dissabte, 3 de juliol de 2010

Adéu, "Rialles"!

La guarderia que tenim al costat de casa, tanca. No és per manca d’infants, més aviat el contrari. Feia temps que se’ls anava quedant petita i van decidir obrir un altre local molt més ampli en una altra zona de Badalona. Aquest darrer curs, ja amb la meitat d’infants, perquè els nous començaven directament al nou centre, ja ha resultat una mica trist.
Aquesta era, d’alguna manera, la llar d’infants del nostre barri. Ara ja s’ha fet gran, com els centenars de nens i nenes que aquí van tenir els seus primers contactes amb el món de fora de casa seva.
La van inaugurar l’any 1983, un any després que nosaltres compréssim la nostra casa justament dues portes més amunt. Era un edifici de planta baixa i dos pisos, però la joia de la corona era el seu magnífic badiu, a tocar, paret per paret, del meu, i del que sempre n’han tingut una cura molt especial.
La trobaré a faltar. Hi he conviscut els darrers vint-i-set anys, i formava part del paisatge quotidià del meu carrer. La veritat és que no hem tingut mai cap problema, ben al contrari, els seus propietaris i les monitores sempre han estat molt respectuosos amb el veïnat.
Ja no tornaré a sentir els plors de les primeres setmanes de començament de curs, quan els infants només tenen aquest recurs davant la nova situació desconeguda per ells de deixar l’ambient familiar, tot i que només sigui per unes poques hores.
Ni els cants que les “senyoretes”, amb molta més bona voluntat que veu, intentaven ensenyar als nens i nenes quan sortien al pati, durant ell llargs matins del bon temps.
Ni el repetidíssim “Sol, solet”, dels matins d’hivern…
Ni el xipolleig de l’aigua a les petites piscines, quan feia calor.
Ni el ja famós “a recollir!”, previ a la quotidiana cerimònia higiènica de preparar els petits per a l’hora de plegar.
Ni la remor de converses dels avis i dels pares, molts més els primers, que se sentia al carrer mentre esperaven l’hora de recollir els infants.
Ni els pallassos que portaven cada any per celebrar la festa de final de curs. –“I els papes i les mames, que no criden?”
Ni, menys mal, el run run dels motors dels cotxes engegats, aparcats al portal de casa –“No es preocupi, només és un moment”–.
L’emoció que va embarassar la directora en el seu darrer parlament de comiat del “vell edifici” –el vaig sentir des del meu badiu– també se’m va encomanar a mi una miqueta.
Decididament la trobaré a faltar!
.