Vana il·lusió

Finalment vaig poder anar a l’ajuntament. No em refereixo a l’emblemàtic edifici de la plaça de la Vila, que ja he visitat en diferents ocasions i circumstàncies. Vull dir el de les oficines municipals anomenat “el Viver”, aquesta mena de capsa de vidre plantificada on abans hi havia el viver municipal, un espai a l’aire lliure que servia de magatzem i tractament de plantes per a usos municipals, just a tocar dels fonaments de les muralles romanes de l’antiga Bétulo, soterrats uns metres sota terra.
Aquest magne edifici no desentona massa en una cèntrica plaça que no té cap mena de personalitat. L’ampli espai que ara ocupa la plaça fins ben entrat el segle XX era una zona agrícola. Amb el desdoblament de la carretera i l’obertura del carrer del Temple es va anar urbanitzant. Aparegueren els primers indicis de restes romanes que el treball dels arqueòlegs deixaren a la vista; eren les excavacions, nom amb el qual els badalonins, durant molt de temps, van conèixer aquella zona que ara porta el rutilant nom de plaça de l’Assemblea de Catalunya. Amb els anys la plaça s’ha anat omplint d’edificis moderns, però sense cap personalitat. Potser el més representatiu sigui el del Museu Municipal que acull gran part de les troballes de l’època romana. Amb el nou edifici municipal s’ha tancat el cercle d’espai edificable.
Doncs, com deia, vaig anar a les noves oficines municipals. Havia de fer una gestió, allò que ambiguament se’n diu “tramitar papers”, i com que no hi havia estat mai, la veritat em feia il·lusió.
Aquell matí, una mica nerviós perquè m’havia despertat abans d’hora pel pas important que havia de donar, em vaig arreglar adequadament per a l'ocasió. Això d’anar a la “casa gran” i poder visitar aquell bé de Déu d’oficines visibles des del carrer, repartides en sis plantes lluminoses, plenes de departaments, sales, passadissos… Sí, sí, que carai, la cosa prometia. Fins i tot vaig agafar la petita màquina de fer fotografies per immortalitzar el moment.
Arribat al vestíbul l’emoció s’incrementà uns graus. Com si d’un aeroport es tractés, un policia em va fer passar per un arc de seguretat després de dir-me que diposités en un caixeta de plàstic els objectes metàl·lics que portava. Tot seguit, un amable funcionari em va demanar la documentació per identificar-me i, després de preguntar-me el motiu de la visita, em va col·locar una enganxina identificativa per poder entrar.
Ja està, vaig pensar, ja estic acreditat i puc circular pel gran monument de la burocràcia sense impediments. Poc va durar l’alegria. Ràpidament em van indicar un raconet al costat de l’entrada on havia d’esperar davant d’una pantalla. Periòdicament, la pantalla anava marcant el número de torn i la taula que calia visitar d’una llarga filera desplegada en una gran sala de la planta baixa de l’edifici. En un costat, una esvelta escala, que deuria portar a la “terra promesa” que jo pensava visitar, estava tallada amb un cordó i un cartellet que deia “només visites autoritzades”. Em va caure el cel a terra!
La funcionària de torn enllestí el tràmit ràpidament i en un tres i no res em vaig veure altra vegada al carrer. Realment, serà cert que no està feta la mel per a la boca de l’ase?
.