divendres, 14 d’agost de 2009

Melangia

Arròs, un exemple d'equilibri
.
Això sí que fa pena
.

La Vall d’Aran és un bon exemple a l’hora de parlar de la incidència sobre la vida rural causada pel gran increment de la construcció de segones i terceres residències en zones de muntanya properes als llocs de moda, principalment a les estacions d’esquí.
L’espectacle que ens oferia aquell rosari de poblets penjats als vessants de la vall, tan aviat com s’entrava a la comarca pel túnel de Vielha, en poc més d’un parell de dècades ha canviat substancialment a causa de les noves edificacions que, en molts casos, superen ja en nombre a les més velles.
No vull dir que això sigui especialment dolent per a la vall. És més, voltant per alguns d’aquest petits poblets, es pot observar que la gran majoria de construccions són molt respectuoses amb el lloc i que, en general, les reformes de cases velles, moltes en greu perill d’enrunament, s’han fet bé.
Ja sé que molts som nostàlgics de mena, que recordem amb enyorança aquella Vall d’Aran de la nostra joventut, amb uns poblets que basaven la seva riquesa en la ramaderia i l’agricultura més que no pas en el turisme. Però, creieu que la gent de la vall, que ha de viure allà tot l’any, també ho enyora?
Amb l'abandó del camp per part de les noves generacions, què en quedaria ara d'aquella estampa bucòlica que resta a la nostra imaginació? Res, només runes.

Mantenir l’equilibri aconseguit serà difícil. El mal exemple de la zona de Baqueira-Beret, autèntic desgavell antinatura, és el millor exemple de com no s’han de fer les coses.
.

1 comentari:

rafael pujals ha dit...

Hola Enric,llegir el teu text m'ha transportat bastant lluny en el temps, quan en els inicis del que al final s'ha consolidat com "La Màfia", feiem estades a Arròs i, si no recordo malament, els únics casats i ja amb fills erem la Montse i jo, vaig començar a fer uns dibuixos amb llapis dels entorns, que després es van anar transformant en les meves primeres aquarel·les i que van ser l'embrió d'una serie de quadres de diferents temes, indrets i tècniques que encara dura.
És just recordar també que la primera exposició que vaig fer va ser a la sala d'exposicions, que a més vaig tenir el privilegi d'estrenar, del convent dels Pares Carmelites de Badalona.
Una abraçada.