Després de la missa de la festivitat, presidida per l'arquebisbe de Barcelona, la comunitat ha deixat visitar el monestir. Tot i que ja hi havia estat fa un parell d'anys, no he volgut desaprofitar l'oportunitat de tornar a fer una immersió plena en aquest món absolutament atemporal de la vida monàstica cartoixana.
El fet que la cartoixa segueixi viva -fa pocs anys s'hi van incorporar cinc religiosos de la cartoixa de Jerez i ara hi entraran dos nous monjos- fa que la visita tingui l'escalf humà que no trobem quan fem una visita turística a altres llocs del mateix estil, per més rics i més museitzats que estiguin.
No sent la més gran de les cartoixes, com ens comentava un dels religiosos, és un espai immens. Ocupa tota la vall de Montalegre, amb camps de conreu i l'edifici de la cartoixa pròpiament dita. En aquesta hi trobem, entre molts altres elements propis dels monestirs, tres claustres, dos dels quals serveixen de pati central a les cel·les dels monjos, i l'església, amb una bonica portalada gòtica.
.
Les cel·les també són molt espaioses: amb una entrada-oratori, una àmplia habitació amb un llit i un escriptori, una sala-taller amb taula per menjar i una finestreta per on els introdueixen els aliments, i una eixida amb un petit cobert, un mirador i un hort.
L'austeritat, malgrat la magnitud dels espais, queda ben patent. Tot és molt senzill, minimalista, no hi ha cap excés enlloc. Si algú té interès en aprofundir en el sentit de la vida cartoixana i en el seu estil de vida, li recomano una pel·lícula que es va estrenar farà un parell d'anys: "El gran silenci" del director Philip Gröning. Això sí, cal seguir-la amb el mateix silenci i quietud que es respira a la cartoixa, racó impensable a tan poca distància del brogit de la gran ciutat..
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada