En Jaume

Hi ha persones que en saben un munt d’algun tema concret. Generalment són aficionats que de petit van desvetllar el seu interès per un tema i l’han anat conreant durant tota la seva vida arribant a convertir-se en autèntics experts en la matèria.

No sé quins han estat els estudis d’en Jaume Sacasas, però sí que puc assegurar que en qüestions d’astronomia és un autèntic catedràtic.

Ja fa molts anys que conec en Jaume una mica per sobre. Coincidim en alguna ballada de sardanes i poca cosa més. Potser, més que de la persona, sabia de la seva feina des de que, acabades les obres del Museu, es va encarregar de la Secció d’Astronomia i Meteorologia i va dirigir l’observatori que s’acabava d’instal•lar al terrat del nou edifici. Era l’any 1965, d’això ja fa temps. Les dificultats per portar endavant aquesta secció, que es va tancar 15 anys després, les explica el propi Jaume en un article publicat al número 16 de la revista “Carrer dels Arbres” (Museu de Badalona. Desembre 2005).

En Jaume, però, mai no para: escriu llibres i articles per a revistes especialitzades, participa en col•loquis i xerrades, assessora, fa viatges relacionats amb el seu tema... és membre de l’Agrupació Astronòmica de Sabadell i un bon aficionat a la fotografia.

L’altre dia vaig assistir a una conferència seva: “De la tauleta d’argila a la Viquipèdia. 5.500 anys de difusió de l’Astronomia”. Era un complement de l’exposició de llibres de la seva col•lecció privada que aquests dies es pot visitar a la Biblioteca can Casacuberta, com un dels actes de la 14ª Setmana de la Ciència.
La mostra és sorprenent per la qualitat del material exposat. Aplega una part dels llibres que en Sacasas ha anat reunint sobre astronomia, la seva especialitat, i alguns que tracten temes relacionats amb aquesta ciència. Hi ha edicions facsímils de llibres antics, altres que són originals del segle XIX, planetaris, etc.
Pel que fa a la conferència, com sempre, en Jaume va deixar en evidència que és un enamorat del tema i que sap contagiar el seu entusiasme tothom qui l’escolta. Ah! i que és un pou de ciència.
I, com és habitual en ell, va reivindicar la consideració de les ciències com una més de les arts de la humanitat, i que deixi de ser la gran oblidada.
 *Buscava una fotografia seva per acompanyar aquesta nota, però només n’he trobat una que em va fer ell a mi durant el dinar del darrer Aplec de la Sardana de Badalona i, és clar, aquesta no val. A la que adjunto, tot i que la imatge no és massa bona perquè està molt ampliada, encara es pot veure a la dreta de la terrassa del museu el cubícul on hi havia hagut l'observatori. 
.

¿Decía usted?

Aquest matí he entrat a xafardejar, cosa gens habitual en mi, en un centre comercial de Montigalà dedicat exclusivament a la joguina. Aviat he observat que tots els rètols estaven escrits en castellà, a excepció d'algun rètol oficial, suposo que per complir alguna normativa. Picat per la curiositat, he intentat trobar alguna capsa de joguina que estigués en català, res. Potser no he dedicat el temps necessari perquè hi havia centenars de joguines de tota mena i marca.  Dic mentida, en un racó hi havia tres capses del Monopoly "català", al costat de desenes del mateix joc retolades en la llengua de Cervantes. Es veu que aquest món dedicat als més petits no fa cap concessió a la nostra llengua. Ja sé que aquesta botiga, com a multinacional que és, no pot ser cap exemple de col·laboració amb la política de la Generalitat sobre la llengua i que hi ha algun comerç dedicat als infants amb algun material en català, però cal espigolar molt i molt.

Es veu que els nostres infants no tenen dret a jugar en català. Passa el mateix que amb el cinema. Per què coi a les sales del Màgic no projecten mai cap pel·lícula en català de les poquíssimes que es doblen i només ofereixen la versió en castellà?

Raons comercials, és clar! Què li haig d'anar a explicar ara jo a l'amo del cinema o al president del consell d'administració de la gran superfície sobre la sensibilitat lingüística dels catalans. Ells em parlaran de números, lògic.

Ara, la culpa de l'emprenyamenta és ben bé meva. Qui em mana entrar a xafardejar on no em criden?

.

Per terres de llevant

He estat uns dies fora. Ja feia temps que volia conèixer unes comarques de la zona llevantina (País Valencià, Regne de València o Comunitat Valenciana, segons el punt de vista de cadascú) que m’havien despertat un cert interès per un parell de raons: el paisatge i la seva història. Em refereixo a la Safor i les Marines (Alta i Baixa), la primera al sud de la província de València i les altres dues ja en terres d’Alacant.

Pel que fa al paisatge, realment aquella és una zona privilegiada. Per una part la costa, amb nombroses platges i altres racons més abruptes amb muntanyes que s’endinsen en el mar, com ara els caps de Sant Antoni i de la Nau, els parcs naturals del Montgó i del penyal d’Ifac... Però el que resulta encara més interessant és penetrar a les seves valls. Encaixonades entre muntanyes properes als mil metres, tot i la seva proximitat a la costa, moltes d’elles encara guarden el segell dels antics pobladors que les van convertir en autèntics vergers: els moriscs.

La seva història, que va culminar amb l'expulsió definitiva a començaments del segle XVII, la de la casa ducal de Gandia, amb els omnipresents Borja, la dels monestirs de Santa Maria de la Valldigna i de Sant Jeroni de Cotalba, precedent del nostre de la Murtra, entre altres punts de gran interès, van justificar plenament les expectatives prèvies al viatge.

I una constatació: qui diu que el valencià-català està en perill per aquelles terres? Ja voldríem que la nostra llengua tingués la mateixa presència en molts llocs de casa nostra.

Tot plegat, amanit amb passejades pel mig dels camps de tarongers, una autèntica delícia per als sentits.
.