Currículum

Estudiant el peritatge industrial, que no vaig acabar, vaig fer un parell de cursos de llengua alemanya, aquest idioma tan complicat per als llatins. Puc posar al meu currículum que parlo l’alemany? Millor dit, que “estic format en alemany”?
Perquè, aquest és el cas de la nostra flamant vicepresidenta, la qual va “oblidar” que no tenia acabada la carrera de psicologia, vaja que no s’havia llicenciat, segons feia constar al seu currículum, i va haver de rectificar. Diu que es tracta d’un “error involuntari”. Ara hi figura l’eufemisme “formada en…”. Caram!
No dubto pas de la seva vàlua professional, ni de la seva capacitat per desenvolupar el càrrec pel que ha estat nomenada. De totes maneres, què podem esperar que surti d’una societat que valora l’engany com una virtut enginyosa?
A aquest pas, podem arribar a trobar normal que algú, a l’hora d’omplir el full en blanc del seu currículum, hi faci constar un títol tan enginyós com “tècnic en recepció i arxiu definitiu de Recursos Humans” (enterramorts). (L’acudit no és meu).

Fotografies

Aquest món nostre, en el qual res és estable, ens intimida constantment posant pals a les rodes a allò que hauria de ser la cosal més senzilla del món: guardar en un calaix els nostres records.
Ja fa temps que dura aquesta mena de jugar al gat i la rata. Em refereixo als diferents sistemes tècnics que han anat apareixent per fer fotografies i guardar-les en un suport, els quals, com les nines russes, s’han anat menjant, i invalidant, els mètodes anteriors a mesura que en sortien de nous.
A començaments dels setanta, es van comercialitzar els primers rodets per fer fotografies en color. Les primeres còpies, amb el pas del temps, han anat perdent la coloració inicial, una pena. Més endavant, sortosament, es va anar millorant i estabilitzant els revelats. El mètode habitual per guardar les fotografies eren els àlbums o, senzillament, les caixes de sabates o els calaixos.
Per aquella època també va començar a ser normal fer diapositives les quals, una vegada emmarcades, es guardaven en uns calaixets molt adequats. Per veure-les calia tenir un projector.
Amb l’aparició de la fotografia digital, tot aquest món ha donat un gir de tres-cents seixanta graus. Tot i que encara queden algunes persones que recorren al revelat, pràcticament tothom guarda les seves fotografies en suports digitals, com ara els ordinadors, cd’s o discs durs externs.
Com la majoria de la gent, tinc fotografies de tota mena: en blanc i negre (algunes bastant antigues que he anat aplegant de la família), en color, en diapositiva, digitals... Tot plegat un quants milers.
A casa vam decidir posar ordre a tot aquest galimaties. Vàrem escanejar totes les fotos en blanc i negre, i farem el mateix amb les de color; també hem traspassat a format digital les diapositives –unes vint mil, algunes deteriorades pel pas del temps–; i tot plegat, amb les digitals que ja teníem, ho hem classificat i passat a un disc dur extern, i ho hem duplicat! Una feinada.
Ben segur, però, que demà mateix sortirà un nou sistema i uns nous formats, evidentment incompatibles amb els actuals, i haurem de refer tot l’arxiu. Qui no té feina el gat pentina!

Migracions

L’altre dia vaig ser testimoni d’un espectacle singular: milers de gavines posant-se a la sorra de la nostra platja, quan el sol començava a amagar-se al darrera de la serralada de Collcerola. No eren les gavines que acostumem a veure a la nostra costa, més aviat grans i amb el plomatge una mica fosc; aquestes eren molt més petites i completament blanques amb uns tocs grisosos, tirant a negres, cap a la punta de les ales. Es veia que anaven de pas, direcció sud, cercant segurament aixopluc per cobrir el seu cicle vital de reproducció i climatització segons les estacions de l’any.
Res diferent de les migracions de les persones que tan ens espanten. Tot i que considerem natural els grans moviments d’animals d’una zona a l’altra de la terra cercant el millor hàbitat per al seu desenvolupament (búfals a l’Àfrica, papallones a Hispanoamèrica, ocells a tot el món, ramats a les terres de pastura...), vet aquí que les migracions humanes a la recerca d’una vida digna ens preocupen i ens molesten.
És ben estrany perquè ara trobem natural que molts joves amb titulació universitària busquin sortida laboral a altres països de l’Europa més desenvolupada que els ofereix llocs de treball per cobrir les seves pròpies mancances.
A veure si ens aclarim!

Lo Passador

El pont nou

El pas de barca de Miravet

Tenia ganes de veure “lo Passador”, el nou pont que uneix les dues ribes de l’Ebre entre La Cava (perdoneu, Deltebre) i Sant Jaume d’Enveja. Amb la seva inauguració el passat setembre, ha desaparegut un dels darrers racons romàntics que van quedant a Catalunya empassats per la modernitat i, evidentment, per la qüestió pràctica: el “pas de barca”.

Fins fa ben poc, quan un veí d’aquestes poblacions havia d’anar a l’altra banda del riu, uns dos-cents cinquanta metres, si no volia anar a fer una volta de vint quilòmetres fins a Amposta i travessar el riu per la carretera nacional, havia d’anar al moll del “pas de barca” i pujar a un transbordador, una mena de plataforma flotant sobre unes barcasses, la qual cosa comportava un cost per a la seva butxaca.

Ara, per fi, després d’anys d’esperar el pont, la gent d’una i altra banda poden creuar “lo” riu en un obrir i tancar d’ulls. El pont, que ha estat habilitat per als cotxes i com a passeig per a vianants, permet gaudir d’unes magnifiques vistes sobre aquesta part del delta i tombar-se a prendre el sol en unes còmodes gandules de fusta que hi ha al bell mig del riu.

Crec que encara queda algun “pas de barca” en servei. El de Miravet, per exemple. Si teniu ocasió d’utilitzar-lo, feu-ho aviat. Els nous temps no perdonen.

Conèixer Sant Roc

És ben clar que moltes de les nostres pors es deuen al que ens és desconegut. En aquest sentit, he constatat que moltes persones parlen malament dels emigrants i de les zones que habiten precisament per la manca de contacte i les poques ganes de tenir-ne. No els coneixen, ni saben com viuen, ni els seus costums, ni les seves angoixes, ni res de res. Ells són els estranys i, és clar, no els accepten.

Vaig poder visitar el barri de Sant Roc dins el programa “Quedem?” que organitza la delegació d’Òmnium de la nostra ciutat. Amb en Jesús, un dels fundadors de l’antic Ateneu Cultural Sant Roc, avui fundació, un referent importantíssim del barri, vam recórrer una bona part d’aquesta Badalona desconeguda, i ens va anar obrint els ulls a la gran quantitat de riqueses i valors que amaga. El monitor, veterà de mil batalles i reivindicacions pel barri, contínuament havia d’aturar-se per saludar a la gent que li volia dir alguna cosa i donar-li la mà.

Ja he estat a Sant Roc altres vegades. Vaig conèixer el barri fangós dels anys seixanta, amb la gent ubicada en pisos sense acabar. He treballat molts anys a prop dels seus pisos i he pogut conèixer molta gent que hi viu, tan gitanos com payos. La població en els més de quaranta anys d’existència del barri ha anat evolucionant, sempre gent humil i amb pocs recursos de subsistència. Moltes famílies gitanes van haver de patir el drama de la droga en els seus fills.

Però el barri ha anat a millor, cada vegada més. La droga ha desaparegut, pràcticament. Aquest dissabte, passejant amb en Jesús, he pogut constatar aquesta millora. Diu que encara hi ha molta feina per fer i que cal seguir treballant amb les persones, però no es cansava de repetir: “Només des del coneixement es podran desmuntar les falses pors i el rebuig al nostre barri. Veniu-nos a conèixer”. De veritat, feu-li cas.

Petits plaers

Amb una certa regularitat vaig a caminar cada dia una estona; diuen que és bo. Els badalonins tenim la sort de disposar d’un agradable passeig al costat del mar que es pot allargar, tan com es vulgui, fins als poblets veïns de la costa: Montgat, el Masnou... I pel sector sud, aviat estarà arreglat el tram que arriba fins el port.

A més de fer una mica d’esport, aquesta caminada em permet gaudir de petits plaers. La vida n’està plena i cal saber trobar-los. I un dels que més m’agrada és la sensació que tinc al passar per Montgat, més enllà del túnel del tren, d’entrar en un poble ancorat en un passat que no més desconegut. Els carrers amb cases baixes del costat de la via, les senzilles casetes de banys encara en funcionament, el soroll del “tra-ca-tri, tra-ca-tra” dels talers d’una fàbrica de teixits que sobreviu, la subhasta de peix del migdia , gairebé en família... Tot plegat em retorna a aquella Badalona de mitjan el segle passat de la meva infantesa. Un petit plaer nostàlgic de jubilat.

Cues

Diu la premsa que aquests dissabtes de portes obertes a la Sagrada Família han ocasionat cues de milers de persones que han esperat llargues hores abans no els arribés el torn per poder entrar. Es veu que la força de les imatges de la televisió han fet descobrir aquest tresor de Gaudí a molta gent que no s’havia acostat mai al temple de l’eixample barceloní. Fins i tot, veïns que el tenien al costat no el coneixien i ara tot són presses per posar-se al dia i poder dir als amics: “Però, encara no has visitat la Sagrada Família?”
Paral·lelament, els diaris també ens han parlat d’unes altres cues inacabables, les que s’han format al Museu Olímpic de l’Esport de la muntanya de Montjuïc per veure una rèplica de la Copa del Món de futbol que la selecció espanyola va guanyar aquest estiu al mundial de Sud-àfrica.
Es veu que a la gent li va això de fer cues. Sense que es puguin comparar, les dues de les que parlo demostren que la majoria de la gent es mou per impulsos i reclams i que la iniciativa pròpia no és la seva millor qualitat. La Sagrada Família no es mourà d’on és, ni ho ha fet des de fa molts anys. Es podia i es podrà visitar sempre que es vulgui. Fins i tot amb la calma que requereix un monument com aquest, sense la pressió de les aglomeracions i les llargues esperes. Ah, que la visita era de franc? Caram, sí que es valora poc el nostre patrimoni cultural.
Pel que fa a l’altra cua, la de Montjuïc per veure una rèplica d’una còpia… sense comentaris.

Joan Argenté i el Price dels Poetes

Ara he sabut que l’any passat en va fer quaranta d’un fet que va congregar més de tres mil persones en un acte reivindicatiu de les llibertats democràtiques al nostre país: “El Price dels Poetes”.
Va ser l’abril de 1970, en plena repressió del règim anterior que no volia que se li escapés el control davant les cada vegada més nombroses actuacions de l’oposició clandestina. Convocat com un acte d’homenatge als poetes, finalment, i amb el recolzament d’aquest, esdevingué una manifestació d’afirmació democràtica, que acabà amb un clam per la llibertat i l’amnistia. .. i una multa governativa als organitzadors.
Ahir, a l’Espai Betúlia, es va projectar una pel·lícula d’aquest acte que va poder rodar el conegut director Pere Portabella, de manera clandestina ja que no hi havia permís per fer-ho. Només mitja hora, en blanc i negre i en setze mil·límetres, però un testimoni impagable que ens va transportar a l’antic Price per poder veure com recitava gent com Joan Oliver, Agustí Bartra, Gabriel Ferrater o Salvador Espriu, entre altres.
L’acte d’ahir estava enquadrat dins les activitats complementàries a l’exposició “Joan Argenté, l’home i el personatge”, que aquests dies hi ha muntada en aquesta sala de la biblioteca. Tres poetes badalonins van enviar alguns poemes per ser llegits en aquella vetllada del Price: el mateix Joan Argenté, Josep Gual, ja traspassat, i Coloma Lleal, que ahir va assistir a la projecció i ens recordà alguna anècdota d’aquell llunyà 1970.

