dissabte, 29 de novembre de 2008

M'agrada el vent

Sí, m’agrada, sempre que es mantingui en una intensitat que no arribi a fer mal, clar.
M’agrada entomar les seves rafegades caminant a la vora del mar els dies de tardor, m’agrada sentir-lo quan bramula a la nit, colant-se per les escletxes de les portes i finestres. És una sensació que m’ha anat guanyant amb el pas dels anys.
De jove, el vent sempre m’havia resultat molt molest, fins i tot em creava una certa aversió. Uns dels moments que més temia, quan feia el servei militar a Menorca, eren les rondes de nit en dies de tramuntana pels carrers i penya-segats d’Es Castell. Per sort, he anat canviant.
Hi ha un vent ideal per a cada ocasió i per a cada època de l’any. La marinada dels capvespres d’estiu que ens alleugera el calor del dia; el vent fresc del nord que ens neteja els cels de contaminacions urbanes; l’oreig que mou les branques dels arbres del bosc a l’hora de la migdiada; les garbinades dels migdies que ens omplen la mar de veles blanques; el vent de tramuntana capaç de crear els paisatges i genis empordanesos; el vent que arrossega la tempesta i dibuixa cortines d’aigua amb la llum dels fanals...
A més, el vent és un gran artista de la natura. Els seus dibuixos en la immensa tela d’un cel de tarda de núvols alts són embalidors i, si es confabula amb els colors del sol de la posta, extasiants.
Sí, m’agrada el vent.