dimarts, 16 de novembre de 2010

Repressió i "resistència heroica".

Tot passant pel davant de l’estació del tren, no sé perquè, m’han vingut a la memòria aquells anys llunyans quan el castellà era la llengua habitual per tractar amb el personal dels llocs més o menys “oficials”.
Sóc nascut en la primera dècada de la postguerra. Com és natural, riu-te’n de la crisi actual, les famílies de la classe treballadora anaven penjadíssimes i molts dels nens i nenes només podíem anar a col·legis “nazionals” gratuïts. Jo, concretament, a “Escuela Unitaria de Niños nº 1”, a la plaça del Sol. No en parlaré, només dir allò tan sabut: de català res de res.
Als deu anys vaig anar als Maristes. Amb els “hermanos” vinguts d’altres províncies espanyoles, sobretot del nord, tampoc hi havia cap opció per al català. Tanmateix, el professor de dibuix, amb contracte extern, el senyor Furest, va representar tot una raresa per a mi perquè ens parlava en català.
Als llocs oficials, les gestions, és clar, es feien en castellà (actualment, encara molta gent nascuda aquí, sobretot gent gran, es dirigeix als funcionaris en aquests llocs en castellà tot i que parlen la nostra llengua o, com a mínim, l’entenen).
La vida pública en veu alta , en general, era en castellà. Un exemple: al camp del Badalona, on anava els diumenges a la tarda amb el meu pare, i on tothom parlava català, pels altaveus tot funcionava en castellà, tot i que el locutor era un veí del centre. Només de tant en tant, sonava, tímidament, alguna sardana. Un altre: “Atención al paso de los trenes”, repetia pels altaveus de la rambla l’inefable senyor Rodés a l’hora dels focs artificials de la “Fiesta Mayor”.
Tot això ve a tomb, com deia al principi, perquè m’ha vingut al cap una petita “gesta de resistència heroica” que amb els amics ens havíem proposat per “catalanitzar la Renfe”. Consistia en que, al comprar un bitllet per anar a Barcelona, en comptes de demanar “un billete de ida y vuelta”, dèiem: “Un bitllet d’anada i retorn!”. I creuant les nostres mirades amb complicitat, contents de la nostra malifeta, restàvem pendents de la resposta irada del funcionari. Invariablement, però, i de manera incomprensible, l’empleat ens donava el bitllet i no ens deia res.