dissabte, 29 de novembre de 2008

M'agrada el vent

Sí, m’agrada, sempre que es mantingui en una intensitat que no arribi a fer mal, clar.
M’agrada entomar les seves rafegades caminant a la vora del mar els dies de tardor, m’agrada sentir-lo quan bramula a la nit, colant-se per les escletxes de les portes i finestres. És una sensació que m’ha anat guanyant amb el pas dels anys.
De jove, el vent sempre m’havia resultat molt molest, fins i tot em creava una certa aversió. Uns dels moments que més temia, quan feia el servei militar a Menorca, eren les rondes de nit en dies de tramuntana pels carrers i penya-segats d’Es Castell. Per sort, he anat canviant.
Hi ha un vent ideal per a cada ocasió i per a cada època de l’any. La marinada dels capvespres d’estiu que ens alleugera el calor del dia; el vent fresc del nord que ens neteja els cels de contaminacions urbanes; l’oreig que mou les branques dels arbres del bosc a l’hora de la migdiada; les garbinades dels migdies que ens omplen la mar de veles blanques; el vent de tramuntana capaç de crear els paisatges i genis empordanesos; el vent que arrossega la tempesta i dibuixa cortines d’aigua amb la llum dels fanals...
A més, el vent és un gran artista de la natura. Els seus dibuixos en la immensa tela d’un cel de tarda de núvols alts són embalidors i, si es confabula amb els colors del sol de la posta, extasiants.
Sí, m’agrada el vent.

dilluns, 24 de novembre de 2008

Dos regals de la natura


Va ser l’amic Ricard Pedrals qui em va parlar per primera vegada de dos indrets de Catalunya espectaculars i molt poc coneguts: els congosts de Mont-rebei i de Fra Guerau. Així que em va posar el “cuquet” al cos i no vaig estar tranquil fins que els vaig poder visitar.
Són dos llocs ben diferents. El congost de Fra Guerau és un tall produït pel riu Montsant que separa les serres de Llena i Montsant. El congost retalla la serra amb un intimisme i una serenitat que imposen formant l’anomenada Vall del Silenci. El camí transita per diferents nivells a través de sals d’aigua, gorgs, boscos, balmes… fins que, a tocar del riu, arriba a l’ermita romànica de Sant Bartomeu, lloc d’un cert encanteri, on una placa recorda que el pare Palau va ser el darrer eremita que habità aquest lloc, mitjan el segle XIX.
L’altre congost, el de Mont-rebei -a la fotografia-, a la serra del Montsec, és l’espectacularitat feta natura. Té dos accessos, un més planer al nord, pel Pont de Montanyana, i l’altra des de Corçà, al sud, una mica més dificultós. Aquest darrer, però, ofereix una aproximació impressionant. És com accedir a un espai colossal amb l’escenari preparat per oferir un gran espectacle, amb unes grandioses parets verticals a mena de teló i el Pirineus blanc com a decorat de fons.
El congost de Mont-rebei, obert pel Noguera Ribagorçana al topar amb la serralada, separa Catalunya d’Aragó. Un camí de ferradura, excavat parcialment a la paret de la part catalana, ressegueix durant uns centenars de metres l’estret pas del riu des d’una certa altura, lo qual el converteix en un mirador privilegiat.
Dos grans espectacles!

divendres, 14 de novembre de 2008

... i un altre somni.

S’ha comentat a tots els mitjans: el somni de Martin Luther King manifestat fa 45 anys en plena campanya de reivindicacions davant la intransigència d’una gran part de la societat blanca americana pel que fa a l’aplicació de les lleis sobre la igualtat racial, finalment s’ha realitzat. Almenys, en una bona part.
Quan King proclamava que havia somniat que algun dia blancs i negres serien capaços de lluitar junts per la llibertat, poc podia imaginar que gairebé mig segle després un negre arribaria a l’estadi més alt de l’administració del seu país. Barack Obama, president!
Les imatges del reverend Jesse Jackson, líder de la lluita pels drets civils, amb llàgrimes als ulls per la victòria d’Obama, han donat la volta al món i han estat prou significatives de la transcendència d’aquest fet. La situació de plena igualtat és encara llunyana però els arguments dels discriminadors són cada vegada més dèbils i bandejats.
Per aquest camí, les utopies sempre estan al nostre abast.

diumenge, 9 de novembre de 2008

Un somni



Somni és el nom d’una sardana de Manel Saderra i Puigferrer que ha pres un relleu especial per diferents motius. Musicalment, és una sardana esclatant que, a partir d’una melodia suau però amb un ritme molt marcat, va pujant en intensitat fins a arribar a un clímax que es desboca -tot són ales dins la nit/tot és cant, tot és neguit- per, set compassos després, acabar en un dolç repòs –l’estany blau, en somni dolç/somriu adormit-. La sardana va ser escollida en una votació popular entre tots els sardanistes com la millor sardana de tots els temps.
Enguany s’ha celebrat el centenari del naixement del seu autor a qui vaig tenir el gust de conèixer en un dels molts homenatges que li van fer arreu de Catalunya en el seu 90è aniversari.
En aquell 1998, es va celebrar a Banyoles una diada que guardo molt dintre meu i que, si mai haig de fer balanç dels records que més m’han marcat al llarg de la vida, ben segur que ocuparia un dels primers llocs de la llista. Centenars de sardanistes vinguts d’arreu dels Països Catalans vam ballar aquesta sardana, i una altra de Martirià Font, en una única anella que donava la volta sencera al llac de Banyoles. Les notes de la cobla La Principal de la Bisbal, situada en una plataforma enmig del llac, arribaven a tots els racons per ràdio, gràcies als transistors que els balladors portàvem seguint les instruccions de l’organització.
Un somni que aquella tarda es va fer realitat!