dijous, 27 de desembre del 2012

Els torrons. Conte de (cada) Nadal.


En Quim no entén què li passa amb els torrons. Cada any, quan ja han passat les festes, es pregunta com pot ser que encara n’hi quedi una panera mig plena. I cada any es fa la mateixa promesa: l’any que ve en comprarà molt menys. Però, invariablement, quan s’acosta el Nadal següent es proveeix, altra vegada, de tota mena de barres amb una renovada il·lusió.
Per començar, no poden pas faltar a taula els dos bàsics: el de Xixona i el crema cremada (a casa seva en deien de “iema”). A més, sempre li sembla que, per no fer curt, val més comprar les barres llargues. Després ja vénen les especialitats per fer content tothom. L’avi sempre en demana de xocolata amb licor i cirereta; l’àvia, que enguany portarà dentadura nova, voldrà tornar als d’Alacant; la tieta soltera és més de pistatxo; el torracollons del cunyat si no són d’Agramunt no els prova; ell es decanta pel massapà i el fill gran sempre vol “el más caro del mundo”. Els petits ja no són de torrons. Ells van directament a les neules... A més, el pastisser cada any treu una novetat i, clar, s’ha de provar: torrons d’anís, cruixents, de patates fregides (!)... Ja en sap el lladre!
Com que aquests dies s’acostuma a fer la roda per dinar a les cases de les diferents famílies, tothom repeteix la mateixa compra, de manera que tots acaben amb les torrons a mitges.
Resultat: quan passa la diada dels Reis en Quim té dues coses ben clares: la panera mig plena de torrons i la promesa que l’any que ve no li tornarà a passar el mateix, fins que, dotze mesos després torna a començar el cicle.

dijous, 13 de desembre del 2012

El bou i la mula


 
Ho hem sentit dir en diferents versions: “el papa ha dit que no hi havia cap bou ni cap mula en el portal de Betlem!”
I els professionals d’alimentar la tonteria simplista s’han apuntat de seguida a fer la bugada en aquesta mena de safareigs de l’època digital que són, especialment, les tertúlies radiofòniques i televisives dels programes de color groc. Au, ja tenim un tema per aquestes festes, sobretot ara que sembla que va de baixa el d’aquella pobra dona manipulada que s’ha fet tristament cèlebre però que ha enfilat els índex d’audiència a nivells estratosfèrics.
Ara li ha tocat el torn al pobre bou mansoi i a la mula coixa (perquè, tot i que no ho diu enlloc, segur que ho era, de coixeta). Ells que, amb tanta amorositat, ens escalfen el Nen de Betlem i el cor de tantes persones oblidades del calor humà.
Com a compensació, proposo que enguany fem tots plegats un acte de desgreuge i reivindiquem les nostres figures del pessebre tradicionals. Omplim els nostres pessebres de tota mena d’animalons (galls, ovelles, ocells, gats, gossos, oques, ànecs...) i posem el bou i la mula en un lloc ben destacat, ben a prop de l’Infant. Si cal, repintem-los una mica i posem palla neta al seu voltant perquè estiguin més còmodes.
I a tots aquests firaires de la xerrameca els podem cantar allò de la Pastora Caterina que diu:
 
“Que és aquest soroll que sento / a aquesta hora en el corral?
Espereu, que si jo baixo / sabreu qui és en Pascual !”

 

dissabte, 13 d’octubre del 2012

Recompte

 














        Ho han dit per televisió:
        segons l’organització,
        milers de manifestants,
        entre infants, joves i grans,
        donaven suport a l’acció.
 
        Des de la Delegació
        veuen amb preocupació
        que potser no eren tants
        els qui anaven desfilant
        per sota del seu balcó.

        Una Urbana displicent
        també comptava la gent:
        nomes quatre arreplegats,
        quatre gats molt  mal comptats,
        que no arribaven ni a cent!
 
        Qui en pot treure l’entrellat
        del recompte interessat?
        Tothom farà seu el nombre
        que li interessarà difondre.
        I aquest conte s’ha acabat!