Els Reis vénen, les cirereres cauen...

Primera constatació. Cada any, el dia 5 de gener, vigília de la diada dels Reis, una gentada, grans i petits, va a rebre a ses majestats amb una gran il·lusió. A la plaça de la Vila, quan surten al balcó davant la multitud, els infants esbatanen uns ulls incrèduls de poder veure aquells famosos personatges en carn i os, tan propers...
Segona constatació. Els Reis d’Orient, són tres, tots ho sabem: en Melcior, en Gaspar i en Baltasar. Quan van en comitiva acostumen a portar el seu seguici, amb nombrosos patges originaris de les llunyanes terres orientals.
Tercera constatació. La balconada de l’ajuntament de Badalona no és massa gran, però Déu n’hi do.
Quarta constatació. A l’ajuntament hi governa un tripartit, i també hi ha els grups de l’oposició. Com és natural, tots volen rebre a ses Majestats tal dia com aquest.
Problema que es plateja cada any: encabir a la balconada un gran nombre de personalitats. Segons sembla, tothom té dret a primera fila: Melcior, Gaspar, Baltasar, els tres reis del tripartit (el del bigoti, el rosset i el baix), a més d’un l’alt cap d’un partit l’oposició i altres que no es volen significar tant. També, sense comptar un parell de fanals artístics que no es poden enretirar, cal col·locar a l’habitual intèrpret dels discursos vocals al llenguatge gestual dels sordmuts, les garlandes de la festa i un micròfon.
Com es resol el problema: a cops de colze per ocupar plaça, això sí, amb molta educació. Enguany el rei Baltasar ha quedat pel darrera del rei baixet, tot i que després amablement li ha cedit el lloc. A l’altra punta del balcó, és clar, hi havia el rei llarg, el qual ocupava un bon espai. La intèrpret ha hagut de fer mans i mànigues per treure els ídems des de la segona fila i fer-se veure. El rei Melcior i el rei del bigoti, des del minúscul espai que els quedava, han pogut adreçar unes paraules d’una gran originalitat a la concurrència...
Sortosament, els més petits només han vist els tres Reis d’Orient: “El Reis vénen, les cireres cauen...”

Salvat-Papasseit

He visitat la mostra que hi ha a l’Arts Santa Mònica, al final de la Rambla de Barcelona, sobre el poeta Joan Salvat-Papasseit. Una visita potser una mica atapeïda de temps perquè per resseguir tot el material que hi ha exposat es necessita més estona que l’hora escassa que li vaig poder dedicar.
Sortosament conec Salvat-Papasseit des de fa anys i moltes de les seves poesies les he llegit i rellegit diverses vegades, de manera que no entrava a visitar la casa d’un estrany, la qual cosa em va permetre circular una mica al meu aire per la mostra. Tot i amb això em vaig quedar amb les ganes d’escoltar alguns documents sonors i d’aprofundir una mica en alguns detalls.
A més dels poemes, m'agraden molt els cal·ligrames de Salvat-Papasseit, en especial el que reprodueixo. Més que mai, una imatge val més que mil paraules...
Ara, mentre escric aquestes ratlles, i fullejo el llibre “Poesies completes” d’aquest autor, m’adono d’un parell de detalls. Primer, que és el segon llibre de la col·lecció “Clàssics Catalans Ariel”, editat a principis dels vuitanta, i que els autors del tercer i del quart de la llista són, respectivament, en Màrius Torres i en Joan Maragall. Quina és la cosa curiosa? Que del primer acabem de celebrar el centenari del seu naixement (1910-2010) i del segon ara s’esdevindrà el centenari de la seva mort (1911-2011).
I, segona curiositat: tant en Màrius Torres -als 32 anys- com en Salvat-Papasseit -als 30- van morir joves; i també Rosselló-Porcel -als 24-, tots tres de tuberculosi, una malaltia que feia molt de mal en el seu temps.
Queda clar que hauré de tornar a passar per la mostra, en tot cas abans del 3 d’abril.

Culetitis

M’agrada el futbol i sóc del Badalona, punt. Dels altres equips catalans en sóc simpatitzant. Això hauria de ser suficient perquè els qui puguin llegir aquestes ratlles entenguin que les escric des d’una galàxia allunyada dels protagonistes d’aquest comentari.
M'agrada com juga el Barça i m'agrada que guanyi, i també segueixo l'Espanyol i m'agrada que guanyi. Però, no m’agrada gens el to que utilitzen molts seguidors del Barça davant d’altres equips als qui menystenen sense cap mena de racionalització possible. És impossible tenir una conversa seriosa amb ells, i rara és l’excepció a aquesta regla.
Si deixem de banda la dialèctica que s’utilitza contra el Real Madrid, entitat més o menys equiparable amb el club blaugrana pel que fa a recursos, el greuge principal radica en voler contrastar magnituds gens homogènies i absolutament desproporcionades. És com si algú es donés fums perquè amb el seu Ferrari ha aconseguit deixar enrere al seu rival que ha fet la cursa amb un sis-cents.
No passaria res si es parlés de futbol i prou, però, per regla general, els comentaris acostumen a tenir una càrrega despectiva addicional, una mena d'esquizofrènia, sobretot si el rival a comparar és l’Espanyol, de manera que resulta impossible mantenir una conversa normal perquè aviat deriva en exabruptes de convicció ofuscada i sense cap mena de raonament.
I no vull parlar de la “culetitis” dels mitjans, sobretot TV3, uns autèntics xarrupaires de la mamella blaugrana que es permeten apedregar sense pietat amb infinitat de programes als qui no som de la seva corda. És clar que canviant de canal n’hi ha prou.
Ho sento, però m'ha sortit així.
.

Pau Ribat retrobat

Ahir, per segona vegada, vaig tornar a veure Pau Riba en directe. Entre les dues han passat quaranta i tants anys. Mentrestant, només l’havia vist en alguna de les seves esporàdiques aparicions a la pantalla petita.

De la primera en tinc un parell de records molt clars. Va ser en una actuació seva a la sala del Museu i vam anar-hi un grupet d’amics empesos per en Francesc Tobias, sempre molt proper a la línea del cantant. Amb el temps, el seu fill Aleix també es dedicaria a la música i avui és un excel·lent percussionista, cocreador del grup Tactequeté i reconegut amb una Guineueta en els premis que concedeixen anualment els Amics del Teatre Zorrilla. Recordo, també, dues de les cançons que Pau Riba va cantar: “Set pometes té el pomer…” i una premonitòria “Taxista”, que deia més o menys així: “Taxista, portem al cel, és que busco feina, potser al cel n’hi haurà…”

Aleshores jo no el coneixia gens i em va sorprendre la seva atípica i transgressora irrupció en el món de la música dels cantautors que feia poc havia anat apareixent de la mà d’en Salvador Escamilla a la ràdio i amb les actuacions dels els Setze Jutges, dels quals a Badalona en sortí un rebrot conegut com a Grup Estrop.

Ahir, al Principal, dins el cicle Poesia i Cia., que organitza el grup Pont de Petroli, el vaig retrobar novament en directe amb l’espectacle “Poetades”. Aquesta vegada em vaig trobar amb un Pau Riba molt poètic, amb un doll verbal acuradíssim, no mancat és clar de la seva ironia trencadora habitual. Un discurs trufat amb unes poques cançons molt pròpies, acompanyat d’en Joan Soler, baix, i el seu cinquè fill Llull, encara un nen, a la percussió.

Una hora que em va passar volant.

Caram amb les enganxines!

Vaja mal de cap que tindrà el propietari d'aquest local el dia que li reventin el pany de la porta. Jo mateix no sabria què fer. Segurament haurà de trucar algun manyà, altrament conegut com a serraller, perquè el torni a arreglar o n'hi posi un de nou. Però, on trobar un manyà? Segons diuen, cada vegada hi ha menys professionals d'especialitats manuals, i els manyans que tenien un taller obert al públic han anat tancant i ara mateix és prou difícil de localitzar-ne cap. Potser a les pàgines grogues o a internet?
El que jo no faré mai, segur!, és trucar a cap dels telèfons que figuren en aquells paperets que alguns espavilats enganxen al costat dels panys de les portes de les cases oferint els seus serveis i que després costen tant de netejar.
Per cert, en aquest cas de la fotografia, no creieu que l'empastifada els hi ha quedat bastant artística?

L'abonament

Sóc abonat del teatre Zorrilla i no tinc massa clar si ho continuaré sent.  Hi ha diferents motius perquè em plantegi aquest dubte.

El primer i principal és que el fet de reservar entrades amb tanta anticipació fa que moltes vegades hagi d’escollir entre anar al teatre o a alguna altra activitat que sorgeix posteriorment.

Però hi ha altres factors. Per una banda, una evident manca de qualitat en algun dels espectacles. Segurament es tracta de reduir el cost dels abonaments  i, a la vegada, assegurar-se un públic  per a aquelles funcions que, per elles mateixes, no omplirien el teatre. És clar que, com a contrapartida, t'assegures entrada per a les obres interessants, ja que d'altra manera resulten impossibles de trobar... 

L’altra qüestió està motivada per la incorporació del Principal i del Blas Infante a les funcions d’abonament. En el primer vaig ser ubicat a les primeres files del primer pis amb una visibilitat nul·la de l’escenari. I vaig sentir més queixes dels espectadors del darrera.

Del segon però, encara que allunyat del centre, d’on procedeix la immensa majoria dels abonats, cosa que suposa un veritable problema de transport, sobretot els diumenges quan els autobusos tenen un horari de pas poc freqüent, em vaig endur una bona impressió.

De moment, el proper divendres presenten la programació del que resta de temporada. Ja ho veurem...

Paisatge abans de la batalla

Matí del dijous previ al dia de les eleccions. Fa bastant de fred però el sol sembla decidit a escalfar una mica l’ambient hivernal. Com que al Caixafòrum hi ha una mostra interessant que volem visitar, decidim anar a donar un tomb per la muntanya de Montjuïc per aprofitar aquestes hores lluminoses del dia abans d’entrar a l’exposició.
Pugem per Miramar i, un cop passada la Fundació Miró, primer control de la guàrdia urbana per desviar la circulació fora de la recta de l’Estadi, on havia decidit aparcar el cotxe. “Zona restringida. Acte polític”, diuen uns cartells que han penjat per allà. Malament, si tombo a la dreta, direcció Font del Gat i plaça d’Espanya, segur que no trobaré cap forat per deixar el cotxe. Decideixo girar a l’esquerra, l’altra opció,i aprofitar l’àmplia zona d’aparcaments que, a la manera de terrasses de conreu, remunta la muntanya enfront de l’Estadi Olímpic, just a sota del Jardí Botànic. Inútil, tots els espais estan tancats amb barreres i precintes de la guàrdia urbana. De moment no queda més remei que anar seguint muntanya amunt on, finalment, com per obra de miracle, trobo la darrera terrassa sense precintar. No hi ha ni una ànima i allà deixo el cotxe. Com que la intenció era seguir a peu fins al castell i tornar per l’altra banda, doncs mira, ja en tenim un tros fet.
A la tornada, i com que a peu sí que es pot seguir per la recta de l’estadi, superem la barrera que talla el pas dels cotxes i entrem en “zona restringida”. La moguda per l’acte polític de la nit és de gran festa. Pòsters i pancartes vermells amb la cara d’un dels candidats a tort i a dret, indicadors d’entrada per a convidats, per als assistents, furgonetes que porten material de tota mena, empleats de neteja de la via pública per tot arreu, parelles de vigilància per aquí i per allà... Esperen omplir el Sant Jordi, es comenta.
Demà, divendres, el paisatge es repetirà. Barreres, neteja, control, pancartes... Només canviarà la cara del candidat dels pòsters penjats. També ompliran el Sant Jordi, diuen...