Un any més a Segona B

Aquest any havíem posat moltes esperances amb el futbol, però tampoc ha pogut ser. Parlo del Badalona, és clar. Aquest any el club, fent un gran esforç econòmic, havia fitxat jugadors de renom i amb molta experiència fins i tot en categories superiors, un d’ells a Primera Divisió. Però, ja se sap, en futbol les coses difícilment van pel camí que hom preveu.
Hi havia il·lusió i la gent tenia ganes de veure l’equip a Segona. Tanmateix, han anat passant els mesos i l’equip no ha aconseguit engrescar la parròquia. Després d’un començament de temporada amb el camp pràcticament ple, s’han anat perdent llençols a cada bugada i hem acabat amb mitges entrades justetes.
D’un joc engrescador dels dos o tres primers partits s’ha anat caient en la grisor més desesperançadora. I, tot i que hi ha hagut opcions fins pràcticament el final, en cap moment s’ha vist la possibilitat de poder lluitar per l’ascens.
La junta, que presideix un eficient gestor, haurà de treballar molt per tornar a fer vibrar l’aficionat. De moment, però, tots castigats: un any més a Segona B!

.

Música

M’agrada la música, especialment si puc sentir-la en directe, i aquests dies de les Festes de Maig hi ha hagut a Badalona molta música de qualitat. Llàstima que de les diferents possibilitats, per motius diversos, només he pogut anar a tres dels concerts que s’han ofert: el de la potent banda Pegasus, el dels Manel, el divertit grup barceloní que ha sorgit amb molta força, i el de la New Swing Orchestra, amb uns músics molt experimentats amb el jazz popular, principalment el de les grans bandes americanes de l’època del swing.
De música, per la ràdio, no n’escolto gaire perquè em distreu (tot i que alguna vegada mentre treballo poso alguna cosa clàssica), tampoc m’agrada anar amb uns auriculars a les orelles, com fa molta gent mentre camina o fa fúting o viatja amb transport públic. Sí que en poso anant en cotxe, sobretot en trajectes llargs, perquè em serveix per escurçar el viatge…Tanmateix, el que més m’agrada és escoltar-la en directe. M’agrada el rock amb la gran potència de la música electrònica; m’agrada la clàssica, la que sigui, però sempre que pugui apreciar en directe la finesa de cada instrument; m’agraden els recitals de cantautors notant la proximitat tot allò que volen comunicar; m’agraden les sardanes a peu de cobla, veient l’esforç i el virtuosisme dels músics traient les notes dels seus instruments; m’agrada la força de la música folklòrica de tot arreu, l’aparent desconcert de la música àrab, la improvisació del jazz, l’òpera… gairebé tot. I aquestes festes n'hi ha hagut per a tots els gustos.
.

Al vent!

Cinquanta anys en la vida de les persones són molts anys, però en són molts més per a una cançó. La majoria moren en l’oblit poc després d’haver nascut i només unes poques queden en la memòria col·lectiva.
Al vent!, però, és molt més que una senzilla cançó. Quan Raimon, en la joventut dels seus 19 anys la va composar l’any 1959, diu que mentre anava en un moto de “paquet”, segur que ho va fer per simbolitzar el fet d’anar contracorrent quan es vol lluitar contra tot allò que impedeix avançar cap a un món millor.

Al vent,

la cara al vent,

el cor al vent,

les mans al vent,

els ulls al vent,

al vent del món.

I tots,

tots plens de nit,

buscant la llum,

buscant la pau,

buscant a déu,

al vent del món.

La vida ens dóna penes,

ja el nàixer és un gran plor:

la vida pot ser eixe plor;

però nosaltres

al vent,

la cara al vent,

el cor al vent,

les mans al vent,

els ulls al vent,

al vent del món.

I tots,

tots plens de nit,

buscant la llum,

buscant la pau,

buscant a déu,

al vent del món.

Ara se li busquen tota mena de simbologies (patriòtiques, polítiques, musicals, existencialistes…), tothom hi troba la seva, però per a mi i per a molts joves de la meva generació, era una cançó que, senzillament, ens impulsava a l’inconformisme, a sortir de la foscor, a cercar la frescor de l’aventura de cara al vent. En les llargues sortides amb autocar, viatjant en els trens de l’època, en les nits de campaments… sempre hi havia una guitarra que rascava les primeres notes de la cançó i ens incitava a cantar-la.
Va ser per un bany d’autoestima per a molts.

