divendres, 15 de febrer de 2013

Fins sempre, Al Tall



Anit vaig viure la catarsi musical i nacionalista col·lectiva amb l’adéu d’Al Tall a l’Auditori de Barcelona. Es veu que els Reis van llegir la meva carta i em van portar un parell d’entrades per poder ser present en aquest moment històric de la música folk del nostre país.
Tot i que el grup va començar una mica fred, molt afectat per la transcendència de ser aquest el concert de comiat de la banda a la ciutat, aviat va anar entrant en situació davant d’una sala plena i entregada per la feina feta durant 38 anys a favor de la cultura i la llengua, des que Al Tall va néixer a la València de l’any 1975.
La temperatura va anar pujant a mesura que anaven desgranant les seves cançons, moltes d’elles corejades pel públic que, en repetides ocasions, vam acompanyar els aplaudiments amb el ja habitual clam d’“In-de-pen-dèn-cia”.
Ni el més fred dels espectadors va poder restar impassible quan la banda va entonar una marxa de moreria que ens va arrencar dels nostre seients per formar les conegudes filades de les passades de les festes de moros i cristians.

Uns quants amics els van anar acompanyant en les diferents interpretacions, entre els quals  Francesc Ribera “Titot”, la gent d’Obrint Pas, Jaume Arnella...
Al final els aplaudiments van obligar al grup a interpretar un bon nombre de temes fora de programa, en especial l’esperadíssim “Tio Canya”, i van tancar el comiat mitja hora després d’acabat el concert oficial, i  ja amb molta gent fora de la sala i els llums mig apagats, amb una Moixiganga, amb el toc del tambor i les dolçaines, que van posar la pell de gallina als qui vam aguantar fins al final definitiu.

Feu un tast d'Al Tall
 

Cap comentari: