dimarts, 3 d’abril de 2012

Una llumeta

Me n’adono que pertanyo a un món que es va extingint, deixatat per tres grans monstres imparables: la cultura de l’immediatesa, la globalització anihiladora i l’emigració no integrada. Badalona és un dels laboratoris catalans on és més perceptible aquesta transició cap a un esdevenidor impensable.
Tanmateix, allò que ha estat el paisatge natural de la meva vida es resisteix a desaparèixer davant l’empenta de la modernitat i la grisor. Molts ens neguem a cedir a la realitat, amb més fe que esperança, i ens encaparrem en mantenir viva una identitat que creiem que ens personifica.
Això és més perceptible aquests dies de Setmana Santa quan gairebé tots els actes que es celebren, civils o religiosos, és igual, sembla que vagin a contracorrent de la riuada imparable que mou la nostra societat actual.
Potser per això, el perill uneix voluntats per mostrar, un cop més, que encara hi ha molta gent que dóna sentit a allò que diu "mentre hi ha vida hi ha esperança".
Gràcies a tots els que, aquests dies, manteniu viva aquesta llumeta.

1 comentari:

Montserrat. ha dit...

Si, una llavor de cadascú.