.

Majestat de Beget

Beget és un bonic poblet ensotat entre els plecs de la serralada pirinenca, allò que se'n diu “un cul de sac”. Fins no fa molt, arribar-hi no era gens fàcil pel mal estat de les carreteres i camins de muntanya. Com a tot arreu, el progrés ha fet millorar les comunicacions, tot i que no ha pogut reduir l’elevat nombre de corbes, però ara el poble és més accessible. Hi ha dues rutes, totes dues prou boniques: per Camprodon i per Castellfollit de la Roca, passant per Oix.
Però no és del poble que volia parlar, sinó del Crist Majestat de Beget, un dels seus atractius, potser el millor. La Majestat de Beget, és una de les peces del romànic català que millor s’han conservat. Malgrat les nombroses pressions per traslladar aquesta imatge de valor incalculable a algun museu, on es considera que hi estaria més segur, la gent de Beget ha aconseguit mantenir-lo al seu lloc de sempre.
Per veure, doncs, l’original cal anar a Beget, a l’església romànica de Sant Cristòfor, un altre punt d'interès que per si sol justifica la visita del lloc.
El Crist és una talla de fusta de prop de dos metres d’alçada del segle XII. Va córrer un greu perill de desaparèixer amb motiu de la guerra civil, però la gent del poble el va salvar enviant-lo a Suïssa fins que va passar el perill.
La imatge està situada en un cambril de l’altar major, al mig d’un recarregat retaule barroc, i amb un fresc molt colorista del segle XVII, restaurat no fa molt, el qual li resta molt de l’encant que per si sol ja té.
De totes maneres, estem davant d’una obra excepcional.

.

Roses i sant Jordi

Puntuals, com cada any, les roses del meu badiu han acudit a la cita de la seva diada per excel·lència, sant Jordi, matador de dracs de mal viure i alliberador de donzelles a qui ningú mai va preguntar si preferien el cavaller al drac.
Les meves roses són grogues, color que representa l’alegria, la felicitat, la intel·ligència, la sensació d’entrar en calor… El groc és el color de les primeres flors que s’obren a la llum de la primavera. El groc és el contrapunt perfecte del vermell de les quatre barres que ens identifiquen.
A casa nostra, sant Jordi ha pres el paper de mite portador de les essències del país. Mite que, com tants altres mites clàssics, ha trobat el seu referent en el cristianisme i l’ha adornat de virtuts salvífiques que fan de bon aprofitar.
Salvador Espriu, poeta gasiu de paraules però immens de continguts, ens encomana al Sant perquè ens alliberi de la bèstia maligna dels pecats humans en la seva “Pregària de sant Jordi”.

Senyor sant Jordi,
patró,
cavaller sense por,
guarda'ns sempre
del crim
de la guerra civil.
Allibera'ns dels nostres
pecats
d'avarícia i enveja,
del drac
de la ira i de l'odi
entre germans,
de tot altre mal.
Ajuda'ns a merèixer
la pau
i salva la parla
de la gent
catalana.

Amén.

No cal dir res més!

.

Passeig del Fum

Aquest és el nom que m’ha vingut al cap aquest matí per rebatejar el Passeig de Gràcia de Barcelona, davant l’espectacle gratuït que s’ofereix en aquest popular indret –i a tots els carrers, en general– a cada portal on hi ha oficines i comerços.
El fet que la llei prohibeixi fumar en els llocs de treball ha creat un nou costum: els cinc minuts del cigarret. Per això, ja és habitual veure gent fumant, en grup o solitaris, a la porta dels locals de negoci, perquè no tots disposen d’un lloc adequat per alliberar la tensió dels més addictes. Tampoc és gens difícil, aixecant la vista, trobar fumadors abocats als balcons i a les finestres per aprofitar aquesta escletxa de temps que els concedeixen gratuïtament.
Dic gratuïtament perquè em sembla un greuge comparatiu amb els seus companys abstemis, ja que ells, si no estic equivocat, no disposen d’aquest privilegi.
Per això, he trobat molt enginyós el cas que m’explicaven d’una noia que treballa en una feina estressant cara al públic, on es reben moltes sol·licituds d’ajuda però hi ha pocs recursos per oferir, la qual alguna vegada s’aixeca i diu: “Ara torno, vaig a fer la cigarreta”. Els companys fumadors se la miren i es diuen: “On va? Però, si no fuma!”

.

Alquézar

Alquézar és un poblet del Somontano aragonès, a la prepirenaica serra de Guara. Feia temps que en tenia referències, sobretot per un dels llibres de l’Espinàs –“A peu per l’Aragó”­– on recull les vivències d’una de les seves caminades. La veritat és que m’havia fet una idea ben diferent de com el vaig trobar.
La sensació a l’arribada és doble: espectacular, per l’escenari que de cop i volta s’obre als ulls en el darrer revolt de la carretera que hi mena, però, a la vegada, una mica penosa al veure que l’encant del poble es va esvaint amb la massificació de visitants que comporta una gran servitud en forma de negocis de tota mena dedicats exclusivament al turista.
Hi havia poca gent, però el gran nombre d’aparcaments per a cotxes i autocars habilitats als afores, generaven una sensació que feia pensar: pobrets, quan això està ple!
El poble, autèntica joia per la seva situació i conservació, va en camí de convertir-se en una mena de poble temàtic, a l’estil dels nostres Pals i Rupit.
Per gaudir profundament d’aquest racó de món, és convenient allunyar-se’n una mica i millor si es pot fer baixant al congost que, just sota el poble, ha anat obrint el riu Vero, on hi ha racons d’una gran bellesa natural. De totes maneres, una visita totalment recomanable.

.

Unes guineuetes molt fredes

Feia temps que no m’ho passava tan malament al teatre, per diferents raons. Tot i que em faig càrrec que no es tractava d’una sessió convencional, i que hi havia bastants elements que distorsionaven el que hauria d’ésser una vetllada normal (l’entrada era gratuïta, per invitació, i segurament alguns amics i familiars dels premiats assistents no eren gaire habituals d’aquests ambients), crec que la manca d’una bona organització va ajudar a que l’acte esdevingués molt vulgar.
Era la Nit de les Guineuetes que, en el marc del Dia Mundial del Teatre, organitzen els Amics del Teatre Zorrilla. L’acte està pensat com un homenatge a les arts escèniques badalonines i tot el que gira al seu entorn, amb el lliurament de les “guineuetes” a les persones i entitats que han destacat durant l’any anterior en els diferents àmbits que es convoquen. La idea és molt bona i està reconeguda per la gent de teatre local, el públic i l’ajuntament, que li dona suport. També s’atorga el “Premi de Teatre Breu de Badalona INICIA’T”, i s’inclou la representació del títol guanyador de l’any anterior. Fins aquí, tot molt correcte.
Però jo volia referir-me a la sessió d’aquest any. Vaig al gra: gent que entrava i sortia de la sala sense gaires miraments, en plena representació, fins i tot durant la sentida interpretació d’unes peces de piano que enllaçaven els diferents moments de la nit. Mòbils que s’encenien i apagaven (des del primer pis feia l’efecte d’unes cuques de llum que anaven i venien per la platea). Un grupet que no s’estava d’enraonar tota l’estona i que, malgrat els advertiments, va estar filmant una part de l’acte, amb la pantalleta encesa il·luminant tot un racó. La tos... una malaltia crònica estesa per totes les sales. Per què tanta gent va al teatre amb la tos posada?
Però, sobretot, l’organització... Em refereixo a la posta en escena del lliurament dels premis. I no parlo de la presentadora, que se’n va sortir prou bé. Costa de creure que una entitat, de la qual sóc soci, formada per gent que estima el teatre, alguns d’ells actors fins i tot, no tingui cura de fer una presentació mínimament digna d’aquests moments clau. Tant els premiats com les persones que havien de lliurar els guardons no sabien com situar-se a l’escenari, es posaven d’esquena, marxaven a mitges, tornaven, s’apilotaven en un racó, les estatuetes sortien improvisadament de darrera les cortines...
I, per acabar el memorial de greuges: una il·luminació molt pobre, la escenografia, deficient, i el pianista va desaparèixer sense ser gairebé reconegut.
Fred, tot molt fred i amb un regust d'improvitsació. No sé si l’any que ve hi tornaré.

.

ITV

En cosa de pocs dies he passat les ITV. Sí, així, en plural. No és que tingui dos vehicles i hagi aprofitat per fer la inspecció dels dos al mateix temps. Em refereixo a la ITV del cotxe, sí, però també a la meva pròpia, la mèdica, que també compta.
Sempre he estat partidari de la prevenció. En el cas del cotxe, quan encara no s’havia establert l’obligatorietat de la revisió periòdica, cada any, abans de sortir de vacances, el portava al taller perquè li donessin una mirada. Sempre m’ha agradat viatjar per tot arreu amb el cotxe i necessitava aquest grau de seguretat per sortir amb una certa garantia a fer quilòmetres per les carreteres i camins.
Amb la salut em passa el mateix. Crec que ja tinc l’edat de mirar-m’hi una mica i visitar el metge amb una certa regularitat em genera confiança.

.

Un sant patró

Racó de la plaça Sant Josep Oriol, de Barcelona.

Aquarel·la de Rafael Pujals.

He llegit en algun lloc que els falsificadors de monedes tenen un patró i tot. Em refereixo a un sant de veritat que els és patró, com sant Eloi ho és dels manyans, sant Josep dels fusters o santa Rita de les coses impossibles. Qui és el patró d’aquesta branca dels falsificadors? Sant Josep Oriol. I dic d’aquesta branca perquè els falsificadors de bitllets de banc també deuen tenir el seu, o els que falsifiquen documents, o els que falsifiquen entrades del Barça… Ja se sap que aquest és un ram que té molts afiliats i moltes especialitzacions.
Per què a sant Josep Oriol li han penjat aquest patronatge? Doncs, diuen els entesos que un dia que va anar a menjar a una fonda amb un company, l’un per l’altre, a l’hora de pagar es van adonar que no duien diners. Com que tenien pressa i no hi havia temps per rentar tota la plateria de la cuina, que és el que ben segur els proposaria l’amo, el sant va agafar una pastanaga que havia sobrat de l’amanida i la tallà en rodanxes, les quals, ràpidament, s’anaven convertint en monedes de curs legal.
Apa, i a mi que no se m’havia ocorregut! Anècdotes a part, una gran persona aquest Josep Oriol. Podeu comprovar-ho.

.

Quina amanida!

Avui he menjat una amanida amb gust d’amanida!
Sembla mentida com anem oblidant els gustos i les olors dels productes que mengem. El fet de viure a la ciutat fa que, cada vegada més, hàgim de comprar els aliments de cada dia en establiments que són el darrer graó de la cadena que enllaça el pagès –i també el ramader, el pescador, etc.– amb el consumidor final, que som nosaltres. Durant el llarg camí que fa qualsevol producte des del seu origen fins al nostre plat, aquest ha de patir emmagatzematges a les cambres, viatges, transbords, manipulacions… Qualsevol pas es converteix en una agressió que forçosament l’ha d’afectar.
Avui, al mercat de Tordera, he pogut comprar a un pagès de Palafolls unes escaroles, uns tomàquets i uns raves que, degudament preparats i acompanyats d’unes olives trencades, han anat a parar directament al plat. Una amanida per sucar-hi pa!

.

Més sobre en Manolo

En Manuel Moreno conversant amb un jove Enric Juliana a la plaça de la Vila, l’any 1982. La fotografia és del fons de la Revista de Badalona. Autor: Pere Ruzafa.


Per un excel·lent article de l'Enric Juliana –probablement, el millor periodista català actual– publicat a la revista anuari Carrer dels Arbres del Museu de Badalona, m’assabento de moltes més dades sobre una persona que ja va ser motiu d’un comentari en aquest bloc: Manuel Moreno i Mauricio (veure: En Manolo, 15/X/2008).
A l’article en qüestió, el badaloní Juliana explica abastament tot un recorregut vital de Moreno que jo desconeixia i que, d’alguna manera, multipliquen la meva admiració per la seva forta personalitat. El mateix periodista es pregunta per les causes que el mogueren a actuar com ho va fer en aquells anys de postguerra i forta repressió: “Un comunista platònic? Un ingenu? Un romàntic orgullós? Un home molt gelós del seu caràcter? Un comunista protegit del cinisme i el fanatisme per una ànima fortament individualista? Un egocèntric que odiava el gregarisme? Un tipus massa intel·ligent per funcionar a cop de consigna? Crec que la resposta afirmativa a aquestes preguntes dóna el retrat de Manuel Moreno Mauricio”.
Si teniu ocasió, llegiu “L’home que no es va voler posar de puntetes”, aquest documentat treball de l’Enric Juliana, en el centenari de Manuel Moreno i Mauricio.

.

L'aplec

Avui he estat a l’aplec de Sant Medir. És una festa simpàtica que conserva molts trets del que tradicionalment han estat els aplecs a Catalunya. La festa es celebra a redós de l’ermita del sant, situada en una petita vall del vessant del Tibidabo que mira cap el Vallès, en el terme municipal de Sant Cugat d’on és patró sant Medir.
Des de primeres hores del matí moltes colles d’aquesta població, on és dia festiu, i d’altres llocs, fan a peu el camí cap a l’ermita. A migdia el paratge és ple de gent i l’animació va pujant de to. La cobla toca les primeres sardanes; arriben els cavallers amb el penó del sant; els gegants, que també han fet els tres o quatre quilòmetres a peu, ocupen els seus llocs... Sonen arravatades les dues campanes i les colles van posant els seus estendards al voltant de l’altar improvisat davant l’esplanada. L’ermita és petita i no hi ha cabuda per a tanta gent.
Puntual, comença la missa amb presència de les autoritats locals. Els capellans i la coral s’esforcen per fer-se sentir en aquell cafarnaüm. Aquí i allà, infants que corren amunt i avall. Per tot arreu, rotllanes de gent que parlen d’allò que sempre s’acostuma a parlar. Una mica més retirades, unes quantes fogueres que comencen a fer brasa per preparar la carn a la graella del dinar. En un altre racó, unes paradetes on es pot trobar tota mena d’articles relacionats amb la festa, sobretot les famoses faves de Sant Medir. Els bombers, per si cal, els mossos d’esquadra, els de la tele, la gent de la Creu Roja, els Amics de Sant Medir, els voluntaris… tothom!
De retorn, plovisqueja. Visca la festa de Sant Medir!

.

Passejada per les Corts

Dissabte vaig passejar per les Corts. Aquest barri barceloní configurat sobre el nucli inicial del poblet del mateix nom, que va ser independent només seixanta anys (1836-1897), ja que abans depenia de Sant Gervasi de Cassoles, ara està totalment integrat a la gran capital. Grans edificis propers a la Diagonal encerclen per tot arreu un petit tramat de carrers i alguna masia escadussera. Amb una bona guia, encara és possible fer un curiós recorregut per aquests carrers i racons, alguns dels quals lluiten contra el temps i la desaparició.
No és la primera vegada que faig una ruta guiada pels barris barcelonins. Gràcies a unes pàgines de Descubrir, suplement de La Vanguardia, que havia anat col·leccionant, ara tinc l’oportunitat de visitar aquests llocs que guarden amagades tantes sorpreses. Les fotografies en són testimoni.

.

Com al sofà de casa

Ahir vaig anar als Megacines Badalona. No és la primera vegada que hi vaig, ja hi havia estat un parell de vegades, però ahir vaig batre un récord: a la sala érem cinc persones comptant-nos la meva dona i jo.
Jo em creia que amb el trasllat al centre comercial que han obert al costat del pavelló olímpic l’assistència variaria respecte a la que es donava a les sales de la plaça de la Vila. Potser no acabo d’ensopegar el dia. Ahir era dimecres, dia de l’espectador, el dia que acostuma anar-hi més gent entre setmana, almenys en teoria.
Potser la pel·lícula? No ho sé perquè me n’han parlat bastant bé i, la veritat, era divertida: “Bienvenidos al norte”.
Abans de començar, com que gairebé no hi havia ningú al vestíbul, tot esperant l’hora vam treure el cap a altres sales per veure l’ambient: algunes eren buides…
Això sí, mantenen puntualment un petit retard per começar. Esperarien algú més?