Anit vaig viure la catarsi musical i
nacionalista col·lectiva amb l’adéu d’Al Tall a l’Auditori de Barcelona. Es veu
que els Reis van llegir la meva carta i em van portar un parell d’entrades per
poder ser present en aquest moment històric de la música folk del nostre país.
Tot i que el grup va començar una mica fred, molt
afectat per la transcendència de ser aquest el concert de comiat de la banda a la
ciutat, aviat va anar entrant en situació davant d’una sala plena i entregada per
la feina feta durant 38 anys a favor de la cultura i la llengua, des que Al
Tall va néixer a la València de l’any 1975.
La temperatura va anar pujant a mesura que
anaven desgranant les seves cançons, moltes d’elles corejades pel públic que,
en repetides ocasions, vam acompanyar els aplaudiments amb el ja habitual clam d’“In-de-pen-dèn-cia”.
Ni el més fred dels espectadors va poder
restar impassible quan la banda va entonar una marxa de moreria que ens va
arrencar dels nostre seients per formar les conegudes filades de les passades
de les festes de moros i cristians.
Uns quants amics els van anar acompanyant
en les diferents interpretacions, entre els quals Francesc Ribera “Titot”, la gent d’Obrint Pas,
Jaume Arnella...
Al final els aplaudiments van obligar al grup
a interpretar un bon nombre de temes fora de programa, en especial l’esperadíssim
“Tio Canya”, i van tancar el comiat mitja hora després d’acabat el concert
oficial, i ja amb molta gent fora de la
sala i els llums mig apagats, amb una Moixiganga, amb el toc del tambor i les
dolçaines, que van posar la pell de gallina als qui vam aguantar fins al final definitiu.
Feu un tast d'Al Tall
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada