dimarts, 31 de juliol de 2012

Emocions


Vaig anar a Mataró, a un concert de La Principal de la Bisbal. Aquest és un petit plaer que no em perdo des de fa una colla d’anys. La Principal sempre forma part del programa de les Santes, la bulliciosa festa major de la veïna capital del Maresme i la seva presència mou a molts seguidors. No sempre hi ha ocasió de sentir aquesta, o altres cobles de gran prestigi, a les nostres comarques.
Perquè a Mataró sempre hi ha molta gent a les sardanes de festa major i no passa el mateix a casa nostra? És allò del peix que es menja la cua, hi ha molta gent perquè s’ofereix qualitat i exquisidesa, i com que sempre hi ha gent, doncs poden portar la Bisbal.
I, sorgeix la pregunta de sempre: per què les sardanes han anat perdent ganxo, tan en ballades com en concerts, i se la considera una mena  rampoina que només interessa a la gent gran sense que a la resta dels catalans els mereixi  cap mena d’atenció? Aquesta és una polèmica de la que no hi ha manera de treure’n l’entrellat. La meva teoria: el desconeixement absolut per part de la gran majoria de la gent de l’immens patrimoni musical que tenim en aquest camp de la sardana. Desconeixement de la música, dels autors, de les cobles, de tot! I ja se sap: l’ignorant menysprea allò que no coneix.
I una confessió: en el meu cas, moltes sardanes van lligades a moments concrets de la vida. Quan, a Mataró, en ple silenci la Principal va encetar les notes del cant de tenora de la melodiosa sardana de Josep Coll “Cant a la vida”, no vaig poder evitar que m’atrapés  l’emoció dels records.
Estimem la sardana. Ballem-la o escoltem-la, però estimem-la.

1 comentari:

Montserrat ha dit...

Et felicito per l'escrit.