divendres, 10 d’octubre de 2008

El campaner


Es va asseure al meu costat, al primer banc del cantó esquerre del creuer de la catedral. Llargarut i eixut de carns, ben afaitat, els cabells blancs, una mica llargs. Mudat per anar a missa, americana i pantaló -curt de cames- de color gris, camisa blanca i corbata estreta. Elegant, això sí.
Faltaven uns minuts per començar la celebració i, de tant en tant, parlava amb les dues monges que es van col·locar a la seva dreta, a la punta del banc. Que si aquesta columna i aquest capitell, que si el retaule de l’altar major, que si la mare de Gaudí era de Tarragona... explicava... Es veia que l’home coneixia tots els racons de la catedral.
Uns moments abans de la consagració, s’aixecà i, amb gran dignitat, d’un ganxo clavat a la primera columna de la nau central del temple, despenjà el cap d’una llarga corda que penjava des d’un forat de la nervadura de la volta situada justament sobre les escales del presbiteri. S’agenollà a l’estora vermella dels graons de davant l’altar, amb la corda a les mans i, quan el celebrant pronuncià les paraules de la consagració, estirà la corda per fer sonar una campana que anunciava a la ciutat aquest moment culminant de la missa.
Acabada la seva funció, amb pas de cerimònia retornà al meu costat després de reposar la corda al seu ganxo de la columna.
Gràcies, campaner, per la teva feina ben feta.

1 comentari:

Joana ha dit...

Saps? a mi també em va sorprendre aquell campaner...i més quan va parar de tocar la campana, seguia repicant. Te'n vas adonar? Tot molt peculiar