de Montjuïc per aprofitar aquestes hores lluminoses del dia abans d’entrar a l’exposició.
Pugem per Miramar i, un cop passada la Fundació Miró, primer control de la guàrdia urbana per desviar la circulació fora de la recta de l’Estadi, on havia decidit aparcar el cotxe. “Zona restringida. Acte polític”, diuen uns cartells que han penjat per allà. Malament, si tombo a la dreta, direcció Font del Gat i plaça d’Espanya, segur que no trobaré cap forat per deixar el cotxe. Decideixo girar a l’esquerra, l’altra opció,i aprofitar l’àmplia zona d’aparcaments que, a la manera de terrasses de conreu, remunta la muntanya enfront de l’Estadi Olímpic, just a sota del Jardí Botànic. Inútil, tots els espais estan tancats amb barreres i precintes de la guàrdia urbana. De moment no queda més remei que anar seguint muntanya amunt on, finalment, com per obra de miracle, trobo la darrera terrassa sense precintar. No hi ha ni una ànima i allà deixo el cotxe. Com que la intenció era seguir a peu fins al castell i tornar per l’altra banda, doncs mira, ja en tenim un tros fet.
A la tornada, i com que a peu sí que es pot seguir per la recta de l’estadi, superem la barrera que talla el pas dels cotxes i entrem en “zona restringida”. La moguda per l’acte polític de la nit és de gran festa. Pòsters i pancartes vermells amb la cara d’un dels candidats a tort i a dret, indicadors d’entrada per a convidats, per als assistents, furgonetes que porten material de tota mena, empleats de neteja de la via pública per tot arreu, parelles de vigilància per aquí i per allà... Esperen omplir el Sant Jordi, es comenta.
Demà, divendres, el paisatge es repetirà. Barreres, neteja, control, pancartes... Només canviarà la cara del candidat dels pòsters penjats. També ompliran el Sant Jordi, diuen...

dimarts, 16 de novembre del 2010

Repressió i "resistència heroica".

Tot passant pel davant de l’estació del tren, no sé perquè, m’han vingut a la memòria aquells anys llunyans quan el castellà era la llengua habitual per tractar amb el personal dels llocs més o menys “oficials”.
Sóc nascut en la primera dècada de la postguerra. Com és natural, riu-te’n de la crisi actual, les famílies de la classe treballadora anaven penjadíssimes i molts dels nens i nenes només podíem anar a col·legis “nazionals” gratuïts. Jo, concretament, a “Escuela Unitaria de Niños nº 1”, a la plaça del Sol. No en parlaré, només dir allò tan sabut: de català res de res.
Als deu anys vaig anar als Maristes. Amb els “hermanos” vinguts d’altres províncies espanyoles, sobretot del nord, tampoc hi havia cap opció per al català. Tanmateix, el professor de dibuix, amb contracte extern, el senyor Furest, va representar tot una raresa per a mi perquè ens parlava en català.
Als llocs oficials, les gestions, és clar, es feien en castellà (actualment, encara molta gent nascuda aquí, sobretot gent gran, es dirigeix als funcionaris en aquests llocs en castellà tot i que parlen la nostra llengua o, com a mínim, l’entenen).
La vida pública en veu alta , en general, era en castellà. Un exemple: al camp del Badalona, on anava els diumenges a la tarda amb el meu pare, i on tothom parlava català, pels altaveus tot funcionava en castellà, tot i que el locutor era un veí del centre. Només de tant en tant, sonava, tímidament, alguna sardana. Un altre: “Atención al paso de los trenes”, repetia pels altaveus de la rambla l’inefable senyor Rodés a l’hora dels focs artificials de la “Fiesta Mayor”.
Tot això ve a tomb, com deia al principi, perquè m’ha vingut al cap una petita “gesta de resistència heroica” que amb els amics ens havíem proposat per “catalanitzar la Renfe”. Consistia en que, al comprar un bitllet per anar a Barcelona, en comptes de demanar “un billete de ida y vuelta”, dèiem: “Un bitllet d’anada i retorn!”. I creuant les nostres mirades amb complicitat, contents de la nostra malifeta, restàvem pendents de la resposta irada del funcionari. Invariablement, però, i de manera incomprensible, l’empleat ens donava el bitllet i no ens deia res.

dilluns, 8 de novembre del 2010

Ho havia de dir

D’entrada cal dir que no sóc massa papista, no, almenys, en el sentit de “papanatista”. Entenc, però, la seva figura dins de l’Església universal i el paper que representa en el seu conjunt.
Per això, em dolen i trobo de molt mal gust alguns típics comportaments que a banda i banda –a favor i en contra– es desperten en ocasió dels seus viatges. No m’agraden gens els corrents més aviat vinculats a certs sectors de la dreta que el consideren el “seu papa”, que el tracten com el seu líder, que criden eslògans com si es tractés d’una estrella esportiva o del rock...
Però tampoc m’agrada, anant a l’altre extrem, la crítica per la crítica. Tot i que estan en el seu dret, em sobren algunes manifestacions provocatives que ja no provoquen ningú i aquells discursos agres que parlen de banalitats i generalitzen sense conèixer a fons el que diuen, discursos que en lloc de defensar punts de vista diferents estigmatitzen a aquells que no pensen igual que ells.
Una mica de tot això hi ha hagut aquests dies amb motiu de la vinguda a Barcelona del papa Benet XVI. Però, tot i que volia passar de puntetes sobre aquest fet, m’ha semblat que cal deixar constància i reconèixer que, durant la seva estada a la ciutat, el papa va fer una gran catequesi pels creients, va donar mostres a la societat civil d’un gran coneixement de la nostra realitat catalana i va contribuir, indirectament, a la divulgació per tot el món de la magnífica obra de Gaudí, el temple de la Sagrada Família, de la nostra cultura i de la pròpia ciutat de Barcelona.
A més, hi ha una dita que no falla mai: “Per les seves obres els coneixeràs”. I és que, amb el seus comentaris sobre aquesta visita, alguns comentaristes de televisió, de la ràdio i de la premsa digital i de paper han quedat ben retratats.
,

dimarts, 2 de novembre del 2010

Quin personatge!


Ja sé que a tots els grups humans hi ha gent progressista i gent conservadora. N’hi ha en els grups polítics, a les societats recreatives, en els col·legis professionals, en les diferents confessions religioses… També sé que en els dos extrems hi ha gent radical que es pensa que està al punt mig de l’univers. És el cas d’un curiós “cura párroco” que ens vam trobar per terres castellanes aquests dies passats.
Estàvem descansant en una placeta d’un poblet de la província de León (El Burgo Ranero), fent temps per dinar després d’una llarga caminada des de Sahagún en el “Camino de Santiago”, quan se’ns va apropar un ciclista. Tindria uns cinquanta i tants anys i cobria la seva mirada amb unes ulleres fosques que no et deixaven veure-li els ulls. Segons ens va dir, era el capellà d’uns quants pobles de la zona i anava en missió pastoral a l’encontre dels pelegrins que passaven pel camí. Després d’obsequiar-nos amb un fulletó-estampa adreçat als pelegrins, sense més ni més, ens etzibà un sermó que riute’n dels del papa Clemente del Palmar de Troya.
Segons ell, l’Església actual no compleix la seva missió i ho justificava citant els quatre punts en els quals va errada: el desastre del Concili Vaticà II, una litúrgia totalment equivocada i gens pietista, la inacceptable apertura de diàleg amb les altres confessions i la falsa col·legialitat d’una Església que hauria d’ésser molt més piramidal tal com, segons ell, la va instituir el mateix Jesús.
No recordo ben bé la llista de disbarats que va dir sobre els dogmes, els infidels i no sé quantes coses més, però la veritat és que n’hi havia per sucar-hi pa.
Per tallar, ja que vam veure que no hi havia cap possibilitat de diàleg, ens vam acomiadar dient-li que havia topat amb els feligresos menys apropiats pel seu sermó i que, com que era l’hora de dinar, millor seria deixar-ho, no fos cas que ens quedessin sense cap taula disponible.
.