dimecres, 28 de gener de 2009

Aquell vint-i-set de gener

Llegeixo al llibre Diari de Guerra 1936-1939, d’en Josep M.Cuyàs i Tolosa (Museu de Badalona. Monografies badalonines, núm. 22): “Nit calma. A les 6 metralladores, fusell i canó. Es veu que hi ha quelcom de resistència a Sant Adrià. A les 8 entra l’avanguarda franquista a Badalona. La riera i carretera plena de domasos. La gent els saluda i vitoreja. Casa H. Salvadó una bandera espanyola. A les 8,30 pugen els tancs i la infanteria per la riera d’en Folc, en ser al Pas de la Guineu engeguen una canonada. La gent corre a veure’ls. Des de la torratja veig com posen la bandera espanyola a casa la Vila (les 8,35)”.
Ara fa 70 anys, el 27 de gener de 1939, les tropes franquistes van entrar a Badalona. Venien del sud. El dia abans havien ocupat Barcelona i ara seguien el camí de França per on una llarga corrua de gent, temorosa de ser represaliada, fugia cap al país veí.
Sóc fill de la postguerra. El meus pares, que encara no es coneixien, van viure de ple la guerra, ell al front, fent de sanitari, i la mare voltant d’un lloc a l’altra cercant aliments per a la família. Després, la postguerra va ser dura, trista, misèrrima, llarga…
El meu pare, com d’altres que, com ell, van estar al front, pràcticament no n’ha volgut parlar mai d’aquella desgraciada etapa de la seva vida. Jo sempre li ho he respectat i no he volgut furgar la ferida. Sé que allò va marcar-lo profundament, a ell i a tota una generació que va perdre la joventut entre la guerra i el llarg servei militar posterior que li van imposar els vencedors.
Aquell 27 de gener va donar llum a un munt de sentiments de la població civil. Molts, la majoria, esperaven aquest dia, cansats de violència i mort en nom d’unes causes que no mereixien el seu preu. Alguns es sentien alliberats de la mateixa manera que altres el temien. Tots, però, anhelaven que arribés… Respectem-los.

(La fotografia és de Josep Cortinas i Suñol)
.