dijous, 24 de setembre de 2009

Màrius Sampere

Vaig veure Màrius Sampere per primera vegada fa uns quaranta i tants anys. Formava part del jurat d'un modest certamen literari que la vocalia de cultura de la Joventut Carmelitana va organitzar a mitjan els seixanta amb motiu de les Festes del Carme. Sempre m'ha interessat la poesia i sabia d'ell perquè havia guanyat el Carles Riba feia poc.
Aquell any vam aconseguir formar un jurat d'una qualitat excepcional, impensable en una entitat petita com la nostra i amb un poder de convocatòria molt limitat: Joan Argenté, Josep Gual, M. Carme Oller, Coloma Lleal, Maria Escrihuela, i algú més que ara no recordo, als quals, a l'últim moment, s'hi afegí en Màrius Sampere.
Poeta de gran recorregut, en Màrius Sampere va ser un dels membres d'aquell Grup Estrop badaloní que, allà pels seixanta, anava sembrant senyals d'identitat i d'afirmació arreu d'un país durament embridat.
Aquesta setmana en Màrius ha tornat altra vegada a Badalona -en realitat no l'ha deixada mai-. Al Zorrilla, dins el cicle Poesia i cia... que anualment ens ofereix l'entitat Pont de Petroli, el poeta ha desgranat irònicament la seva interioritat amb veu pausada i greu, com si no tingués cap pressa per arribar al final de la cursa dels temps i desvetllar la gran incògnita, un dels principals temes del seu recital.

N'hi ha prou
i és estèril
de perseguir
qui no fa ombra.
.
Ningú no fuig,
tothom és aquí
esperant,
esperant-se
els dies que li queden.
.