dimarts, 1 de setembre de 2009

El bonsai

Invariablement, cada estiu els diaris ens ofereixen d’un reguitzell de notícies que es repeteixen any rere any a tall de recordatori perquè es veu que tots som una mica desmemoriats.
Que si hem de parar atenció per no provocar cap foc al bosc; que si cal prendre precaucions per estalviar-nos les picades dels mosquits i de les meduses; que, si sortim de vacances, tinguem cura de no escampar-ho massa per allò de que sempre hi ha un banyeta que escolta darrere les parets; que si l’estiu és quan s’abandonen més els animals de companyia per poder sortir de vacances…
Sobre aquest darrer punt, sortosament a la meva família no hi ha ningú que tingui gos, ni gat, ni lloro, ni tortuga, ni… Ah! Però, amb això no hi comptava, hi ha algú que té un bonsai!
És clar que no és un animalet que s’ha de treure a passejar, ni netejar, ni donar-li menjar, ni vetllar… però, es veu que els bonsais són de mena delicada.
En primer lloc, no tots els bonsais són iguals. El de la meva família és d’interior, així els ho van dir a la jardineria, i requereix d’unes condicions ambientals i d’humitat concretes. I, és clar, vol que estiguin per ell.
Com que aquest agost hem estat bastant per casa, ens van demanar si podíem tenir-ne cura per uns dies, i aquí el tenim. Al començament, pobret, estava bastant esmirriat, potser perquè no li agrada massa viure en un pis. Ara sembla que al bonsai li han anat bé unes vacances a casa. El veig com més eixerit, ha tret fulles noves i, en agraïment, cada matí m’ofereix la seva ombra a l’hora d’esmorzar.
.

2 comentaris:

Enric ha dit...

A veure si no voldrà tornar a casa seva si està tan bé en aquest nou entorn?
Menys mal que s'està recuperant... així no caldrà que els seus amos es comprin un gos.

Enric ha dit...

Si ho feu, que sigui petit perquè si s'ha de lligar a l'arbre...