dimarts, 5 de febrer del 2013

Encara hi ha esperança?

No m’anima gens a escriure tot aquest panorama de corrupció que ens està caient al damunt. Només faltava el que acaba d’aflorar darrerament sobre el que s’han manegat amb els partits de futbol, el presumpte dopatge de jugadors de la Real Sociedad de fa deu anys, l’embolic dels ciclisme i tot el que anirà sortint.
Sempre he defensat que la nostra classe política i els nostres esportistes no eren diferents de la resta de la població de la qual sorgeixen. Si hi ha polítics corruptes i esportistes que es venen o es manipulen, sempre he dit que és perquè la nostra societat els ha engendrat i trobarem dopats, corruptes i mentiders a tots els graus i professions.
No creia, però, que el nombre fos tan elevat. No m’imaginava que rascant una mica aquí i allà sorgissin tantes vetes de podridura. A tots els nivells. Em sento com un nen amb un lliri a la mà.
Però, si ho mirem bé, què podem esperar quan molts de nosaltres mateixos aplaudim l’engany d’aquell jugador del nostre equip que simula una falta per aconseguir un avantatge, o quan demanem al lampista que ens faci una factura sense IVA, o quan veiem que la caixera del super  o el cambrer del restaurant s’ha equivocat a favor nostre i no diem res, o quan decidim baixar-nos l’última pel·lícula per Internet sense tenir en compte els drets dels seus autors...
Tot això ho hem anat aportant al sistema i els nostres fills ho han anat aprenent de nosaltres. Si anem sembrant tots aquests vents, què esperàvem recollir, doncs?