 

dijous, 4 d’octubre del 2012

Remullada


Dissabte tocava sortida. Cada quinze dies  anem a fer camins per aquestes terres del nostre “país petit”, que diu en Llach. La previsió meteorològica no era gens optimista, s’anunciaven pluges per quasi tot Catalunya. Però, en els dotze anys que fa que sortim, de previsions més o menys semblants n’hi ha hagut moltíssimes i la veritat és que, en tot aquest temps, ens ha plogut en comptades ocasions i sempre poca estona. A més, anem preparats i sempre portem tot el necessari per si plou.
Tret d’una ocasió que es va donar una alerta roja i no vam sortir, tenim comprovat que si haguéssim fet cas de totes les previsions ens hauríem quedat a casa moltíssimes vegades per a res, perquè o bé no ha plogut o la pluja ha estat molt minsa. Així és que, amb el autocar llogat i la gent convocada amb anticipació, el moment de prendre la decisió és pràcticament la mateixa hora de la sortida, i dissabte a les set del matí vam dir: endavant!
La ruta que havíem de fer és el tram del GR-92 que va de Cadaqués a Roses. Al baixar de l’autocar a Cadaqués van començar a caure gotes. El cel estava tapat, però, mirant cap al sud, d’on s’esperava la borrasca, no semblava que la cosa hagués d’anar a més i vam començar la marxa. Fins i tot  va parar i vam fer els primers quilòmetres sense pluja.
Però, quan estàvem arribant a la cala Jóncols, on havíem d’esmorzar, el vent va començar a canviar i va anar derivant cap a una forta tramuntanada, acompanyada d’una pluja fina al principi però aviat més intensa que ens empenyia cap endavant amb força.
A la cala, res per aixoplugar-se, tret del cobert de la terrassa, oberta als quatre vents, d’una guingueta tancada al final de la temporada d’estiu. Al menys vam poder esmorzar sota cobert.
Érem al mig del no res i el temps s’anava agreujant per moments. Calia seguir endavant amb l’esperança de que afluixés la pluja o apropar-nos  a algun lloc on fer arribar l’autocar que ens havia de recollir al final del matí. I així ho vam fer.
Sota una intensa pluja, vam poder arribar a la cala Montjoi calats i remullats fins a la medul·la dels ossos. Els impermeables i capelines havien aguantat fins que van dir prou i el vent va fer la resta.
Xops de roba i amb els peus mullats perquè l’aigua ens havia entrat fins i tot dins les botes, vam poder pujar a l’autocar que va venir a recollir-nos uns quilòmetres abans del punt previst. Amb la calefacció del cotxe, ens vam anar recobrant...
Una jornada per a recordar.

dilluns, 24 de setembre del 2012

Diplomàcia


És admirable la manera camaleònica que tenen els polítics per adaptar-se a les circumstàncies que els depassen i portar al seu molí l’aigua que baixa per una torrentera gens favorable.
Així ho veiem en èpoques d’eleccions a l’hora de llegir els resultats, per més contraris als seus interessos que siguin. La darrera manifestació de l’onze de setembre és un altre exemple d’aquest apropiament indegut de la voluntat popular.
Però aquesta no és només una habilitat de la classe política. També molts eclesiàstics, en les seves declaracions als mitjans públics, fan de les seves paraules una autèntica filigrana per dir allò que “millor que no s’entengui” i sortir d’estudi de les preguntes que els puguin formular.
És el cas del secretari d’Estat del Vaticà, cardenal Tarcisio Bertone, gens sospitós d’integrisme religiós. En unes declaracions fetes al diari La Vanguardia d’ahir diumenge, i responent a la ja habitual pregunta sobre l’ordenació de les dones, Bertone fa ús del privilegi que li dóna el seu càrrec de diplomàtic per etzibar aquesta resposta: «no és possible preveure l’admissió de les dones al sacerdoci, perquè l’Església en estar vinculada per la voluntat de Crist, no té el  poder d’ordenar la dona» (?). Irrebatible!
 Semblantment es despatxa quan parlant del celibat dels sacerdots, després de reconèixer que hi ha capellans casats en el si de l’Església per motius diferents (tradició oriental, conversió de clergues d’altres comunitats no catòliques...), diu: «L’Església, basant-se en l’exemple i les paraules de Crist, ha considerat el celibat com a expressió del do total que el sacerdot fa de si mateix al Diví Mestre... Per aquest motius, l’Església manté la disciplina del celibat per als sacerdots de l’Església llatina». Parla de do total i de disciplina... Do total lligaria més amb llibertat d’entrega que amb l’altre vocable de ressonàncies més totalitàries.
Ho apuntava fa uns dies el teòleg Josep Maria Rovira Belloso, en una conferència del cicle de la Fundació Joan Maragall sobre els 50 anys del Concili Vaticà II, al referir-se a un seguit de qüestions no resoltes plenament. «Es important constatar que molts temes conciliars (del Vaticà II) són temes d’avui. (...) Gairebé m’atreviré a fer una llista d’aquest temes pendents, que bé demanarien un Vaticà III o un Jerusalem II»

dijous, 6 de setembre del 2012

Les esglésies, parcs temàtics?


Vaig estar uns dies a Montserrat. Una d’aquelles tardes tan caloroses del mes d’agost, cercant un lloc tranquil per centrar una mica el meus pensaments, vaig entrar a l’església del monestir. Era mitja tarda, quan la majoria dels estadants de la muntanya fan la sobretaula o la migdiada i els monjos, suposo, laboren segons la regla de sant Benet.
La poca claror que entrava pel reformat cimbori procurava l’ambient que creia necessari per a la meditació. La Moreneta, a dalt del cambril, i  la creu de l’altar major, eren els únics elements que destacaven en la penombra de l’església.
Vana il·lusió. No comptava amb els visitants, els turistes, que de manera incessant anaven entrant al temple, circulant amunt i avall, i amb les seves càmeres envaïen tots els espais imaginables per fer aquelles fotografies que tots sabem que no es miraran mai.
En aquell moment em vaig sentir atropellat. Però després, pensant-hi, vaig adonar-me que també jo, quan viatjo i visito alguna església, faig el mateix que ells: passejo, faig fotografies, comento amb els acompanyants el que veiem i, només a vegades, faig alguna petita pregària.
En una entrevista pòstuma al cardenal Martini, mor el dia 31 d’agost, que va publicar el Corriere della Sera de Milà, aquest deia “la nostra cultura s’ha envellit. Les nostres esglésies són grans i buides, i la burocràcia eclesial augmenta.” i, també, “l’Església està cansada, els nostres oratoris són buits”, i culpava d’aquesta situació la jerarquia que no ha sabut connectar amb el signe dels temps.
Tot això, l’experiència de Montserrat i les paraules del progressista cardenal arquebisbe de Milà, em porten a preguntar-me si les nostres esglésies, cada vegada més buides de fidels, però més plenes d’un turisme “fast food”, no s’estaran convertint en autèntics parcs temàtics.
 

divendres, 31 d’agost del 2012

El temps


El temps,  allò inexplicable que tan aviat se t’esmuny de les mans com se t’enganxa a la pell i no hi ha manera de que avanci.
Aquest mes d’agost he experimentat aquestes sensacions d’una manera especial. Un viatge a un país encara verge on la naturalesa desborda les persones, unes hores a la nostra platja, amb companyia o en solitud, uns passeigs cap al tard, uns dies amb els meus a la muntanya de Montserrat ... tot això i alguna cosa més ha revestit enguany aquest mes que acostuma a ser enganxós i atípic.
En cada situació, en cada experiència viscuda, el temps s’ha ensenyorit del meu ritme vital. Tan aviat volava esperitat, rient-se de mi al veure com volia retenir les agulles del rellotge perquè avancessin amb lentitud i així poder assaborir a fons algun moment, com em semblava que s’entossudia en deturar el seu pas per torturar-me en l’espera d’allò que anhelava però no acabava d’arribar.
El temps no esborra res, però obra nous solcs en el nostre espai vital.

dijous, 16 d’agost del 2012

Sense presses


Dilluns, vaig tornar a pujar a Montserrat. Aquesta vegada només m’acompanyava la música d’un CD que em va deixar la Montse. “Havaneres i altres”, que ella mateixa havia gravat, seleccionant cançons del seu gust.
Anar de Badalona a Montserrat un  dia d’agost, sense gens de trànsit, és un viatge molt plàcid i tranquil. Es pot conduir de forma  relaxada, com moltes vegades m’agrada fer-ho.
La música balancejant de les havaneres  s’adeia al ritme del cotxe i augmentava el plaer de la conducció continguda. Sensacions que van augmentar amb l’exquisida interpretació de la sensual “Lola, la tavernera” per part del grup Port Bo.
I,  l’esclat! Casualment, rematant del Coll de Cardús, quan la boca de sortida del  túnel  emmarca el macis montserratí que es destaca al fons de la gran plana que descriu el Llobregat, com una gran postal de la nostra terra, van arrencar amb força  les notes espectaculars de la banda sonora de la pel·lícula  “La Misión”.  Plaer complet!

dissabte, 11 d’agost del 2012

Marjani Satrapi

Aquest dies he fet una aproximació a l’obra d’aquesta autora iraniana, de la qual només coneixia el seu famós llibre “Persèpolis”. 
Per una banda, vaig anar als cinemes Verdi de Barcelona a veure la pel·lícula “Pollo con ciruelas”, versió cinematogràfica del llibre del mateix títol. La pel·lícula, que reuneix tots els elements de la Satrapi: ironia, humor, dramatisme, sense deixar de donar una mirada al seu país natal, és una producció francesa codirigida per la mateixa autora i per Vincent Paronnaut. Un film d’una bellesa absoluta i totalment recomanable.
Pocs dies després, m’han deixat “Bordados” un llibre en format còmic, com "Persèpolis", que es llegeix d'una revolada, en el qual Marjani fa una crítica de la societat masclista iraniana, extensible a moltes conductes generals de tot arreu. Amb tot, com a home, em reservo el  dret a rèplica en alguns punts. El títol és una metàfora de les converses  entre dones, mentre prenen el te després de dinar i els seus marits fan la migdiada.
Tot plegat, una immersió refrescant per aquests dies xafogosos d’estiu.

dilluns, 6 d’agost del 2012

El far del Fangar


Ahir volíem anar a veure el far del Fangar. Està situat en un magnífic espai natural de gran valor ecològic a la petita península d’aquest nom del Delta de l’Ebre.  Dic volíem, perquè no sabíem que des de fa un parell d’anys el camí està tallat a la circulació de vehicles de motor. Com que no havíem previst aquesta contingència i no anàvem preparats per caminar una bona estona,  i a més portàvem un nadó, ho vam haver de deixar per a una altra ocasió.
No era la primera vegada que anava al far. Potser hi he estat tres o quatre vegades i, amb el pas dels anys, he pogut observar que el camí del far que avança entre dunes de sorra, modificades contínuament pels vents i l’erosió marina, s’anava deteriorant a causa de l’augment progressiu de la pressió turística motoritzada. A més, en aquesta zona hi ha molts espais de nidificació de tota mena d’aus que visiten el delta. Per això, i en contra d’algunes opinions, vaig trobar correcte el tall del camí.
Així és que, ara, per anar fins al far, cal deixar el cotxe al costat d’un petit xiringuito* que hi ha al final del camí asfaltat. Les filles del propietari del negoci, que ens van servir unes tòniques molt refrescants, ens comentaven que tenen el negoci des de fa més de seixanta anys, sempre amb l’ai al cor, per la constant amenaça de la Llei de Costes.
Per tant, ara tinc una excursió pendent: anar al far del Fangar a peu des de la platja de la Marquesa. Segur que algú més s’hi apunta.
*xiringuito és una paraula que, tot i no estar acceptada pels diccionaris normatius, descriu perfectament el tipus d’establiment al qual em refereixo.

dimarts, 31 de juliol del 2012

Emocions


Vaig anar a Mataró, a un concert de La Principal de la Bisbal. Aquest és un petit plaer que no em perdo des de fa una colla d’anys. La Principal sempre forma part del programa de les Santes, la bulliciosa festa major de la veïna capital del Maresme i la seva presència mou a molts seguidors. No sempre hi ha ocasió de sentir aquesta, o altres cobles de gran prestigi, a les nostres comarques.
Perquè a Mataró sempre hi ha molta gent a les sardanes de festa major i no passa el mateix a casa nostra? És allò del peix que es menja la cua, hi ha molta gent perquè s’ofereix qualitat i exquisidesa, i com que sempre hi ha gent, doncs poden portar la Bisbal.
I, sorgeix la pregunta de sempre: per què les sardanes han anat perdent ganxo, tan en ballades com en concerts, i se la considera una mena  rampoina que només interessa a la gent gran sense que a la resta dels catalans els mereixi  cap mena d’atenció? Aquesta és una polèmica de la que no hi ha manera de treure’n l’entrellat. La meva teoria: el desconeixement absolut per part de la gran majoria de la gent de l’immens patrimoni musical que tenim en aquest camp de la sardana. Desconeixement de la música, dels autors, de les cobles, de tot! I ja se sap: l’ignorant menysprea allò que no coneix.
I una confessió: en el meu cas, moltes sardanes van lligades a moments concrets de la vida. Quan, a Mataró, en ple silenci la Principal va encetar les notes del cant de tenora de la melodiosa sardana de Josep Coll “Cant a la vida”, no vaig poder evitar que m’atrapés  l’emoció dels records.
Estimem la sardana. Ballem-la o escoltem-la, però estimem-la.

dilluns, 30 de juliol del 2012

Represa


He decidit continuar escrivint les meves impressions al bloc. No sé la regularitat que mantindré; fins fa pocs mesos, setmanalment intentava deixar alguna nota d'allò que em bullia a dins i volia que quedés escrit.
Ho pensava aquest matí, mentre em banyava a la nostra platja. Em deia a mi mateix que, precisament ara que tinc tantes estones de silencis, potser em convé més que mai deixar sortir alguns dels meus pensaments i compartir-los amb aquells que segueixen aquest rebost. Ja sé que no sou gaires, però això és el de menys m'importa. Precisament, aquests darrers dies algú m'ha preguntat perquè no continuava escrivint, i això ha estat suficient perquè em replantegés el meu silenci.
Doncs, a veure que en sortirà de tot això...

dijous, 3 de maig del 2012

Per les terres de l'Èxode

Una nova experiència: llegir un llibre amb suport d’un muntatge gràfic via internet. Això ha estat possible amb “El camí d’Ubach. De Montserrat al Sinaí cent anys després”, una crònica de la travessia de la península del Sinaí, seguint la pista que l’any 1910 va deixar el monjo de Montserrat Bonaventura Ubach, signada per dos arqueòlegs inquiets, un caputxí de Barcelona i un dominic de Roma estudiants de l’Escola Bíblica i Arqueològica Francesa de Jerusalem.
El pare Ubach va recórrer els deserts propers a la mar Roja visitant diferents indrets que s’han volgut identificar amb llocs que citen els llibres bíblics de l’Èxode i els Nombres on es narra la marxa del poble d’Israel cap a la Terra Promesa, guiats per Moisès des de la seva sortida d’Egipte.
Com el pare Ubach,i altres predecessors, en Jordi i en Riccardo van fer la ruta amb camells i amb guies beduïns, dormint moltes vegades al ras, i resseguint les tortuoses torrenteres i llargues valls (uadis) entre les muntanyes fantasmagòriques del desert sinaític.
La detallada narració dels autors ens porta per aquest camins ì muntanyes que el lector pot anar resseguint visualment, com a complement del llibre, gràcies a l’excel·lent muntatge de vídeo amb fotografies i mapes en relleu que els autors han penjat al web de l’EBAFJ.

dimecres, 11 d’abril del 2012

No hi ha pressa...

La Llei de Murphi es compleix inexorablement en tots els àmbits de la vida. "Eu non creo nas meigas, mais habelas, hainas", diuen els gallecs i tenen tota la raó.
Ho he experimentat amb la famosa torrada untada amb mantega, amb la filera de cotxes del carril del costat que en una caravana sempre avança més que la meva, etc. La darrera va ser ahir, al “super”.  Eren quarts de quatre de la tarda, l’hora de la novel·la, i hi havia molt poca gent. A la caixa, un noi esperava que algú acabés la seva compra i passés a pagar.
Quan vaig tenir al cistell les quatre coses que havia anat a buscar i anava cap a les caixes, una senyora amb un carretó ben ple se’m va avançar. No hi pressa, vaig pensar.
Mentrestant, com que només hi havia un caixa oberta, darrera meu es va anar formant una petita cua, també amb carros bastant plens. Al veure la petita aglomeració el noi va demanar ajuda a una noia que estava fent una altra feina, la qual es va posar a la caixa del costat i va demanar que passéssim per allà... Ràpidament, la senyora de darrera meu, sense mirar res, em va tallar el pas i s’hi va posar. També duia, és clar, el carretó ben ple. No hi ha pressa, vaig recordar, i vaig continuar pacientment al meu lloc.
La caixera del costat, molt diligent, anava passant comptes i es treia la gent de la cua a tota pastilla; el noi de la meva caixa s’ensopegava a cada moment: se li va acabar el paper de la màquina registradora;  unes pizzes (quatre) no duien el codi de barres prou llegible i els va haver de teclejar  a mà, poc a poc, impertorbablement ,  els quatre! perquè eren diferents; una ampolla d’aigua gotejava i es va haver de canviar; amb un lot de tres llaunes de caldo regalaven un sobre de sopes i el va haver d’anar a buscar; i, a l’hora de pagar, la targeta de la clienta no li “entrava” de cap manera!
Em vaig quedar sol a la cua, perquè la caixera del costat va marxar ràpidament  per continuar amb la seva feina. No hi ha pressa, vaig insistir.

dimarts, 3 d’abril del 2012

Una llumeta

Me n’adono que pertanyo a un món que es va extingint, deixatat per tres grans monstres imparables: la cultura de l’immediatesa, la globalització anihiladora i l’emigració no integrada. Badalona és un dels laboratoris catalans on és més perceptible aquesta transició cap a un esdevenidor impensable.
Tanmateix, allò que ha estat el paisatge natural de la meva vida es resisteix a desaparèixer davant l’empenta de la modernitat i la grisor. Molts ens neguem a cedir a la realitat, amb més fe que esperança, i ens encaparrem en mantenir viva una identitat que creiem que ens personifica.
Això és més perceptible aquests dies de Setmana Santa quan gairebé tots els actes que es celebren, civils o religiosos, és igual, sembla que vagin a contracorrent de la riuada imparable que mou la nostra societat actual.
Potser per això, el perill uneix voluntats per mostrar, un cop més, que encara hi ha molta gent que dóna sentit a allò que diu "mentre hi ha vida hi ha esperança".
Gràcies a tots els que, aquests dies, manteniu viva aquesta llumeta.

dijous, 15 de març del 2012

Estudiar, resar i obeir

Estava plantat davant la pantalla, amb un full en blanc per omplir i el cap ple d’idees que se’m barrejaven per escriure alguna cosa al bloc quan, de sobte, m’han ressonat tres paraules que havia sentit quan anunciaven a TV3 l’emissió del programa “30 minuts” dedicat a les persones que decideixen fer-se capellans. En aquell anunci, un dels joves consultats deia que estudiar, resar i obeir, ha de ser la feina principal dels preveres.
Haig de dir que no vaig poder veure el reportatge, però n’he sentit comentaris de tota mena. Comentant-ho amb una redactora del canal català, tot i que ella no va intervenir en aquest programa, em deia que es va voler recollir un ampli ventall d’opinions sobre el tema de les vocacions, i que aquesta era la realitat que s’havien trobat.
Sortosament, aquesta és una opinió ben particular, però no deixa de ser significativa de l’existència d’un sector del clergat que s’està formant i que comença a ocupar llocs clau a l’Església, amb una marcada tendència conservadora, molt apartada de la manera de pensar de la nostra societat catalana, molt més oberta i socialitzada.    
Una línia que està a les antípodes de tants i tants preveres i religiosos i religioses que viuen la seva vocació amb uns valors molt més evangèlics que els dels nostre jove capellà, per a qui paraules com apostolat, fraternitat, evangelització, caritat, resten en segon terme o oblidades del seu manual ideal pel sacerdot.
Si mirem enllà, no és la manca de vocacions el que ens pot preocupar als catòlics, sinó la formació d'alguns pastors que s’estan preparant per dirigir el nostre ramat.

divendres, 24 de febrer del 2012

Delacroix aigualit

M’ha decebut una mica l’exposició que presenta el CaixaForum sobre el pintor francès Eugène Delacroix. La veritat és que m’esperava una mostra molt més “plena” que la se’ns ofereix, tot i que la quantitat de material és prou abundant.
M’ha decebut perquè hi falta la “plana major” de la pintura de Delacroix, encara que n’hi ha una representació prou important. Però, quadres com “La llibertat guiant el poble”, “La mort de Sardanàpal” (hi ha un esbós quasi definitiu del tema), “Dant i Virgili a l’infern” o “La massacre de Quios”, entre altres, són un bagatge prou important per trobar-lo a faltar en una exposició que s’anuncia com a molt complerta. Això sí, és una exposició interessant per a estudiosos del pintor francès, per la una gran quantitat d’esbossos i apunts que s’han aplegat. Però és allò de “els arbres no et deixen veure el bosc”.
Aquestes mancances, però, no em priven de dir que la visita a l’exposició és totalment recomanable. L’obra romàntica de Delacroix és d’aquelles que entren pels ulls gràcies a una paleta pictòrica molt vistosa i a unes escenificacions que doten als personatges d’un moviment quasi teatral.
Per gaudir-la, ara que ja sabeu el pa que s’hi dóna.

dimecres, 15 de febrer del 2012

Pujant a la Panadella

Dissabte passat vaig pujar a la Panadella. Amb cotxe tots ho hem fet, abans per l’antiga N-II i ara per la moderna autovia A-2. Però aquesta vegada ho vaig fer a peu, seguint el camí de Sant Jaume que arrenca al Port de la Selva i entra a l’Aragó seguint un parell de variants.
Feia un fred que pelava. Segons els meteoròlegs aquella havia sigut la nit més freda des de fa no sé quants anys i aquella zona de l’Anoia sempre baixa per sota de les mitjanes. I, per acabar de fer el pes, un ventet persistent ens va anar fuetejant durant tot el matí.
La sortida era a Jorba i l’arribada dalt de la Panadella. Des d’Igualada, una bona part de l’itinerari marcat se l’ha menjat la nova autovia i ara cal seguir per l’asfalt de l’antiga nacional, per la que no hi circula pràcticament ningú. El camí travessa uns quants poblets que han anat perdent població i s’han quedat en molt poca cosa. Havien crescut al peu del Camí Ral bàsicament com a punts de servei, primer pels carreters i diligències i, més endavant, pels camioners i autocars, però amb l’abandó de la carretera han perdut la seva primogènita raó de ser i només hi resten uns pocs veïns.
Jorba, Santa Maria del Camí, Porquerisses, Sant Genís... pobles mig fantasmes, amb la majoria de cases tancades, que només recuperen una mica la seva vitalitat a l’estiu quan alguns propietaris venen a passar-hi uns dies fugint de les grans ciutats.
En mig de la fredor del matí, però, una nota de generositat. Cercant un racó per esmorzar a recer del vent en un d’aquests poblets, una veïna ens va oferir la clau del local públic del poble on ens vam poder recuperar una mica del fred que dúiem al damunt. Gràcies!

divendres, 10 de febrer del 2012

Neuromante

Em pensava que Ulisses era la novel·la més complicada que havia llegit fins ara. Una novel·la que té molta gent però que gairebé ningú no ha llegit del tot. I és que, Déu n’hi do del llibre de James Joyce…
Doncs ara acabo de llegir-ne una altra que m’ha semblat encara més difícil, i sort n’he tingut de la nombrosa informació que he trobat a Internet per treure’n una mica l’entrellat de tot plegat. Es tracta de Neuromante, de William Gibson, una novel·la de ciència ficció, de l’any 1984, que es mou en espais de relacions informàtiques entre homes i màquines, molt abans que Internet arribés a tenir el protagonisme que ha pres en el nostre món cibernètic.
És una novel·la que marca tendència i es considera una mica punt de partida de tota una moda literària que posteriorment s’ha anat portant al cinema, una mica en la línia de les conegudes Matrix.
No és que m’agradin massa les novel·les de ciència ficció; en realitat gairebé no n’he llegit cap més enllà de les clàssiques de Juli Verne, George Orwell o Aldous Huxley, però, fullejant un llibre que hi havia al sofà de casa del meu fill, Mona Lisa Acelerada, després de la sobretaula d’un dia de festa, em va entrar la curiositat. Em va advertir que aquell era el tercer d’una trilogia de William Gibson (Trilogia del Sprawl), i que si volia entendre alguna cosa potser em caldria començar pel primer de la sèrie, Neuromante, que me’l deixaria si el volia llegir... I, sense saber ben bé que em feia, li vaig dir que sí.
La veritat és que, malgrat totes les ajudes que he cercat, m’ha costat molt seguir l’entrellat del guió que més o menys he anat entreveient a grans trets, però, baixar al detall m’ha resultat extremament dificultós. Tampoc he pogut llegir-lo seguit perquè em bloquejava i m’ha calgut anar-ho fent a petites dosis, rellegint sovint molts passatges. Ha estat, ho reconec, un exercici de lectura masoquista. Tanmateix, finalment l’he acabat per superar el repte de voler conèixer una mica aquest tipus de literatura; però crec que amb un sol plat ja n’he quedat una mica tip, tot i reconèixer la qualitat i nivell del seu autor.


dijous, 2 de febrer del 2012

Si la Candelera plora...

…el fred és fora, si la candelera riu, el fred és viu”. Com en tantes altres tradicions, això ja no és el que era.
Avui ha plogut, fins i tot durant una estona han caigut volves de neu, però el fred és ben viu, amb el termòmetre al punt més baix del que portem d’hivern. Res, que ja no ens podem fiar de les dites populars, la saviesa de l’experiència, perquè no n’encerten ni una. I és clar, amb aquesta fama, passa el que passa. Cada vegada van quedant més en l’oblit tota una sèrie de costums que s’han anat considerant arcaics i gens adaptats als temps que vivim.
És el cas de la festa de la Candelera. Algú -bé algú hi haurà- recorda com celebraven aquesta diada els nostres avis? Doncs, tal dia com avui es celebra la festa de la Llum, festa cristiana de la Presentació de Jesús al temple, i a les esglésies es beneïen i repartien unes candeletes per portar la llum a totes les cases. Tot i que encara es celebra aquesta festa, és insignificant el nombre de persones que assisteixen a aquesta benedicció i en coneixen el significat.
I no solament oblidem les tradicions, sinó que fins i tot les manipulem segons les conveniències de cadascú. Ahir ja vaig veure a les botigues botifarres d’ou i bunyols de quaresma. Però si falten encara tres setmanes per començar la Quaresma!
I ja hi ha qui regala la mona de pasqua el diumenge de Rams: “-Com que serem fora...”.

dissabte, 21 de gener del 2012

No hi ha com tenir recursos




L’enginy dels humans no té aturador. Sobretot quan es tracta de buscar respostes a qualsevol trava que se’ls vagi posant pel davant.
Amb motiu de la prohibició de fumar en els locals tancats, i com si això representés que els bars haguessin de perdre clientela (el qui va al bar, va al bar, i si tots estan afectats per la mateixa llei, no té cap sentit dir que els clients aniran a un altre lloc), molts propietaris d’aquests establiments s’han espremut el cervell i han inventat una mena de “mini espais” a l’exterior del local, on hi han adaptat uns elements minimalistes per atendre aquells que no es volen perdre el plaer de fumar el seu cigarret a l’hora de fer un cafè o prendre una cervesa.
Com més estret és el carreró on hi ha l’establiment, més enginyós és l’espai creat. Si aneu amb els ulls oberts, en veureu de ben curiosos: un petit prestatge per posar-hi un got o una tassa, una banqueta adossada a la paret, unes tauletes de l’Ikea… tots amb el seu corresponent cendrer, això sí.
En presento una petita selecció fotogràfica, però el panorama ciutadà és molt ampli. Més d’un mereixeria un premi per la seva l’inventiva.

dimecres, 11 de gener del 2012

Massa Messi

Sóc dels que hauria votat Xavi per a la Pilota d’Or.
Com a qualsevol que li agradi el futbol, m’agrada molt Messi. Penso que el seu joc és vistós, entregat i oportunista, que moltes vegades és desequilibrant i, en ocasions, genial. El Barça, segur, serà on és mentre Messi continuï sent Messi.
Tanmateix, des d’una posició que considero neutral (ja he dit moltes vegades que jo sóc del Badalona, tot i que m’agrada el Barça, però també l’Espanyol, el Girona, el Nàstic…)penso que la grandesa de Messi ve realçada pel conjunt del qual forma part. Sense aquest “tot” que és l’equip blaugrana, Messi no deixaria de ser un bon jugador, un gran jugador, dels millors… però no seria Messi.
És per això que crec que la Pilota d’Or, ja que no es pot atorgar a aquest “tot” perquè es tracta d’un títol individual, s’hauria de concedir a un jugador que personifica aquesta manera total d’entendre el joc d’equip, que és el que, al cap i a la fi, està donant tants triomfs al club blaugrana. I aquest jugador no és altre que Xavi Hernández.
I compte amb el que pot passar amb Messi. Tot i la senzillesa humana que desborda, tan en el camp com fora, el tractament gairebé idòlatra que li donen molts mitjans escrits i audiovisuals (i penso especialment en alguna televisió concreta), tractament que van encomanant al públic, sobretot als més petits i vulnerables, podria arribar a desdibuixar i danyar aquesta gran figura del futbol, com a persona i com a jugador i, aleshores, estarien matant la gallina de la “pilota d’or”.

diumenge, 1 de gener del 2012

El medicament

Estic molt constipat i el metge m’ha dit que haig de prendre un antibiòtic i un mucolític-expectorant (al menys això diu el prospecte que tinc a casa). Aquest darrer es presenta en uns sobrets que contenen unes pólvores blanques que abans cal dissoldre en una mica d’aigua.
Com que, sortosament, fins ara no estic massa avesat a això de prendre medicaments, cada vegada que obro el sobret el buido escrupolosament dins el got mirant que no hi quedi cap granet, remeno bé el got amb l’aigua i m’ho bec quan encara dóna voltes per evitar que resti cap pòsit al cul del got. Si veig algun granet que no s’ha dissolt procuro posar-hi una mica més d’aigua per recollir els que hi hagi pogut quedar.
Suposo cada sobre conté la mesura exacte que cal prendre perquè el producte faci l’efecte desitjat pels metges que el recepten. Segurament, amb una mica menys de pólvores no s’arribaria la quantitat precisa i si n’hi hagués una mica més els efectes podrien ser contraindicats... Per això, si el contingut és la mida exacta, no em puc pas permetre deixar-hi res, perquè llavors estaria prenent el medicament en va.
Per altra banda, però, qui m’assegura que l’empresa farmacèutica que ha envasat aquest producte ho ha fet de manera estrictament correcta. Potser, és un suposar és clar, és una empresa que passa per una època difícil i els seus directius pensen que una manera d’estalviar una miqueta és “retallant” uns granets en cada sobre dels medicaments. Clar que també podria passar tot el contrari, que l’empresa tingui excedents d’aquest producte i el vagi “col·locant” posant-ne un pèl més a cada sobret. En els dos casos la quantitat que jo em prendria no seria la que el metge es pensa que m’ha receptat per curar-me el refredat.
Total, que m’estic medicant i... vés a saber si em servirà de gaire.