Petit record de Màrius Torres

Tinc a les mans un llibret de poesia. És el volum 75 de la col·lecció “Les millors obres de la literatura catalana” que van publicar conjuntament Edicions 62 i La Caixa. Una col·lecció, dit de passada, que m’he llegit gairebé completa com un exercici d’introducció a la nostra literatura la qual em va ser manllevada, com a tots els de la meva generació, pel sistema educatiu imposat pels unificadors a ultrança.
El llibre conté poemes de Joan Salvat-Papasseit, Bartomeu Rosselló-Porcel i Màrius Torres, i l’he agafat de la prestatgeria perquè volia rellegir els versos d’aquest darrer, del qual es celebra el centenari del seu naixement a Lleida.
Aquest petit volum, curiosament, aplega una part de l’obra de tres poetes d’una gran força expressiva, els quals estan units per un mateix final tràgic: els tres moriren joves (30, 25 i 32 anys, respectivament) d’una malaltia que en el seu temps era pràcticament irreversible, la tuberculosi.
Aquesta entrada del blog vol ser un petit homenatge a tots ells, particularment a Màrius Torres en aquest fugaç aniversari que ell mateix hauria mesurat amb el seu:

Rellotge de sol

Marca d’ombra que et mous al pas de l’univers,
al mur antic i dolç rodant de segle en segle,
sobre un Temps que en nosaltres és fútil i divers,
       només la llum és la teva regla.

Tu mesures la glòria de la llum al zenit
la canviant carícia dels angles, la segura
fidelitat d’un ordre que va de l’infinit
       fins a la teva pàtina obscura.

Però ignores que durant l’ombra, la nit, l’acord
dels núvols i del torb on la tempesta bleixa;
l’instant de desesper que al fons del nostre cor
       és més llarg que la vida mateixa!

Ah, qui pogués com tu, mogut pel Sol més alt,
no mesurar tampoc les tenebres avares,
si en la pedra roent del nostre cor mortal
       totes les hores no han de ser clares!

Un rellotge que segur que tenia ben present l’any 1939, quan ja se li havia diagnosticat la malaltia de la qual moriria tres anys després.
.